Sèries: Utopia

Això de veure sèries perquè alguna cosa ens en crida l'atenció, sense informar-se'n, té els seus perills, que no són necessàriament trobar que no ens agraden, sinó, encara pitjor, que resulti que estan cancel·lades.

Abans no en començava cap si no duia almenys dues temporades, i això no era cap garantia, però sí que donava més tranquil·litat que començar una sèrie totalment nova. 

Amb la que porto avui no esperava que em passaria això. La vaig veure recomanada per algú i era un remake d'una de britànica, a més d'oferir-se a Amazon Prime Video, però malauradament no continuarà.

Dit això, que hauria de fer també la funció d'advertiment per si algú ha entrat a llegir la crítica per decidir si la vol veure o no, toca parlar de la sèrie en si, i de les bondats que té. 

Utopia és una història que ve d'una sèrie de 2014, l'adaptació estatunidenca de la qual estava prevista per a 2018, per part de l'HBO, però al final se la va quedar Amazon i va acabar sortint en un any d'allò més oportú per a la morbositat, atesa la seva premissa. 

Resulta que una colla de frikis d'un còmic que es diu Distopia creuen que va predir diverses pandèmies, i recentment s'ha descobert que se'n va fer una seqüela no publicada, Utopia, en què es pronostiquen altres malalties que han d'arribar. Això coincideix amb un virus que està matant nens ràpidament, i guiats pel seu esperit aventurer i justicier de pa sucat amb oli, decideixen fer-hi alguna cosa.

Hi ha algú, inicialment no sabem qui, que està fent mans i mànigues perquè aquest còmic no surti a la llum, i està matant tots aquells que n'han vist alguna pàgina. 

La petita colla protagonista està formada per supervivents d'aquesta persecució, i se'ls uneix i els lidera la Jessica Hyde (Sasha Lane), protagonista del còmic que resulta que existeix a la vida real.

Mentrestant, un metge descobreix la vacuna per al virus, que és una grip que havia creat ell mateix per encàrrec fa uns anys, i un magnat de la indústria alimentària pressiona les autoritats perquè aprovin aquesta vacuna i ell la pugui fabricar i distribuir. 

Naturalment, l'home no és aigua clara, i tots els esdeveniments estan relacionats, de manera que la sèrie agafa ben aviat un ritme trepidant, amb girs de guió impactants, moltes morts i moltíssima violència, amb un estil que, almenys a mi, em recorda vagament el de la magnífica Fargo, pel·lícula i sèrie. També pel que fa a la poca versemblança d'alguns esdeveniments, tot s'ha de dir. 

Al repartiment hi ha dues cares conegudes, principalment, que són el magnat Kevin Christie (John Cusack) i el doctor Michael Stearns (Rainn Wilson, vist a Six Feet Under i The Office), mentre que la resta són, podríem dir, cares més noves o, si més no, no tan conegudes pel gran públic.

Ofereixen unes interpretacions ben solvents, tots plegats, però potser per la no continuïtat de la història fa la sensació que els personatges no estan prou desenvolupats, i segurament és així, i és normal, amb una sola temporada.

Tenim en Wilson Wilson (Desmin Borges), un conspiranoic que oferia casa seva als altres, a qui coneixia només telemàticament i sense haver-los vist mai, però a canvi d'unes estrictes comprovacions d'antecedents, la Becky  Todd (Ashleigh LaThrop), una noia dolça que pateix una malaltia sense cura, l'Ian Ackerman (Dan Byrd), un teleoperador més aviat poruc, la Samantha (Jessica Rothe), una noia amb una capacitat de de deducció i una manera de pensar properes a les d'en Wilson, i en Grant Bishop (Javon Walton), un nen que també buscava el còmic d'Utopia.

No triguem a fer-nos-els nostres, però el protagonisme el tenen més aviat l'esmentada Jessica Hyde, una màquina de matar que no està per orgues i que fuig de l'organització que els persegueix a tots plegats però sobretot a ell, i l'Arby (Christopher Denham), un assassí impecable caracteritzat com a asmàtic i aparentment autista (no s'arriba a dir que ho sigui), cosa que crea un contrast que a mesura que avança la sèrie el converteix, probablement, en el personatge més interessant. 

Sobre la trama no cal dir res més, només que avança a un ritme ràpid, sense que sigui excessiu, i que, això ho he de dir, acaba amb un final que deixa la porta clarament oberta a una continuació que no arribarà, així que ens quedem penjats i amb moltes preguntes. I a l'original britànica li va passar el mateix! 

És la manera que menys m'agrada d'acabar una sèrie, però el cert és que m'ho he passat molt bé veient-la, i malgrat aquest abrupte final i la necessitat de fer aquest advertiment, he de dir que no em penedeixo d'haver-la seguit.