Sèries: Utopia

Això de veure sèries perquè alguna cosa ens en crida l'atenció, sense informar-se'n, té els seus perills, que no són necessàriament trobar que no ens agraden, sinó, encara pitjor, que resulti que estan cancel·lades.

Abans no en començava cap si no duia almenys dues temporades, i això no era cap garantia, però sí que donava més tranquil·litat que començar una sèrie totalment nova. 

Amb la que porto avui no esperava que em passaria això. La vaig veure recomanada per algú i era un remake d'una de britànica, a més d'oferir-se a Amazon Prime Video, però malauradament no continuarà.

Dit això, que hauria de fer també la funció d'advertiment per si algú ha entrat a llegir la crítica per decidir si la vol veure o no, toca parlar de la sèrie en si, i de les bondats que té. 

Utopia és una història que ve d'una sèrie de 2014, l'adaptació estatunidenca de la qual estava prevista per a 2018, per part de l'HBO, però al final se la va quedar Amazon i va acabar sortint en un any d'allò més oportú per a la morbositat, atesa la seva premissa. 

Resulta que una colla de frikis d'un còmic que es diu Distopia creuen que va predir diverses pandèmies, i recentment s'ha descobert que se'n va fer una seqüela no publicada, Utopia, en què es pronostiquen altres malalties que han d'arribar. Això coincideix amb un virus que està matant nens ràpidament, i guiats pel seu esperit aventurer i justicier de pa sucat amb oli, decideixen fer-hi alguna cosa.

Hi ha algú, inicialment no sabem qui, que està fent mans i mànigues perquè aquest còmic no surti a la llum, i està matant tots aquells que n'han vist alguna pàgina. 

La petita colla protagonista està formada per supervivents d'aquesta persecució, i se'ls uneix i els lidera la Jessica Hyde (Sasha Lane), protagonista del còmic que resulta que existeix a la vida real.

Mentrestant, un metge descobreix la vacuna per al virus, que és una grip que havia creat ell mateix per encàrrec fa uns anys, i un magnat de la indústria alimentària pressiona les autoritats perquè aprovin aquesta vacuna i ell la pugui fabricar i distribuir. 

Naturalment, l'home no és aigua clara, i tots els esdeveniments estan relacionats, de manera que la sèrie agafa ben aviat un ritme trepidant, amb girs de guió impactants, moltes morts i moltíssima violència, amb un estil que, almenys a mi, em recorda vagament el de la magnífica Fargo, pel·lícula i sèrie. També pel que fa a la poca versemblança d'alguns esdeveniments, tot s'ha de dir. 

Al repartiment hi ha dues cares conegudes, principalment, que són el magnat Kevin Christie (John Cusack) i el doctor Michael Stearns (Rainn Wilson, vist a Six Feet Under i The Office), mentre que la resta són, podríem dir, cares més noves o, si més no, no tan conegudes pel gran públic.

Ofereixen unes interpretacions ben solvents, tots plegats, però potser per la no continuïtat de la història fa la sensació que els personatges no estan prou desenvolupats, i segurament és així, i és normal, amb una sola temporada.

Tenim en Wilson Wilson (Desmin Borges), un conspiranoic que oferia casa seva als altres, a qui coneixia només telemàticament i sense haver-los vist mai, però a canvi d'unes estrictes comprovacions d'antecedents, la Becky  Todd (Ashleigh LaThrop), una noia dolça que pateix una malaltia sense cura, l'Ian Ackerman (Dan Byrd), un teleoperador més aviat poruc, la Samantha (Jessica Rothe), una noia amb una capacitat de de deducció i una manera de pensar properes a les d'en Wilson, i en Grant Bishop (Javon Walton), un nen que també buscava el còmic d'Utopia.

No triguem a fer-nos-els nostres, però el protagonisme el tenen més aviat l'esmentada Jessica Hyde, una màquina de matar que no està per orgues i que fuig de l'organització que els persegueix a tots plegats però sobretot a ell, i l'Arby (Christopher Denham), un assassí impecable caracteritzat com a asmàtic i aparentment autista (no s'arriba a dir que ho sigui), cosa que crea un contrast que a mesura que avança la sèrie el converteix, probablement, en el personatge més interessant. 

Sobre la trama no cal dir res més, només que avança a un ritme ràpid, sense que sigui excessiu, i que, això ho he de dir, acaba amb un final que deixa la porta clarament oberta a una continuació que no arribarà, així que ens quedem penjats i amb moltes preguntes. I a l'original britànica li va passar el mateix! 

És la manera que menys m'agrada d'acabar una sèrie, però el cert és que m'ho he passat molt bé veient-la, i malgrat aquest abrupte final i la necessitat de fer aquest advertiment, he de dir que no em penedeixo d'haver-la seguit. 

Sèries: 12 Monkeys

Recordo que una pel·lícula que de petit em va fascinar quan la vaig veure al Canal Plus, que els divendres estrenava films força recents, o en primícia respecte a les altres cadenes, que ho feien mesos més tard -i si no vaig errat això continua sent així-, va ser 12 Monkeys, aquella cinta de 1995 protagonitzada per en Bruce Willis, la Madeleine Stowe i en Brad Pitt sobre un viatge enrere en el temps (des del futur) per tal d'impedir una plaga que havia d'acabar amb la humanitat.

No era una pel·lícula més sobre viatges en el temps, subgènere de la ciència-ficció que certament s'ha explotat força, sinó que tenia una personalitat que destacava i un estil molt particular. En general penso que és recordada, vaja, i amb un bon record.

Per això, quan es va anunciar que se'n faria una sèrie de televisió, malgrat les meves reticències inicials a causa del fet que aquestes conversions de cinema a televisió no acostumen a sortir gaire bé, com es pot veure en casos de cancel·lació ràpida com ara Blade, The Exorcist, Limitless, Minority Report o Training Day, vaig decidir donar-li una oportunitat i el cert és que ha durat el que havia de durar, amb quatre temporades entre 2015 i 2018, i s'hi ha explicat allò que els seus creadors, en Terry Matalas i en Travis Fickett, volien que s'hi expliqués.

Entrant ja en matèria, el seu protagonista és en James Cole (Aaron Stanford), un carronyaire de l'any 2043 que és enviat a l'any 2015, el present real de quan es va estrenar la sèrie, per tal d'impedir que comenci una plaga que acabaria amb la humanitat a través d'un virus anomenat Kalavirus.

Ell ho fa a contracor, de fet obligat després que els del Projecte Splinter el capturin en atrapar-lo intentant robar-los menjar, i ho ha de fer ell perquè se l'esmenta en una gravació del passat -que demostra que hi ha d'anar- i perquè sobreviu a l'experiment d'enviar-lo allà amb la màquina del Projecte Splinter que ho permet i que fins ara ha matat totes les persones amb qui s'havia provat.

Allà al passat ha de contactar amb la Dra. Cassandra Railly (Amanda Schull), viròloga que el 2015 encara no sap res de tot això, però que en Cole haurà de convèncer perquè l'ajudi en la missió.

Una missió que també consisteix en eliminar el científic Leland Goines (Zeljko Ivanek, la cara més coneguda del repartiment inicial), que se suposa que és el responsable d'alliberar el virus.

La missió falla (no estaríem parlant d'una sèrie de 4 temporades i 47 episodis, altrament), però pel camí coneixen la seva filla Jennifer (Emily Hampshire), tancada en un psiquiàtric i el personatge revelació de la sèrie, amb una interpretació divertida d'un personatge esquizofrènic -després s'explica d'on ve realment aquesta bogeria i la importància del seu rol- sense arribar a resultar carregosa, cosa difícil.

Amb la informació a la qual té accés per una via a la qual accedeixen molt poques persones serà una aliada inestimable, i un encert de càsting un cop superada la sorpresa inicial de veure el canvi de gènere d'un personatge que a la pel·lícula era interpretat per en Brad Pitt.

La científica que lidera el Projecte Splinter, la que ha dissenyat el pla i la que remena les cireres, vaja, és la Dra. Katarina Jones (Barbara Sukowa), que és la inventora principal de la màquina del temps.

Al principi és un personatge que es veu més en un paper autoritari, esquerpa i estricta, però ella es va estovant i també nosaltres, juntament amb els altres personatges, l'acabem apreciant fins al punt que ens resulta agradable i tot. La seva motivació concreta, a banda de salvar la raça humana, és desfer la mort de la seva filla Hannah per culpa de la plaga.

Una cara coneguda i amb més presència que no pas la d'en Zeljko Ivanek és la d'en Kirk Acevedo (Oz, Kingdom, Arrow...), secundari recurrent que aquí tampoc fa un paper protagonista, però això no vol dir que no sigui important.

Ell és en José Ramse, amic d'infantesa d'en Cole i company al grup de carronyaires de 2043, un personatge complicat perquè les seves circumstàncies personals el porten a flirtejar amb l'enemic i fins i tot formar-ne part.

Aquest enemic és l'Exèrcit dels 12 Micos, que a la pel·lícula acaba sent una cosa diferent, però aquí és una organització real i molt potent que mou els fils per tal de crear una paradoxa anomenada Red Forest (Bosc Vermell), i es tracta d'una mena de secta que segueix els dictats d'un misteriós personatge anomenat The Witness (El Testimoni).

La sèrie 12 Monkeys pren com a base la pel·lícula d'en Terry Gilliam escrita per en David i la Janet Peoples, i tenia el recolzament dels guionistes mentre que el director no la veia amb bons ulls, però el cas és que explica una història diferent.

Hi ha noms que coincideixen, és clar -no tots, com per exemple la doctora Railly, que al film es deia Kathryn-, i la qüestió del virus, els viatges en el temps i el nom de l'Exèrcit dels 12 Micos, però tota la resta és diferent.

I ho és perquè ens presenta una trama molt més elaborada i complexa, però molt, cosa que per una banda és positiva però per l'altra, per a gent com jo, més curteta, fa que de vegades resulti complicada de seguir.

Perquè no és la típica història de viatges temporals en què capítol rere capítol els personatges han d'anar al passat i canviar alguna cosa o evitar que algú altre faci canvis, com ens podem trobar a Timeless i DC's Legends of Tomorrow, sinó que cada viatge és un intent de solucionar algun problema que complica la missió principal, i amb continus salts endarrere i endavant, i visitant diverses èpoques principalment d'un període de 100 anys -però també amb alguna excursió fora, per sota o per sobre d'això-, tot plegat amb paradoxes i debats sobre l'ou i la gallina -o almenys són els que provoquen en els espectadors les circumstàncies de la sèrie-, i el sempre inquietant concepte de la causalitat, perquè és molt més fàcil de seguir un relat de viatges temporals en què les accions generen noves línies temporals o provoquen efectes papallona reversibles que no pas un en què tot forma part d'un cercle.

Es pot canviar, el passat? Si la resposta és afirmativa, no deu ser que el canvi mateix formava part del que estava previst i en realitat no és cap canvi? Es pot destruir, el temps? Pot ser que algú no formi part de cap època?

Aquestes i moltes altres preguntes trobaran resposta, per més complicada que sigui d'entendre per a alguns babaus com jo, en una sèrie que a partir del material original evoluciona i esdevé un producte de qualitat per mèrits propis, i que fa que la gent normal pugui prémer el botó de pausa i debatre conceptes que només les ments científiques més privilegiades poden explicar amb solvència, i tot això sense perdre l'interès dels espectadors que no tenen aquest nivell. No és fàcil, aconseguir això.

Per tant, 12 Monkeys no és una sèrie per tenir posada de fons, ni molt menys, ni està pensada per riure amb els típics viatges a l'època de la Llei Seca, l'edat mitjana, els anys 60 dels hippies o el salvatge Oest. Té un to molt més fosc que no pas això, molta més transcendència argumental i, encara que no hi falten petits tocs d'humor protagonitzats sobretot per la Jennifer Goines, en general és un drama com n'hi ha pocs, i una proposta televisiva de força qualitat en tots els sentits.