Sèries: Dahmer - Monster: The Jeffrey Dahmer Story

Un dels meus gèneres cinematogràfics preferits és el biopic, les pel·lícules que ens expliquen la vida d'una persona real, però també n'existeixen les versions en sèrie de televisió, que pel que sembla es diuen biogràfiques i prou.

La que porto avui és una sèrie de temporada única, amb 10 episodis publicats a Netflix al setembre de 2022, que m'he assabentat que al final no és única, però amb un matís: serà una sèrie antològica, de manera que cada temporada repassarà la vida d'una persona diferent.

Dahmer - Monster: The Jeffrey Dahmer Story és el nom sencer de la primera temporada del que ara haurem de conèixer com a Monster, perquè cadascuna d'elles girarà al voltant d'un assassí real.

El format antològic no li és en absolut estrany al seu creador, en Ryan Murphy (que ho és en col·laboració amb Ian Brennan), perquè després d'haver signat les mítiques  Nip/Tuck i Glee, de caire tradicional, ha estat el responsable d'American Horror Story i American Crime Story, en què també va optar per fer una història tancada en cada temporada.

A American Horror Story hi va fer diversos papers l'Evan Peters, protagonista de Dahmer i vist anteriorment també fent de Quicksilver en pel·lícules i sèries de Marvel, i aquí ens ofereix una excel·lent interpretació d'en Jeffrey Dahmer.

Un paio atractiu però de caràcter molt particular i amb problemes tant per relacionar-se amb els altres com per gestionar el rebuig, que de tant en tant s'endú a casa algun noi amb qui ha lligat, el mata i n'amaga el cadàver d'una manera o d'una altra. Aquests fets, els assassinats de 17 homes i nois amb mètodes similars, van tenir lloc a la realitat entre 1979 i 1991 a l'estat de Wisconsin, al nord dels Estats Units.

La sèrie no es recrea en aquests assassinats, en els detalls com a mínim (sí que els esmenta i veurem algun cop de martell), de manera que el públic més aprensiu no haurà de patir -i havent vist segons quines operacions de cirurgia estètica a Nip/Tuck la cosa podria haver anat d'una altra manera- per si hi ha escenes gràfiques de desmembraments. Tot i així, la calma tensa de saber que el que veiem acabarà malament, és d'allò més angoixant.

El que sí que explora, amb un ritme més aviat pausat, són aspectes que podrien haver conduït a aquests assassinats, pels quals el protagonista és detingut en el primer episodi, així que la sèrie va alternant entre les conseqüències per a l'assassí en el present argumental i flashbacks de la infantesa, l'adolescència i els primers crims comesos.

És interessant, també, com retrata la reacció del seu pare, interpretat per en Richard Jenkins, un dels meus actors preferits (Six Feet Under o Olive Kitteridge, entre moltes altres), que es pregunta si ell o la seva exdona, o tots dos, són responsables de les accions del seu fill per diferents motius raonables.

El que també fa la sèrie és criticar la inacció policial, o la negligència, que va provocar objectivament que el nombre d'assassinats fos el que va ser, malgrat els reiterats avisos de la veïna d'en Dahmer.

La Glenda Cleveland, la dona que trucava insistenment la policia farta dels sorolls i les pudors que li arribaven a través del sistema de ventilació de l'edifici que compartia amb ell, és interpretada per la Niecy Nash-Betts, que s'ha endut premis i nominacions per aquest paper, igual que l'Evan Peters.

Aquest fet posa de manifest la discriminació de la població no blanca per part dels agents de la Llei, que no els feien gaire cas i els tractaven amb condescendència, i el mateix Dahmer havia triat instal·lar-se en un barri pobre sabent que li proporcionaria més discreció per als seus crims, pràcticament tots comesos contra homes i nois negres o d'ètnies no caucàsiques.

La crítica a aquesta actitud (de fet, la sèrie comença amb l'aparició a les notícies de la brutal pallissa a en Rodney King per part de la policia de Los Angeles) no ha evitat, però, la ira dels familiars de les víctimes, que han manifestat la seva disconformitat amb la pròpia existència de la sèrie, en part perquè asseguren que no s'ha parlat amb ells ni per demanar permís ni per contrastar certs detalls, sinó que Netflix es va basar en els registres públics del cas.

A més, creuen que les produccions d'aquesta mena humanitzen i fins i tot glorifiquen els criminals, especialment si les interpretacions són aclamades. 

És una reflexió que jo també em vaig fer, sobretot després d'un episodi magnífic en què el protagonista, en comptes d'en Dahmer, és un noi negre, sord i gai, prou vulnerable davant de les injustícies. 

En qualsevol cas, trobo que malgrat la comprensible controvèrsia es tracta d'una sèrie excel·lent, amb molt bones interpretacions i una història explicada amb detall i bon gust, si bé un pèl lenta. Veurem quina és la proposta per a la futura segona temporada.

El temps no perdona: Six Feet Under

Una de les meves sèries preferides ever és la que també, per a molts, té el millor final que s'ha fet mai en una sèrie de televisió. Parlo de Six Feet Under, una de les llegendes de la història recent de l'HBO que ja era televisió amb majúscules uns anys abans que es produís aquesta febre per les sèries tan generalitzada, i en una època en què les sèries de qualitat cinematogràfica encara eren poques. 

Però aquest estiu farà 12 anys que va acabar, i com que fa molt de temps que no escric en aquesta secció sobre com ha tractat els actors i les actrius de sèries concretes el pas del temps, aprofito per fer una ullada a què se n'ha fet, dels seus protagonistes.

Comencem pel seu protagonista més clar, encara que hi ha més personatges que tenen un pes gairebé de protagonista. Un dels pocs casos en què el protagonista d'una sèrie és també el meu personatge preferit, en Nate Fisher era interpretat per en Peter Krause, que actualment té 51 anys. 

També és dels que han tingut més èxit després de Six Feet Under, que va acabar el 2005: Ja el 2006 va protagonitzar la minisèrie The Lost Room, de 2007 a 2009 el vam poder veure a Dirty Sexy Money, va ser el protagonista també de Parenthood de 2010 a 2015 i des de 2016 el tenim a la fresca The Catch. 

El seu germà David, que tenia la cara i la veu d'en Michael C. Hall, és evident que va tenir l'èxit més gran de tots, per popularitat de la sèrie, amb Dexter, on feia un paper totalment allunyat del discret i tímid germà mitjà dels Fisher. Ara té 46 anys.

Curiosament, a la tele se l'ha pogut veure molt poc, des que va acabar la sèrie al 2013, i tornarà amb el petit paper de John F. Kennedy a la propera temporada de The Crown, però últimament s'ha dedicat més al teatre, i actualment se'l pot veure a Broadway, a l'obra Lazarus.

La Lauren Ambrose era la germana petita, la Claire, rebel i orientada a l'art, i segurament és la que ha triomfat menys després de la sèrie. 

Ha tingut papers més o menys recurrents en diverses produccions, però actualment, a l'edat de 39 anys, surt en un petit paper a la ressuscitada The X-Files. 

La mare d'ells, la Ruth, era interpretada per la Frances Conroy, una veterana que actualment té només 63 anys -és d'aquelles persones que semblen més grans del que són, potser per això feia de mare d'en Peter Krause, només 12 anys més jove- i que després de Six Feet Under va tenir diversos papers petits, més o menys recurrents com en el cas de la Lauren Ambrose -per exemple, va ser la mare d'en Barney Stinson a How I met your mother en 9 episodis-, fins que va arribar el 2011.

Aquell va ser l'any en què va fitxar per American Horror Story, sèrie antològica que, com ja se sap, cada temporada presenta una nova història, amb nous personatges però els mateixos actors. A la temporada més recent, Roanoke, però, va sortir en només un episodi. Per a aquest 2017 prepara una nova sèrie anomenada The Mist. 

Un personatge que també m'agradava molt era el d'en Nathaniel pare, paper secundari interpretat per un altre veterà, en Richard Jenkins, de 69 anys, que hem pogut veure en un fotimer de pel·lícules i que gaudeix de molt bona reputació com a actor.

Actualment surt a la sèrie Berlin Station, i no fa gaire el vèiem a l'aclamada minisèrie Olive Kitteridge, però sobretot s'ha dedicat al cinema i Six Feet Under queda com la seva principal referència televisiva.

Entre els personatges secundaris més destacables hi havia la caòtica Brenda Chenowith, la intermitent parella d'en Nate, interpretada per la Rachel Griffiths. Després de la sèrie va obtenir un paper protagonista a Brothers and Sisters, que es va emetre originalment entre 2006 i 2011.

Als 48 anys, el més recent que ha fet ha estat la minisèrie When we rise, sobre els drets del col·lectiu LGBT, en què també hi ha cares conegudes com en Guy Pearce, la Mary-Louise Parker, en Michael K. Williams, la Whoopi Goldberg o la Rosie O'Donnell.

Per la seva banda, en Freddy Rodríguez, que feia de l'embalsamador Federico "Rico" Díaz, que ara té 42 anys, ha anat fent petits papers al cinema, jo particularment recordo el de Planet Terror (2007), però no ha tornat seriosament a la televisió fins ara, que surt al drama legal Bull.

Acabo amb la Lili Taylor, que feia de Lisa, ex d'en Nate, i que tot i tenir un paper força secundari a mi m'agradava força. Actualment té 50 anys.

Després de Six Feet Under ha fet uns quants petits papers al cine, però no ha estat inactiva a la televisió, on se l'ha pogut veure per exemple a la interessant però cancel·lada Almost human. Ara bé, el més important que ha fet des de llavors ha estat American Crime, una altra sèrie antològica en què a cadascuna de les -de moment- tres temporades ha interpretat un paper diferent.

Aquestes són les trajectòries dels personatges principals d'aquesta magnífica sèrie que val la pena tornar a veure, cosa que espero poder fer aviat. A mi em va impactar prou com per voler seguir els seus intèrprets fora d'aquells papers.

Sèries: Olive Kitteridge

Seria fàcil pensar que vaig decidir veure aquesta sèrie després que guanyés 8 dels Emmy als quals optava a l'edició d'aquest 2015, la 67a dels premis més importants del món de la televisió anglosaxona. Però no, la tenia baixada des de feia molt perquè des que vaig saber que el projecte estava en marxa li tenia moltes ganes. 

No passa cada dia que es faci una minisèrie amb intèrprets de la mida de la Frances McDormand, en Richard Jenkins i en Bill Murray, oi? Tres actors que respecto i admiro -els dos primers presents en diverses pel·lícules dels germans Coen, només cal veure'ls compartint escenes a Burn after reading (2008)-, junts en una producció de l'HBO, una minisèrie de 4 episodis. Què més podia demanar? Doncs que fos bona. I ho és.

Basada en una novel·la d'Elizabeth Strout que el 2009 va guanyar el premi Pulitzer de ficció i dirigida per Lisa Cholodenko, la trama se situa en un període que va des de finals dels anys 70 a algun moment dels 2000 (no s'arriben a dir mai anys concrets). Comença amb una escena in medias res, en un moment àlgid, i llavors retrocedeix per a explicar-nos com s'ha arribat fins allà. Amb un ritme lent, pausat, però tan ben fet tot plegat que no tindrem pressa per a descobrir com acaba aquella primera escena.

Els salts temporals són pocs, bàsicament cada capítol ha avançat uns anys respecte a l'anterior, però hi ha brevíssims flashbacks que recuperen escenes del primer episodi narrades des d'un altre punt de vista o que ens fan adonar que no ens havíem fixat en algun detall important. Però ja és hora d'explicar de què va, aquesta minisèrie.

La seva protagonista és l'Olive Kitteridge del títol, interpretada per la Frances McDormand (la inoblidable cap de policia Marge Gunderson de la pel·lícula Fargo), que va convertir la sèrie en un projecte personal en comprar els drets del llibre.

El seu personatge viu al poble fictici de Crosby, a Maine, i és una professora de matemàtiques d'institut estricta, severa, esquerpa, rondinaire i cínica, però amb un bon cor molt en el fons, que no té gaire en compte el que els altres opinen d'ella, la seva indumentària de senyora gran i els cabells esbullats i poc cuidats que la caracteritzen. Una dona complexa, amb moltes capes de profunditat, amb la qual hauríem de simpatitzar un cop la coneguem bé.

En Henry Kitteridge, amb la cara d'en Richard Jenkins, és el seu marit, un farmacèutic extremament amable i optimista i amb debilitat per les noies joves, que tracta amb una barreja de paternalisme i encaterinament ingenu davant la mirada condescendent de la seva dona. És el que li passa amb la Denise (Zoe Kazan), nova treballadora de la farmàcia i tan dolça i infantil que sembla que no acabi de ser-hi tota.

A casa és l'aliat d'en Christopher, el seu únic fill, mentre que l'Olive fa de dolenta i amarga l'existència del nano, amb qui no acaba de tenir mai bona relació, ni tan sols quan es fa gran. 

També tenim en Jim O'Casey (Peter Mullan), que és professor de literatura a l'institut del poble i també l'home de qui l'Olive està secretament enamorada, perquè tot i que -o precisament perquè- el seu marit és un tros de pa de la mida d'un campanar, els seus caràcters respectius són més aviat incompatibles.

Sobre el paper d'en Bill Murray només diré que, malgrat l'Emmy que va guanyar com a secundari, triga força a sortir i si mirem la sèrie per la seva presència ja cal que esperem asseguts. Ara bé, val la pena i també té un personatge molt interessant.

A banda d'aquests personatges n'hi ha una bona colla en papers més petits, i força cares conegudes, com la d'en Jesse Plemons (el "doble" d'en Matt Damon -fins i tot va fer de versió adolescent del seu personatge a All the pretty horses- que últimament està sortint en llocs com Breaking Bad o la segona temporada de Fargo), l'Ann Dowd (Masters of Sex, The Leftovers...) o en Cory Michael Smith (l'Edward Nygma de Gotham).

Olive Kitteridge és la història de 25 anys de la vida de la protagonista i la seva interacció amb els altres personatges, l'inexorable pas del temps, l'implacable envelliment del cos, de l'ànima i del matrimoni, l'amor en les seves diverses formes, la tragèdia i la gestió que cadascú fa dels traumes personals que li configuren la personalitat.



Bellíssima en imatges, localitzacions, ritme i música, i amb uns diàlegs molt treballats, la sèrie destaca sobretot per unes interpretacions magnífiques que els Emmy van saber reconèixer per als dos protagonistes i l'esmentat secundari interpretat pel senyor Murray. Els altres cinc guardons van ser com a millor sèrie limitada (minisèrie), direcció, guió, càsting i edició amb una sola càmera.