Sèries: Monsters - The Lyle and Erik Menendez Story

Fa gairebé 2 anys vaig parlar del que em pensava que era una minisèrie, i potser encara es pot considerar que és així, però el cert és que s'ha convertit en una sèrie antològica, amb una història, uns personatges i uns intèrprets diferents per temporada.

Parlo de Dahmer - Monster: The Jeffrey Dahmer Story, que ara ha vist néixer una germana de durada també limitada que descriu un altre cas d'un crim real, però en una època i en una ciutat diferents. 

Monsters: The Lyle and Erik Menendez Story es va estrenar a Netflix el 19 de setembre de 2024 i té un total de 9 episodis. Com a responsables tenim novament els de l'ara considerada primera temporada, Ryan Murphy i Ian Brenner, i ja se sap que tindrem una tercera temporada amb una altra història de crims reals.

Però ara toca parlar d'aquesta, que gira al voltant de l'assassinat a sang freda del matrimoni format per la Kitty i en José Menéndez, l'any 1989, per part dels seus propis fills, un cas que ja des del principi ens mostra, com la primera temporada, la culpabilitat dels protagonistes, que no és la qüestió que cal dilucidar, però que té la gràcia en el com i el per què.

Els joves són en Lyle (Nicholas Alexander Chávez) i l'Erik (Cooper Koch), dos nanos consentits de Beverly Hills que un bon dia maten els seus pares a trets d'escopeta en una escena molt gràfica i brutal, fins al punt que intenten sortir-se'n dient que deu haver estat cosa de la Màfia, atès que el seu pare era un ric home de negocis i era plausible que tingués enemics.

Però tan freda és la manera de matar-los com la seva actitud després dels fets, tornant a la vida normal i fins i tot fent ostentació dels diners que esperen heretar, i això crida l'atenció de la policia, que s'ensuma que alguna cosa no va a l'hora. 

Tot i així, l'Erik, el més sensible de tots dos, però també qui va tenir la idea de matar els pares, acaba confessant-li l'autoria del crim al psicòleg al que tots dos germans van des que els hi van obligar per uns furts que havien comès, conscient que el secret professional l'empara.

He dit més amunt que la gràcia de la sèrie era el com i el per què, ja que el qui està clar des del principi i no és cap sorpresa, però explicada l'execució, els motius que van conduir els germans a dur-la a terme s'exposen en aquestes sessions de teràpia i, posteriorment, al judici.

Pel que els germans afirmen, i encara ara, a la vida real, des de la presó, ho fan, és que els seus pares, per dir-ho d'una manera que no espatlli la trama, no els tractaven com s'espera que uns pares tractin la seva descendència immediata, però deixem-ho en què en José (Javier Bardem, en la seva primera sèrie televisiva amb paper important i continuat) era un home tremendament autoritari i els humiliava de manera constant, i la Kitty (Chloë Sevigny) no els defensava mai, ans al contrari, preocupada només per la vida luxosa que li permetien dur els ingressos del seu marit.

L'altre personatge que val la pena esmentar és la Leslie Abramson (Ari Graynor, vista a Fringe fent de germana de l'Olivia Dunham), l'advocada de l'Erik, especialitzada en defensar criminals. Se la descriu com una dona implacable i estrictament professional, però a mesura que avança la sèrie va traspuant el que opina dels germans, si bé la commou el relat amb què justifiquen els seus actes perquè, si va ser cert, hauria de fer pensar qualsevol jurat. Parlant de "jurat", el seu enemic jurat és en Dominick Dunne (Nathan Lane), periodista especialitzat en el tema que l'odia perquè va aconseguir que la condemna del seu assassí fos baixa.

A partir d'aquí, i per no revelar res més, només em queda lloar les interpretacions de tots plegats, però especialment de l'actor que fa d'Erik, que és capaç de mostrar de manera creïble tant la sensibilitat que el va dur a confessar el crim com la fredor en què s'enroca, mentre que el seu germà, que és el gran, és més visceral i no tan intel·ligent. 

Com sol passar amb aquesta mena de sèries antològiques, podeu veure aquesta temporada sense l'anterior, o totes dues en ordre invers, però sigui com sigui jo us recomanaria que les miréssiu. Ara bé, no espereu sentir-vos bé i enamorats de l'espècie humana quan les acabeu.

Sèries: Only Murders in the Building

Hi ha sèries que veus promogudes per les plataformes d'streaming o fins i tot a les marquesines del bus i no hi pares atenció. No t'atrauen, no et criden l'atenció, i només te'n queda la simple existència. Tanmateix, que algú proposi veure-la pot canviar el seu destí, que és el que va passar a casa amb aquesta sèrie de Disney+.

I no és que no conegués els seus intèrprets, al contrari. Dos d'ells, de fet, havien coincidit en una pel·lícula, El pare de la núvia, que a mi de petit m'agradava molt, però suposo que per saturació de possibilitats d'oci i manca de temps l'al·licient no havia estat prou poderós. 

Only Murders in the Building és una creació de John Hoffman i Steve Martin que als Estats Units es distribueix a la plataforma d'streaming Hulu i que aquí ens arriba a través de Disney+. Estrenada el 2021 i amb tres temporades ja publicades, i de moment renovada per una quarta, es tracta d'una sèrie de comèdia i misteri que potser per les imatges promocionals pot semblar una poca-soltada, però que trobo que es mereix una oportunitat perquè és més interessant del que sembla.

Tot comença quan els futurs components de l'improbable trio protagonista descobreixen que són seguidors del mateix podcast de crims, i quan es produeix un assassinat a l'edifici on viuen, l'Arconia, decideixen gravar-ne un ells tres per compartir les seves investigacions extraoficials amb el públic, però es posen una condició: que sigui un podcast només sobre assassinats a l'edifici. Molt específic, oi? La sèrie no tindria gaire sentit si fos així, però el cas és que de moment n'hi ha hagut prou, de crims en aquest edifici, com perquè n'hàgim vist tres temporades.

Aquesta imatge és força representativa de les dinàmiques dels personatges, que presento aprofitant l'avinentesa: començant per l'esquerra tenim la Mabel Mora (Selena Gómez), una noia que s'està a l'apartament d'una tieta mentre l'hi reforma, i que té problemes per obrir-se a la gent i intimar-hi, de manera que l'envolta una aura misteriosa.

Al mig hi tenim l'Oliver Putnam (Martin Short), un excèntric director de teatre en hores baixes des de fa molts anys que és un addicte a les salses i que sovint fa servir referències massa concretes i personals per als que l'escolten. 

Finalment, a la dreta de tot hi tenim en Charles Haden-Savage (Steve Martin), el protagonista d'una sèrie d'èxit als anys 90 que no ha tornat a fer res més de prestigi, però que sent una gran necessitat de ser validat pels altres, cosa que l'Oliver no està disposat a fer i que provoca discussions constants entre els dos septuagenaris. En Charles també té problemes amb les relacions personals, de fet això és quelcom que es pot dir de tots tres, i els caràcters tan diferents que tenen, en el cas de la Mabel amb la gran diferència d'edat jugant-hi un paper gens menyspreable, provoquen situacions d'allò més divertides que aporten la part de comèdia a una història que altrament seria un thriller més.

Capítol rere capítol, el trio investiga, dins de les seves possibilitats i al marge de la policia, l'assassinat de la temporada que, com deia, sempre es produeix a l'Arconia, i el cert és que s'hi esforça de valent, fins al punt que en més d'una ocasió algun dels seus membres, o tots tres alhora, es posen en perill. A més, en alguns moments s'amaguen coses entre si, com per exemple detalls de la seva relació amb la víctima, i fins i tot algun d'ells pot arribar a ser sospitós d'algun dels assassinats, cosa que ho fa tot més morbós.

Com no podia ser d'una altra manera, per tal de mantenir el misteri i també el caràcter humorístic, les investigacions van fent tombs de vegades força bruscos, però fins ara els guionistes se les han empescat per sorprendre'ns amb un gir final en cada ocasió.

Only Murders in the Building té, és clar, especialment per la seva naturalesa, uns quants personatges secundaris, que majoritàriament són altres inquilins de l'edifici, però independentment d'això hi trobarem cares conegudes amb papers més petits o com a convidats especials, com per exemple Cara Delevingne, Tina Fey, Nathan Lane, Jane Lynch, Michael Rapaport, Jesse Williams, Sting, Amy Schumer, Shirley MacLaine, Matthew Broderick, James Brooks, Paul Rudd o la mateixa Meryl Streep. Poca broma.

Si us passa com a mi, que no sabríeu fer una deducció encara que us estiguessin apuntant amb un ganivet al coll, no passa res, perquè us ho passareu bé igualment. Al capdavall, a banda de la solidesa dels misteris en si, la sèrie està farcida de moments divertits, sovint absurds i tot, i uns diàlegs brillants que els seus intèrprets fan funcionar de meravella. 

De debò, si com jo heu comès l'error de descartar-la perquè no us la preníeu seriosament... no cal que us la prengueu així, perquè és una sèrie de comèdia, i una de força original. Doneu-vos una temporada, no són llargues, com tampoc ho són els capítols, per jutjar-la vosaltres mateixes i mateixos.

 

 

Sèries: Dahmer - Monster: The Jeffrey Dahmer Story

Un dels meus gèneres cinematogràfics preferits és el biopic, les pel·lícules que ens expliquen la vida d'una persona real, però també n'existeixen les versions en sèrie de televisió, que pel que sembla es diuen biogràfiques i prou.

La que porto avui és una sèrie de temporada única, amb 10 episodis publicats a Netflix al setembre de 2022, que m'he assabentat que al final no és única, però amb un matís: serà una sèrie antològica, de manera que cada temporada repassarà la vida d'una persona diferent.

Dahmer - Monster: The Jeffrey Dahmer Story és el nom sencer de la primera temporada del que ara haurem de conèixer com a Monster, perquè cadascuna d'elles girarà al voltant d'un assassí real.

El format antològic no li és en absolut estrany al seu creador, en Ryan Murphy (que ho és en col·laboració amb Ian Brennan), perquè després d'haver signat les mítiques  Nip/Tuck i Glee, de caire tradicional, ha estat el responsable d'American Horror Story i American Crime Story, en què també va optar per fer una història tancada en cada temporada.

A American Horror Story hi va fer diversos papers l'Evan Peters, protagonista de Dahmer i vist anteriorment també fent de Quicksilver en pel·lícules i sèries de Marvel, i aquí ens ofereix una excel·lent interpretació d'en Jeffrey Dahmer.

Un paio atractiu però de caràcter molt particular i amb problemes tant per relacionar-se amb els altres com per gestionar el rebuig, que de tant en tant s'endú a casa algun noi amb qui ha lligat, el mata i n'amaga el cadàver d'una manera o d'una altra. Aquests fets, els assassinats de 17 homes i nois amb mètodes similars, van tenir lloc a la realitat entre 1979 i 1991 a l'estat de Wisconsin, al nord dels Estats Units.

La sèrie no es recrea en aquests assassinats, en els detalls com a mínim (sí que els esmenta i veurem algun cop de martell), de manera que el públic més aprensiu no haurà de patir -i havent vist segons quines operacions de cirurgia estètica a Nip/Tuck la cosa podria haver anat d'una altra manera- per si hi ha escenes gràfiques de desmembraments. Tot i així, la calma tensa de saber que el que veiem acabarà malament, és d'allò més angoixant.

El que sí que explora, amb un ritme més aviat pausat, són aspectes que podrien haver conduït a aquests assassinats, pels quals el protagonista és detingut en el primer episodi, així que la sèrie va alternant entre les conseqüències per a l'assassí en el present argumental i flashbacks de la infantesa, l'adolescència i els primers crims comesos.

És interessant, també, com retrata la reacció del seu pare, interpretat per en Richard Jenkins, un dels meus actors preferits (Six Feet Under o Olive Kitteridge, entre moltes altres), que es pregunta si ell o la seva exdona, o tots dos, són responsables de les accions del seu fill per diferents motius raonables.

El que també fa la sèrie és criticar la inacció policial, o la negligència, que va provocar objectivament que el nombre d'assassinats fos el que va ser, malgrat els reiterats avisos de la veïna d'en Dahmer.

La Glenda Cleveland, la dona que trucava insistenment la policia farta dels sorolls i les pudors que li arribaven a través del sistema de ventilació de l'edifici que compartia amb ell, és interpretada per la Niecy Nash-Betts, que s'ha endut premis i nominacions per aquest paper, igual que l'Evan Peters.

Aquest fet posa de manifest la discriminació de la població no blanca per part dels agents de la Llei, que no els feien gaire cas i els tractaven amb condescendència, i el mateix Dahmer havia triat instal·lar-se en un barri pobre sabent que li proporcionaria més discreció per als seus crims, pràcticament tots comesos contra homes i nois negres o d'ètnies no caucàsiques.

La crítica a aquesta actitud (de fet, la sèrie comença amb l'aparició a les notícies de la brutal pallissa a en Rodney King per part de la policia de Los Angeles) no ha evitat, però, la ira dels familiars de les víctimes, que han manifestat la seva disconformitat amb la pròpia existència de la sèrie, en part perquè asseguren que no s'ha parlat amb ells ni per demanar permís ni per contrastar certs detalls, sinó que Netflix es va basar en els registres públics del cas.

A més, creuen que les produccions d'aquesta mena humanitzen i fins i tot glorifiquen els criminals, especialment si les interpretacions són aclamades. 

És una reflexió que jo també em vaig fer, sobretot després d'un episodi magnífic en què el protagonista, en comptes d'en Dahmer, és un noi negre, sord i gai, prou vulnerable davant de les injustícies. 

En qualsevol cas, trobo que malgrat la comprensible controvèrsia es tracta d'una sèrie excel·lent, amb molt bones interpretacions i una història explicada amb detall i bon gust, si bé un pèl lenta. Veurem quina és la proposta per a la futura segona temporada.