Prison Break

Tinc un problema amb les sèries: en segueixo moltes alhora, i em costa concentrar-me en una i acabar-la, però poc a poc vaig tirant i les vaig acabant de veure, com en el cas de Prison Break, que avui protagonitza la secció perquè fa uns dies vaig veure'n el final. 

Aquesta sèrie, creada per Paul Scheuring, es va emetre originalment d'agost de 2005 a maig de 2009, i explica la història d'un enginyer superintel·ligent que se les empesca per acabar a la mateixa presó que el seu germà, condemnat a mort per un crim que no ha comès. Amb aquesta premissa arrenca i s'estén durant 81 capítols repartits en 4 temporades, i també compta amb un videojoc.

Ja des del primer capítol, a banda de conèixer els personatges, bons i dolents, al voltant dels quals girarà la trama, ens sorprèn com n'és d'espavilat el protagonista, en Michael Scofield (Wentworth Miller), i també com aconsegueixen tenir-nos en tensió tota l'estona, perquè volem que el pla surti bé i sabem que serà així, però els guionistes són uns mestres a l'hora de recargolar la situació de manera que les coses empitjorin cada cop més, fins a límits que no podíem ni imaginar.

En Michael Scofield, que entra a la presó de Fox River per tal de rescatar el seu germà. Va tatuat com un yakuza, deixant nets el cap, les mans i els peus, i no destaca especialment pel que fa al seu físic (sí quant a atractiu, i és que és un autèntic sex symbol per a les noies), però té una ment molt poderosa i es passa el dia amb els ulls entretancats, maquinant coses. 

És la peça clau de tota la sèrie, però a mi, personalment, no se m'ha fet especialment simpàtic en cap moment, així com no m'ha cridat l'atenció la qualitat interpretativa d'en Wentworth Miller, tot i que va tenir alguna nominació al respecte. 

En Lincoln Burrows (Dominic Purcell), el germà d'en Michael tot i tenir un cognom diferent. És tot el contrari que el seu germà petit: tot músculs, poc seny. Però té el cor d'una vaca. Per a ell, el més important és la família. 

Tampoc no em sembla, però, un actor gaire bo, o si més no que demostri gaire diversitat d'expressions facials, com li passa a en Miller, almenys en aquesta sèrie. 

La Sara Tancredi (Sarah Wayne Callies), una de les metgesses de la presó, inicialment utilitzada per en Michael per tal d'aconseguir la fuga, però no pot evitar enamorar-se d'ella i l'acaba implicant de mala manera en tot plegat. 

És un personatge que va agafant força a mida que avancen les temporades, i cap al final serà un element indispensable del grup. 

En Fernando Sucre (Amaury Nolasco), empresonat per robatori, és un tros de pa i el millor amic de l'Scofield i en Burrows. Un altre ídol de les noies, per a algunes fins i tot més atractiu que en Wentworth Miller. Només vol sortir de la presó per poder reunir-se amb la seva estimada Mari Cruz, amb qui mai no ha pogut tenir una relació normal a causa del seu amor per a les coses alienes. És ella qui el mou a fer tot el que fa, però és un tio agraït i serà fidel als germans, passi el que passi. 

En Theodore "T-Bag" Bagwell (Robert Knepper), un dels interns, però en aquest cas dels més malvats que hi ha. És un perillós psicòpata i delinqüent sexual, i és capaç de fer-se aliat de qui sigui per tal d'aconseguir escapar. Un jaqueter, vaja.

L'actor que l'interpreta penso que és clarament el millor de tot el repartiment, i convenç amb el seu personatge desagradable, odiat per tothom i habitualment infravalorat. Personalment, crec que hauria estat un Joker ideal a les noves pel·lícules d'en Batman, per edat i per interpretació. 

L'Alexander Mahone (William Fichtner), un dels protagonistes d'Invasió, apareix per primer cop a la segona temporada com a superpolicia que ha d'atrapar els fugats de Fox River, i és llavors quan se'ns introdueix la idea que tot plegat es tracta d'un pla orquestrat per una perillosa organització coneguda com La Companyia. 

Un altre actoràs, i el seu personatge, que és el meu preferit, evoluciona d'una manera brutal a mesura que la sèrie avança. Probablement és el que ha hagut de suportar més tragèdies personals, i les seves debilitats, que l'humanitzen, contrasten amb la seva importància a l'hora de fer servir el cap per tal de resoldre els problemes. 

Finalment, aquí tenim la Gretchen Morgan (Jodi Lyn O'Keefe), una dolenta, però dolenta-dolenta, que apareix per primera vegada a la temporada 3. També té els seus motius per fer el que fa, però és una assassina despietada que, tot i les estranyes aliances que es produeixen cap al final, mai no arriba a guanyar-se la simpatia de l'espectador. Vaja, almenys jo no entendria com és possible, això. 

Hi ha més personatges, naturalment. Fins i tot d'importants, però he volgut comentar els principals. Les morts tampoc no falten, en aquesta sèrie, especialment a la segona temporada, per molt que hi hagi personatges que sembla que tinguin la sort de part seva. 

I ara analitzaré resumidament les 4 temporades. Per començar, he de dir que recomano la sèrie, sobretot a qualsevol a qui li agradi estar en tensió i quedar-se amb les ganes de veure el següent capítol. Com he dit abans, els guionistes saben com tenir-nos amb l'ai al cor i com complicar les coses que semblava que no podien sortir pitjor. Però de vegades, per tal d'allargar l'èxit, els responsables de les sèries les fan massa rebuscades i perden credibilitat. I això és el que li passa a Prison Break.

A la primera temporada suposem que la fuga s'aconseguirà, i les incògnites són qui s'escapa i com. A la segona, també trepidant, els personatges fugen amb la policia als talons, i alguns d'ells són caçats d'una manera brutal. A la tercera ens trobem amb la necessitat d'executar una altra fuga, i comencem a perdre'ns en l'entramat de conspiracions, no sabem quines de les coses que hem vist fins ara formen part dels plans de la companyia i quines no (i si realment tot en forma part, sorprèn molt, perquè hi ha massa coses que depenen de l'atzar), i la sèrie mostra símptomes d'esgotament. 

La quarta, que continua estant plena de tensió, és la més avorrida (i l'espectacular baixada de l'audiència ho confirma), i tot i així és la més llarga (té 24 episodis, mentre que les primeres tres en tenen 22, 22 i 13, respectivament). Aquest cop no s'han de fugar d'enlloc, però sí que han d'intentar acabar amb La Companyia tot manllevant-li un preuadíssim objecte. Per a això, els supervivents són obligats a formar equip per tal d'aprofitar les seves habilitats indivuals, amb la promesa de l'exoneració definitiva a l'horitzó. 

La idea tampoc no és que estigui malament, però la credibilitat de la sèrie baixa espectacularment amb aliances impossibles, reaparicions de personatges que donàvem per morts, embolics familiars... Tot i així, té un final que vaig trobar molt bo, amb un flash forward de quatre anys i una sorpresa bastant important. Llàstima, però, que després d'aquest final hi hagi un episodi doble, que sembla més aviat un llargmetratge televisiu, on es produeix una altra fuga de la presó, amb protagonistes inesperats, condensada per qüestions de temps i molt poc creïble, en què encertadament hi ha qui considera que la sèrie fa una paròdia de si mateixa. Mireu-la, si hi havíeu pensat, però tenint en compte que les últimes dues temporades van de baixada i no sorprenen tant.