Sèries: Love & Death

Us estalviaré la meva habitual parrafada sobre les virtuts de les minisèries o el pes que té la presència d'un intèrpret que ja coneixia a l'hora de veure'n una. 

La que porto avui tenia tots dos al·licients, el de la pròpia naturalesa breu i el de les cares conegudes, i a més estava basada en fets reals. 

Encara que Love & Death té un títol prou sintètic, i tot i que els que menystenen el poder destructiu dels spoilers -que són els que en van fent pertot arreu- diran que les obres basades en fets reals estan en una categoria en què parlar obertament del esdeveniments no perjudica ningú, jo us recomano que mireu la sèrie sense saber gairebé res de la seva premissa, fins i tot que n'eviteu el tràiler.

N'hi ha prou amb saber que està basada en un cas d'infidelitat que va posar en marxa un seguit d'esdeveniments que van acabar en tragèdia, i a partir d'aquí deixar-se anar i gaudir d'una trama que va al seu ritme -ni excessivament lent ni tampoc trepidant- i unes interpretacions més que convincents per part dels seus protagonistes i alguns dels secundaris.

Ella és la Candy Montgomery (Elizabeth Olsen, l'eterna Bruixa Escarlata de Marvel, i aquest és un altre al·licient: m'agrada veure intèrprets fent papers diferents d'aquells en què s'han encasellat), una mestressa de casa de Wiley (Texas) amb dues criatures i un marit, en Pat (Patrick Fugit) tan bon paio com ensopit a finals dels anys 70.

Imagineu-vos la típica dona d'aquella època, la mestressa i muller perfecta, amb la cuina impecable, i a més ben integrada i destacada a la comunitat, que en aquest cas gira al voltant de l'església del poble. Tot molt de pel·lícula, és clar.

Allà hi acostuma a coincidir amb els Gore, un dels quals és l'Allan (el cotitzat Jesse Plemons), un paio seriós i encara més avorrit que en Pat, i força inexpressiu, però un bon dia i després d'un moment en absolut atractiu la Candy se'l comença a mirar d'una altra manera, no triga gaire a decidir que vol tenir un afer amb ell i així l'hi fa saber.

Després de pensar-s'hi molt, l'Allan hi accedeix -no és cap gran revelació, si li digués que no no hi hauria història-, però entre tots dos estableixen, després de diverses negociacions, unes normes pensades per assegurar-se que les respectives parelles no patiran i, és clar, el clàssic acord de no permetre que el que hauria de ser només sexe acabi amb els sentiments romàntics complicant-ho tot.

Les trobades, ben calendaritzades i de vegades una mica forçades precisament per això, se succeeixen de manera reeixida, passats uns primers moments incòmodes per la inexperiència de tots dos en matèria de relacions il·lícites, però un afer és garantia d'estrès i les coses no seran tan asèptiques com sobretot la Candy es pensava.

Una de les conseqüències de les complicacions típiques d'una infidelitat que la Candy i l'Allan experimenten és precisament la gràcia d'una història que altrament hauria estat tan comuna com avorrida i digna només dels programes de xafarderies o, a tot estirar, d'una trama de culebrot.

Love & Death, creada per David E. Kelley (responsable de coses com Picket Fences, Boston Legal, Ally McBeal o Big Little Lies) i basada en un llibre de Jim Atkinson i John Bloom al seu torn basat en fets reals, ens parla en els seus 7 episodis d'una dona avorrida d'una vida aparentment ideal però sense emocions i com la decisió de donar-se una alegria va acabar sacsejant tota una comunitat i portant el poble als telenotícies de tot el país.

En tot plegat hi participen altres personatges, és clar, i és que la sèrie es pren el seu temps per explicar amb detall aquells esdeveniments que devien ser força mediàtics als Estats Units de 1979-80. Malauradament, hi ha algun cas en què sembla que no es desenvolupin gairebé gens, com el de la Sherry (Krysten Ritter, la Jessica Jones de la televisió), amiga de la protagonista, que pràcticament no hi pinta res més que fer de confident de les aventures, mai més ben dit, de la Candy.

No vull dir, però, que la trama es desenvolupi amb pressa. Trobo que té el ritme adequat i explica les coses amb la necessària calma, i amb petits flashforwards perquè anem ensumant la tragèdia, però sí que és cert que hi ha un parell de personatges massa poc espremuts.

Sigui com sigui, una excel·lent minisèrie amb bones interpretacions i aquell atractiu extra que tenen les obres de ficció basades en esdeveniments que han tingut lloc a la realitat. Recomanada.

Cinema: Avengers - Age of Ultron

A diferència del que va passar amb el debut cinematogràfic dels Avengers, el 2012, aquest cop he vist la seqüela el dia de l'estrena, i després dels nous films individuals dels personatges i les sèries de televisió que hi estan relacionades el cert és que en tenia moltes ganes.

Així, doncs, em disposo a donar la meva opinió d'un film que, ja ho avanço, no sé si trobo millor o pitjor que el primer, però que té molts punts forts especialment en aspectes que afavoreixen l'equilibri i en d'altres que s'acostumen a oblidar.

Avengers: Age of Ultron, que a casa nostra s'ha estrenat un dia abans que als Estats Units, arrenca amb l'assalt a una base de Hydra descoberta per S.H.I.E.L.D., com es podia veure a l'episodi de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D. emès immediatament abans de l'estrena de la pel·lícula.

Reprèn una situació que ve de la primera pel·lícula i alhora un tema, el de l'experimentació amb humans per part de l'agència d'inspiració nazi, que enllaça amb l'esmentada i exitosa sèrie televisiva. Aquí s'acaben les connexions, però, perquè encara que m'hauria agradat molt no hi ha cap cameo dels personatges de la cada cop menys petita pantalla, llevat del baró von Strucker i d'altres que ja fa temps que apareixen en els dos formats, com en Nick Fury (Samuel L. Jackson) i la Maria Hill (Cobie Smulders).

No és un defecte en si mateix, sinó una petita decepció personal, per tant no l'hi tindrem en compte. Deia més amunt que té molts punts forts, ja no en aspectes importants com la trama, sinó en l'increment dels moments de descans, gairebé civils, que sempre agraden als fans, o en divertits gags disseminats per la pel·lícula, aspectes que ajuden a digerir les enormes quantitats d'acció de vegades gairebé caòtica que, en el fons, són l'atractiu més gran del film.

Però tot plegat no és res més que la proverbial calma que precedeix la tempesta, cap sorpresa en aquest sentit. I la tempesta és de les bones, perquè aquesta vegada l'enemic a què s'han d'enfrontar els Avengers, superada la qüestió de Hydra, ve de dins. 

Es tracta de l'Ultron (James Spader), el fallit resultat de l'experimentació amb intel·ligència artificial per part d'un Tony Stark que, en actuar pel seu compte, pràcticament destrueix el grup tot sembrant la desconfiança mútua entre els seus membres.

Si a The Avengers l'enemic venia directament de l'univers d'en Thor, aquest cop el regust és més Iron Man, amb els protagonistes lluitant contra un exèrcit de robots liderats per aquest Ultron disposat a eliminar la raça humana per tal d'aconseguir la seva versió de la pau. No és el primer dolent de còmic en proposar una cosa així, de fet.

El tràiler ens dóna una bona idea del que ens trobarem a la pel·lícula, tot i que, com sempre, no deixa gaire lloc per a les sorpreses. Tanmateix, els seguidors dels còmics del grup de superherois més poderós del món —encara que ho siguin, com jo, a un nivell molt modest— ja saben qui és qui i més o menys què acabarà passant amb determinats personatges.

Parlant de personatges, entrem en un dels punts que més m'han agradat de la pel·lícula. Se'n presenten de nous, amb uns coneixements bàsics del còmic sabem qui són, però hi ha coses interessants des del punt de vista cinematogràfic: en Quicksilver (Aaron Taylor-Johnson, protagonista de Kick-Ass) i la Scarlet Witch (Elizabeth Olsen, germana petita de les bessones Olsen, sí), dos Avengers clàssics, ja havien sortit l'any passat a X-Men: Days of Future Past!

Com ja sabem, l'Univers Cinemàtic Marvel (MCU en anglès) està agafant forma d'una manera més que lloable, tot surt rodat, però hi ha algunes franquícies que al cinema pertanyen a la Fox, com són Els 4 Fantàstics, l'Spider-man (que ja hi ha un acord per tal que pugui aparèixer també als films dels estudis de la Marvel) i els X-Men, i és per això que la Fox no pot tocar els personatges de Marvel Studios i viceversa. Amb els bessons Maximoff s'ha fet una excepció, ja que són de tota la vida mutants deixebles d'en Magneto... però també, posteriorment, membres dels Avengers.

A banda de la presentació d'aquests dos personatges del país fictici de Sokovia ben carismàtics, que es guanyen la simpatia de l'espectador, un altre encert de Avengers: Age of Ultron és l'aprofundiment en la història dels personatges que no han tingut pel·lícula pròpia. 

Poc a poc s'han de construir, aquests personatges, per tal d'equilibrar-se amb aquells que ja coneixem bé, com són el Capità Amèrica (Chris Evans), l'Iron Man (Robert Downey, Jr.) i en Thor (Chris Hemsworth). Ho han anat fent en petites dosis, però en aquest film guanyen metratge i protagonisme la Black Widow (Scarlett Johansson), en Hawkeye (Jeremy Renner) i en Hulk (Mark Ruffalo), que sí que ha tingut pel·lícules individuals, però amb canvi d'actor cada vegada i amb una primera part gairebé considerada fora del cànon, de manera que també rep aquest tractament privilegiat en la interessant relació amb la Black Widow, tant en la seva forma verda i musculada com en la de l'introvertit físic Bruce Banner.

Pel que fa a la pel·lícula en general, en Joss Whedon ens torna a oferir espectacle en estat pur, entreteniment de més de 2 hores i 20 minuts (cal veure els crèdits, com sempre) que semblen 1 hora i mitja, i un grapat de combats tan poc respectuosos amb l'entorn —edificis, vehicles i, sobretot, població civil— que ens fan preguntar-nos, exagerant una mica, si el resultat hauria estat gaire diferent en cas que els Avengers haguessin deixat fer l'enemic. 

En qualsevol cas, el ritme és l'ideal per a una pel·lícula d'aquestes característiques, i hauria de satisfer, del tot o parcialment, qualsevol que hagi gaudit amb la primera part i, naturalment, dels films individuals dels personatges que n'han tingut.

A favor:

-Més humor que a la primera part, i li va molt bé. Sovint es veu a venir, però fa gràcia de totes maneres

-En Thor i l'Iron Man fardant de xicota i, per una vegada en aquesta mena de situacions (per desgràcia ho hem de celebrar), fent referència únicament a les seves capacitats intel·lectuals

-L'aparició, encara que sigui en cameo, de diversos personatges secundaris que no esperàvem necessàriament. Es nota, per exemple, l'èxit de la sèrie Marvel's Agent Carter. Pràcticament només hi falten les esmentades xicotes del punt anterior

-Que des del punt de vista temàtic s'acosti més a d'Iron Man, pel tipus d'enemic, i es distanciï una mica de Thor, franquícia que personalment m'atrau menys

-La jugada amb en Paul Bettany, que fins ara no vèiem però sí sentíem com a veu d'en J.A.R.V.I.S. Genial. 

En contra:

-És una apreciació personal, ja ho he dit al principi, però si no havien d'aparèixer físicament, almenys m'hauria agradat sentir els noms d'alguns personatges de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D.

-Que calgui esperar fins al 2018 per a la seqüela, Infinity War, que a sobre es dividirà en dues parts, la segona de les quals prevista per a 2019 

-La destrucció de ciutats i la implícita pèrdua de milers de vides recorda massa els esdeveniments del primer film. Sembla que, ara que ja cou menys la ferida de l'11-S, cal mostrar edificis ensorrats i gent ferida i plena de pols