Sèries: Quantico

Fa temps vaig parlar d'aquesta sèrie, però no dedicant-li una entrada, sinó posant-la com a exemple del que considero que són plaers culpables televisius, "aquelles merdes que ens enganxen". 

Quan se'n va presentar la primera temporada, ja ho vaig dir, semblava que havia de ser una nova sèrie de l'estil de 24 o Homeland, d'intriga político-militar, d'agents de l'FBI o la CIA en la seva croada antiterrorista. Doncs bé, en teoria va d'això, sí, però amb el filtre Shonda Rhimes... que no hi està pas ficada -el creador és en Joshua Safran-, però podria passar perfectament per una altra sèrie de la creadora de Grey's Anatomy, Scandal o How to get away with murder. 

Ha acabar la segona temporada de Quantico i em ve de gust parlar-ne, perquè no cal que totes les entrades sobre sèries que publico siguin per lloar-les, i en aquest cas em refermo en el fet que es tracta d'un plaer culpable, un producte de poca qualitat artística i/o interpretativa, però que enganxa. El mirem setmana rere setmana, tot i que en el meu cas em costa seguir-ne la trama, i ens és igual.

Dic això perquè, si una cosa no se li pot negar, és que és entretinguda, encara que no s'entengui gaire què està passant o hi hagi forats de guió pertot arreu. Hi passen moltes coses a un ritme acceleradíssim, hi ha flashbacks constants -a la segona temporada han tingut el detall de marcar-los amb rètols en pantalla, que no costava tant-, conspiracions ficades dins de conspiracions i més canvis de bàndol i reconfiguracions de les relacions interpersonals que en un culebrot. 

En fi, la clara protagonista de Quantico és l'Alex Parrish (Priyanka Chopra, per a mi amb un accent impecable tot i no ser nord-americana, però es veu que ells sí que el noten), que també representa que és la més atractiva del repartiment -no hi estic d'acord, ni de bon tros- i que fa d'una cadet de l'acadèmia de Quantico de l'FBI força insubordinada, imprudent i fins i tot temerària. 

Se suposa que ho fa perquè és el típic paper d'heroïna rebel, però personalment no la suporto gaire, una altra coincidència amb la teòrica protagonista de Grey's Anatomy. En fi, arrossega un passat tèrbol, com tots els altres, i té tendència a ser considerada l'enemiga pública número u, com si fos en Jack Bauer de 24 en algunes de les temporades. De fet, comença la sèrie com a sospitosa del pitjor atac terrorista des de l'11-S.

Però com que Quantico tira més cap al vessant romàntic que cap a una trama ben escrita de suspens, no podia faltar l'home de qui està enamorada, en Ryan Booth (Jake McLaughlin), un altre estudiant de l'acadèmia de l'FBI amb qui es "coneix" abans de començar les classes i amb qui té un estira i arronsa amorós. 

Amaga la seva veritable identitat, o més aviat el seu veritable càrrec, que es revela més endavant, però penso que el seu paper ha perdut força des que va començar la sèrie. 

La meva preferida és la Shelby Wyatt (Johanna Brady), de casa bona, filla d'uns pares adinerats però morts als atemptats de l'11 de setembre de 2001, i al principi una mica repel·lent, però aviat se li descobreixen febleses que la fan humana i és fàcil, almenys per a mi, sentir simpatia per ella.

Com no podia ser d'una altra manera amb la mena de sèrie que és, la seva vida també gira força al voltant de les relacions sentimentals, en el seu cas més aviat complicades en tenir una forta preferència per una família concreta.

Em cau molt bé també, però des del principi, la Nimah Amin (Yasmine Al-Massri), d'ètnia àrab però no musulmana practicant, que entra al programa de formació acompanyada de la seva germana bessona, la Raina Amin (Yasmine Al-Massri), que podem diferenciar perfectament de l'altra perquè sí que respecta la xària, la llei musulmana, portant el hijab, a més de tenir un caràcter més discret i estar menys interessada en esdevenir agent de l'FBI.

És una dinàmica interessant, però una mica feble, tenint en compte que fer treballar dues agents com si en fossin una de sola, fent que una passi per l'altra, deixa de tenir sentit quan per més que siguin bessones tenen personalitats diferents. Hi ha qui no ho nota, però. 

Si els estudiants -i altres personatges de què no he parlat, però en són molts i els he reduït als principals- tenen tota mena d'actituds, des de la ingènua fins a la irreverent, els instructors que ens anem trobant al llarg de la sèrie són una colla de manipuladors que no acabem de tenir clar si formen part dels "bons" o els "dolents". 

És el que passa des del minut 1 amb la Miranda Shaw (Aunjanue Ellis), la directora assistent de l'acadèmia, que també veurem als flashbacks -o flashforwards, segons quina considerem que és la història principal- en papers i situacions més o menys favorables. Passa també, tot i que no tant, amb l'Owen Hall (Blair Underwood, vist a Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D.), instructor de la CIA. 

En cadascuna de les dues temporades, com deia, hi ha un "present" i constants flashbacks, o flashforwards. A la primera tenim, per una banda, els entrenaments a l'acadèmia, i naturalment els esdeveniments de la residència dels cadets, que s'alternen amb la investigació de l'atemptat de la Grand Central Station de Nova York.

A la segona, els personatges més interessants -suposo que els més populars- de la primera ja s'han graduat com a agents de l'FBI però s'infiltren com a estudiants de la CIA per tal de descobrir-ne una escissió perillosa. Per acabar de complicar la cosa, aproximadament a la meitat de la temporada hi ha un canvi de trama.

Dit així pot semblar més interessant del que és, Quantico, però no ho és per motius argumentals, sinó més aviat pel vessant de culebrot que té, com deia més amunt. Hi ha massa girs de guió gratuïts, massa coses que no s'aguanten i massa tòpics com perquè es pugui considerar una sèrie de qualitat.

Però és amena i passa bé, encara que en el meu cas em faci un embolic amb el que explica i uns simples cartellets indicant el moment en què té lloc l'escena en qüestió no m'ajudin gaire perquè la segona temporada és més confusa que la primera. 

Ja s'ha anunciat que hi haurà tercera tongada, però aquest cop més curta, de 13 episodis, i sense en Joshua Safran com a responsable. Pinta malament, doncs, però deu tenir relació amb la baixada brutal d'audiència, que no es va solucionar amb el canvi a dilluns. I, tal com acaba la segona temporada, el final era prou rodó. Però estiren el xiclet, com acostuma a passar.

Plaers culpables, aquelles merdes que ens agraden

Coneixa el concepte de "plaer culpable" des de fa temps, sobretot per la seva versió anglosaxona, "guilty pleasure", d'on segurament ve. Sabia més o menys de què es tractava, però quan fa poc em vaig posar a mirar una sèrie i en vaig buscar informació vaig veure que la qualificaven, a tot arreu, de plaer culpable, i vaig trobar que n'era la descripció perfecta.

Un plaer culpable, almenys en el context de la televisió i el cinema, és un producte que objectivament i des del punt de vista artístic, interpretatiu i/o literari és de baixa qualitat, per la raó que sigui, però que resulta que gràcies a uns determinats elements, que varien segons el cas, aconsegueix captar i mantenir l'atenció del públic. Una porqueria, si ens posem durs, que ens enganxa i ho admetem públicament. 

Perquè per una vegada -o potser no, potser sempre mirem sèries i pel·lis d'aquesta mena i ja ens està bé- deixem estar la televisió o el cinema amb majúscules, la qualitat reconeguda per la crítica i el públic, i ens delectem amb productes mediocres que ens ho fan passar d'allò més bé. Com que la decisió de què és bo i què no, o què és un exemple concret de plaer culpable, no és universal, avui el que faré serà parlar d'alguns dels meus plaers culpables. 

Un d'ells és la sèrie que deia més amunt, Quantico: l'havíem començat a descarregar per tal de veure-la quan tinguéssim temps, i pel que en sabia girava al voltant del pitjor atemptat terrorista a Nova York des de l'11-S, la principal sospitosa del qual és la seva protagonista.

Em pensava que seria una altra sèrie de l'estil de Homeland, 24 i d'altres que, tot i la seva indiscutible qualitat, acaben parlant sempre dels mateixos temes. Doncs bé, quan la vaig començar a veure em pensava que era una sèrie de la Shonda Rhimes (Grey's Anatomy, Scandal, How to get away with murder...), i fins i tot ho vaig voler comprovar. No ho era, però tothom coincidia a dir que la podria haver signat perfectament, perquè té un estil similar: repartiment jove i atractiu, èmfasi en el vessant sentimental farcit de tòpics, situacions poc versemblants... tot plegat conformant una sèrie d'entreteniment pur i addictiu.

Precisament Grey's Anatomy és un altre d'aquests vicis que admeto que tinc. Desconec la precisió amb què s'hi retraten els procediments mèdics i quirúrgics, però em fa l'efecte que les relacions de promiscuïtat i la disbauxa que es respira als passadissos de l'hospital en què tenen lloc les històries que ens expliquen no són en absolut un reflex de la realitat.

A banda d'això, la sèrie és previsible, a cada temporada hi ha d'haver com a mínim una catàstrofe natural amb desenes de ferits i en general ens burxa per tal de tenir-nos amb l'ai al cor i, força sovint, clavar-nos una clatellada. Però m'encanten els seus personatges i moltes de les històries d'amor que explica. Per a mi, una sèrie per mirar amb un cubell de gelat. I ho continuo pensant en plena 12a temporada d'aquesta sèrie que ja fa temps que és la més llarga d'imatge real que he seguit mai.

Un clàssic en aquest sentit: Beverly Hills 90210 (1990-2000), amb aquell horrible rebateig de Tele 5 com a Sensación de vivir, era una sèrie típica de la meva germana, i jo la menyspreava com a tal. Quan es va emetre originalment no tenia cap mena d'interès, com a preadolescent, en res que no fossin combats, acció, esport o coses d'aquestes, però la sèrie es va allargar tant que m'hi vaig enganxar en algunes de les temporades finals, ja a punt d'entrar a l'edat adulta i amb la sensibilitat molt més desenvolupada, i me'n va quedar una bona impressió.

Anys després, per motius que encara no m'explico -com amb tantes altres coses que fa Televisió de Catalunya- es va emetre en català i vaig aprofitar per a veure-la sencera, repassar moments dels quals només tenia referències o recordava vagament, i conèixer per fi tota la història. Que és plena de tòpics, situacions inversemblants i propaganda cultural del somni americà, però altre cop els personatges m'encanten, aquells amors èpics i gairebé impossibles m'arribaven al cor i la música d'entrada encara em posa la pell de gallina cada cop que l'escolto a l'iPod. Fins i tot li vaig dedicar algunes entrades, com aquesta.

Però no tot són sèries. També hi ha pel·lícules o sagues que objectivament no sortiran mai en cap llista de les millors de cap gènere, ni com una de les x pel·lícules que cal veure abans de morir. Per exemple, la saga The Expendables, adrenalina pura i reunió de velles glòries per tal de fer-se un autohomenatge i, de pas, als tòpics del cinema d'acció.

O films com Kingpin (Quin parell d'idiotes, em penso que es va dir en català, tot i que la Viquipèdia diu Un parell de sonats), de 1996, en què en Woody Harrelson i en Randy Quaid interpreten respectivament un excampió de bitlles amb una mà de goma i un amish babau. La pel·lícula no és gaire bona, però em diverteix i no em fa res mirar-la de tant en tant. És només un exemple.

Tornem a la televisió, perquè no tots els plaers culpables són sèries. Un en què reconec que he caigut més d'una vegada són els reality shows, o l'anomenada "telerealitat", que de realitat no en té gaire cosa perquè si bé es tracta de persones normals, l'equip de producció sempre hi fica cullerada, prepara situacions i fins i tot escriu guions.

N'hi ha de diverses menes, però: alguns són inofensius, com Comic Book Men, que és una delícia per als aficionats als còmics i el més perjudicial que fa és provocar unes ganes enormes de ser col·leccionista i tenir molts calés. D'altres són per passar l'estona però se'ls veu el llautó del dramatisme i la preparació de situacions, com els programes de botigues d'empenyorament. A sobre, les versions doblades que ens arriben, amb uns intèrprets molt mediocres i la curiosa decisió del doblatge en voice-over -en què se sent la veu original i de seguida comença la traducció per sobre-, donen a aquests productes un acabat de poca qualitat.



Un graó per sota hi ha els programes de talents, generalment musicals. I, finalment, l'autèntica porqueria com Gran Hermano i derivats, o Mujeres y hombres y viceversa, que entronitzen -joc de paraules intencionat- gent normal i corrent però culturalment limitada i fan apologia de coses com el masclisme o la llei del mínim esforç, i demostren que el públic que tenen tampoc no se salva d'aquest retrat.

No sé si és millor o pitjor quan els protagonistes són gent de la faràndula en hores baixes que s'avorreix i participa en aquestes coses per tal de reomplir les arques i recuperar la fama per la fama. La paradoxa es produeix quan gent normal que s'ha fet famosa d'aquesta manera adquireix condició de VIP i llavors participa a les versions VIP d'aquests realities. Els esmento perquè, a banda dels pobres desgraciats que miren aquestes coses com si els en depengués la vida, sé que moltíssima gent ho fa com a plaer culpable. I ho sé perquè jo també els he tastat.

La qüestió és que de vegades no cal que tot el que mirem siguin sèries premiades als Emmy i als Globus d'Or, ni produccions magistrals de Netflix, HBO o AMC. De vegades volem sèries (i pel·lícules, i programes) que ens entretinguin i prou, i algunes d'aquestes no passaran a la història com a productes que van marcar positivament una època, però ens resulten addictives i en general no fan mal a ningú. Això és, doncs, un plaer culpable.