Sèries: Love & Death

Us estalviaré la meva habitual parrafada sobre les virtuts de les minisèries o el pes que té la presència d'un intèrpret que ja coneixia a l'hora de veure'n una. 

La que porto avui tenia tots dos al·licients, el de la pròpia naturalesa breu i el de les cares conegudes, i a més estava basada en fets reals. 

Encara que Love & Death té un títol prou sintètic, i tot i que els que menystenen el poder destructiu dels spoilers -que són els que en van fent pertot arreu- diran que les obres basades en fets reals estan en una categoria en què parlar obertament del esdeveniments no perjudica ningú, jo us recomano que mireu la sèrie sense saber gairebé res de la seva premissa, fins i tot que n'eviteu el tràiler.

N'hi ha prou amb saber que està basada en un cas d'infidelitat que va posar en marxa un seguit d'esdeveniments que van acabar en tragèdia, i a partir d'aquí deixar-se anar i gaudir d'una trama que va al seu ritme -ni excessivament lent ni tampoc trepidant- i unes interpretacions més que convincents per part dels seus protagonistes i alguns dels secundaris.

Ella és la Candy Montgomery (Elizabeth Olsen, l'eterna Bruixa Escarlata de Marvel, i aquest és un altre al·licient: m'agrada veure intèrprets fent papers diferents d'aquells en què s'han encasellat), una mestressa de casa de Wiley (Texas) amb dues criatures i un marit, en Pat (Patrick Fugit) tan bon paio com ensopit a finals dels anys 70.

Imagineu-vos la típica dona d'aquella època, la mestressa i muller perfecta, amb la cuina impecable, i a més ben integrada i destacada a la comunitat, que en aquest cas gira al voltant de l'església del poble. Tot molt de pel·lícula, és clar.

Allà hi acostuma a coincidir amb els Gore, un dels quals és l'Allan (el cotitzat Jesse Plemons), un paio seriós i encara més avorrit que en Pat, i força inexpressiu, però un bon dia i després d'un moment en absolut atractiu la Candy se'l comença a mirar d'una altra manera, no triga gaire a decidir que vol tenir un afer amb ell i així l'hi fa saber.

Després de pensar-s'hi molt, l'Allan hi accedeix -no és cap gran revelació, si li digués que no no hi hauria història-, però entre tots dos estableixen, després de diverses negociacions, unes normes pensades per assegurar-se que les respectives parelles no patiran i, és clar, el clàssic acord de no permetre que el que hauria de ser només sexe acabi amb els sentiments romàntics complicant-ho tot.

Les trobades, ben calendaritzades i de vegades una mica forçades precisament per això, se succeeixen de manera reeixida, passats uns primers moments incòmodes per la inexperiència de tots dos en matèria de relacions il·lícites, però un afer és garantia d'estrès i les coses no seran tan asèptiques com sobretot la Candy es pensava.

Una de les conseqüències de les complicacions típiques d'una infidelitat que la Candy i l'Allan experimenten és precisament la gràcia d'una història que altrament hauria estat tan comuna com avorrida i digna només dels programes de xafarderies o, a tot estirar, d'una trama de culebrot.

Love & Death, creada per David E. Kelley (responsable de coses com Picket Fences, Boston Legal, Ally McBeal o Big Little Lies) i basada en un llibre de Jim Atkinson i John Bloom al seu torn basat en fets reals, ens parla en els seus 7 episodis d'una dona avorrida d'una vida aparentment ideal però sense emocions i com la decisió de donar-se una alegria va acabar sacsejant tota una comunitat i portant el poble als telenotícies de tot el país.

En tot plegat hi participen altres personatges, és clar, i és que la sèrie es pren el seu temps per explicar amb detall aquells esdeveniments que devien ser força mediàtics als Estats Units de 1979-80. Malauradament, hi ha algun cas en què sembla que no es desenvolupin gairebé gens, com el de la Sherry (Krysten Ritter, la Jessica Jones de la televisió), amiga de la protagonista, que pràcticament no hi pinta res més que fer de confident de les aventures, mai més ben dit, de la Candy.

No vull dir, però, que la trama es desenvolupi amb pressa. Trobo que té el ritme adequat i explica les coses amb la necessària calma, i amb petits flashforwards perquè anem ensumant la tragèdia, però sí que és cert que hi ha un parell de personatges massa poc espremuts.

Sigui com sigui, una excel·lent minisèrie amb bones interpretacions i aquell atractiu extra que tenen les obres de ficció basades en esdeveniments que han tingut lloc a la realitat. Recomanada.