Sèries: Fargo (cinquena temporada)

Ja em va passar, com vaig comentar, amb la quarta temporada, però aquesta és una de les meves sèries preferides i em sap greu no haver vist la seva història més recent a mesura que se n'anaven publicant els episodis. Val a dir, però, que he trigat menys mesos que l'última vegada.

Tampoc és que sigui cap tragèdia, perquè no cal veure res quan acaba de sortir, però m'agrada tantíssim que no puc evitar aquest sentiment. Veurem, doncs, si ha valgut la pena, sobretot per la irregularitat amb què ens l'ofereixen, aquest cop novament amb 3 anys d'espera des de l'últim cop, en realitat a causa de les vagues que hi va haver a Hollywood el 2023. 

Sigui com sigui, ja he vist la cinquena temporada de Fargo, una de les meves sèries preferides de tots els temps, i encara que tinc entès que la quarta no va agradar tant com les altres -tot i que la sèrie, en general, és tan bona que la nota mitjana d'aquells episodis ja la voldrien moltes altres produccions-, a mi sí que em va agradar força. Doncs bé, no sé si és que encara em dura l'escalfada perquè l'he acabat de veure fa molt poc, però aquesta nova història -recordem que és una sèrie antològica, amb una història diferent cada temporada, amb l'única connexió del territori de Dakota del Nord i la ciutat que dona nom a la franquícia- em sembla, possiblement, la millor de les cinc. 

Situada temporalment al 2019, ja sabem que, a petició dels supervivents, els noms han estat canviats, però per respecte als morts la resta s'explica tal com va succeir. I amb l'humor negre que caracteritza la franquícia, aquesta temporada comença amb la detenció de la seva protagonista principal per un malentès durant els aldarulls que tenen lloc en una agitada reunió de la junta escolar del centre on estudia la seva filla.

Després, quan el seu marit Wayne Lyon (David Rysdahl) la treu del calabós pagant-ne la fiança, veiem com, tot i els seus esforços de supervivent i uns paranys propis de Sol a casa, la Dorothy Lyon (Juno Temple, una actriu que sempre m'ha agradat molt i que a Ted Lasso està excel·lent, com aquí) és segrestada per uns homes misteriosos i així comença la trama criminal que ens tindrà amb l'ai al cor al llarg d'aquests 10 episodis.

El motiu del segrest, que es queda en intent després d'una llarga i espectacular seqüència del joc del gat i la rata, no el revelaré per fer el mínim d'spoilers possible, però val a dir que la Dot és un personatge tremendament ben construït, amb un passat misteriós i unes habilitats de combat i supervivència que no s'esperarien d'una típica mestressa de casa estatunidenca, que aviat veiem que és un paper que interpreta de manera estricta sense voler cridar l'atenció de ningú ni acceptar cap ajuda dels que sospiten que li'n passa alguna.

Un dels homes que intenten endur-se-la és l'Ole Munch (Sam Spruell), un grotesc i implacable assassí contractat per la part interessada en el segrest, un dels arquetips que es repeteixen a les diferents temporades de la sèrie. Un personatge estranyot, taciturn, incòmode i tremendament perillós. 

A mesura que avança la història el veurem fer aparicions cabdals, però certament la seva simple presència ens provoca malestar i tensió, i més endavant li coneixem uns orígens que donen un toc inesperadament sobrenatural al relat.

Un dels grans noms del repartiment, segurament el més important, és el de la Jennifer Jason Leigh, que fa de Lorraine Lyon, la sogra de la Dot, i per tant mare d'en Wayne. A diferència del seu fill, un home amable i profundament ingenu, la Lorraine és la freda i també implacable propietària d'una empresa de cobrament de deutes, i tot i que inicialment no amaga el seu desdeny per la dona del seu fill, de qui sospita que no és aigua clara, a mesura que avança la història va naixent dins seu, cosa rara tal com és i tracta tothom, un cert respecte envers la seva nora.

A banda d'una interpretació excel·lent, hi tenim un dels personatges més poderosos, en aquest cas econòmicament, que hem vist a l'univers Fargo fins ara. No hi ha res que no pugui aconseguir, ni ningú que sigui imprescindible per a ella, que sempre està acompanyada per la seva mà dreta, l'advocat Danish Graves (Dave Foley).

L'altre personatge tremendament poderós de la temporada, en aquest cas per la influència política que té com a xèrif del comtat de Stark, és en Roy Tillman (Jon Hamm, l'inoblidable Don Draper, protagonista de Mad Men, tot i que el vam poder veure no fa gaire a The Morning Show i, pel que sembla, entre una cosa i l'altra està tornant a la televisió amb papers d'una temporada sencera). 

Corrupte i ultradretà a la manera estatunidenca, té una idea molt clara del que vol que sigui el seu estimat país i mobilitzarà la gent i els recursos que calguin per dur-ho a terme, i prova d'això és un sentit propi de la justícia que administra al seu territori, amb xantatges i amenaces al menú de cada dia. Quan considera que alguna cosa és seva, no la deixa anar i, si ho fa, la recuperarà a qualsevol preu. 

També és conegut en Joe Keery, l'Steve de Stranger Things, que aquí fa de Gator Tillman, el fill gran d'en Roy i ajudant seu, delerós de fer sentir orgullós un home del seu estatus, però molt desafortunat i amb un gran complex d'inferioritat, agreujat pels menyspreus constants d'un pare que bàsicament el considera un inútil i una càrrega. 

La veritat és que és un autèntic imbècil, però al llarg de la història podem arribar a sentir certa llàstima per ell, ateses les seves circumstàncies. 

Acabarem el repàs de personatges amb dos dels meus preferits, de nou uns arquetips, els habituals policies honestos i treballadors que hem vist en altres temporades i la pel·lícula de Fargo. Ell és l'agent estatal Wit Farr (Lamorne Morris, vist a New Girl i, per tant, en un paper còmic al contrari d'aquest), que té un deute amb la Dot per haver-li salvat la vida durant el tiroteig posterior a la seva fugida dels segrestadors, i ella és l'agent local Indira Olmstead (Richa Moorjani), una dona cansada i frustrada per haver de mantenir el seu capriciós i immadur marit que, quan investiga la protagonista, s'adona que alguna cosa no rutlla i decideix ajudar-la.

La cinquena és una temporada, doncs, farcida de personatges interessantíssims i una història que atrapa, i que està narrada amb el ritme adequat tant pel que fa a la velocitat amb què tenen lloc els esdeveniments, amb la lentitud reservada per als moments en què cal crear tensió, com per la durada dels episodis, més benèvola que en altres ocasions. 

A més, té un to marcadament feminista en posar el focus en dones que lluiten pel que volen i no es conformen amb el que la societat masclista els vol imposar, cosa que reflecteix el petit canvi que aquesta societat està vivint a la realitat actualment. No se m'acut res dolent per dir d'aquesta temporada, però espero que la sisena, si és que la filmen, com a mínim se li acosti en qualitat, perquè llavors tindrem una altra meravella. Recomanadíssima.

Sèries: Fargo (quarta temporada)

Hi ha dues sèries de les que miro jo sol que m'agraden moltíssim, que són prioritàries i que abans tenia costum de seguir setmana rere setmana aprofitant els viatges cap a (i des de) la feina. Com ja sabem, els hàbits de transport de tots plegats s'han vist greument alterats des de finals del primer trimestre de 2020, i entre això i que he donat voluntàriament més pes als videojocs en el meu preuat temps lliure he deixat d'estar al dia fins i tot de les sèries que més m'interessen.

De Better Call Saul no hi ha hagut més temporades des d'abril de l'any passat, i la vaig acabar i comentar una mica després, però la quarta tongada d'episodis de la sèrie que avui ens ocupa es va emetre a la tardor d'aquell mateix any, i no l'he acabat fins ara, uns quants mesos després, cosa que em sap greu perquè, veient-la, m'adono de com m'agradava i no entenc per què he esperat tant a posar-m'hi. 

Tant se val, en realitat no té cap importància, i l'experiència em demostra que quan un blog té tan poques visites com aquest, no hi ha cap diferència entre parlar d'una sèrie tot just quan s'ha acabat i fer-ho quan fa mesos o fins i tot anys que ha deixat d'estar d'actualitat, així que val més tard que mai. Avui toca parlar de la quarta temporada de Fargo, la sèrie de televisió basada en la pel·lícula del mateix nom dels germans Coen de 1996, però amb la qual, com he dit en ressenyar les temporades anteriors, només comparteix estil narratiu i humorístic i la menció més o menys freqüent de la localitat que dona nom a aquest univers, però cada temporada és una història diferent, independent de les altres.

En aquesta quarta anem a la ciutat de Kansas, a l'estat de Missouri dels Estats Units, l'any 1950, cosa que situa el relat com el més antic dels que ens ha explicat ara l'home que va convertir Fargo en sèrie de televisió, en Noah Hawley.  

En una introducció deliciosa se'ns presenta la premissa que diversos sindicats del crim organitzat de la ciutat han coexistit amb el seu rival del moment amb l'estratègia d'intercanviar els primogènits dels seus líders per tal d'assegurar la pau malgrat les rivalitats, i com això s'ha anat fent al llarg de les dècades fins que, a l'actualitat de la temporada, com hem dit el 1950, els grups implicats són els sicilians Fadda i els afroamericans encapçalats per en Loy Cannon. 

La desafortunada mort del líder dels Fadda, en unes circumstàncies pròpies de l'humor negre que caracteritza Fargo, desencadena un seguit de fets que complicaran les coses entre les dues famílies criminals i que portaran, poc a poc, a les inevitables tragèdies i a una guerra brutal, però deixo aquí les mencions a l'argument i passo als personatges principals, l'autèntic atractiu de l'obra, especialment en aquesta temporada.

El ja esmentat Loy Cannon té la cara d'en Chris Rock, actor de comèdia prou conegut que aquí interpreta un paper dramàtic, i que he de dir que a mesura que avancen els episodis em va convencent més i més.

Pare de família, el seu objectiu final és que funcioni un nou sistema de pagament que se li ha acudit i que es coneixerà com a "targeta de crèdit". És un home implacable, però difícilment perd la calma.

Els Fadda, després de la mort del seu líder, obeeixen les ordres del fill d'aquest, en Josto Fadda (Jason Schwartzman), un homenet acomplexat per la seva curta alçada i perquè, tot sigui dit, no sembla que inspiri gaire respecte entre els seus homes, cosa que segurament obeeix més aviat al fet que és massa impulsiu i provoca més d'un maldecap amb les seves decisions.

Això no afecta gaire, però, a la seva autopercepció, cosa que li hem d'aplaudir, perquè en tot moment actua com el cap dels Fadda de Kansas que és.  

Només es mostra vulnerable amb la infermera Oraetta Mayflower (Jessie Buckley), avançada al seu temps i aficionada a l'aplicació de l'eutanàsia, tot i que per motius egoistes, com ja anirem veient.

És un personatge estrany, fins i tot en la seva manera de caminar, que tot i comportar-se d'una manera extremament educada també fa una mica de por quan s'enfada, i quan en la intimitat amb en Josto mostra un caràcter ben fort.

Amb qui té problemes d'una altra manera en Josto és amb en Gaetano (Salvatore Esposito), el seu germà petit en edat però molt més corpulent, que envien des de Sicília i que és tot força bruta, amb molt poca paciència.

Molt violent i imponent, es convertirà en el maldecap principal del líder dels sicilians, en part perquè la seva imatge fa que els homes del seu germà tendeixin a fer-li més cas.

Atrapat en tot això hi ha també el policia Odis Weff (Jack Huston, que feia del desfigurat Richard Harrow a Boardwalk Empire), un home amb diversos tics nerviosos que, per acabar-ho d'adobar, està en nòmina dels Fadda, però després se li complica enormement la vida amb l'arribada dels Cannon.

És difícil no simpatitzar amb ell, perquè pateix i ens fa patir amb els seus nervis sempre a flor de pell, incompatibles amb la mena d'ofici a què es dedica, però ens reserva alguna sorpresa, també.

Parlant de personatges atrapats, cal destacar també en Patrick "Rabbi" Milligan (Ben Whishaw), d'origen irlandès i a la seva infantesa intercanviat pel primogènit d'un grup jueu, al qual va trair, com també va fer amb la seva pròpia família quan més endavant va tornar a ser intercanviat, aquest cop amb un nano italià. 

Des de llavors forma part de la família Fadda, però l'estigma de traïdor no se'l traurà mai de sobre, i tanmateix veiem com és probablement el personatge més bo de tots els que surten en aquesta història, esdevenint un protector i fins i tot mentor del fill dels Cannon mentre s'està amb els Fadda.

Per acabar amb el repàs dels personatges principals he de parlar, al final, de la jove Ethelrida Pearl Smutny (E'myri Crutchfield), estudiant d'institut molt aplicada i intel·ligent que viu a la casa on es desenvolupa el negoci dels seus pares, una funerària.

En una sèrie de crims i matances això té la seva utilitat, però en aquest cas dona lloc a què la noia conegui tota mena de persones i s'assabenti de coses que potser hauria valgut més que no descobrís. El seu paper sembla força secundari, però al final serà essencial per donar lloc al clímax de la temporada.

Sí que tenen papers secundaris personatges com la Zelmare Roulette (Karen Aldridge) i la Swanee Capps (Kelsey Asbille), la parella d'atracadores, el conseller dels Cannon Doctor Senator (Glynn Turman) o el marshall Dick "Deafy" Wickware (Timothy Oliphant, una de les cares conegudes del repartiment), i com tots els personatges tenen moments de glòria i participen en els esdeveniments, a més de ser més o menys entranyables, però ja podríem donar per acabat el repàs dels personatges, que aquest cop donen a la sèrie un caràcter força més coral que de costum. 

La quarta temporada de Fargo, probablement la més diferent, és una delícia per als amants de les històries de crim organitzat, i alhora es manté fidel a l'estil visual, artístic i narratiu d'aquest univers que s'ha anat creant i ampliant a partir d'una pel·lícula de culte. 

Hi trobarem diàlegs excel·lents, una trama interessant i molta violència, presentada de manera explosiva entre moments de calma tensa, a més de la presència constant de la Mort, que aguaita els personatges, de vegades de manera més visible que altres. No em feu parlar més, però amb aquesta sèrie ja se sap: un accident, un error, un rampell, i per a aquell personatge tururut viola. Sigui qui sigui.

Sèries: Fargo (3a temporada)

Un altre cas com el de la tercera temporada de Better Call Saul: la vaig seguir al dia, però no ha tingut entrada fins ara perquè hi ha hagut altres prioritats, però no vol dir que hagi deixat la sèrie -ni pensaments- ni que m'hagi cansat de fer-ne entrades.

Fargo continua sent la magnífica sèrie que era quan va començar com a "continuació" estilística, espiritual i nominal de la mítica pel·lícula dels germans Coen de 1995, amb nova història, nous personatges i noves premisses cada temporada. 

Com sempre, hi veiem un seguit de crims, que generalment comencen amb un d'inesperat, producte d'un accident, un malentès o una precipitació, i malgrat el to pausat que ha caracteritzat tant el film original com les tres temporades de la sèrie de la cadena FX, hi ha moments de tensió creixent i acceleració sobtada dels esdeveniments, a més d'una atmosfera angoixant no pas renyida amb algun moment d'humor negre. 

Tot comença quan en Ray Stussy (Ewan McGregor), agent de la condicional de la Nikki Swango (Mary Elizabeth Winstead), amb qui manté una relació que va contra les normes, demana al seu germà bessó (i per tant també interpretat per l'Ewan McGregor, l'actor més conegut del repartiment de la temporada), que ha tingut molt més èxit que ell econòmicament parlant i es podria dir que és ric, diners per poder-li comprar un anell a la noia.

L'Emmit Stussy, propietari d'una empresa de pàrquings, li diu que no, i això és la gota que fa vessar el got de la paciència d'en Ray, que considera que fa anys el seu germà el va estafar quedant-se una valuosíssima col·lecció de segells que, en vendre-la, li va proporcionar una bona picossada que va poder començar a invertir en els negocis que el farien ric. 

La tragèdia està servida: aprofitant-se d'un altre exconvicte de qui és agent, li encarrega anar a cal seu germà i robar-li l'únic segell que li queda, però el desgraciat perd l'adreça i, valent-se d'una memòria inexacta, va a una adreça similar on, casualment, hi ha un altre home que es diu Stussy i el mata.

La víctima és el padrastre de la Gloria Burgle (Carrie Coon, de The Leftovers), policia d'Eden Valley, poble on se situa l'acció d'aquesta temporada i un exemple més d'un element característic de Fargo, que és el de l'agent de policia honrat/da i incansable i, generalment, el menys humorístic dels personatges, tot i que també caracteritzat pel dialecte habitual a la saga.

Sense saber ben bé què està passant, i en contra de les ordres del seu inepte nou superior -interpretat per en Shea Whigham, vist a Boardwalk Empire-, la Gloria investiga l'assassinat i la relació que té amb els altres Stussy.

Abans de passar a l'últim personatge que vull comentar tenim també en Sy Feltz (Michael Stuhlbarg, també de Boardwalk Empire), el soci de l'Emmit i un dels personatges que més pateixen el seguit de desgràcies que tenen lloc durant aquesta història que més o menys esquitxa tothom i que, com és habitual a Fargo, deixa pocs supervivents.

La segona temporada de la sèrie no tenia un dolent a l'alçada d'en Lorne Malvo (Billy Bob Thornton), de la primera, però en aquesta en tornem a tenir un, i és el misteriós i fredament temible V. M. Varga (David Thewlis, vist a la saga Harry Potter i a Wonder Woman). 

Un paio extravagant, tranquil i d'aspecte i costums desagradables que amb la dentadura postissa que duu l'actor fa que costi molt entendre'l en anglès, però que estic segur que en versió doblada deu perdre molt. En fi, aquest senyor fa dos anys va deixar diners a l'Emmit i ara vol fer servir l'empresa per als seus delictius interessos en contra de la voluntat del seu propietari, a qui domina davant la impotència del personatge interpretat per l'Ewan McGregor.

Com era d'esperar després del que ja coneixem de la franquícia, el tram final és trepidant, un clímax sostingut en què les bales i la sang, i les venjances, agafen més protagonisme, i com a curiositat tenim el retorn d'en Mr. Wrench (Russell Harvard, actor sordmut, germà i fill de sordmuts), que havia sortit a la primera temporada, situada 4 anys abans que aquesta, que s'esdevé a l'època de Nadal 2010-11. 

La tercera temporada de Fargo és esplèndida, i potser el seu únic defecte és que el llistó estava tan alt que, per més bona que sigui, no és res que no haguéssim vist fins ara. No és, per tant, un problema seu, sinó intrínsec a la franquícia: ja no sorprèn. Però això no té per què ser una cosa dolenta, sinó que es podria considerar tot plegat un mateix producte, un seguit d'històries del mateix univers. Que, de fet, és el que és.

Sèries: Fargo (segona temporada)

La primera temporada de Fargo, que ja vaig posar pels núvols perquè era una obra mestra com a homenatge a la pel·lícula de 1996 i també per mèrits propis, va aconseguir penjar-se la medalla de televisió imprescindible en el seu moment, i quan es va dir que hi hauria una segona temporada situada a la joventut d'un dels seus personatges no sé els altres, però jo vaig bandejar qualsevol pensament escèptic -aquells primers 10 episodis em van convèncer que no calia patir- i me'n van venir moltes ganes. 

Per fi ha arribat, ja se n'han emès els 10 capítols i em penso que no sóc l'únic que pensa que la segona temporada ha estat encara millor que la primera, i semblava impossible.

Situada l'any 1979, aquesta vegada la premissa de Fargo guanya en complexitat i ens endinsa en una trama que té a veure amb les disputes entre bandes de crim organitzat que fan xalar els que, com jo, gaudim amb les històries de màfia -en el sentit ampli de la paraula-.

Tot plegat amb l'humor negre, la manera de parlar -cantarella i falques, per exemple- i els rols que es repeteixen en un altre deliciós homenatge al film dels germans Coen però ara, també, a la primera temporada d'aquesta obra mestra d'en Noah Hawley, amb múltiples referències estilístiques, argumentals, visuals i sonores, i detalls que potser se'ns escapen però que aquí recullen. I un repartiment de luxe, del qual no vaig voler saber res i, en veure el primer episodi, pràcticament em va obligar a fer saltets de sorpresa.

Per exemple amb la Peggy i l'Ed Blumquist, respectivament interpretats per la Kirsten Dunst i en Jesse Plemons (un actor que s'està inflant a fer papers destacables, per exemple al tram final de Breaking Bad o a Olive Kitteridge).

Aquí interpreten una parella de Luverne (Minnesota) formada per una perruquera, antiga guanyadora de concursos de bellesa -la senyora Dunst agafa uns quants quilets per a aquest paper que li van de meravella-, i l'ajudant d'un carnisser, que com li passava a en Lester Nygaard (Martin Freeman) a la primera temporada, es veuen emmerdats en un crim i es passen els 10 episodis patint per intentar tornar a la pacífica i potser massa normal vida que duien abans dels fets del primer capítol.

Aquest és en Dodd Gerhardt (Jeffrey Donovan), el fill gran de la família criminal que controla la zona de Fargo, a Dakota del Nord. Un home brutal i d'aspecte simiesc que vol esdevenir el líder de l'organització davant l'empitjorament de la salut del seu pare, l'Otto (Michael Hogan, vist a Battlestar Galactica).

Però ha de competir amb els seus germans, en Bear (Angus Sampson) i en Rye (Kieran Culkin) i la decidida Floyd, la mare (Jean Smart, vista a 24), i aguantar les ximpleries de la Simone (Rachel Keller), la seva rebel filla.

Els ajuda en Hanzee (Zahn McClarnon), un indi que forma part del servei de la família des que era petit i que és un assassí implacable, sens dubte un dels personatges més carismàtics i/o memorables de la temporada.

També remarcable és el paper d'en Mike Milligan (Bokeem Woodbine), un altre assassí, enviat per la família de Kansas, rival dels Gerhardt, que recorda molt el paper d'en Billy Bob Thornton a la primera temporada, amb el seu caràcter calmat, incapaç de perdre els nervis, però precisament per això més esfereïdor. L'acompanyen dos barbuts silenciosos que li fan d'esbirros i que també recorden dos personatges de la història que se situava al 2006.

Història amb què té una connexió clara: el personatge d'en Lou Solverson (Patrick Wilson), que ja sortia, tot i que interpretat pel més vell Keith Carradine, a la primera temporada. Llavors esmentava en més d'una ocasió un sanguinari cas d'assassinats múltiples que havia viscut quan era policia estatal, i aquesta segona temporada hi està dedicada.

Sabem, perquè el veiem gairebé 30 anys després, que el seu personatge no mor -i ens n'alegrem, perquè és un bon paio-, així com també sabem que en algun punt esdevindrà vidu, perquè la seva filla Molly, aquí una nena petita, no tenia mare a la primera temporada. El 1979 la interpreta, però, la Cristin Millioti (How I met your mother), que està malalta de càncer.

El pare de la Betsy, i avi de la Molly, és el xèrif Hank Larsson (Ted Danson, vist a CSI: Cyber), un home valent i honorable que té molt bona relació amb el seu gendre, d'un altre cos policial però almenys del mateix gremi.

Aquests són només els personatges principals de la temporada, però n'hi ha d'altres que fan papers més petits però no per això poc interessants. Fargo està feta amb moltíssima cura, i no hi ha res que sobri, ni que falti, ni cap relliscada de cap mena.

El que sí que hi ha és un respecte absolut per les característiques estilístiques del que ja és una franquícia, amb una acurada tria dels elements que fan que Fargo sigui Fargo, independentment de la història concreta que ens expliquen cada cop. La fotografia -aquest cop amb un toc setanter-, la música, el to de comèdia negra, el que deia abans de la manera de parlar, gairebé un dialecte, fins i tot els cognoms d'origen escandinau... Tot. La segona temporada de Fargo és més i millor. I tornarà per a una tercera tongada d'episodis, aquest cop, diuen, situats al present.

Sèries: Fargo

Suposo que no sóc l'únic que, en saber que es feia una sèrie basada en Fargo, l'aclamada comèdia negra dirigida pels germans Coen el 1996, vaig pensar que no era bona idea. Suposo que no sóc l'únic que es va equivocar, però en la meva defensa he de dir que de seguida que en vaig començar a llegir comentaris vaig saber que la decisió encertada era veure-la.

No només per un repartiment amb algunes cares conegudes com Billy Bob Thornton, Martin Freeman (el Bilbo Baggins de la trilogia El Hòbbit, a més del Dr. Watson de la sèrie Sherlock), Kate Walsh (Grey's Anatomy), Colin Hanks (la viva imatge del seu pare, Tom Hanks, que ja vam veure a Dexter) o Bob Odenkirk (l'inoblidable Saul Goodman de Breaking Bad, que de fet tindrà spin-off propi); sinó també perquè la proposta era prou interessant: Fargo, la sèrie, té com a productors executius els mateixos Coen, se situa al mateix univers que el film, té una banda sonora que recorda la de la pel·lícula (i, de fet, la cançó de l'ending n'és una versió) i manté el mateix to de comèdia negra molt de l'estil dels Coen i que va convertir el llargmetratge de mitjan anys 90 en un dels més ben rebuts de la història del cinema.

La pregunta que em voltava pel cap, el que em feia dubtar, era "cal veure la pel·li abans o després?". La resposta —i per a mi era important perquè si bé havia vist la pel·lícula a l'adolescència (època en què no em va impressionar en excés) no en recordava res— és que no és necessari veure-la, però si ho fem millor que sigui abans, ja que a la sèrie hi ha una petita referència que no s'entendrà si no s'ha vist.

Ara bé, encara que argumentalment no estan connectades (el film se situa l'any 1987 i la sèrie el 2006) i els personatges són completament diferents, es gaudeix més dels episodis de la versió televisiva tenint present la pel·lícula. De fet, hi ha alguns homenatges directes: embarassos, un personatge pusil·lànime que ho embolica tot plegat en una dinàmica que recorda, i molt, la que mantenien al film els personatges interpretats per la Frances McDormand i en William H. Macy, i el particular "dialecte" de l'univers Fargo amb exemples com el "yah" que, diuen, ve de la influència dels escandinaus establerts en aquella zona dels Estats Units, a més de clàssics com el "real good, then" per a acomiadar-se o l'expressió, inseparable de la noció del film dels germans Coen, "Aw, jeez".

 
També tenim l'escena d'un accident de cotxe que serà l'inici de les investigacions que es duen a terme a la trama i que ens fan pensar inevitablement en una escena similar del film. En una altra es produeix un tens i incòmode intercanvi entre un policia i el conductor del cotxe que ha aturat. Coses així són les que fan que valgui la pena haver vist la pel·lícula abans de la sèrie, i ajuden a donar als dos productes un univers compartit, però repeteixo: no és necessari per a entendre-la. Depèn de si teniu 98 minuts lliures i els voleu gastar veient un bon film.

En fi, la història en aquest cas, com deia, se situa al 2006, i igual que la pel·lícula afirma que està basada en fets reals, només que amb els noms canviats. Evidentment, és mentida, però també això forma part de l'homenatge a l'obra dels Coen. L'acció se situa a Bemidji, Minnesota, i la trama arrenca quan els seus dos personatges principals es coneixen, casualment, a la sala d'espera d'un hospital.

Un d'ells és en Lester Nygaard (Martin Freeman), un venedor d'assegurances pusil·lànime, contínuament humiliat per la seva pròpia dona i amb un caràcter tirant a woodyallenesc (més aviat prudent, poc disposat a reaccionar als insults per covardia, dels que s'ofeguen en un got d'aigua...) que, de fet, és similar al del seu personatge a la trilogia El Hòbbit i també, però en menor mesura, al del doctor Watson de Sherlock.

No és un protagonista que caigui especialment bé. Al principi simpatitzem amb les seves desgràcies quotidianes, però a mesura que avança la història i veiem com se'n va sortint i com es transforma en una persona completament diferent abandonem progressivament qualsevol sentiment positiu envers ell.

L'altre és en Lorne Malvo (Billy Bob Thornton), un assassí a sou que és a Bemidji de pas i que, interpretant el que li sembla d'una conversa casual amb en Lester, provoca una sèrie d'assassinats tant a través de les seves accions com de les seves paraules.

És un dels dolents més interessants que he vist a la ficció en els últims anys, i el senyor Thornton el clava, perquè amb el seu aspecte de babau (quin pentinat, per l'amor de Déu!) i un to inquietantment tranquil té la capacitat de ficar la por al cos de qualsevol i aconseguir el que vol d'aquesta persona sense proferir cap amenaça explícita. Brutal.

La policia que investiga la sèrie de crims iniciada en aquella nefasta conversa és l'ajudant del xèrif Molly Solverson (Allison Tolman), que fa un paper similar al de la Frances McDormand a la pel·lícula: amb un posat tranquil i que no destil·la precisament una gran intel·ligència, aviat veiem com és el personatge amb els instints més fins i l'únic que té les coses clares des del principi.

De fet, és el personatge que identificarem com "el bo", el que volem que se surti amb la seva, aquell amb el qual ens identifiquem, malgrat que no és un paper que estaria a la frontera entre el protagonista i el secundari.

De fet sí que hi ha un altre personatge que té les sospites ben encaminades, i és en Gus Grimly (Colin Hanks), un discret policia de Duluth que té una topada amb en Lorne Malvo que el deixa alterat i inquiet fins que troba en la Molly algú amb qui compartir aquesta angoixa, ja que a la seva comissaria no se'l prenen seriosament.

Després d'haver-lo vist fent un paper malvat a Dexter he trobat força interessant que el fill d'en Tom Hanks fes un personatge tan bonifaci i entranyable a Fargo, i a més ens cau bé de seguida. En bona part perquè és vidu i ha criat sol la seva filla Greta (Joey King), que posa per sobre de qualsevol altra cosa, fins i tot la seva feina de policia.

Entre els secundaris, que en són uns quants i tots excel·lents, hi ha en Bill Oswalt (Bob Odenkirk), un actor que pel que se n'ha vist fins ara sembla ideal per a aquests papers de comèdia negra. Aquí interpreta un superior de la Molly que només vol estar tranquil i no complicar-se la vida.

No és pas mala persona, però sí una mica curt de gambals. És tossut i malgrat les proves que li va presentant la Molly no vol veure la realitat i s'estima més considerar el cas tancat per la via fàcil, però amb una mica d'insistència se'l pot convèncer.

Igual que al film, Fargo és el municipi on està establerta l'organització criminal més temuda de la regió, i des d'allà envien una parella d'assassins a buscar en Lorne Malvo, atès que una de les morts que provoca perjudica en certa manera l'organització.

El duet, format per Mr. Numbers (Adam Goldberg, a la dreta) i Mr. Wrench (Russell Harvard, a l'esquerra), recorda en certa manera el que formaven al film l'Steve Buscemi (per cert, aquí el cap d'en Lester Nygaard, en Bo Munk, té un aspecte que s'hi inspira segur que intencionadament) i en Peter Stormare, i afegeix un toc d'humor a la sèrie amb la sordesa del senyor Wrench i la manera com la gestionen tots dos.

Sens dubte els que aporten més humor, però, són els agents de l'FBI que apareixen cap al final de la temporada i que interpreten els còmics Keegan-Michael Key i Jordan Peele, actors de comèdia que han treballat junts en diverses produccions.

També riurem, i patirem, amb l'Stavros Milos (Oliver Platt), el ric propietari d'uns grans magatzems que es veu obligat a contractar en Lorne Malvo per tal d'acabar amb les amenaces anònimes que està rebent.

Fargo és més que una sèrie "inspirada en la pel·lícula", com es vol vendre. És un homenatge al film dels germans Coen, un homenatge argumental (per les referències), d'estil i musical que es beneficia del coneixement de la pel·lícula de 1996, però que s'aguanta sol i que és, en si mateix, una petita obra mestra de la televisió en general i del gènere detectivesc en concret. Igual que em va passar amb True Detective —una altra sèrie que canviarà personatges, actors i entorns a cada temporada— estic convençut que quan surti en format domèstic me la compraré.

L'experiment ha funcionat tan bé, amb un munt de nominacions i premis —va guanyar el de millor minisèrie als darrers Emmy, per exemple— i el públic meravellat (els guions i les interpretacions són excel·lents, i ja no oblidarem els noms de Bemidji i Duluth, com tampoc les campanetes de trineu que sonen de tant en tant i ens fiquen la por al cos), que el seu creador, el senyor Noah Hawley, ja n'ha anunciat una segona temporada que començarà a la tardor de 2015 (sí que haurem d'esperar!) i que se situarà al 1979 al voltant d'un cas a què es fa referència diverses vegades durant aquesta primera temporada de 10 episodis, amb el pare de la Molly, en Lou Solverson (Keith Carradine, també vist a Dexter) —que a la primera temporada interpreta un policia retirat que duu un petit diner—, com a protagonista, evidentment amb la cara d'un actor més jove. Jo ja en tinc ganes.