Sèries: The Flash (primera temporada)

Em faré pesat, però ho he de tornar a dir: mentre que Marvel s'està lluint amb un univers cinemàtic coherent i sòlid que triomfa tant al cinema com a la televisió, DC està ensopegant un cop rere l'altre, amb la trilogia del Batman de Christopher Nolan com a excepció més destacada i un prometedor reinici de la saga d'en Superman que l'any vinent tindrà, però, un estrany crossover que hauria d'haver estat una segona part, a més d'intents fallits per a d'altres personatges (Green Lantern, tot i que a mi la pel·lícula em va agradar). 

L'estrena d'Arrow fa gairebé 3 anys semblava que ho començava a arreglar, però no va ser fins a l'arribada de The Flash que ens trobàvem, per fi, amb quelcom lleugerament semblant al que està fent la competència. Una nova sèrie dedicada a un superheroi clàssic que naixia, en una intel·ligent estratègia, com a spin-off de la sèrie d'un altre. Ara bé, el Barry Allen presentat a la segona temporada de les aventures televisives d'en Green Arrow, interpretat per l'escardalenc Grant Gustin, no convencia del tot els escèptics.

Ara que ja ha acabat la primera temporada de les aventures del Velocista Escarlata, o l'Home més Ràpid del Món, què en podem dir? Bé, em consta que no sóc l'únic que ho pensa, però The Flash és una meravella i, per a mi, probablement la millor sèrie televisiva de superherois que s'ha fet mai. 

Creada, com Arrow, per en Greg Berlanti i l'Andrew Kreisberg, a més del guionista superestrella de DC Comics Geoff Johns -qualsevol etapa de còmic de la qual us diguin "el [poseu aquí el nom d'un superheroi] de Geoff Johns" acostuma a ser una obra mestra-, la sèrie d'en Barry Allen també s'emet originalment al canal juvenil The CW, i conserva l'estil d'Arrow, però per les característiques del seu protagonista i el seu univers té un to completament diferent, més alegre, més humorístic, i naturalment també més fantàstic, perquè aquí la ciència-ficció hi té un pes molt més gran i els efectes especials -molt bons, per cert- hi tenen un protagonisme que a Arrow és pràcticament inexistent. 

Repassaré, com sempre que faig una entrada sobre una sèrie nova, els seus personatges principals. I, naturalment, començo pel protagonista, en Barry Allen (Grant Gustin), un jove analista forense que va viure el necessàriament traumàtic assassinat de la seva mare quan era petit, i pel qual el seu pare està injustament empresonat des de fa una pila d'anys. 

Arran de l'explosió d'un accelerador de partícules va quedar en coma i es va despertar amb els poders que des de sempre s'han associat a en Flash, un dels superherois més antics i populars de la història del còmic. Com és natural, intenta compaginar la seva vida privada, en què té la feina que li permet guanyar-se les garrofes al departament de policia de Central City, amb les gestes de superheroi que consisteixen en controlar les conseqüències de l'adquisició de poders per part d'altres persones amb menys senderi que ell.

Ho fa guiat pel doctor Harrison Wells (Tom Cavanagh), el creador de l'accelerador de partícules dels laboratoris S.T.A.R., responsable últim de l'accident, que de llavors ençà va amb cadira de rodes. És un científic admirat per en Barry i els seus treballadors més propers, que li fan costat després d'aquell funest esdeveniment, però alhora és un personatge misteriós que amaga coses no especialment bones que l'espectador no triga a descobrir. 

La bioenginyera doctora Caitlin Snow (Danielle Panabaker) és una de les dues persones que encara són al costat del doctor Wells, tot i que a l'accident hi va perdre el promès, en Ronnie Raymond (Robbie Amell, cosí a la vida real de l'Stephen Amell, el protagonista d'Arrow). 

A la primera temporada de la sèrie no s'ha dit gaire fort, però a l'últim episodi una ullada al futur revela que efectivament el nom civil que els fans dels còmics li coneixien tindrà un alter ego, i important, que s'entén que es podrà veure amb la seva màxima esplendor a la segona temporada.

L'altre home de confiança del doctor Wells, i ben aviat tan amic d'en Barry com la Caitlin, és en Cisco Ramon (Carlos Valdés), un altre nom que ve dels còmics i que té un futur prometedor, en aquest cas explicat una mica més que el de la Caitlin. 

És un friki -les samarretes que porta capítol rere capítol ho deixen ben clar- i un geni de l'enginyeria mecànica que, a més, es dedica a posar sobrenoms als molt diversos enemics amb superpoders que es va trobant el protagonista, que té una riquíssima galeria de dolents, sovint comparada amb la d'en Batman.

D'ençà de la mort de la seva mare i l'empresonament del seu pare, en Barry s'ha criat amb el també vidu Joe West (Jesse L. Martin), detectiu de la policia i superior del protagonista a la feina. Li ha fet de pare durant molts anys i tenen una excel·lent relació. Val a dir que és un personatge entranyable i molt més simpàtic que en Quentin Lance, l'altre pare-poli de l'univers compartit Arrow-The Flash, però igualment patidor.

És el pare de l'Iris West (Candice Patton), nom ben conegut per qualsevol que tingui una mínima idea de la història d'en Flash, que en aquesta versió ha estat una mena de germana per a en Barry, que tot i així n'ha estat enamorat en secret des de sempre. 

Ella, en canvi, surt amb el també detectiu Eddie Thawne (Rick Cosnett), que entre que és un "guaperes", el rival amorós del protagonista i un cognom que inquieta aquells que sabem un mínim de la història del personatge, el cert és que no cau gaire bé... però passa el temps i ens adonem que les coses no són necessàriament com ens pensàvem. 

No em posaré a repassar els enemics clàssics que van apareixent durant la primera temporada de la sèrie, però hi surten molts noms coneguts pels fans -Pied Piper, Grodd....-, i cal destacar en Captain Cold i en Heat Wave, interpretats respectivament per en Wentworth Miller i en Dominic Purcell, que eren els germans protagonistes de Prison Break. Espectacular picada d'ullet.

Una altra picada d'ullet, encara més gran, és que el pare d'en Barry Allen, en Henry, és interpretat per en John Wesley Shipp, que no és altre que l'home que va fer de Flash a la sèrie de televisió de 1990, i on també sortien altres intèrprets que han reaparegut el 2014-15 fent els mateixos papers, però lògicament envellits, com en Trickster (Mark Hamill, el mític Luke Skywalker) o la doctora Tina McGee (Amanda Pays), amb molta importància a la sèrie de 1990 però que aquí fan més aviat cameos. 

A tots aquests detalls cal afegir referències a l'Univers DC en general (l'omnipresent número 52 o els noms de carrers que són els de guionistes i dibuixants importants), aparicions de personatges que vénen d'Arrow -i viceversa- i alguna alteració intencionada que provoca petits salts al sofà, com la presència de la Linda Park, en principi aliena a aquesta versió, atès que era la parella del tercer Flash, en Wally West, al seu torn nebot de l'Iris. 

La fidelitat de The Flash respecte al material original és quelcom que no puc jutjar personalment, ja que tinc uns quants còmics del personatge però es tracta d'en Wally West, i no d'en Barry Allen -que durant més de 20 anys havia romàs mort després dels esdeveniments de Crisis on Infinite Earths-, però em consta que autèntics experts en el Flash més popular estan encantats amb la sèrie, que de tota manera beu de diverses etapes dels còmics, tant de modernes com de clàssiques. 

Com a adaptació televisiva d'uns còmics, doncs, és excel·lent: satisfà els que coneixen bé el material original, també els que en tenim una idea superficial i fins i tot els que no en sabien pràcticament res. Els temes associats des de sempre al personatge hi són: relacions amistoses i d'enemistat, poders, aliats, orígens, paradoxes temporals -n'hi ha per a agafar mal de cap, com sempre-... Una sèrie divertida, trepidant, amb interpretacions sòlides i uns estàndards de qualitat més que respectables que de cara a la segona temporada, que s'inicia a la tardor, promet emocions fortes, i no ho dic per dir: al final de la primera temporada ens en van donar unes quantes pistes. 

Posats a demanar, m'agradaria que tant aquest Flash, amb la cara d'en Grant Gustin, com l'Arrow, amb la  de l'Stephen Amell, fessin alguna breu aparició a Batman v Superman: Dawn of Justice, però coneixent DC i veient que a la pel·lícula Suicide Squad apareixeran personatges vistos a Arrow però amb cares noves i més taquilleres, no espero més cohesió que la que ens estan donant Arrow i The Flash. 

Com a màxim la que hi haurà amb l'estrena, l'any vinent, de la sèrie Legends of Tomorrow, on apareixeran secundaris de les dues sèries i, amb això, creixerà el que ja es coneix com a Arrowverse. Pel que fa a Gotham... en fi, se situa en un univers fictici diferent i en un altre moment cronològic. Ara bé, suposo que gràcies a aquesta sèrie es reduirà el nombre de persones que, des de la ignorància, confonen en Flash i en Flash Gordon, tots dos personatges de còmic però completament diferents.

Sèries: Arrow (segona temporada)

Fa un any, en acabar la primera temporada de la sèrie, ja us vaig parlar de les meves impressions sobre l'actual versió en carn i ossos d'un dels meus superherois preferits (recordem que també sortia a les últimes temporades de Smallville, sèrie que jo no seguia), i ara que ha acabat la segona temporada tinc noves coses a dir, de manera que li dedicaré una altra entrada. 

Entenc, per cert, que us interessa perquè ja heu vist la primera i, per tant, no evitaré expressament possibles spoilers sobre aquella tongada d'episodis que puguin sorgir de les meves paraules.

Ja vaig dir l'any passat que Arrow era una versió diferent del personatge que estem acostumats a veure als còmics, i que la sèrie estava dissenyada per a agradar tant els que coneixen l'Oliver Queen del món de la vinyeta com els que el veuen per primer cop ara, a la televisió, i això no ha deixat de ser així durant la segona temporada.

De fet, si la primera era una introducció ben sòlida al seu univers, amb tota la collita pròpia i tots els canvis que, per a mi, exigeix qualsevol bona adaptació a un mitjà més per a tots els públics, la segona temporada continua en aquesta línia i, a més, ho millora tot plegat. 

A la primera temporada l'enemic del justicier era la corrupció a la ciutat d'Starling City (recordem que als còmics és Star City) i, en menor mesura, en Merlyn, però a la segona la trama és més interessant i obliga el protagonista i els seus aliats a enfrontar-se a la venjança d'un ressentit Slade Wilson (Manu Bennet), també conegut com a Deathstroke, que ja sortia a la primera temporada però que aquí agafa un protagonisme especial i sense dubte ha donat a conèixer el personatge al gran públic, que sense llegir còmics podria citar amb prou feines 3 o 4 grans dolents dels còmics de DC.

Però no només s'ha d'enfrontar al ressentiment mal entès d'aquest home que el va acompanyar durant gairebé tota la seva estada a l'illa deserta, sinó que també hi ha la droga Mirakuru (la transcripció japonesa de la paraula "miracle", pronunciada com ho fan els anglosaxons), que dóna una força i una resistència diverses vegades superiors al que s'esperaria d'un ésser humà.

El salt qualitatiu en el nivell dels enemics també implica, per força, l'arribada de nous aliats, i si la vam trobar a faltar a la primera temporada (només aquells que sabem de què va el tema, és clar, ja que per a l'espectador no lector tot són sorpreses) aquí per fi tenim la Black Canary, que no és altra que la Sara Lance (Caity Lotz), la germana de la Laurel, presumptament morta durant els fets de l'illa. 

Això els guionistes s'ho han tret de la màniga: se suposa que la Laurel, en realitat Dinah Laurel, havia de ser la justiciera vestida de negre i amb perruca rossa, l'amor de la vida de l'Oliver Queen, però aquí han separat la identitat civil de la superheroica i han creat un personatge del no-res. Ja m'està bé, de fet. Em va sorprendre i agradar alhora. 

L'aparició de més personatges que els lectors de còmics coneixem, encara que sigui només de nom, ha augmentat força durant aquesta segona temporada, així com les picades d'ullet amb noms de carrers i altres referències a l'Univers DC. 

Passa per exemple amb l'agència governamental A.R.G.U.S., dirigida per l'Amanda Waller (Cynthia Addai-Robinson), i personatges de l'Esquadró Suïcida —delinqüents forçats a dur a terme missions— com en Bronze Tiger. També tenim la Sin (Bex Taylor-Klaus, vista a The Killing), la noia de qui la Black Canary es va fer tutora, en Sebastian Blood (Kevin Alejandro), la Nyssa (Katrina Law), filla d'en Ra's al Ghul i mitja germana de la Talia, o un personatge com la Isabel Rochev (Summer Glau, vista a Les cròniques de Sarah Connor), que va sortir en només uns quants còmics de Green Arrow i a més no especialment memorables.

Esment apart mereix en Roy Harper (Colton Haynes), que veiem com en ésser-li injectada la droga Mirakuru en contra de la seva voluntat es retarda l'esperada conversió en el superheroi aliat d'en Green Arrow que els fans coneixem. 

De fet, és una conversió molt subtil i per a mi excessivament lenta. A l'entrada sobre la primera temporada preveia que el veuríem com és realment a la segona, però sembla que ens haurem d'esperar a la tercera, confirmada des del febrer. L'excusa del Mirakuru té un cert sentit, però li ha robat el pes que s'esperava d'ell, i només ens fa feliços a l'últim episodi de la temporada, amb la imatge que veiem més amunt.

 

Per altra banda tenim els secundaris habituals, que llevat del cas de la Felicity —amb cada cop més presència fins i tot en àmbits argumentals on no caldria veure-la, i sobretot amb molt més paper del que es podria esperar d'un personatge tan poc important a l'Univers DC— perden força protagonisme en aquesta segona temporada. Ho veiem especialment en el detectiu Quentin Lance, degradat després dels esdeveniments del final de la temporada anterior, i la seva filla Laurel, que a la segona temporada i sobretot amb l'arribada de la seva germana veu enormement reduït el seu pes a la sèrie.

Sigui com sigui Arrow ha fet un pas endavant cap a la maduresa, ha millorat el que ja era força bo a la primera temporada i ha continuat satisfent tant els neòfits com els seguidors de sempre, amb la introducció de trames més interessants i molts més personatges i referències als còmics que, repeteixo, són igualment digeribles per part dels que no en llegeixen. 

I no ha tremolat a l'hora de desfer-se d'alguns personatges de manera definitiva. Al cap i a la fi s'ha de fer lloc, perquè no hi cap tothom. Així doncs, la segona temporada de la sèrie ha estat molt satisfactòria i, a sobre, ens quedem amb ganes de saber què passarà a la tercera en haver quedat oberts prou fronts com per enganxar els espectadors, tant els d'un tipus com els de l'altre.

Si teniu 5 minuts (espero que sí) feu el favor de mirar el vídeo, que a més té subtítols. Com segurament ja sabeu, i si no ja us ho dic ara, l'aparició d'en Barry Allen (Grant Gustin) en algun capítol d'aquesta temporada no ha estat casual. Es tractava d'introduir el personatge, que a partir de la propera tardor tindrà la seva pròpia sèrie perquè no és sinó la identitat civil d'en Flash, un dels superherois més mítics de DC i de la història del còmic en general.

Ja se'n va fer una sèrie entre 1990 i 1991, però d'aquesta se n'encarreguen Greg Berlanti i Andrew Kreisberg, els creadors d'Arrow, amb l'ajuda de l'aclamat guionista de còmics Geoff Johns, precisament responsable entre altres coses d'una de les etapes més celebrades del personatge. Certament té molt bona pinta i que es creï en el mateix univers de ficció que Arrow és una gran idea de cara a anar reforçant el concepte audiovisual d'Univers DC. 

Ara només cal que funcioni la pel·lícula Batman v Superman: Dawn of Justice, prevista per al 2016, i com que també hi sortirà la Wonder Woman, si hi afegim en Green Arrow i en Flash de les versions televisives tindríem la base per a una futura pel·lícula de la Lliga de la Justícia que, de moment, no hi ha hagut manera de fer. Posats a demanar, que es recuperi un Green Lantern cinematogràfic (a mi ja em va agradar aquella criticada pel·lícula). En qualsevol cas continuaré parlant d'Arrow i veuré amb delit The Flash quan s'estreni.