Sèries: Fargo (cinquena temporada)

Ja em va passar, com vaig comentar, amb la quarta temporada, però aquesta és una de les meves sèries preferides i em sap greu no haver vist la seva història més recent a mesura que se n'anaven publicant els episodis. Val a dir, però, que he trigat menys mesos que l'última vegada.

Tampoc és que sigui cap tragèdia, perquè no cal veure res quan acaba de sortir, però m'agrada tantíssim que no puc evitar aquest sentiment. Veurem, doncs, si ha valgut la pena, sobretot per la irregularitat amb què ens l'ofereixen, aquest cop novament amb 3 anys d'espera des de l'últim cop, en realitat a causa de les vagues que hi va haver a Hollywood el 2023. 

Sigui com sigui, ja he vist la cinquena temporada de Fargo, una de les meves sèries preferides de tots els temps, i encara que tinc entès que la quarta no va agradar tant com les altres -tot i que la sèrie, en general, és tan bona que la nota mitjana d'aquells episodis ja la voldrien moltes altres produccions-, a mi sí que em va agradar força. Doncs bé, no sé si és que encara em dura l'escalfada perquè l'he acabat de veure fa molt poc, però aquesta nova història -recordem que és una sèrie antològica, amb una història diferent cada temporada, amb l'única connexió del territori de Dakota del Nord i la ciutat que dona nom a la franquícia- em sembla, possiblement, la millor de les cinc. 

Situada temporalment al 2019, ja sabem que, a petició dels supervivents, els noms han estat canviats, però per respecte als morts la resta s'explica tal com va succeir. I amb l'humor negre que caracteritza la franquícia, aquesta temporada comença amb la detenció de la seva protagonista principal per un malentès durant els aldarulls que tenen lloc en una agitada reunió de la junta escolar del centre on estudia la seva filla.

Després, quan el seu marit Wayne Lyon (David Rysdahl) la treu del calabós pagant-ne la fiança, veiem com, tot i els seus esforços de supervivent i uns paranys propis de Sol a casa, la Dorothy Lyon (Juno Temple, una actriu que sempre m'ha agradat molt i que a Ted Lasso està excel·lent, com aquí) és segrestada per uns homes misteriosos i així comença la trama criminal que ens tindrà amb l'ai al cor al llarg d'aquests 10 episodis.

El motiu del segrest, que es queda en intent després d'una llarga i espectacular seqüència del joc del gat i la rata, no el revelaré per fer el mínim d'spoilers possible, però val a dir que la Dot és un personatge tremendament ben construït, amb un passat misteriós i unes habilitats de combat i supervivència que no s'esperarien d'una típica mestressa de casa estatunidenca, que aviat veiem que és un paper que interpreta de manera estricta sense voler cridar l'atenció de ningú ni acceptar cap ajuda dels que sospiten que li'n passa alguna.

Un dels homes que intenten endur-se-la és l'Ole Munch (Sam Spruell), un grotesc i implacable assassí contractat per la part interessada en el segrest, un dels arquetips que es repeteixen a les diferents temporades de la sèrie. Un personatge estranyot, taciturn, incòmode i tremendament perillós. 

A mesura que avança la història el veurem fer aparicions cabdals, però certament la seva simple presència ens provoca malestar i tensió, i més endavant li coneixem uns orígens que donen un toc inesperadament sobrenatural al relat.

Un dels grans noms del repartiment, segurament el més important, és el de la Jennifer Jason Leigh, que fa de Lorraine Lyon, la sogra de la Dot, i per tant mare d'en Wayne. A diferència del seu fill, un home amable i profundament ingenu, la Lorraine és la freda i també implacable propietària d'una empresa de cobrament de deutes, i tot i que inicialment no amaga el seu desdeny per la dona del seu fill, de qui sospita que no és aigua clara, a mesura que avança la història va naixent dins seu, cosa rara tal com és i tracta tothom, un cert respecte envers la seva nora.

A banda d'una interpretació excel·lent, hi tenim un dels personatges més poderosos, en aquest cas econòmicament, que hem vist a l'univers Fargo fins ara. No hi ha res que no pugui aconseguir, ni ningú que sigui imprescindible per a ella, que sempre està acompanyada per la seva mà dreta, l'advocat Danish Graves (Dave Foley).

L'altre personatge tremendament poderós de la temporada, en aquest cas per la influència política que té com a xèrif del comtat de Stark, és en Roy Tillman (Jon Hamm, l'inoblidable Don Draper, protagonista de Mad Men, tot i que el vam poder veure no fa gaire a The Morning Show i, pel que sembla, entre una cosa i l'altra està tornant a la televisió amb papers d'una temporada sencera). 

Corrupte i ultradretà a la manera estatunidenca, té una idea molt clara del que vol que sigui el seu estimat país i mobilitzarà la gent i els recursos que calguin per dur-ho a terme, i prova d'això és un sentit propi de la justícia que administra al seu territori, amb xantatges i amenaces al menú de cada dia. Quan considera que alguna cosa és seva, no la deixa anar i, si ho fa, la recuperarà a qualsevol preu. 

També és conegut en Joe Keery, l'Steve de Stranger Things, que aquí fa de Gator Tillman, el fill gran d'en Roy i ajudant seu, delerós de fer sentir orgullós un home del seu estatus, però molt desafortunat i amb un gran complex d'inferioritat, agreujat pels menyspreus constants d'un pare que bàsicament el considera un inútil i una càrrega. 

La veritat és que és un autèntic imbècil, però al llarg de la història podem arribar a sentir certa llàstima per ell, ateses les seves circumstàncies. 

Acabarem el repàs de personatges amb dos dels meus preferits, de nou uns arquetips, els habituals policies honestos i treballadors que hem vist en altres temporades i la pel·lícula de Fargo. Ell és l'agent estatal Wit Farr (Lamorne Morris, vist a New Girl i, per tant, en un paper còmic al contrari d'aquest), que té un deute amb la Dot per haver-li salvat la vida durant el tiroteig posterior a la seva fugida dels segrestadors, i ella és l'agent local Indira Olmstead (Richa Moorjani), una dona cansada i frustrada per haver de mantenir el seu capriciós i immadur marit que, quan investiga la protagonista, s'adona que alguna cosa no rutlla i decideix ajudar-la.

La cinquena és una temporada, doncs, farcida de personatges interessantíssims i una història que atrapa, i que està narrada amb el ritme adequat tant pel que fa a la velocitat amb què tenen lloc els esdeveniments, amb la lentitud reservada per als moments en què cal crear tensió, com per la durada dels episodis, més benèvola que en altres ocasions. 

A més, té un to marcadament feminista en posar el focus en dones que lluiten pel que volen i no es conformen amb el que la societat masclista els vol imposar, cosa que reflecteix el petit canvi que aquesta societat està vivint a la realitat actualment. No se m'acut res dolent per dir d'aquesta temporada, però espero que la sisena, si és que la filmen, com a mínim se li acosti en qualitat, perquè llavors tindrem una altra meravella. Recomanadíssima.