Sèries: Love & Death

Us estalviaré la meva habitual parrafada sobre les virtuts de les minisèries o el pes que té la presència d'un intèrpret que ja coneixia a l'hora de veure'n una. 

La que porto avui tenia tots dos al·licients, el de la pròpia naturalesa breu i el de les cares conegudes, i a més estava basada en fets reals. 

Encara que Love & Death té un títol prou sintètic, i tot i que els que menystenen el poder destructiu dels spoilers -que són els que en van fent pertot arreu- diran que les obres basades en fets reals estan en una categoria en què parlar obertament del esdeveniments no perjudica ningú, jo us recomano que mireu la sèrie sense saber gairebé res de la seva premissa, fins i tot que n'eviteu el tràiler.

N'hi ha prou amb saber que està basada en un cas d'infidelitat que va posar en marxa un seguit d'esdeveniments que van acabar en tragèdia, i a partir d'aquí deixar-se anar i gaudir d'una trama que va al seu ritme -ni excessivament lent ni tampoc trepidant- i unes interpretacions més que convincents per part dels seus protagonistes i alguns dels secundaris.

Ella és la Candy Montgomery (Elizabeth Olsen, l'eterna Bruixa Escarlata de Marvel, i aquest és un altre al·licient: m'agrada veure intèrprets fent papers diferents d'aquells en què s'han encasellat), una mestressa de casa de Wiley (Texas) amb dues criatures i un marit, en Pat (Patrick Fugit) tan bon paio com ensopit a finals dels anys 70.

Imagineu-vos la típica dona d'aquella època, la mestressa i muller perfecta, amb la cuina impecable, i a més ben integrada i destacada a la comunitat, que en aquest cas gira al voltant de l'església del poble. Tot molt de pel·lícula, és clar.

Allà hi acostuma a coincidir amb els Gore, un dels quals és l'Allan (el cotitzat Jesse Plemons), un paio seriós i encara més avorrit que en Pat, i força inexpressiu, però un bon dia i després d'un moment en absolut atractiu la Candy se'l comença a mirar d'una altra manera, no triga gaire a decidir que vol tenir un afer amb ell i així l'hi fa saber.

Després de pensar-s'hi molt, l'Allan hi accedeix -no és cap gran revelació, si li digués que no no hi hauria història-, però entre tots dos estableixen, després de diverses negociacions, unes normes pensades per assegurar-se que les respectives parelles no patiran i, és clar, el clàssic acord de no permetre que el que hauria de ser només sexe acabi amb els sentiments romàntics complicant-ho tot.

Les trobades, ben calendaritzades i de vegades una mica forçades precisament per això, se succeeixen de manera reeixida, passats uns primers moments incòmodes per la inexperiència de tots dos en matèria de relacions il·lícites, però un afer és garantia d'estrès i les coses no seran tan asèptiques com sobretot la Candy es pensava.

Una de les conseqüències de les complicacions típiques d'una infidelitat que la Candy i l'Allan experimenten és precisament la gràcia d'una història que altrament hauria estat tan comuna com avorrida i digna només dels programes de xafarderies o, a tot estirar, d'una trama de culebrot.

Love & Death, creada per David E. Kelley (responsable de coses com Picket Fences, Boston Legal, Ally McBeal o Big Little Lies) i basada en un llibre de Jim Atkinson i John Bloom al seu torn basat en fets reals, ens parla en els seus 7 episodis d'una dona avorrida d'una vida aparentment ideal però sense emocions i com la decisió de donar-se una alegria va acabar sacsejant tota una comunitat i portant el poble als telenotícies de tot el país.

En tot plegat hi participen altres personatges, és clar, i és que la sèrie es pren el seu temps per explicar amb detall aquells esdeveniments que devien ser força mediàtics als Estats Units de 1979-80. Malauradament, hi ha algun cas en què sembla que no es desenvolupin gairebé gens, com el de la Sherry (Krysten Ritter, la Jessica Jones de la televisió), amiga de la protagonista, que pràcticament no hi pinta res més que fer de confident de les aventures, mai més ben dit, de la Candy.

No vull dir, però, que la trama es desenvolupi amb pressa. Trobo que té el ritme adequat i explica les coses amb la necessària calma, i amb petits flashforwards perquè anem ensumant la tragèdia, però sí que és cert que hi ha un parell de personatges massa poc espremuts.

Sigui com sigui, una excel·lent minisèrie amb bones interpretacions i aquell atractiu extra que tenen les obres de ficció basades en esdeveniments que han tingut lloc a la realitat. Recomanada.

Sèries: Fargo (segona temporada)

La primera temporada de Fargo, que ja vaig posar pels núvols perquè era una obra mestra com a homenatge a la pel·lícula de 1996 i també per mèrits propis, va aconseguir penjar-se la medalla de televisió imprescindible en el seu moment, i quan es va dir que hi hauria una segona temporada situada a la joventut d'un dels seus personatges no sé els altres, però jo vaig bandejar qualsevol pensament escèptic -aquells primers 10 episodis em van convèncer que no calia patir- i me'n van venir moltes ganes. 

Per fi ha arribat, ja se n'han emès els 10 capítols i em penso que no sóc l'únic que pensa que la segona temporada ha estat encara millor que la primera, i semblava impossible.

Situada l'any 1979, aquesta vegada la premissa de Fargo guanya en complexitat i ens endinsa en una trama que té a veure amb les disputes entre bandes de crim organitzat que fan xalar els que, com jo, gaudim amb les històries de màfia -en el sentit ampli de la paraula-.

Tot plegat amb l'humor negre, la manera de parlar -cantarella i falques, per exemple- i els rols que es repeteixen en un altre deliciós homenatge al film dels germans Coen però ara, també, a la primera temporada d'aquesta obra mestra d'en Noah Hawley, amb múltiples referències estilístiques, argumentals, visuals i sonores, i detalls que potser se'ns escapen però que aquí recullen. I un repartiment de luxe, del qual no vaig voler saber res i, en veure el primer episodi, pràcticament em va obligar a fer saltets de sorpresa.

Per exemple amb la Peggy i l'Ed Blumquist, respectivament interpretats per la Kirsten Dunst i en Jesse Plemons (un actor que s'està inflant a fer papers destacables, per exemple al tram final de Breaking Bad o a Olive Kitteridge).

Aquí interpreten una parella de Luverne (Minnesota) formada per una perruquera, antiga guanyadora de concursos de bellesa -la senyora Dunst agafa uns quants quilets per a aquest paper que li van de meravella-, i l'ajudant d'un carnisser, que com li passava a en Lester Nygaard (Martin Freeman) a la primera temporada, es veuen emmerdats en un crim i es passen els 10 episodis patint per intentar tornar a la pacífica i potser massa normal vida que duien abans dels fets del primer capítol.

Aquest és en Dodd Gerhardt (Jeffrey Donovan), el fill gran de la família criminal que controla la zona de Fargo, a Dakota del Nord. Un home brutal i d'aspecte simiesc que vol esdevenir el líder de l'organització davant l'empitjorament de la salut del seu pare, l'Otto (Michael Hogan, vist a Battlestar Galactica).

Però ha de competir amb els seus germans, en Bear (Angus Sampson) i en Rye (Kieran Culkin) i la decidida Floyd, la mare (Jean Smart, vista a 24), i aguantar les ximpleries de la Simone (Rachel Keller), la seva rebel filla.

Els ajuda en Hanzee (Zahn McClarnon), un indi que forma part del servei de la família des que era petit i que és un assassí implacable, sens dubte un dels personatges més carismàtics i/o memorables de la temporada.

També remarcable és el paper d'en Mike Milligan (Bokeem Woodbine), un altre assassí, enviat per la família de Kansas, rival dels Gerhardt, que recorda molt el paper d'en Billy Bob Thornton a la primera temporada, amb el seu caràcter calmat, incapaç de perdre els nervis, però precisament per això més esfereïdor. L'acompanyen dos barbuts silenciosos que li fan d'esbirros i que també recorden dos personatges de la història que se situava al 2006.

Història amb què té una connexió clara: el personatge d'en Lou Solverson (Patrick Wilson), que ja sortia, tot i que interpretat pel més vell Keith Carradine, a la primera temporada. Llavors esmentava en més d'una ocasió un sanguinari cas d'assassinats múltiples que havia viscut quan era policia estatal, i aquesta segona temporada hi està dedicada.

Sabem, perquè el veiem gairebé 30 anys després, que el seu personatge no mor -i ens n'alegrem, perquè és un bon paio-, així com també sabem que en algun punt esdevindrà vidu, perquè la seva filla Molly, aquí una nena petita, no tenia mare a la primera temporada. El 1979 la interpreta, però, la Cristin Millioti (How I met your mother), que està malalta de càncer.

El pare de la Betsy, i avi de la Molly, és el xèrif Hank Larsson (Ted Danson, vist a CSI: Cyber), un home valent i honorable que té molt bona relació amb el seu gendre, d'un altre cos policial però almenys del mateix gremi.

Aquests són només els personatges principals de la temporada, però n'hi ha d'altres que fan papers més petits però no per això poc interessants. Fargo està feta amb moltíssima cura, i no hi ha res que sobri, ni que falti, ni cap relliscada de cap mena.

El que sí que hi ha és un respecte absolut per les característiques estilístiques del que ja és una franquícia, amb una acurada tria dels elements que fan que Fargo sigui Fargo, independentment de la història concreta que ens expliquen cada cop. La fotografia -aquest cop amb un toc setanter-, la música, el to de comèdia negra, el que deia abans de la manera de parlar, gairebé un dialecte, fins i tot els cognoms d'origen escandinau... Tot. La segona temporada de Fargo és més i millor. I tornarà per a una tercera tongada d'episodis, aquest cop, diuen, situats al present.

Sèries: Olive Kitteridge

Seria fàcil pensar que vaig decidir veure aquesta sèrie després que guanyés 8 dels Emmy als quals optava a l'edició d'aquest 2015, la 67a dels premis més importants del món de la televisió anglosaxona. Però no, la tenia baixada des de feia molt perquè des que vaig saber que el projecte estava en marxa li tenia moltes ganes. 

No passa cada dia que es faci una minisèrie amb intèrprets de la mida de la Frances McDormand, en Richard Jenkins i en Bill Murray, oi? Tres actors que respecto i admiro -els dos primers presents en diverses pel·lícules dels germans Coen, només cal veure'ls compartint escenes a Burn after reading (2008)-, junts en una producció de l'HBO, una minisèrie de 4 episodis. Què més podia demanar? Doncs que fos bona. I ho és.

Basada en una novel·la d'Elizabeth Strout que el 2009 va guanyar el premi Pulitzer de ficció i dirigida per Lisa Cholodenko, la trama se situa en un període que va des de finals dels anys 70 a algun moment dels 2000 (no s'arriben a dir mai anys concrets). Comença amb una escena in medias res, en un moment àlgid, i llavors retrocedeix per a explicar-nos com s'ha arribat fins allà. Amb un ritme lent, pausat, però tan ben fet tot plegat que no tindrem pressa per a descobrir com acaba aquella primera escena.

Els salts temporals són pocs, bàsicament cada capítol ha avançat uns anys respecte a l'anterior, però hi ha brevíssims flashbacks que recuperen escenes del primer episodi narrades des d'un altre punt de vista o que ens fan adonar que no ens havíem fixat en algun detall important. Però ja és hora d'explicar de què va, aquesta minisèrie.

La seva protagonista és l'Olive Kitteridge del títol, interpretada per la Frances McDormand (la inoblidable cap de policia Marge Gunderson de la pel·lícula Fargo), que va convertir la sèrie en un projecte personal en comprar els drets del llibre.

El seu personatge viu al poble fictici de Crosby, a Maine, i és una professora de matemàtiques d'institut estricta, severa, esquerpa, rondinaire i cínica, però amb un bon cor molt en el fons, que no té gaire en compte el que els altres opinen d'ella, la seva indumentària de senyora gran i els cabells esbullats i poc cuidats que la caracteritzen. Una dona complexa, amb moltes capes de profunditat, amb la qual hauríem de simpatitzar un cop la coneguem bé.

En Henry Kitteridge, amb la cara d'en Richard Jenkins, és el seu marit, un farmacèutic extremament amable i optimista i amb debilitat per les noies joves, que tracta amb una barreja de paternalisme i encaterinament ingenu davant la mirada condescendent de la seva dona. És el que li passa amb la Denise (Zoe Kazan), nova treballadora de la farmàcia i tan dolça i infantil que sembla que no acabi de ser-hi tota.

A casa és l'aliat d'en Christopher, el seu únic fill, mentre que l'Olive fa de dolenta i amarga l'existència del nano, amb qui no acaba de tenir mai bona relació, ni tan sols quan es fa gran. 

També tenim en Jim O'Casey (Peter Mullan), que és professor de literatura a l'institut del poble i també l'home de qui l'Olive està secretament enamorada, perquè tot i que -o precisament perquè- el seu marit és un tros de pa de la mida d'un campanar, els seus caràcters respectius són més aviat incompatibles.

Sobre el paper d'en Bill Murray només diré que, malgrat l'Emmy que va guanyar com a secundari, triga força a sortir i si mirem la sèrie per la seva presència ja cal que esperem asseguts. Ara bé, val la pena i també té un personatge molt interessant.

A banda d'aquests personatges n'hi ha una bona colla en papers més petits, i força cares conegudes, com la d'en Jesse Plemons (el "doble" d'en Matt Damon -fins i tot va fer de versió adolescent del seu personatge a All the pretty horses- que últimament està sortint en llocs com Breaking Bad o la segona temporada de Fargo), l'Ann Dowd (Masters of Sex, The Leftovers...) o en Cory Michael Smith (l'Edward Nygma de Gotham).

Olive Kitteridge és la història de 25 anys de la vida de la protagonista i la seva interacció amb els altres personatges, l'inexorable pas del temps, l'implacable envelliment del cos, de l'ànima i del matrimoni, l'amor en les seves diverses formes, la tragèdia i la gestió que cadascú fa dels traumes personals que li configuren la personalitat.



Bellíssima en imatges, localitzacions, ritme i música, i amb uns diàlegs molt treballats, la sèrie destaca sobretot per unes interpretacions magnífiques que els Emmy van saber reconèixer per als dos protagonistes i l'esmentat secundari interpretat pel senyor Murray. Els altres cinc guardons van ser com a millor sèrie limitada (minisèrie), direcció, guió, càsting i edició amb una sola càmera.