Sèries: Stranger Things (cinquena i última temporada)

Fa tant de temps que es va publicar i vam veure tots plegats la quarta temporada de Stranger Things -la que pensàvem que seria l'última, perquè així ens ho van insinuar, però després no vas ser així- que, sincerament, no recordava si havia parlat d'aquesta sèrie al blog temporada per temporada o no. 

Resulta que sí, i que d'aquells capítols en vaig parlar el 2022, fa més de tres anys. És el temps que ha trigat en sortir la cinquena i, ara sí, última part d'aquesta producció dels germans Duffer que, sense cap mena de dubte, podem qualificar com un dels èxits més grans de la història de Netflix. 

Reconec que quan va començar Stranger Things 5 -ja vam quedar que així és com anomenen les temporades, amb un número, com si es tractés de seqüeles cinematogràfiques- em sentia una mica perdut, i és normal, perquè havia passat encara més temps que entre la tercera i la quarta i no em vaig dedicar a repassar la temporada anterior.

Llegeixo ara que els germans Duffer van voler que el tram final de la sèrie estigués al forn tot el temps que calgués -després de les queixes que hi va haver perquè a la quarta temporada hi hagués una actualització d'efectes especials quan ja s'havia estrenat-, i és que aquesta última tongada d'episodis requeria uns efectes especials d'un nivell mai vist a la sèrie, i també es volia deixar créixer els protagonistes menors d'edat, tot i que en realitat tots els intèrprets superen la vintena, però deixem-ho córrer.  

Estrenada en dues parts entre novembre i desembre de 2025, i assumint que si llegiu això és perquè ja l'heu vist, però alhora intentant no entrar en gaires detalls per si només us voleu fer una idea aproximada del que us hi trobareu, entrem en matèria: en aquesta temporada de 8 episodis han passat un parell d'anys des d'aquell primer enfrontament directe amb en Vecna, que va marxar amb la cua entre cames, però que va continuar expandint el seu món de l'Upside Down a sota de Hawkins, Indiana.

Ara l'amenaça és més gran que mai, però la colla protagonista, mentre que en el dia a dia fa vida normal d'institut o feina, segons el cas, algunes nits duu a terme incursions clandestines en aquesta altra dimensió per tal de trobar i derrotar l'enemic d'una vegada per totes, encapçalada per l'Eleven, que a diferència dels altres entrena diàriament els seus poders i el seu físic per augmentar la probabilitat d'èxit de la missió, mentre s'amaga de l'exèrcit, que la busca.

Ja havia dit a l'entrada sobre la quarta temporada que la sèrie havia fet un tomb progressiu, però ja molt notable, cap a la fantasia i la ciència-ficció més fosques, fregant el terror si no és que no se'n pot parlar directament, i en aquest final veiem anar tot això encara més enllà, amb un abandonament gairebé total de les escenes més quotidianes i els detalls d'ambientació de l'època que a les primeres temporades ens feien somriure amb nostàlgia -tot i que hi ha algun moment així, tampoc vull dir mentides- i un augment de les situacions i els escenaris més fantasiosos. 

També veiem aparèixer alguns personatges nous, nanos més joves que, sense arribar ni de bon tros al nivell de la colla que hem vist créixer durant aquests anys, ni fer un paper gaire similar al d'en Mike, en Will, en Dustin, la Max, en Lucas i l'El, tenen força pes en la trama, atès que en Vecna segresta uns quants nens per dur a terme la fase final del seu pla invasor. Destaca, en aquest sentit, la Holly (Nell Fisher), la germana petita dels Wheeler, que assumeix un rol pràcticament protagonista.

La seva obligada valentia dins de l'horror suposarà un maldecap per a l'enemic, però també rep l'ajuda de la versió de la Max que hi ha a la ment d'en Henry/Vecna, i que està en coma al món real, i juntes protagonitzen una de les subtrames de la temporada.

He de reconèixer que hi ha hagut moments en què m'he atabalat una mica amb tantes dimensions, conceptes i terminologia, i que de vegades m'ha semblat que els personatges normalitzaven coses que els haurien d'espantar moltíssim i s'empescaven fàcilment teories i plans molt complexos i improvisats, però al capdavall és una sèrie de ciència-ficció i terror que vol recrear l'imaginari d'una època en què no donàvem tantes voltes a tot plegat, de manera que suposo que ja està bé.  

Els espectaculars enfrontaments amb l'enemic, i els atacs que aquest duu a terme, ens tenen amb l'ai al cor durant tota la temporada, i s'ha de dir que els efectes visuals són excel·lents, convincents, i contribueixen a la immersió total en aquesta mena d'història. 

Argumentalment parlant, trobo que la sèrie ens presenta un clímax i una resolució dignes del llegat que ha anat deixant, amb la participació en major o menor mesura de tots els personatges a l'enfrontament final -amb algun creixement inesperat i molt útil i més d'una petita però cabdal acció per part dels personatges aparentment menys rellevants-, i un tancament emotiu, esperançador però agredolç, per a una història que es ha fet gaudir durant els darrers nou anys i escaig. N'he quedat totalment satisfet.

 

 

Sèries: Utopia

Això de veure sèries perquè alguna cosa ens en crida l'atenció, sense informar-se'n, té els seus perills, que no són necessàriament trobar que no ens agraden, sinó, encara pitjor, que resulti que estan cancel·lades.

Abans no en començava cap si no duia almenys dues temporades, i això no era cap garantia, però sí que donava més tranquil·litat que començar una sèrie totalment nova. 

Amb la que porto avui no esperava que em passaria això. La vaig veure recomanada per algú i era un remake d'una de britànica, a més d'oferir-se a Amazon Prime Video, però malauradament no continuarà.

Dit això, que hauria de fer també la funció d'advertiment per si algú ha entrat a llegir la crítica per decidir si la vol veure o no, toca parlar de la sèrie en si, i de les bondats que té. 

Utopia és una història que ve d'una sèrie de 2014, l'adaptació estatunidenca de la qual estava prevista per a 2018, per part de l'HBO, però al final se la va quedar Amazon i va acabar sortint en un any d'allò més oportú per a la morbositat, atesa la seva premissa. 

Resulta que una colla de frikis d'un còmic que es diu Distopia creuen que va predir diverses pandèmies, i recentment s'ha descobert que se'n va fer una seqüela no publicada, Utopia, en què es pronostiquen altres malalties que han d'arribar. Això coincideix amb un virus que està matant nens ràpidament, i guiats pel seu esperit aventurer i justicier de pa sucat amb oli, decideixen fer-hi alguna cosa.

Hi ha algú, inicialment no sabem qui, que està fent mans i mànigues perquè aquest còmic no surti a la llum, i està matant tots aquells que n'han vist alguna pàgina. 

La petita colla protagonista està formada per supervivents d'aquesta persecució, i se'ls uneix i els lidera la Jessica Hyde (Sasha Lane), protagonista del còmic que resulta que existeix a la vida real.

Mentrestant, un metge descobreix la vacuna per al virus, que és una grip que havia creat ell mateix per encàrrec fa uns anys, i un magnat de la indústria alimentària pressiona les autoritats perquè aprovin aquesta vacuna i ell la pugui fabricar i distribuir. 

Naturalment, l'home no és aigua clara, i tots els esdeveniments estan relacionats, de manera que la sèrie agafa ben aviat un ritme trepidant, amb girs de guió impactants, moltes morts i moltíssima violència, amb un estil que, almenys a mi, em recorda vagament el de la magnífica Fargo, pel·lícula i sèrie. També pel que fa a la poca versemblança d'alguns esdeveniments, tot s'ha de dir. 

Al repartiment hi ha dues cares conegudes, principalment, que són el magnat Kevin Christie (John Cusack) i el doctor Michael Stearns (Rainn Wilson, vist a Six Feet Under i The Office), mentre que la resta són, podríem dir, cares més noves o, si més no, no tan conegudes pel gran públic.

Ofereixen unes interpretacions ben solvents, tots plegats, però potser per la no continuïtat de la història fa la sensació que els personatges no estan prou desenvolupats, i segurament és així, i és normal, amb una sola temporada.

Tenim en Wilson Wilson (Desmin Borges), un conspiranoic que oferia casa seva als altres, a qui coneixia només telemàticament i sense haver-los vist mai, però a canvi d'unes estrictes comprovacions d'antecedents, la Becky  Todd (Ashleigh LaThrop), una noia dolça que pateix una malaltia sense cura, l'Ian Ackerman (Dan Byrd), un teleoperador més aviat poruc, la Samantha (Jessica Rothe), una noia amb una capacitat de de deducció i una manera de pensar properes a les d'en Wilson, i en Grant Bishop (Javon Walton), un nen que també buscava el còmic d'Utopia.

No triguem a fer-nos-els nostres, però el protagonisme el tenen més aviat l'esmentada Jessica Hyde, una màquina de matar que no està per orgues i que fuig de l'organització que els persegueix a tots plegats però sobretot a ell, i l'Arby (Christopher Denham), un assassí impecable caracteritzat com a asmàtic i aparentment autista (no s'arriba a dir que ho sigui), cosa que crea un contrast que a mesura que avança la sèrie el converteix, probablement, en el personatge més interessant. 

Sobre la trama no cal dir res més, només que avança a un ritme ràpid, sense que sigui excessiu, i que, això ho he de dir, acaba amb un final que deixa la porta clarament oberta a una continuació que no arribarà, així que ens quedem penjats i amb moltes preguntes. I a l'original britànica li va passar el mateix! 

És la manera que menys m'agrada d'acabar una sèrie, però el cert és que m'ho he passat molt bé veient-la, i malgrat aquest abrupte final i la necessitat de fer aquest advertiment, he de dir que no em penedeixo d'haver-la seguit. 

Sèries: The Leftovers

A mesura que avançava a la sèrie m'anava convencent que no en faria cap entrada al blog. La tercera i última temporada reforçava aquesta decisió, i és que parlar-ne no és gens fàcil. Parlar-ne amb un mínim d'interès per al lector, és clar. 

Però ha acabat i he decidit que sí que vull escriure sobre The Leftovers, una sèrie de l'HBO que sens dubte no ha adquirit la repercussió d'altres sèries de masses, la febre de productes com Lost, del mateix creador, en Damon Lindelof (juntament amb en Tom Perrotta, autor de la novel·la original), però que s'assembla força a aquesta i, deixant de banda complicades anàlisis típiques d'erudits que podeu trobar a la xarxa, en parlaré a la meva manera.

La premissa de la sèrie és d'allò més atractiva: un bon dia, el 2% de la població mundial -que sembla poc, però són 140 milions de persones- desapareix de cop. Literalment. Allà on era, estigués fent el que estigués fent. Un desastre, una tragèdia. Els supervivents, els "leftovers", encara se'n fan creus 3 anys després. Al capdavall, és un esdeveniment inexplicable, i res no ens tortura tant com no entendre les coses.

No tothom s'ho ha pres de la mateixa manera, això de no saber què ha passat amb els éssers estimats. De fet, una cosa d'aquesta dimensió no és estrany que hagi provocat el sorgiment de diversos cultes religiosos, element molt important en una sèrie amb un component tan elevat de misteri, que ens fa tantíssimes preguntes i no sembla que ens en vulgui donar respostes.

Un dels cultes, el més destacat, és el dels Guilty Remnants, els adeptes del qual van vestits de color blanc, fumen i no parlen. Consideren que la Desaparició Sobtada, la "Sudden Departure" en anglès, és un càstig de Déu i que han de creure més.

Tenen una actitud no violenta, però són víctimes dels atacs dels altres, que com acostuma a passar reneguen de qualsevol secta, contradicció molt típica tenint en compte que, de fet, totes les religions es podrien considerar sectes.

Però els Guilty Remnants són un element secundari de la sèrie. Els protagonistes són personatges individuals, les seves relacions i la seva manera d'afrontar la pèrdua i la situació actual. Destaca per sobre dels altres en Kevin Garvey, Jr. (Justin Theroux), cap de policia del poble de Mapleton que intenta fer vida normal i té dos fills, en Tom (Chris Zylka) i la Jill (Margaret Qualley).

És fàcil identificar-se amb ell, perquè és el més normal del repartiment, però evoluciona d'una manera molt interessant especialment a la tercera temporada, punt sobre el qual no em vull estendre.

La seva dona, la Laurie (Amy Brenneman), es va fer dels Guilty Remnants, deixant enrere la seva família, un acte egoista que tanmateix no evita que sentim simpatia també per ella, que també evoluciona d'una manera interessant al llarg de la sèrie.

Tornant al tema de la religió, tenim en Matt Jamison (Christopher Ecclestone), el capellà del poble, que des de la Desaparició Sobtada es dedica a publicar un pamflet fent acusacions als "pecadors" que segons ell van ser castigats amb la desaparició. Com a resultat, aquest és l'aspecte amb què acostuma a circular.

La seva dona, la Mary (Janel Moloney), està en estat vegetatiu des de fa anys per culpa d'un accident provocat per les desaparicions, i ell en té molta cura, però fora d'això el personatge al principi no té gaire més interès. En guanyarà, sens dubte, i sobretot a la tercera temporada.

La germana d'en Matt, la Nora Durst (Carrie Coon, vista recentment també a la tercera temporada de Fargo), és probablement el personatge més popular juntament amb en Kevin. Almenys és una de les meves preferides, tot i que desconec si és una sensació general.

Li van desaparèixer el marit i els dos fills, per tant ens podem imaginar com n'està, de traumatitzada. Al principi de la sèrie treballa al Departament de la Desaparició Sobtada, una organització que s'encarrega d'estudiar cas per cas si les persones afectades poden rebre una pensió compensatòria i altres beneficis.

Finalment, en Kevin Garvey, Sr. (Scott Glenn, vist a Daredevil), és el pare d'en Kevin i antic cap de policia del poble. Va ser ingressat en una institució per les veus que assegurava que sentia, i a la primera temporada no passa de ser un sonat més, però el seu paper agafa importància a la tercera temporada, on està enorme.

M'he esplaiat en els personatges que considero més importants, però es mereixen una menció especial la Patti Levin (la líder dels Guilty Remnants de Mapleton, interpretada per l'Ann Dowd), la família Murphy, amb la presència de la Regina King, o el paper de la Liv Tyler, que no m'agrada gaire però que curiosament es diu Meg Abbott (la Liv Tyler va sortir en una entranyable pel·lícula anomenada Inventing the Abbotts, on duia el mateix cognom, però malauradament no el mateix nom).

En fi, The Leftovers és una sèrie amb molts misteris, un experiment televisiu que va a la seva, que trenca esquemes -per exemple, cada temporada té un opening diferent i a la tercera depèn de l'episodi-, i que es permet dedicar capítols sencers a un sol personatge, deixar preguntes sense resposta i tenir-nos confosos durant tota la sèrie, on passen coses que es poden caracteritzar de paranormals, i tot i així en cap moment d'aquest sostingut What the fuck? ens vénen ganes de deixar-la estar. Enganxa, és de les millors coses que s'han fet a la televisió en els darrers anys -i amb una excel·lent banda sonora d'en Max Richter- i dóna joc a l'hora de proposar teories. Una reminiscència a més petita escala del que vam poder veure a Lost.

Sèries: The Flash (segona temporada)

Vaig dir, en fer la ressenya de la primera temporada de The Flash, fa aproximadament un any, que era per a mi la millor sèrie televisiva de superherois que s'havia fet mai. Ho mantinc, però al cap d'un mes d'haver-ho afirmat vaig trobar una altra producció amb què empatava, i considero l'empat ben vàlid perquè són prou diferents en to, estil, característiques i objectius. 

Doncs bé, si amb aquella primera tongada d'episodis del Flash de Barry Allen vaig vibrar amb el to dinàmic, l'humor ben dosificat i la intel·ligent desfilada de personatges i noms que coneixia dels còmics, en aquesta segona la cosa ha continuat en la mateixa direcció però amb més empenta que mai, i per tant la meva opinió de la sèrie, si canvia, només és en el bon sentit.

L'arribada d'un nou dolent, en Zoom (per motius obvis no poso qui l'interpreta, encara que en general en tractar-se de l'entrada d'una segona temporada hi pugui haver més spoilers), canvia moltes coses a The Flash, sense que se'n perdi la personalitat. 

Per una banda representa un desafiament angoixant i gairebé insuperable, i canvia l'estructura de "dolent per setmana" amb què s'havia configurat la primera temporada. Cosa lògica, també. Aquest cop veurem altres enemics, però gairebé sempre enviats pel superdolent, que no trigarà gaire, tampoc, a presentar-se a la Terra 1. 

Perquè ja ens ho insinuaven al final de la primera temporada: hi ha una Terra 2, que pertany a un univers paral·lel, i allà és on actua el malvat Zoom, també amb supervelocitat, més que en Flash i tot. I ara ha arribat per atacar els personatges que coneixíem de la primera temporada, els de la "nostra" Terra. 

S'obre, doncs, gairebé literalment un infinit nombre de possibilitats, i a la segona temporada han presentat l'encantadorament retrofuturista Terra 2 però sobretot alguns dels seus personatges, que són contrapartides o més aviat versions diferents dels que ja coneixíem. 

Els que tenim un contacte bàsic amb l'Univers DC coneixíem el personatge de la Killer Frost, capaç de llançar gel, però molt recentment, el 2013, se'n va crear una tercera versió amb el nom civil de Caitlin Snow, una versió alternativa de la qual era la de científica de S.T.A.R. Labs, i així és com l'hem conegut a la sèrie. Ara, amb Terra 2, li hem conegut l'altra vessant. 

És un dels exemples, perquè també hi ha el doppelgänger d'en Cisco, en Reverb, i allà en Barry i l'Iris estan casats. Cap sorpresa, en aquest sentit. A Terra 1, però, la relació entre aquests dos personatges també progressa, malgrat que ens presenten el personatge de la Patty Spivot (Shantel VanSanten), parella del protagonista a la versió dels còmics de The New 52. 

De Terra 2 també vénen personatges clàssics de debò, de l'anomenada Era Daurada (Golden Age) dels còmics, que acostumem a veure als còmics de la Justice Society i que sovint són versions antigues de superherois i superheroïnes redissenyats posteriorment. 

Un d'ells, i a The Flash havia de sortir -ja vam veure'n pistes al final de la primera temporada- és en Jay Garrick (Teddy Sears, vist a Masters of Sex), que és el Flash original. Arriba a Terra 1 fugint d'en Zoom, que l'ha deixat sense poders. Però no és l'únic: també coneixerem una xocant versió bona -però cínica i antipàtica igualment- d'en Harrison Wells, que arriba demanant ajuda per tal de rescatar d'en Zoom la seva filla, la Jesse "Quick" (Violett Beane), un altre nom conegut pels fans de la JSA.

I si bé The Flash té com a protagonista el segon Flash de la història, en Barry Allen, hi ha moltes característiques, i fins i tot enemics -en Zoom, per exemple- que vénen de la gloriosa etapa d'en Geoff Johns com a guionista dels còmics, en què el nom sota la disfressa era el de Wally West, de manera que no ens ha de sorprendre -si de cas, positivament- que la segona temporada ens el presenti, encara que en una versió de moment massa civil, interpretat per en Keiynan Lonsdale i en comptes de ser nebot de l'Iris sigui el seu germà perdut, del qual el bonastre Joe no sabia res perquè la seva exdona, en separar-se, no li havia dit que estava embarassada.

Tinc l'esperança que a la tercera temporada s'estiri aquest fil, perquè a més tal com acaba la segona qualsevol cosa és possible. No crec que hi hagi una substitució d'en Barry per en Wally, perquè el segon Flash és, amb diferència, el més popular dels que hi ha hagut -i en Wally va ser en principi eliminat a The New 52-, però crec que poden coexistir perfectament. I també penso que de la Jesse "Quick" en sentirem a parlar.

La segona és prou interessant, però. Molt, de fet. En un paral·lelisme amb Arrow trobem els continus enfrontaments (i derrotes) amb un únic enemic principal i poderosíssim, però també crossovers amb aquella sèrie de la qual va ser spin-off i amb el nou spin-off de les dues, DC's Legends of Tomorrow, múltiples referències a l'Univers DC -i gràcies a la trama també a la seva multiversalitat- i la continuació d'un desenvolupament de personatges que ja era esplèndid a la primera temporada. 

Almenys de moment, perquè tot pot canviar, continuo pensant que és una sèrie excel·lent, una delícia per als coneixedors del material original i també per als que no llegeixen còmics, i el millor que s'ha fet juntament amb Daredevil, a més que no li he vist ni un defecte. Potser en trobaria si analitzés les paradoxes temporals que sempre impliquen les trames amb viatges en el temps, però amb la meva limitadíssima intel·ligència la feina és meva per entendre el que passa, per tant no gosaré criticar-ne res.

 

Plaers culpables, aquelles merdes que ens agraden

Coneixa el concepte de "plaer culpable" des de fa temps, sobretot per la seva versió anglosaxona, "guilty pleasure", d'on segurament ve. Sabia més o menys de què es tractava, però quan fa poc em vaig posar a mirar una sèrie i en vaig buscar informació vaig veure que la qualificaven, a tot arreu, de plaer culpable, i vaig trobar que n'era la descripció perfecta.

Un plaer culpable, almenys en el context de la televisió i el cinema, és un producte que objectivament i des del punt de vista artístic, interpretatiu i/o literari és de baixa qualitat, per la raó que sigui, però que resulta que gràcies a uns determinats elements, que varien segons el cas, aconsegueix captar i mantenir l'atenció del públic. Una porqueria, si ens posem durs, que ens enganxa i ho admetem públicament. 

Perquè per una vegada -o potser no, potser sempre mirem sèries i pel·lis d'aquesta mena i ja ens està bé- deixem estar la televisió o el cinema amb majúscules, la qualitat reconeguda per la crítica i el públic, i ens delectem amb productes mediocres que ens ho fan passar d'allò més bé. Com que la decisió de què és bo i què no, o què és un exemple concret de plaer culpable, no és universal, avui el que faré serà parlar d'alguns dels meus plaers culpables. 

Un d'ells és la sèrie que deia més amunt, Quantico: l'havíem començat a descarregar per tal de veure-la quan tinguéssim temps, i pel que en sabia girava al voltant del pitjor atemptat terrorista a Nova York des de l'11-S, la principal sospitosa del qual és la seva protagonista.

Em pensava que seria una altra sèrie de l'estil de Homeland, 24 i d'altres que, tot i la seva indiscutible qualitat, acaben parlant sempre dels mateixos temes. Doncs bé, quan la vaig començar a veure em pensava que era una sèrie de la Shonda Rhimes (Grey's Anatomy, Scandal, How to get away with murder...), i fins i tot ho vaig voler comprovar. No ho era, però tothom coincidia a dir que la podria haver signat perfectament, perquè té un estil similar: repartiment jove i atractiu, èmfasi en el vessant sentimental farcit de tòpics, situacions poc versemblants... tot plegat conformant una sèrie d'entreteniment pur i addictiu.

Precisament Grey's Anatomy és un altre d'aquests vicis que admeto que tinc. Desconec la precisió amb què s'hi retraten els procediments mèdics i quirúrgics, però em fa l'efecte que les relacions de promiscuïtat i la disbauxa que es respira als passadissos de l'hospital en què tenen lloc les històries que ens expliquen no són en absolut un reflex de la realitat.

A banda d'això, la sèrie és previsible, a cada temporada hi ha d'haver com a mínim una catàstrofe natural amb desenes de ferits i en general ens burxa per tal de tenir-nos amb l'ai al cor i, força sovint, clavar-nos una clatellada. Però m'encanten els seus personatges i moltes de les històries d'amor que explica. Per a mi, una sèrie per mirar amb un cubell de gelat. I ho continuo pensant en plena 12a temporada d'aquesta sèrie que ja fa temps que és la més llarga d'imatge real que he seguit mai.

Un clàssic en aquest sentit: Beverly Hills 90210 (1990-2000), amb aquell horrible rebateig de Tele 5 com a Sensación de vivir, era una sèrie típica de la meva germana, i jo la menyspreava com a tal. Quan es va emetre originalment no tenia cap mena d'interès, com a preadolescent, en res que no fossin combats, acció, esport o coses d'aquestes, però la sèrie es va allargar tant que m'hi vaig enganxar en algunes de les temporades finals, ja a punt d'entrar a l'edat adulta i amb la sensibilitat molt més desenvolupada, i me'n va quedar una bona impressió.

Anys després, per motius que encara no m'explico -com amb tantes altres coses que fa Televisió de Catalunya- es va emetre en català i vaig aprofitar per a veure-la sencera, repassar moments dels quals només tenia referències o recordava vagament, i conèixer per fi tota la història. Que és plena de tòpics, situacions inversemblants i propaganda cultural del somni americà, però altre cop els personatges m'encanten, aquells amors èpics i gairebé impossibles m'arribaven al cor i la música d'entrada encara em posa la pell de gallina cada cop que l'escolto a l'iPod. Fins i tot li vaig dedicar algunes entrades, com aquesta.

Però no tot són sèries. També hi ha pel·lícules o sagues que objectivament no sortiran mai en cap llista de les millors de cap gènere, ni com una de les x pel·lícules que cal veure abans de morir. Per exemple, la saga The Expendables, adrenalina pura i reunió de velles glòries per tal de fer-se un autohomenatge i, de pas, als tòpics del cinema d'acció.

O films com Kingpin (Quin parell d'idiotes, em penso que es va dir en català, tot i que la Viquipèdia diu Un parell de sonats), de 1996, en què en Woody Harrelson i en Randy Quaid interpreten respectivament un excampió de bitlles amb una mà de goma i un amish babau. La pel·lícula no és gaire bona, però em diverteix i no em fa res mirar-la de tant en tant. És només un exemple.

Tornem a la televisió, perquè no tots els plaers culpables són sèries. Un en què reconec que he caigut més d'una vegada són els reality shows, o l'anomenada "telerealitat", que de realitat no en té gaire cosa perquè si bé es tracta de persones normals, l'equip de producció sempre hi fica cullerada, prepara situacions i fins i tot escriu guions.

N'hi ha de diverses menes, però: alguns són inofensius, com Comic Book Men, que és una delícia per als aficionats als còmics i el més perjudicial que fa és provocar unes ganes enormes de ser col·leccionista i tenir molts calés. D'altres són per passar l'estona però se'ls veu el llautó del dramatisme i la preparació de situacions, com els programes de botigues d'empenyorament. A sobre, les versions doblades que ens arriben, amb uns intèrprets molt mediocres i la curiosa decisió del doblatge en voice-over -en què se sent la veu original i de seguida comença la traducció per sobre-, donen a aquests productes un acabat de poca qualitat.



Un graó per sota hi ha els programes de talents, generalment musicals. I, finalment, l'autèntica porqueria com Gran Hermano i derivats, o Mujeres y hombres y viceversa, que entronitzen -joc de paraules intencionat- gent normal i corrent però culturalment limitada i fan apologia de coses com el masclisme o la llei del mínim esforç, i demostren que el públic que tenen tampoc no se salva d'aquest retrat.

No sé si és millor o pitjor quan els protagonistes són gent de la faràndula en hores baixes que s'avorreix i participa en aquestes coses per tal de reomplir les arques i recuperar la fama per la fama. La paradoxa es produeix quan gent normal que s'ha fet famosa d'aquesta manera adquireix condició de VIP i llavors participa a les versions VIP d'aquests realities. Els esmento perquè, a banda dels pobres desgraciats que miren aquestes coses com si els en depengués la vida, sé que moltíssima gent ho fa com a plaer culpable. I ho sé perquè jo també els he tastat.

La qüestió és que de vegades no cal que tot el que mirem siguin sèries premiades als Emmy i als Globus d'Or, ni produccions magistrals de Netflix, HBO o AMC. De vegades volem sèries (i pel·lícules, i programes) que ens entretinguin i prou, i algunes d'aquestes no passaran a la història com a productes que van marcar positivament una època, però ens resulten addictives i en general no fan mal a ningú. Això és, doncs, un plaer culpable.

Sèries: Arrow (tercera temporada)

Com que després de l'entrada sobre la primera temporada vaig dedicar-ne una segona a l'adaptació televisiva de l'Arquer Maragda suposo que no és cap sorpresa que ara que ha acabat una nova temporada arribi la tercera entrada sobre aquest producte audiovisual més que notable basat en personatges de DC Comics.

Assumiré, com ja vaig assumir al final de la segona, que llegiu això amb coneixement de causa i, per tant, aniré amb menys miraments pel que fa als spoilers que si estigués presentant una sèrie en el seu conjunt o una primera temporada. Aquesta mena d'article és, senzillament, un recull de les meves impressions sobre quelcom que entenc que el lector o la lectora ja ha vist. 

Deia que a la segona temporada Arrow havia continuat fent les coses bé, havia crescut, havia presentat nous personatges i trames més interessants. En general s'havia anat acostant més a les aventures d'en Green Arrow que els fans dels seus còmics coneixem. I en segons quins aspectes la tercera temporada ha evolucionat en el mateix sentit, però també hi ha hagut unes quantes coses que no m'han agradat.

La temporada comença amb les habituals aventures autoconclusives i urbanes del protagonista i els seus aliats, que l'havien ballat magra al final de la segona, però ben aviat arriba una tragèdia, una mort que recol·loca sota la disfressa d'una identitat superheroica la identitat civil que li coneixíem els fans, després de la bifurcació nascuda de la tampoc inadequada sorpresa de guió que es va establir a la primera temporada. La màgia de les adaptacions.

Aquest mort provoca una sèrie de conseqüències que s'estenen durant tota la temporada, i van des de l'esmentat reajustament -i l'entrenament per a arribar-hi, cosa que també propicia l'arribada d'un altre personatge clàssic de DC, en Ted Grant (J.R. Ramírez)- fins al desplegament d'una complicada i exagerada venjança que esdevé el tema principal de la temporada i, per a mi, el seu punt feble.

Abans de tocar aquest tema, però, vull parlar de les coses bones d'aquesta tongada de 23 episodis. A banda de la identificació -tot i que la versió amb la Sara tampoc no em feia nosa- de la per fi ben aprofitada Dinah Laurel Lance amb la Black Canary, en aquests capítols veiem per fi en Roy fent del superheroi que li pertoca, amb el clàssic nom d'Arsenal i la indumentària vermella que sempre l'ha caracteritzat.

Veiem també el sentit del sobrenom de la Thea, "Speedy", i una faceta desconeguda d'en Malcolm Merlyn, a més de la recuperació d'en Vertigo, aquesta vegada amb la cara d'en Peter Stormare (Fargo, Prison Break...), l'aparició de la Cupid (Amy Gumenick) -personatge creat precisament per l'Andrew Kreisberg, un dels responsables de la sèrie, al guió del número 15 de Green Arrow/Black Canary (2009)- i la de la parella formada per en Maseo Yamashiro (Karl Yune) i la seva dona Tatsu (Rila Fukushima), que no és altra que la Katana, una altra vella coneguda de l'Univers DC.

No són pocs els personatges extrets de còmics de fora de l'àmbit immediat de Green Arrow que debuten en aquesta temporada, i un d'ells és en Ray Palmer (Brandon Routh, conegut per haver protagontizat la fallida Superman Returns el 2006), el mític Atom, que aquí compra l'empresa de l'Oliver Queen amb la intenció de sanejar-la, però aporta l'element romàntic en esdevenir el tercer angle del triangle amorós d'una afortunadíssima Felicity.

La tercera és una temporada en què la sèrie continua donant la benvinguda a personatges dels còmics de DC, i on sens dubte hi continua havent les picades d'ullet a aquells que estem més atents als detalls, però amb la introducció d'un d'aquests personatges la cosa degenera i dóna lloc a una segona meitat de temporada per al meu gust poc interessant i sense gaire sentit.

Es tracta d'en Ra's al Ghul (Matt Nable), que des de l'aparició de la seva filla menys coneguda Nyssa i la Lliga dels Assassins sospitàvem que acabaria apareixent a la sèrie. A més, va estar a punt de fer-ho d'una manera espectacular: el mateix Liam Neeson, que el va interpretar a Batman Begins i The Dark Knight Rises, estava disposat a fer-ho, però no va trobar la manera de quadrar horaris amb altres feines.

Una llàstima, perquè hauria estat la primera connexió real entre una pel·lícula i una sèrie basades en còmics de DC, companyia que continua tenint problemes per a crear un univers audiovisual coherent com el de Marvel.

El cas és que la introducció d'aquest potent enemic d'en Batman dóna lloc a un combat memorable que ens va deixar amb l'ai al cor a la pausa d'hivern, però trobo que ha adquirit un pes massa gran, i aprofitant el seu protagonisme han volgut tocar conceptes vistos als còmics del Cavaller Fosc, concretament el de l'obsessió d'en Ra's per tenir un successor, un hereu al capdavant de la Lliga dels Assassins, i casar-lo amb la filla (a la història original, la Talia, que de resultes d'això esdevindria la mare de l'únic fill biològic d'en Batman).

No és que estigui malament reversionar certs esdeveniments, com tampoc no em molesta que s'alterin els orígens o les identitats dels personatges pel bé de l'originalitat d'una adaptació -sempre dic que sóc força flexible en aquest sentit-, però aquest tema l'he trobat molt forçat i tota la saga d'en Ra's al Ghul excessivament llarga, repetitiva i amb moviments previsibles.

S'ha desvirtuat també la idea de la ciutat oculta i tibetana de Nanda Parbat, fins al punt que els trajectes entre Starling City i aquesta localitat són tan freqüents i senzills que gairebé sembla que els personatges agafin el metro i paguin només una zona. 

Pel que fa als flaixbacs, herència de les dues primeres temporades, no m'han agradat gaire. La nova trama de Hong Kong, amb un Oliver obligat per A.R.G.U.S. a dur a terme una missió, no m'ha convençut, m'ha semblat confusa i he d'admetre que precisament perquè no aconseguia concentrar-m'hi no l'he entès gaire.

Si tot plegat estigués pensat per a introduir la Katana, que veurem també a la pel·lícula Suicide Squad el 2016 -amb tots els personatges ja coneguts interpretats per actors de més renom, una altra cagada-, encara tindria una mínima justificació, però hi té un paper molt petit en favor del seu marit, que als còmics és molt menys important.

En qualsevol cas sembla com si, havent mostrat la formació de l'Oliver Queen a l'illa de Lian Yu durant dues temporades, ara la sèrie no sàpiga tirar endavant sense aquests continus flaixbacs, i en aquesta tercera temporada no han estat gaire bons, ni eren necessaris.

El final tampoc no m'ha agradat, i no em sap greu dir-ho: massa allunyat del to de la sèrie -que diuen que a la quarta temporada serà menys fosca- i del caràcter d'aquest Oliver Queen, a més d'inversemblant en l'aspecte sentimental.

Tanmateix ha tingut moments bons, sobretot abans de la saga d'en Ra's al Ghul, i m'han agradat les connexions amb la sèrie The Flash, que va néixer precisament com a spin-off d'Arrow i de la qual vaig parlar fa poc, així com l'evolució de la major part dels personatges, amb un Diggle i una Felicity cada cop més sòlids i importants.

Però la tercera temporada de la sèrie de l'Arquer Maragda s'ha desviat, en la meva opinió, del bon camí per on anava, ha menyspreat algun personatge -hem vist en Roy en un brevíssim moment de glòria i ja li han pres la identitat-, ha fet un pas en fals en presentar l'Atom, que ha esdevingut una mena de còpia barata de l'Iron Man -amb uns efectes especials, per a acabar-ho d'adobar, per sota dels estàndards- i ens ha marejat una mica amb els inacabables problemes del protagonista per a decidir què és, en què creu i quina mena de vida vol portar. Potser amb els 46 primers episodis n'hi havia prou, per a resoldre aquest tema.

Sèries: The Flash (primera temporada)

Em faré pesat, però ho he de tornar a dir: mentre que Marvel s'està lluint amb un univers cinemàtic coherent i sòlid que triomfa tant al cinema com a la televisió, DC està ensopegant un cop rere l'altre, amb la trilogia del Batman de Christopher Nolan com a excepció més destacada i un prometedor reinici de la saga d'en Superman que l'any vinent tindrà, però, un estrany crossover que hauria d'haver estat una segona part, a més d'intents fallits per a d'altres personatges (Green Lantern, tot i que a mi la pel·lícula em va agradar). 

L'estrena d'Arrow fa gairebé 3 anys semblava que ho començava a arreglar, però no va ser fins a l'arribada de The Flash que ens trobàvem, per fi, amb quelcom lleugerament semblant al que està fent la competència. Una nova sèrie dedicada a un superheroi clàssic que naixia, en una intel·ligent estratègia, com a spin-off de la sèrie d'un altre. Ara bé, el Barry Allen presentat a la segona temporada de les aventures televisives d'en Green Arrow, interpretat per l'escardalenc Grant Gustin, no convencia del tot els escèptics.

Ara que ja ha acabat la primera temporada de les aventures del Velocista Escarlata, o l'Home més Ràpid del Món, què en podem dir? Bé, em consta que no sóc l'únic que ho pensa, però The Flash és una meravella i, per a mi, probablement la millor sèrie televisiva de superherois que s'ha fet mai. 

Creada, com Arrow, per en Greg Berlanti i l'Andrew Kreisberg, a més del guionista superestrella de DC Comics Geoff Johns -qualsevol etapa de còmic de la qual us diguin "el [poseu aquí el nom d'un superheroi] de Geoff Johns" acostuma a ser una obra mestra-, la sèrie d'en Barry Allen també s'emet originalment al canal juvenil The CW, i conserva l'estil d'Arrow, però per les característiques del seu protagonista i el seu univers té un to completament diferent, més alegre, més humorístic, i naturalment també més fantàstic, perquè aquí la ciència-ficció hi té un pes molt més gran i els efectes especials -molt bons, per cert- hi tenen un protagonisme que a Arrow és pràcticament inexistent. 

Repassaré, com sempre que faig una entrada sobre una sèrie nova, els seus personatges principals. I, naturalment, començo pel protagonista, en Barry Allen (Grant Gustin), un jove analista forense que va viure el necessàriament traumàtic assassinat de la seva mare quan era petit, i pel qual el seu pare està injustament empresonat des de fa una pila d'anys. 

Arran de l'explosió d'un accelerador de partícules va quedar en coma i es va despertar amb els poders que des de sempre s'han associat a en Flash, un dels superherois més antics i populars de la història del còmic. Com és natural, intenta compaginar la seva vida privada, en què té la feina que li permet guanyar-se les garrofes al departament de policia de Central City, amb les gestes de superheroi que consisteixen en controlar les conseqüències de l'adquisició de poders per part d'altres persones amb menys senderi que ell.

Ho fa guiat pel doctor Harrison Wells (Tom Cavanagh), el creador de l'accelerador de partícules dels laboratoris S.T.A.R., responsable últim de l'accident, que de llavors ençà va amb cadira de rodes. És un científic admirat per en Barry i els seus treballadors més propers, que li fan costat després d'aquell funest esdeveniment, però alhora és un personatge misteriós que amaga coses no especialment bones que l'espectador no triga a descobrir. 

La bioenginyera doctora Caitlin Snow (Danielle Panabaker) és una de les dues persones que encara són al costat del doctor Wells, tot i que a l'accident hi va perdre el promès, en Ronnie Raymond (Robbie Amell, cosí a la vida real de l'Stephen Amell, el protagonista d'Arrow). 

A la primera temporada de la sèrie no s'ha dit gaire fort, però a l'últim episodi una ullada al futur revela que efectivament el nom civil que els fans dels còmics li coneixien tindrà un alter ego, i important, que s'entén que es podrà veure amb la seva màxima esplendor a la segona temporada.

L'altre home de confiança del doctor Wells, i ben aviat tan amic d'en Barry com la Caitlin, és en Cisco Ramon (Carlos Valdés), un altre nom que ve dels còmics i que té un futur prometedor, en aquest cas explicat una mica més que el de la Caitlin. 

És un friki -les samarretes que porta capítol rere capítol ho deixen ben clar- i un geni de l'enginyeria mecànica que, a més, es dedica a posar sobrenoms als molt diversos enemics amb superpoders que es va trobant el protagonista, que té una riquíssima galeria de dolents, sovint comparada amb la d'en Batman.

D'ençà de la mort de la seva mare i l'empresonament del seu pare, en Barry s'ha criat amb el també vidu Joe West (Jesse L. Martin), detectiu de la policia i superior del protagonista a la feina. Li ha fet de pare durant molts anys i tenen una excel·lent relació. Val a dir que és un personatge entranyable i molt més simpàtic que en Quentin Lance, l'altre pare-poli de l'univers compartit Arrow-The Flash, però igualment patidor.

És el pare de l'Iris West (Candice Patton), nom ben conegut per qualsevol que tingui una mínima idea de la història d'en Flash, que en aquesta versió ha estat una mena de germana per a en Barry, que tot i així n'ha estat enamorat en secret des de sempre. 

Ella, en canvi, surt amb el també detectiu Eddie Thawne (Rick Cosnett), que entre que és un "guaperes", el rival amorós del protagonista i un cognom que inquieta aquells que sabem un mínim de la història del personatge, el cert és que no cau gaire bé... però passa el temps i ens adonem que les coses no són necessàriament com ens pensàvem. 

No em posaré a repassar els enemics clàssics que van apareixent durant la primera temporada de la sèrie, però hi surten molts noms coneguts pels fans -Pied Piper, Grodd....-, i cal destacar en Captain Cold i en Heat Wave, interpretats respectivament per en Wentworth Miller i en Dominic Purcell, que eren els germans protagonistes de Prison Break. Espectacular picada d'ullet.

Una altra picada d'ullet, encara més gran, és que el pare d'en Barry Allen, en Henry, és interpretat per en John Wesley Shipp, que no és altre que l'home que va fer de Flash a la sèrie de televisió de 1990, i on també sortien altres intèrprets que han reaparegut el 2014-15 fent els mateixos papers, però lògicament envellits, com en Trickster (Mark Hamill, el mític Luke Skywalker) o la doctora Tina McGee (Amanda Pays), amb molta importància a la sèrie de 1990 però que aquí fan més aviat cameos. 

A tots aquests detalls cal afegir referències a l'Univers DC en general (l'omnipresent número 52 o els noms de carrers que són els de guionistes i dibuixants importants), aparicions de personatges que vénen d'Arrow -i viceversa- i alguna alteració intencionada que provoca petits salts al sofà, com la presència de la Linda Park, en principi aliena a aquesta versió, atès que era la parella del tercer Flash, en Wally West, al seu torn nebot de l'Iris. 

La fidelitat de The Flash respecte al material original és quelcom que no puc jutjar personalment, ja que tinc uns quants còmics del personatge però es tracta d'en Wally West, i no d'en Barry Allen -que durant més de 20 anys havia romàs mort després dels esdeveniments de Crisis on Infinite Earths-, però em consta que autèntics experts en el Flash més popular estan encantats amb la sèrie, que de tota manera beu de diverses etapes dels còmics, tant de modernes com de clàssiques. 

Com a adaptació televisiva d'uns còmics, doncs, és excel·lent: satisfà els que coneixen bé el material original, també els que en tenim una idea superficial i fins i tot els que no en sabien pràcticament res. Els temes associats des de sempre al personatge hi són: relacions amistoses i d'enemistat, poders, aliats, orígens, paradoxes temporals -n'hi ha per a agafar mal de cap, com sempre-... Una sèrie divertida, trepidant, amb interpretacions sòlides i uns estàndards de qualitat més que respectables que de cara a la segona temporada, que s'inicia a la tardor, promet emocions fortes, i no ho dic per dir: al final de la primera temporada ens en van donar unes quantes pistes. 

Posats a demanar, m'agradaria que tant aquest Flash, amb la cara d'en Grant Gustin, com l'Arrow, amb la  de l'Stephen Amell, fessin alguna breu aparició a Batman v Superman: Dawn of Justice, però coneixent DC i veient que a la pel·lícula Suicide Squad apareixeran personatges vistos a Arrow però amb cares noves i més taquilleres, no espero més cohesió que la que ens estan donant Arrow i The Flash. 

Com a màxim la que hi haurà amb l'estrena, l'any vinent, de la sèrie Legends of Tomorrow, on apareixeran secundaris de les dues sèries i, amb això, creixerà el que ja es coneix com a Arrowverse. Pel que fa a Gotham... en fi, se situa en un univers fictici diferent i en un altre moment cronològic. Ara bé, suposo que gràcies a aquesta sèrie es reduirà el nombre de persones que, des de la ignorància, confonen en Flash i en Flash Gordon, tots dos personatges de còmic però completament diferents.

Sèries: Gotham

Probablement heu llegit diverses vegades, a les meves ressenyes i crítiques, que m'agrada que l'adaptació audiovisual d'un còmic o una col·lecció de còmics es prengui llicències, sempre respectant el material original, per tal de trobar un equilibri entre el que n'esperen els fans i el que pot fer gaudir el públic general, que no té el mateix bagatge. 

He celebrat en gairebé totes les adaptacions que he vist que la tendència sigui aquesta, però de tant en tant hi ha algun producte que em decep en aquest sentit. Sé que el cas d'avui és especial, perquè conec força bé l'univers Batman i el nivell d'exigència és superior, però trobo que, malgrat aquesta consideració, es pot afirmar que amb Gotham s'ha anat més enllà de l'adaptació per a tota mena de públics i s'ha creat un producte innegablement exitós des del punt de vista comercial (aviat va renovar per a una segona temporada), però no gaire fidel al delicat material de què partia.

Quan es va començar a promoure reconec que em va agafar per sorpresa: no sabia que s'estava preparant aquesta sèrie. I si em va excitar saber que ens n'arribava una d'en Flash -que es va anunciar més o menys a la mateixa època i que repassaré aviat-, ja us podeu imaginar com em va fer sentir el primer tràiler d'una sèrie basada en la ciutat on viu i treballa el meu superheroi preferit.

El cert és que el tràiler està fet amb mala intenció, amb ganes de provocar-nos la pell de gallina més bèstia de les nostres batvides. Les expectatives que creava, doncs, eren molt altes.

La premissa era d'allò més encertada, almenys per a mi: tot i que en Batman és un dels pocs protagonistes que també són els meus personatges preferits (generalment sóc home de secundaris), Gotham és plena de personatges extremament carismàtics i em va agradar molt que la història se situés durant la infantesa d'en Bruce Wayne i donés el protagonisme a en Jim Gordon, el futur Comissari Gordon que tots coneixem i estimem.

En James Gordon (Ben McKenzie, vist a The O.C.) és, en aquesta versió i en aquest moment cronològic, un detectiu acabat d'incorporar al corruptíssim Departament de Policia de la Ciutat de Gotham (GCPD en les seves sigles en anglès) i des del principi té la intenció de depurar-lo i netejar-ne el nom, tasca que ni tan sols als còmics, amb el personatge consolidat i respectat, no hem acabat de veure mai acomplerta del tot. 

Està promès amb la Barbara Kean (Erin Richards), però aquesta Barbara Sr. és molt diferent de la versió que vam veure als còmics i que The New 52 va recuperar: no té res a veure amb la muller patidora i negligida per en Jimbo, al qual acaba abandonant de manera justificada i amb qui va tenir dos fills. Personalment no m'agrada el que han fet amb aquest personatge. Sembla poc probable, per cert, que la versió televisiva de la capitana Sarah Essen (Zabryna Guevara) esdevingui algun dia la segona dona d'en Jim.

En Harvey Bullock (Donal Logue, vist a Sons of Anarchy o Vikings) és també un dels policies més coneguts pels lectors de les col·leccions del Cavaller Fosc. Lleugerament diferent de la versió que en coneixíem, aquí és un home resignat a entrar en la dinàmica de la corrupció, però poc a poc el veurem deixar-se seduir pels ideals del seu nou company.

Dels personatges que veurem, aquest és el primer que suposa un problema de caracterització: quan en Batman és adult i a la quarantena, el detectiu Bullock deu tenir uns 10 anys més que ell a tot estirar. Aquí és més gran que en Jim (a l'inrevés que als còmics) i té unes quantes dècades més que l'hereu dels Wayne. 

El personatge que completaria la tríada principal de la sèrie és l'Oswald Cobblepot, el futur Pingüí, que aquí interpreta amb un estil propi i encertadament amanerat el senyor Robin Lord Taylor, la revelació de la sèrie i un dels papers més celebrats.

Com sabem, en el futur esdevé el senyor del crim a la ciutat i un dels enemics emblemàtics d'en Batman, que la balla magra perquè l'home és hàbil a l'hora d'amagar les proves dels seus delictes, com correspon a un bon mafiós.

Parlant de mafiosos, abans de l'auge del Pingüí sabem, per còmics emblemàtics com The Long Halloween, que el crim organitzat estava dominat bàsicament per dos homes, que són en Salvatore "Sal" Maroni (a l'esquerra, interpretat per en David Zayas, vist a Dexter) i en Carmine Falcone (John Doman, vist a The Wire i The Affair). 

Aquí, aquests senyors que també són una mica massa grans respecte a en Bruce Wayne, i que interpreten criminals italoamericans sense que cap dels dos actors tingui aquest origen ni aconsegueixi imitar-ne l'accent, tenen un paper molt important, perquè amb la seva guerra de bandes, en realitat obra del Pingüí, fan anar de corcoll la policia.

I si aquestes dues eren les cares més conegudes del repartiment, hi podem comptar també la de la Jada Pinkett Smith, la senyora d'en Will Smith, que interpreta el personatge original de la María Mercedes "Fish" Mooney, aspirant a liderar una família mafiosa de Gotham. 

És un personatge que no m'agrada gens, no perquè no surti als còmics, sinó per la interpretació teatral (i en aquest cas no en un sentit positiu com el de l'Oswald) i exagerada que en fa la intèrpret. Representa que ha de ser temible, però a mi no em desperta cap emoció. 

No sorprendrà ningú, més aviat és una picada d'ullet, la presència d'un forense de la GCPD anomenat Edward Nygma (Cory Michael Smith), que amb uns mínims coneixements de l'univers Batman sabrem que esdevindrà l'Enigma o Riddler. Aquí el retraten, lligams inventats amb la policia a banda, com un home extremament intel·ligent i addicte a les endevinalles, més o menys el que havíem vist a les versions anteriors del personatge.

Havia deixat més aviat per al final, expressament, en Bruce Wayne (David Mazouz, el nen de Touch, no l'anime basat en el manga de Mitsuru Adachi, sinó la sèrie fallida d'en Kiefer Sutherland després de la vuitena temporada de 24).

Ens han explicat l'assassinat dels seus pares en un carreró tot sortint del teatre o el cinema (segons la versió) centenars de vegades, i això com a mínim es respecta a Gotham, on en comptes de tenir uns 8 anys en té 12 (l'actor en té 14, però sembla més petit), i la seva formació com a detectiu comença abans d'hora, tot i que per sort encara no fa peses. En algunes ressenyes inicials algú el va considerar el més gran problema de la sèrie, i en part hi estic d'acord: no n'és el protagonista, però com menys surti, millor. No és el moment. 

I si hi ha un Bruce Wayne hi ha d'haver un Alfred Pennyworth, el lleial majordom, que aquí, un cop més i per no trencar la tradició, no té un aspecte ni de bon tros semblant al dels còmics. Cap de les versions d'imatge real no se li acosta, a "l'autèntic". 

En aquest cas l'interpreta en Sean Pertwee, un londinenc de dilatada carrera que segurament quedarà en el record del públic nord-americà (i el d'aquí) per aquest paper. El seu Alfred potencia més el vessant d'exmilitar (esmentat de tant en tant als còmics) i oblida el de iaieta de davantal i safata amb te i pastes, però tampoc no és un problema gaire greu. Senzillament, per una qüestió de gustos personals, m'hauria agradat veure un Alfred més proper al dels còmics. 

 

I ja per acabar el repàs de personatges amb imatge, tenim la Selina Kyle, la futura Catwoman, interpretada per la ballarina Camren Bicondova (no m'he equivocat, és Camren), que és un xic més gran que en Bruce. No em desagrada la idea que es coneguin de petits, honestament, i el personatge és prou fidel a la personalitat que li coneixíem. 

També coneixerem altres personatges, en papers més petits, com en Victor Zsasz (Anthony Carrigan), l'ajudant del Fiscal del Districte Harvey Dent (Nicholas d'Agosto) —una gran cagada pel que fa a l'edat, ja que hauria de ser de la generació d'en Bruce—, els mítics Crispus Allen (Andrew Stewart-Jones) i Renee Montoya (Victoria Cartagena) o la Leslie Thompkins (Morena Baccarin, vista a Homeland, Stargate: SG-1, Firefly...), que és la caracterització que menys m'agrada, perquè s'inventen una relació sentimental inexistent als còmics que m'indigna sobretot perquè representa que és de la generació de l'Alfred, però aquí és jove i pertany a una altra. 

En papers encara més petits, apareixent sovint en un o dos episodis a tot estirar, tenim altres noms que estimulen els coneixedors del material original, de vegades amb nous orígens, o amb referències a fills que sabem que de grans seran enemics d'en Batman. 

No em fa res que s'inventin nous orígens, ho he dit moltes vegades, però en alguns casos Gotham fa alteracions molt grans del cànon i trobo que el motiu pel qual es fan, que és tenir una excusa per a emprar determinats noms, està injustificat. Per tal de recuperar un exemple esmentat més amunt, si la Leslie Thompkins no ha de ser la senyora que feia de mare postissa d'en Bruce com a contrapartida femenina de l'Alfred, per a mi no calia que sortís. 

Deixant de banda aquests problemes, Gotham és una sèrie entretinguda i amena, que pot satisfer perfectament els amants del gènere policial amb elements gairebé fantàstics i una fotografia fosca rematada per uns escenaris, sobretot en plans de la ciutat sencera, més falsos que una moneda amb la cara d'en Popeye. Per als fans d'en Batman amb un cert bagatge, les referències són un estímul i tot plegat és un al·licient.

Les interpretacions són bones en general, però hi ha alguns casos innecessàriament sobreactuats, i la sèrie té idees originals que, encara que de vegades contradiguin la cronologia oficial, tampoc no em fan empipar. Ara bé, si amb la tolerància que tinc —no entenc la gent que va a veure pel·lícules de superherois i en surt indignada perquè no li han fet una adaptació exacta dels còmics— hi ha coses que m'han tret de polleguera, és senyal que Gotham va una mica massa lluny pel que fa a llicències artístiques. 

A veure què passa amb la segona temporada, i sé que no em faran cas, però m'estimaria més que en Bruce Wayne i l'ombra d'en Batman fossin referències esporàdiques i indirectes i que la sèrie se centrés en els seus autèntics protagonistes en aquest moment històric: la policia de Gotham i els delinqüents, alguns dels quals, de fet, tampoc no haurien de començar a aparèixer perquè, com opina una bona part de la població gothamita, és precisament l'home disfressat de ratpenat gegant qui atrau aquesta mena d'enemics, i aquí encara no existeix.

En definitiva, Gotham no és pas una mala sèrie si l'entenem com una adaptació molt lliure del llegat que han deixat desenes i desenes de dibuixants i guionistes al llarg de més de 75 anys, però com a versió televisiva d'un còmic he vist coses millors. Fins i tot la sèrie d'imatge real d'en Batman dels anys 60, malgrat l'estètica camp i el to humorístic, gens fidels al producte original, era més "Batman".