Sèries: The Flash (novena temporada)

Ja fa uns anys que, en escriure l'habitual entrada sobre les temporades de The Flash, manifesto el meu cansament com a espectador, i és que trobo que les trames s'han anat tornant cada cop més rebuscades, confuses, i la sensació que s'ha allargat innecessàriament i sense gràcia no m'ha abandonat del tot, per molt que en algun moment hi hagués petites guspires d'esperança.

La temporada que avui ens ocupa, però, és l'última de la sèrie, ja no n'hi haurà més, la història s'ha tancat, i arribats a aquest punt no podia deixar de parlar-ne, de manera que aquí tenim el comiat de la que fa temps havia estat considerada la millor de les sèries del, ara sí, desaparegut Arrowverse.

La novena i última temporada de la sèrie ha estat més curta que les altres, amb 13 episodis, i ha acabat amb un final dels que deixen bon regust, un final feliç on tot encaixa meravellosament bé. El final ideal, vaja.

Tot i així, si la sèrie ja feia temps que es caracteritzava pel que deia més amunt, trames cada cop més rebuscades, en aquest tram final hem estat testimonis d'esdeveniments més forçats, complexos i contradictoris que mai. 

Ha estat un festival de motius científics incomprensibles -jo no pertanyo pas a aquesta branca, però se suposa que el públic general hauria d'entendre més o menys el que passa-, relacions causa-conseqüència agafades pels pèls i retorns de personatges que semblava que només volien passar a saludar abans que toqués tancar la paradeta, cosa, aquesta última, que té més a veure amb el fanservice que amb la coherència de les trames.

La temporada comença amb un divertit capítol de bucle temporal, i també hi ha una estranya aliança d'en Barry amb antics enemics de segona, però en general comença amb un despropòsit monumental amb la creació d'una nova versió de la Caitlin Snow que no és ni la Caitlin ni la Frost, sinó un ésser misteriós que es fa dir Khione i que té un paper místic que s'anirà desplegant durant la temporada.

A continuació, l'amenaça d'un nou velocista que té un compte pendent amb en Flash, però que resulta que, en la seva identitat civil, és la versió d'una altra línia temporal d'una vella coneguda de l'Arrowverse. 

Reconec que em va agradar tornar a veure la Batwoman després que la seva sèrie s'acabés abans d'hora, i que té la seva gràcia veure'n una versió alternativa i enemiga, però cal reconèixer que aquest petit arc argumental era una mostra més del descontrol argumental de la sèrie.

Abans de la saga final, de 4 episodis, en venen 4 més que són històries autoconclusives amb més o menys interès, i en què es mira de donar més importància a personatges secundaris que van adquirint més i més poder perquè el Team Flash sigui alguna cosa més que un superheroi i un grup d'ajudants experts en suport tècnic, sanitari o emocional. Com a idea, està bé. I s'aprofita per tornar a veure personatges, amics i enemics, en excuses argumentals com una festa d'aniversari sorpresa d'en Barry Allen i la restauració del multivers.

I, ara sí, el tram final és una saga anomenada A New World en què un cristall blau busca el nou avatar de la Força de la Velocitat Negativa, i acaba sent ni més ni menys que l'Eddie Thawne, l'avantpassat de l'Eobard Thawne que va deixar la sèrie al final de la primera temporada en suïcidar-se per veure si així eliminava el seu malvat descendent (i no). 

S'agraeix tornar a veure el personatge, però la trama és forçada, artificiosa i, per acabar-ho de rematar, hi té lloc un enfrontament final entre el Team Flash i una agrupació de grans enemics de la sèrie que sembla el boss rush d'un videojoc, però que es resol d'una manera massa decebedora.

L'episodi final de la sèrie té moments de vergonya aliena, certament, i segur que no m'havíeu vist mai ser tan dur amb una sèrie, jo que m'ho empasso tot i tinc poc esperit crític, però em quedaré amb l'ensucrada escena final i el record que, al capdavall, va ser una sèrie que m'havia agradat molt. 

Sèries: The Flash (primera temporada)

Em faré pesat, però ho he de tornar a dir: mentre que Marvel s'està lluint amb un univers cinemàtic coherent i sòlid que triomfa tant al cinema com a la televisió, DC està ensopegant un cop rere l'altre, amb la trilogia del Batman de Christopher Nolan com a excepció més destacada i un prometedor reinici de la saga d'en Superman que l'any vinent tindrà, però, un estrany crossover que hauria d'haver estat una segona part, a més d'intents fallits per a d'altres personatges (Green Lantern, tot i que a mi la pel·lícula em va agradar). 

L'estrena d'Arrow fa gairebé 3 anys semblava que ho començava a arreglar, però no va ser fins a l'arribada de The Flash que ens trobàvem, per fi, amb quelcom lleugerament semblant al que està fent la competència. Una nova sèrie dedicada a un superheroi clàssic que naixia, en una intel·ligent estratègia, com a spin-off de la sèrie d'un altre. Ara bé, el Barry Allen presentat a la segona temporada de les aventures televisives d'en Green Arrow, interpretat per l'escardalenc Grant Gustin, no convencia del tot els escèptics.

Ara que ja ha acabat la primera temporada de les aventures del Velocista Escarlata, o l'Home més Ràpid del Món, què en podem dir? Bé, em consta que no sóc l'únic que ho pensa, però The Flash és una meravella i, per a mi, probablement la millor sèrie televisiva de superherois que s'ha fet mai. 

Creada, com Arrow, per en Greg Berlanti i l'Andrew Kreisberg, a més del guionista superestrella de DC Comics Geoff Johns -qualsevol etapa de còmic de la qual us diguin "el [poseu aquí el nom d'un superheroi] de Geoff Johns" acostuma a ser una obra mestra-, la sèrie d'en Barry Allen també s'emet originalment al canal juvenil The CW, i conserva l'estil d'Arrow, però per les característiques del seu protagonista i el seu univers té un to completament diferent, més alegre, més humorístic, i naturalment també més fantàstic, perquè aquí la ciència-ficció hi té un pes molt més gran i els efectes especials -molt bons, per cert- hi tenen un protagonisme que a Arrow és pràcticament inexistent. 

Repassaré, com sempre que faig una entrada sobre una sèrie nova, els seus personatges principals. I, naturalment, començo pel protagonista, en Barry Allen (Grant Gustin), un jove analista forense que va viure el necessàriament traumàtic assassinat de la seva mare quan era petit, i pel qual el seu pare està injustament empresonat des de fa una pila d'anys. 

Arran de l'explosió d'un accelerador de partícules va quedar en coma i es va despertar amb els poders que des de sempre s'han associat a en Flash, un dels superherois més antics i populars de la història del còmic. Com és natural, intenta compaginar la seva vida privada, en què té la feina que li permet guanyar-se les garrofes al departament de policia de Central City, amb les gestes de superheroi que consisteixen en controlar les conseqüències de l'adquisició de poders per part d'altres persones amb menys senderi que ell.

Ho fa guiat pel doctor Harrison Wells (Tom Cavanagh), el creador de l'accelerador de partícules dels laboratoris S.T.A.R., responsable últim de l'accident, que de llavors ençà va amb cadira de rodes. És un científic admirat per en Barry i els seus treballadors més propers, que li fan costat després d'aquell funest esdeveniment, però alhora és un personatge misteriós que amaga coses no especialment bones que l'espectador no triga a descobrir. 

La bioenginyera doctora Caitlin Snow (Danielle Panabaker) és una de les dues persones que encara són al costat del doctor Wells, tot i que a l'accident hi va perdre el promès, en Ronnie Raymond (Robbie Amell, cosí a la vida real de l'Stephen Amell, el protagonista d'Arrow). 

A la primera temporada de la sèrie no s'ha dit gaire fort, però a l'últim episodi una ullada al futur revela que efectivament el nom civil que els fans dels còmics li coneixien tindrà un alter ego, i important, que s'entén que es podrà veure amb la seva màxima esplendor a la segona temporada.

L'altre home de confiança del doctor Wells, i ben aviat tan amic d'en Barry com la Caitlin, és en Cisco Ramon (Carlos Valdés), un altre nom que ve dels còmics i que té un futur prometedor, en aquest cas explicat una mica més que el de la Caitlin. 

És un friki -les samarretes que porta capítol rere capítol ho deixen ben clar- i un geni de l'enginyeria mecànica que, a més, es dedica a posar sobrenoms als molt diversos enemics amb superpoders que es va trobant el protagonista, que té una riquíssima galeria de dolents, sovint comparada amb la d'en Batman.

D'ençà de la mort de la seva mare i l'empresonament del seu pare, en Barry s'ha criat amb el també vidu Joe West (Jesse L. Martin), detectiu de la policia i superior del protagonista a la feina. Li ha fet de pare durant molts anys i tenen una excel·lent relació. Val a dir que és un personatge entranyable i molt més simpàtic que en Quentin Lance, l'altre pare-poli de l'univers compartit Arrow-The Flash, però igualment patidor.

És el pare de l'Iris West (Candice Patton), nom ben conegut per qualsevol que tingui una mínima idea de la història d'en Flash, que en aquesta versió ha estat una mena de germana per a en Barry, que tot i així n'ha estat enamorat en secret des de sempre. 

Ella, en canvi, surt amb el també detectiu Eddie Thawne (Rick Cosnett), que entre que és un "guaperes", el rival amorós del protagonista i un cognom que inquieta aquells que sabem un mínim de la història del personatge, el cert és que no cau gaire bé... però passa el temps i ens adonem que les coses no són necessàriament com ens pensàvem. 

No em posaré a repassar els enemics clàssics que van apareixent durant la primera temporada de la sèrie, però hi surten molts noms coneguts pels fans -Pied Piper, Grodd....-, i cal destacar en Captain Cold i en Heat Wave, interpretats respectivament per en Wentworth Miller i en Dominic Purcell, que eren els germans protagonistes de Prison Break. Espectacular picada d'ullet.

Una altra picada d'ullet, encara més gran, és que el pare d'en Barry Allen, en Henry, és interpretat per en John Wesley Shipp, que no és altre que l'home que va fer de Flash a la sèrie de televisió de 1990, i on també sortien altres intèrprets que han reaparegut el 2014-15 fent els mateixos papers, però lògicament envellits, com en Trickster (Mark Hamill, el mític Luke Skywalker) o la doctora Tina McGee (Amanda Pays), amb molta importància a la sèrie de 1990 però que aquí fan més aviat cameos. 

A tots aquests detalls cal afegir referències a l'Univers DC en general (l'omnipresent número 52 o els noms de carrers que són els de guionistes i dibuixants importants), aparicions de personatges que vénen d'Arrow -i viceversa- i alguna alteració intencionada que provoca petits salts al sofà, com la presència de la Linda Park, en principi aliena a aquesta versió, atès que era la parella del tercer Flash, en Wally West, al seu torn nebot de l'Iris. 

La fidelitat de The Flash respecte al material original és quelcom que no puc jutjar personalment, ja que tinc uns quants còmics del personatge però es tracta d'en Wally West, i no d'en Barry Allen -que durant més de 20 anys havia romàs mort després dels esdeveniments de Crisis on Infinite Earths-, però em consta que autèntics experts en el Flash més popular estan encantats amb la sèrie, que de tota manera beu de diverses etapes dels còmics, tant de modernes com de clàssiques. 

Com a adaptació televisiva d'uns còmics, doncs, és excel·lent: satisfà els que coneixen bé el material original, també els que en tenim una idea superficial i fins i tot els que no en sabien pràcticament res. Els temes associats des de sempre al personatge hi són: relacions amistoses i d'enemistat, poders, aliats, orígens, paradoxes temporals -n'hi ha per a agafar mal de cap, com sempre-... Una sèrie divertida, trepidant, amb interpretacions sòlides i uns estàndards de qualitat més que respectables que de cara a la segona temporada, que s'inicia a la tardor, promet emocions fortes, i no ho dic per dir: al final de la primera temporada ens en van donar unes quantes pistes. 

Posats a demanar, m'agradaria que tant aquest Flash, amb la cara d'en Grant Gustin, com l'Arrow, amb la  de l'Stephen Amell, fessin alguna breu aparició a Batman v Superman: Dawn of Justice, però coneixent DC i veient que a la pel·lícula Suicide Squad apareixeran personatges vistos a Arrow però amb cares noves i més taquilleres, no espero més cohesió que la que ens estan donant Arrow i The Flash. 

Com a màxim la que hi haurà amb l'estrena, l'any vinent, de la sèrie Legends of Tomorrow, on apareixeran secundaris de les dues sèries i, amb això, creixerà el que ja es coneix com a Arrowverse. Pel que fa a Gotham... en fi, se situa en un univers fictici diferent i en un altre moment cronològic. Ara bé, suposo que gràcies a aquesta sèrie es reduirà el nombre de persones que, des de la ignorància, confonen en Flash i en Flash Gordon, tots dos personatges de còmic però completament diferents.