Menú

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bill Murray. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bill Murray. Mostrar tots els missatges

dimecres, 7 de setembre del 2016

Cinema: Ghostbusters

Com suposo que li va passar a molta gent, quan es va començar a saber que el projecte de fer un remake de Els Caçafantasmes era seriós i posteriorment se'n va emetre el tràiler fins a la sacietat, les meves expectatives no eren gens bones

S'havia especulat amb si es faria o no, però a diferència del que passa amb Back to the Future, en què el creador de la trilogia original, en Robert Zemeckis, afirma que farà tot els possibles per a evitar-ne continuacions o remakes, en el cas de Ghostbusters més o menys tots els implicats tenien ganes de fer una Caçafantasmes III de què s'ha parlat durant molts anys.


No era el cas d'en Bill Murray, l'estrella de la pel·lícula original de 1984, que després de quedar decebut amb la segona, de 1989, anava rebutjant totes les propostes, i sense ell la idea s'anava aparcant, ressuscitant i tornant a aparcar. No és que no en volgués saber res, d'aquell paper: va posar la veu al seu personatge al videojoc Ghostbusters: The Video Game de 2009, però ja des dels anys 80 no volia involucrar-se en una franquícia gaire llarga i, per tant, anava rebutjant guions. 

Un dels protagonistes de les pel·lícules originals, en Harold Ramis, va morir el 2014, i amb això els altres companys es van acabar de destrempar. A més, per decisions dels estudis, i entre una cosa i l'altra, es va decidir oblidar la idea d'una tercera part i recomençar amb una cosa completament diferent, descartant que el director original, l'Ivan Reitman, la dirigís, i amb un repartiment en què els caçafantasmes serien LES caçafantasmes


El tràiler va tenir una acollida pèssima: entre els que vam arrufar el front davant de l'enèsim reboot d'una saga clàssica -mal dels nostres temps-, els que no veien clar que el repartiment fos femení -masclisme, vaja- i els que trobaven que l'humor era poca-solta... En resum, que s'ensumava un desastre.


Doncs no ho ha estat. Des del punt de vista econòmic n'han tret benefici, i des del crític sembla que ha agradat força, potser en comparació amb el que s'esperava, encara que tothom està d'acord que no fa gens d'ombra a les originals. 

Abans de donar-ne la meva opinió, però, parlaré una mica de la premissa i els personatges, que és el que al capdavall fa que la nova Ghostbusters sigui el que és.


La primera protagonista que ens presenten és la doctora Erin Gilbert (Kristen Wiig), professora de física a la Universitat de Columbia que vol aconseguir la plaça fixa i que vol oblidar el seu passat, en què s'interessava pels fenòmens paranormals i fins i tot va coescriure un llibre sobre el tema.

La confirmació de l'existència d'aquests fenòmens fa que les seves expectatives laborals desapareixen i, posats a fer, ella esdevé caçafantasmes.


La Melissa McCarthy, la cara més coneguda de les quatre protagonistes, i especialista en comèdia, fa de doctora Abby Yates, la culpable que el vergonyós llibre, del qual és l'altra coautora, torni a estar disponible gràcies a internet.

Ella no ha abandonat els interessos de joventut i continua investigant fantasmes en una escola tècnica on no saben realment a què es dedica el seu departament.


L'acompanya la Jillian Holtzmann (Kate McKinnon), la sonada inventora dels aparells que es fan servir durant la pel·lícula per tal d'atrapar i estudiar els fantasmes.

Un personatge boig, excèntric de fet, que no sembla que tingui por de res ni cap sentit de la prudència.


El grup el completa la Patty Tolan (Leslie Jones), treballadora del metro de Nova York i amant de la història de la ciutat que entra en contacte amb un fantasma a les vies de l'estació en què treballa.

A partir de llavors coneix el trio de caçafantasmes i, malgrat la seva nul·la formació científica, el transforma en un quartet. La Patty posa el contrapunt d'humor racial tòpic al repartiment protagonista.


L'últim dels papers més importants és el del recepcionista Kevin Beckman (Chris Hemsworth, el Thor de les pel·lícules de Marvel), un home atractiu però ben babau que es podria entendre com el capgirament del tradicional i masclista paper de recepcionista agradable a la vista però amb el cap ple de pardals, cosa que no sé si és quelcom per aplaudir o, en fer-nos pensar en aquesta inversió de rols de gènere, perpetua el problema.

Altres cares que veurem, però en papers petits, inclouen noms com el de l'Andy García, que fa d'alcalde de Nova York, els agents secrets Hawkins (Michael Kenneth Williams, l'inoblidable Omar de The Wire i el Chalky White de Boardwalk Empire) i Rourke (Matt Walsh, de Veep)


Ghostbusters uneix, doncs, aquests quatre talents femenins de la comèdia nord-americana actual, totes elles ben conegudes entre altres coses -en alguns casos sobretot- pel late show llegendari Saturday Night Live, i fa que s'enfrontin a l'aparició sobtada de fantasmes i als obstacles que els posa l'Administració, que evidentment vol amagar-ho al públic. 

La pel·lícula té moments divertits, sens dubte, i no es fa pesada ni és dolenta, però com passa per desgràcia massa sovint, al tràiler hi veiem tots els moments més estel·lars i quan veiem finalment el producte sencer ens els sabem de memòria.


Ghostbusters no es trenca gaire el cap, presenta una història amb elements que ja coneixem -de manera que, com que no ens calen les explicacions, tant se val si no tenen fonament científic, ni versemblant ni absurd- i es recolza en les quatre actrius principals, que fan un bon paper però, per al meu gust, sense ser memorable i, sens dubte, no gràcies al doblatge, però això és una cosa que em passa a mi des que veure les pel·lícules en versió original és la norma i doblades, l'excepció. 

Una de les coses que també recolzen una pel·lícula que altrament hauria estat mediocre són, precisament, mèrits dels films originals: espais -la mítica estació de bombers-, velles cares conegudes -cameos dels 3 caçafantasmes que encara viuen, fins i tot en Bill Murray, que amb les seves negatives va impedir una tercera part de la saga original, i d'algun personatge més al final...- i els dos fantasmes més populars de la franquícia, perquè no oblidem que també va tenir una sèrie de dibuixos animats que es va arribar a emetre aquí i que va fer immortals en Babetes i aquella mena de ninot gegant de Michelin, l'Home Núvol, per exemple.


Picades d'ullet que satisfan els fans de les pel·lícules originals però que no provoquen estranyesa en les noves generacions a les quals, sens dubte, s'adreça aquesta nova proposta. 

Com deia més amunt, no ha estat pas un fracàs, en aquest sentit sí que ens ha sorprès, però no és ni de bon tros tan interessant com l'original. Fins i tot sabent que el component nostàlgic juga a favor de la de 1984 i intentant deixar-lo de banda. Per a mi és una comèdia poca-solta de l'estil actual, per a tots els públics, sense complicacions ni excessiva originalitat, que pren com a referent una història clàssica i estimada, però que és completament diferent. 

Haurem de veure com se'n surten amb la propera entrega, perquè la idea és, no ens ha de sorprendre, fer una nova franquícia, i queda clar a l'escena de després dels crèdits que sempre hem d'esperar quan anem a veure una pel·lícula d'aquestes característiques. 


El millor

-Que tot i ser tan diferent en tots els sentits, força gent de les pel·lícules originals hi hagi donat suport, especialment els actors 
-Si podem anar-hi a preu reduït -en realitat sempre es pot, si busquem ofertes i no anem al cine sense pensar- és una comèdia entretinguda que val la pena veure


El pitjor

-Si el tema de la pel·lícula no estigués rescatat d'una saga clàssica dels 80 tan popular, possiblement no funcionaria i ens n'oblidaríem ben ràpidament, d'aquest film

-El cameo d'en Bill Murray, que em fa l'efecte que no dissimula gens les poques ganes que en tenia    



divendres, 20 de novembre del 2015

Sèries: Olive Kitteridge

Seria fàcil pensar que vaig decidir veure aquesta sèrie després que guanyés 8 dels Emmy als quals optava a l'edició d'aquest 2015, la 67a dels premis més importants del món de la televisió anglosaxona. Però no, la tenia baixada des de feia molt perquè des que vaig saber que el projecte estava en marxa li tenia moltes ganes. 

No passa cada dia que es faci una minisèrie amb intèrprets de la mida de la Frances McDormand, en Richard Jenkins i en Bill Murray, oi? Tres actors que respecto i admiro -els dos primers presents en diverses pel·lícules dels germans Coen, només cal veure'ls compartint escenes a Burn after reading (2008)-, junts en una producció de l'HBO, una minisèrie de 4 episodis. Què més podia demanar? Doncs que fos bona. I ho és.


Basada en una novel·la d'Elizabeth Strout que el 2009 va guanyar el premi Pulitzer de ficció i dirigida per Lisa Cholodenko, la trama se situa en un període que va des de finals dels anys 70 a algun moment dels 2000 (no s'arriben a dir mai anys concrets). Comença amb una escena in medias res, en un moment àlgid, i llavors retrocedeix per a explicar-nos com s'ha arribat fins allà. Amb un ritme lent, pausat, però tan ben fet tot plegat que no tindrem pressa per a descobrir com acaba aquella primera escena.

Els salts temporals són pocs, bàsicament cada capítol ha avançat uns anys respecte a l'anterior, però hi ha brevíssims flashbacks que recuperen escenes del primer episodi narrades des d'un altre punt de vista o que ens fan adonar que no ens havíem fixat en algun detall important. Però ja és hora d'explicar de què va, aquesta minisèrie.


La seva protagonista és l'Olive Kitteridge del títol, interpretada per la Frances McDormand (la inoblidable cap de policia Marge Gunderson de la pel·lícula Fargo), que va convertir la sèrie en un projecte personal en comprar els drets del llibre.

El seu personatge viu al poble fictici de Crosby, a Maine, i és una professora de matemàtiques d'institut estricta, severa, esquerpa, rondinaire i cínica, però amb un bon cor molt en el fons, que no té gaire en compte el que els altres opinen d'ella, la seva indumentària de senyora gran i els cabells esbullats i poc cuidats que la caracteritzen. Una dona complexa, amb moltes capes de profunditat, amb la qual hauríem de simpatitzar un cop la coneguem bé.


En Henry Kitteridge, amb la cara d'en Richard Jenkins, és el seu marit, un farmacèutic extremament amable i optimista i amb debilitat per les noies joves, que tracta amb una barreja de paternalisme i encaterinament ingenu davant la mirada condescendent de la seva dona. És el que li passa amb la Denise (Zoe Kazan), nova treballadora de la farmàcia i tan dolça i infantil que sembla que no acabi de ser-hi tota.


A casa és l'aliat d'en Christopher, el seu únic fill, mentre que l'Olive fa de dolenta i amarga l'existència del nano, amb qui no acaba de tenir mai bona relació, ni tan sols quan es fa gran. 

També tenim en Jim O'Casey (Peter Mullan), que és professor de literatura a l'institut del poble i també l'home de qui l'Olive està secretament enamorada, perquè tot i que -o precisament perquè- el seu marit és un tros de pa de la mida d'un campanar, els seus caràcters respectius són més aviat incompatibles.


Sobre el paper d'en Bill Murray només diré que, malgrat l'Emmy que va guanyar com a secundari, triga força a sortir i si mirem la sèrie per la seva presència ja cal que esperem asseguts. Ara bé, val la pena i també té un personatge molt interessant.

A banda d'aquests personatges n'hi ha una bona colla en papers més petits, i força cares conegudes, com la d'en Jesse Plemons (el "doble" d'en Matt Damon -fins i tot va fer de versió adolescent del seu personatge a All the pretty horses- que últimament està sortint en llocs com Breaking Bad o la segona temporada de Fargo), l'Ann Dowd (Masters of Sex, The Leftovers...) o en Cory Michael Smith (l'Edward Nygma de Gotham).


Olive Kitteridge és la història de 25 anys de la vida de la protagonista i la seva interacció amb els altres personatges, l'inexorable pas del temps, l'implacable envelliment del cos, de l'ànima i del matrimoni, l'amor en les seves diverses formes, la tragèdia i la gestió que cadascú fa dels traumes personals que li configuren la personalitat.



Bellíssima en imatges, localitzacions, ritme i música, i amb uns diàlegs molt treballats, la sèrie destaca sobretot per unes interpretacions magnífiques que els Emmy van saber reconèixer per als dos protagonistes i l'esmentat secundari interpretat pel senyor Murray. Els altres cinc guardons van ser com a millor sèrie limitada (minisèrie), direcció, guió, càsting i edició amb una sola càmera.


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails