Sèries: The Flash (novena temporada)

Ja fa uns anys que, en escriure l'habitual entrada sobre les temporades de The Flash, manifesto el meu cansament com a espectador, i és que trobo que les trames s'han anat tornant cada cop més rebuscades, confuses, i la sensació que s'ha allargat innecessàriament i sense gràcia no m'ha abandonat del tot, per molt que en algun moment hi hagués petites guspires d'esperança.

La temporada que avui ens ocupa, però, és l'última de la sèrie, ja no n'hi haurà més, la història s'ha tancat, i arribats a aquest punt no podia deixar de parlar-ne, de manera que aquí tenim el comiat de la que fa temps havia estat considerada la millor de les sèries del, ara sí, desaparegut Arrowverse.

La novena i última temporada de la sèrie ha estat més curta que les altres, amb 13 episodis, i ha acabat amb un final dels que deixen bon regust, un final feliç on tot encaixa meravellosament bé. El final ideal, vaja.

Tot i així, si la sèrie ja feia temps que es caracteritzava pel que deia més amunt, trames cada cop més rebuscades, en aquest tram final hem estat testimonis d'esdeveniments més forçats, complexos i contradictoris que mai. 

Ha estat un festival de motius científics incomprensibles -jo no pertanyo pas a aquesta branca, però se suposa que el públic general hauria d'entendre més o menys el que passa-, relacions causa-conseqüència agafades pels pèls i retorns de personatges que semblava que només volien passar a saludar abans que toqués tancar la paradeta, cosa, aquesta última, que té més a veure amb el fanservice que amb la coherència de les trames.

La temporada comença amb un divertit capítol de bucle temporal, i també hi ha una estranya aliança d'en Barry amb antics enemics de segona, però en general comença amb un despropòsit monumental amb la creació d'una nova versió de la Caitlin Snow que no és ni la Caitlin ni la Frost, sinó un ésser misteriós que es fa dir Khione i que té un paper místic que s'anirà desplegant durant la temporada.

A continuació, l'amenaça d'un nou velocista que té un compte pendent amb en Flash, però que resulta que, en la seva identitat civil, és la versió d'una altra línia temporal d'una vella coneguda de l'Arrowverse. 

Reconec que em va agradar tornar a veure la Batwoman després que la seva sèrie s'acabés abans d'hora, i que té la seva gràcia veure'n una versió alternativa i enemiga, però cal reconèixer que aquest petit arc argumental era una mostra més del descontrol argumental de la sèrie.

Abans de la saga final, de 4 episodis, en venen 4 més que són històries autoconclusives amb més o menys interès, i en què es mira de donar més importància a personatges secundaris que van adquirint més i més poder perquè el Team Flash sigui alguna cosa més que un superheroi i un grup d'ajudants experts en suport tècnic, sanitari o emocional. Com a idea, està bé. I s'aprofita per tornar a veure personatges, amics i enemics, en excuses argumentals com una festa d'aniversari sorpresa d'en Barry Allen i la restauració del multivers.

I, ara sí, el tram final és una saga anomenada A New World en què un cristall blau busca el nou avatar de la Força de la Velocitat Negativa, i acaba sent ni més ni menys que l'Eddie Thawne, l'avantpassat de l'Eobard Thawne que va deixar la sèrie al final de la primera temporada en suïcidar-se per veure si així eliminava el seu malvat descendent (i no). 

S'agraeix tornar a veure el personatge, però la trama és forçada, artificiosa i, per acabar-ho de rematar, hi té lloc un enfrontament final entre el Team Flash i una agrupació de grans enemics de la sèrie que sembla el boss rush d'un videojoc, però que es resol d'una manera massa decebedora.

L'episodi final de la sèrie té moments de vergonya aliena, certament, i segur que no m'havíeu vist mai ser tan dur amb una sèrie, jo que m'ho empasso tot i tinc poc esperit crític, però em quedaré amb l'ensucrada escena final i el record que, al capdavall, va ser una sèrie que m'havia agradat molt. 

Sèries: The Flash (quarta temporada)

La tercera temporada de la que encara ara considero -i suposo que la gent considera- la millor sèrie televisiva de l'Univers DC era, segons l'entrada que li vaig dedicar, entretinguda, amena i espectacular, i amb un clímax a l'alçada del nivell general del producte.

Hi havia un enemic que s'anticipava a tots els moviments dels protagonistes perquè pertanyia al futur i sabia el que aniria passant, i això tenia gràcia. El problema és que, a la quarta temporada, ens trobem un rival que també s'anticipa a les accions dels personatges del bàndol dels bons.

En aquest cas no ve del futur, sinó que és un científic que a través d'un aparell creat per la seva dona i ell mateix, combinat amb la previsió de l'explosió de l'accelerador de partícules que dona origen a la sèrie, va adquirir una intel·ligència encara més elevada de la que ja tenia, de manera que és capaç de pronosticar amb exactitud qualsevol cosa.

Es tracta d'en Clifford DeVoe (Neil Sandilands), també conegut com a Thinker, que amb la seva dona Marlize (Kim Engelbrecht), que li ha dissenyat una mena de tron que el manté amb vida després que el sobtat increment d'activitat cerebral hagi perjudicat el seu cos, té plans de conquistar el món des d'un punt de vista intel·lectual per convertir-lo en un lloc millor.

Però, malgrat que és un enemic que ocupa tota la temporada, al principi la preocupació de l'anomenat Team Flash és recuperar en Barry, atrapat a la Speedforce com a sacrifici necessari al final de la tercera temporada.

El seu retorn, però, provoca l'alliberament de matèria fosca i la creació d'uns quants metahumans, gent normal que anava en un autobús i va adquirir poders, com és el cas d'en Ralph Dibny (Hartley Sawyer), expolicia corrupte que precisament en Barry havia fet caure, i que s'uneix a l'equip mentre aprèn a fer servir l'elasticitat del seu cos, el seu poder, que el converteix en l'Elongated Man, un superheroi de tercera fila de l'Univers DC, però prou conegut.

És un interessant afegit, que també aporta moments d'humor perduts amb la mort del Harry Wells de Terra-19 al final de la tercera temporada, personatge, per cert, substituït aquí altre cop pel de Terra-2, que ja havia liderat S.T.A.R. Labs durant la segona.

Curiosament l'Iris s'ha incorporat a l'equip com una mena de directora d'operacions, sense formació prèvia -representa que és periodista-, mentre que la Caitlin i en Cisco continuen ajudant amb les seves especialitats, però també els poders que van adquirir -o almenys manifestar- després que en Barry.

Tornant a la trama, els plans d'en DeVoe passen per l'adquisició dels poders d'aquests nous metahumans, que suposen els desafiaments autoconclusius dels primers episodis de la temporada, però que en el fons pertanyen a aquesta trama principal i, en realitat, han de ser tant aturats com protegits per part dels protagonistes, per tal d'evitar que l'esmunyedís Thinker es vagi fent més poderós.

Però, com no podia ser d'una altra manera, l'enemic va aconseguint el que vol i es queda els poders dels metahumans, a més dels seus cossos. De retop, aprofita la circumstància de l'abandonament del seu cos original per provocar l'empresonament d'en Barry, acusat de matar l'innocent ciutadà Clifford DeVoe. Una dificultat més, de la qual se'n surt d'una manera inesperada.

Com ja vaig explicar a l'entrada sobre la sisena temporada d'Arrow, aquest cop també hi ha hagut un crossover de les sèries de l'anomenat Arrowverse, i ha estat un quàdruple episodi anomenat Crisis on Earth-X, amb invasió de versions nazis dels superherois i, com a fet més destacable, el doble casament de l'Oliver i la Felicity i, és clar, en Barry i l'Iris.

Després de la interrupció, embotida amb calçador i no gaire memorable, però com sempre un homenatge als seguidors de les quatre sèries, continua l'odissea d'intentar detenir els plans d'aquest enemic que tot ho preveu i s'avança a qualsevol esdeveniment, per més petit que sigui.

Evidentment, malgrat el patiment sostingut, ho acabaran aconseguint, en un últim episodi emocionant i emotiu, com és habitual.

Però, tot i la diversitat argumental que dona el fet d'anar coneixent diversos metahumans i les seves circumstàncies, algun enemic esporàdic que serveix per distreure'ns una mica com l'Amunet (Katee Sackhoff, protagonista de Battlestar Galactica) o moments entranyables com les complicades cites d'en Cisco i la Gipsy (amb el convidat especial Danny Trejo, que fa del seu pare), em fa la sensació que ha estat una temporada poc diferent de l'anterior, reiterant el concepte de nèmesi que s'anticipa a qualsevol cosa.

No vol dir que la temporada hagi estat dolenta, o inferior a les altres. Per a mi no, en absolut (tot i que em consta que hi ha divisió d'opinions i les audiències han baixat força). Però li ha mancat una mica més d'originalitat. El final, d'altra banda, amb la revelació de la identitat d'una noia misteriosa que s'ha deixat veure en alguns moments de la temporada, promet. Veurem com es desenvolupa la cinquena temporada.