Sèries: Breeders (tercera i quarta temporada)

Al llarg dels anys he fet moltíssimes entrades sobre sèries de televisió. De vegades ha estat temporada per temporada, d'altres, quan ja n'havia vist algunes, però encara no s'havien acabat, i també hi ha hagut casos en què m'he esperat fins que tota la sèrie havia finalitzat per parlar-ne.

Avui, però, faré una cosa poc habitual, si és que mai l'havia fet: havia parlat d'aquseta sèrie després de veure'n les dues primeres temporades i ara comentaré les dues últimes, ja que n'han estat quatre en total. Si la coneixeu, si l'heu vist, podeu continuar llegint, però si no, i us interessa, potser val més que eviteu els spoilers, perquè en tractar-se de les temporades finals i havent fet el perfil dels personatges a l'entrada anterior, no puc parlar-ne sense revelar detalls importants de la trama.

Entrant en matèria, la tercera temporada de Breeders (Bendita paciencia a les plataformes HBO Max i Disney+) començava amb la família separada, atès que l'agressió d'en Luke al seu pare portava el personatge interpretat per en Martin Freeman a provar d'estar-se un temps fora de casa.

Això comporta una sèrie de reajustos a les dinàmiques familiars, amb la sensació que són una mena de vacances per al "culpable" de tot plegat, mentre l'Ally s'ha de fer càrrec en solitari, almenys en el dia a dia, de dos adolescents. Per la seva banda, ella i la filla, l'Ava, tampoc acaben de connectar, tot i que són problemes d'una intensitat molt inferior a la crisi entre el pare i el fill.

De les crisis tampoc s'escapen els entranyables pares d'en Paul, perquè en destapar-se un secret del passat d'en Jim el seu matrimoni perilla encara més que la relació entre el protagonista i la seva companya -recordem que no estan casats, de manera que tampoc és la seva dona-, afectada pel desgast del xoc de caràcters i les dificultats de criar descendència, una situació amb la qual molts ens podem sentir identificats. 

Aquestes dues parelles ens deixen, això sí, amb l'ai al cor en finalitzar la tercera temporada, però per sort en aquesta sèrie no acostumen a passar coses gaire greus, només que de tant en tant li agrada espantar-nos.

Les conseqüències d'aquestes crisis matrimonials continuen a la quarta i última temporada, fins i tot després del salt de cinc anys amb què comença, però potser queden una mica eclipsades per la notícia bomba que deixen anar un Luke de 18 anys i la seva xicota, la Maya, durant el sopar de Nadal.

Perquè sí, ara en Paul i l'Ally hauran de fer no només de pares d'uns adolescents, sinó també d'avis. Així, la sèrie aborda de manera magistral una etapa de la criança que encara no ens havia mostrat, i que són els primers moments de l'existència d'una criatura, fins i tot abans de néixer, i en aquest cas amb la particularitat que els seus pares encara en són, de criatures, pràcticament. 

A banda de tot això, es toquen temes ben reals i d'una manera prou realista -que són coses diferents- com l'amor adolescent, l'amor a la vellesa i especialment amb l'arribada d'una malaltia sense cura, i la dificultat de reconnectar amb la parella quan el desgast esmentat més amunt ha transformat completament les dues persones que un dia la van inaugurar amb il·lusió, energia i poques preocupacions. 

Breeders s'acomiada amb un episodi final que deixa temes oberts, però és intencionat, perquè se sabia que no continuaria més enllà de la quarta temporada, i perquè la vida real ja és això: continua, res no s'acaba del tot, els problemes no se solucionen en quatre dies i tot pot passar. 

La trobaré a faltar, sincerament, perquè com ja vaig dir a l'entrada sobre les dues primeres temporades m'he identificat molt amb les parts dolentes d'en Paul, m'hi reconec i no m'agrado, però alhora m'ajuda a veure que no soc l'únic que esclata, que té problemes per controlar la ira, i que els detonants són similars. Espero, però, tenir moments amb els meus fills que els facin pensar algun dia, amb sinceritat, que soc mitjanament bon pare.

Sèries: This is Us (quarta temporada)

Sense pràcticament adonar-me'n, per aquelles pauses estranyes que es fan a les sèries de televisió, resulta que s'ha acabat la quarta temporada d'una de les meves preferides, i això significa que puc tornar a dedicar-li una entrada.

Deia a l'article sobre la tercera temporada de This is Us que havia estat prou bona i entretinguda per distreure'ns del fet que se'ns havien mostrar unes misteriores escenes del futur sense acabar de donar-nos-en gaires detalls, i que esperava que a la quarta això es resolgués.

En aquests nous 18 episodis continuem veient com evolucionen les vides dels membres de la família Pearson al present, així com se'ns continuen explicant coses del passat i, de tant en tant, podem fer una ullada a les inquietants escenes del futur que deia més amunt.

Però anem a pams, i comencem per la Kate i en Toby: després de moltes dificultats han pogut concebre amb èxit i tenen un fill, en Jack (com no podia ser d'una altra manera), prematur i per tant fent patir també fora del ventre de la seva mare.

 
Les preocupacions no s'acaben aquí: resulta que és pràcticament cec, cosa que complicarà la vida dels seus pares, però que per escenes del futur sabem que no li impedirà ser feliç.

No sabem, però, com els anirà als seus progenitors, que a les escenes del present viuen una crisi quan en Toby, incapaç de pair del tot la ceguesa del seu fill, busca passar a casa el mínim de temps possible. Per altra banda coneixem més detalls de la fallida primera relació amorosa de la Kate adolescent.

Per la seva banda, en Randall, que com ja vaig explicar ara és councilman, una mena de regidor de districte, continua patint per controlar els seus atacs d'ansietat, que en les escenes de l'adolescència se'ns comencen a mostrar, agreujats al present per un incident amb un lladre.

Això el porta a anar a teràpia, on descobrirà traumes dels quals no era conscient, relacionats amb la qüestió de la seva adopció i també amb la mort del Jack original, sobre la qual pensa que hi podria haver fet alguna cosa a causa de la seva obsessió amb controlar tots els aspectes de la seva vida. No acaba gaire bé, per a ell, una temporada que havia començat amb certa alegria a cals Pearson negres, amb les filles adolescents entrant de ple en aquesta etapa i expressant-ho de diferents maneres, sigui amb un nou pentinat o amb una primera relació sentimental.

En Kevin continua buscant l'amor, una relació seriosa amb l'objectiu de formar una família, mentre es manté serè des que va néixer el seu nebot, i al principi sembla que la cosa s'encaminarà cap a la nova via oberta amb l'aparició de l'exmilitar Cassidy (Jennifer Morrison, vista a How I met your mother o Once Upon a Time), però tant en aquest cas com en l'enèsim retrobament amb la Sophie la sèrie continua jugant a despistar i, ara sí, per fi, sembla que ja sabem d'on surt la seva futura descendència, però no ho saberm fins que es produeixi un gir cap al final.

De les subtrames d'en Kevin destacava, anteriorment, la del descobriment del seu oncle Nicky, però ha anat perdent importància i ara és un personatge menys que secundari, que forma part de la família Pearson però sense fer gaire soroll.

El gran tema de la temporada, però, és un altre descobriment: la Rebecca presenta símptomes de demència, i en Randall s'hi compromet profundament des que en té la més mínima sospita, però la seva manera de gestionar-ho condueix a un conflicte amb els seus germans, especialment amb en Kevin, amb qui té una discussió monumental en què tots dos es fan retrets acumulats durant tota la vida i això, pel que ens ensenyen del futur (i, per desgràcia, torna a ser amb comptagotes), provoca que no es dirigeixin la paraula durant anys.

Les coses no han estat mai flors i violes a This is Us, però en aquesta temporada veiem patir molt els personatges, encara que sigui amanit amb moments bonics i les inevitables escenes del passat i de la relació entre la Rebecca i en Jack. A veure què ens espera a la cinquena temporada que, com sempre, ja tinc ganes de veure. Per sort, la sèrie té assegurades almenys la cinquena i la sisena tongades d'episodis.

Sèries: The Flash (quarta temporada)

La tercera temporada de la que encara ara considero -i suposo que la gent considera- la millor sèrie televisiva de l'Univers DC era, segons l'entrada que li vaig dedicar, entretinguda, amena i espectacular, i amb un clímax a l'alçada del nivell general del producte.

Hi havia un enemic que s'anticipava a tots els moviments dels protagonistes perquè pertanyia al futur i sabia el que aniria passant, i això tenia gràcia. El problema és que, a la quarta temporada, ens trobem un rival que també s'anticipa a les accions dels personatges del bàndol dels bons.

En aquest cas no ve del futur, sinó que és un científic que a través d'un aparell creat per la seva dona i ell mateix, combinat amb la previsió de l'explosió de l'accelerador de partícules que dona origen a la sèrie, va adquirir una intel·ligència encara més elevada de la que ja tenia, de manera que és capaç de pronosticar amb exactitud qualsevol cosa.

Es tracta d'en Clifford DeVoe (Neil Sandilands), també conegut com a Thinker, que amb la seva dona Marlize (Kim Engelbrecht), que li ha dissenyat una mena de tron que el manté amb vida després que el sobtat increment d'activitat cerebral hagi perjudicat el seu cos, té plans de conquistar el món des d'un punt de vista intel·lectual per convertir-lo en un lloc millor.

Però, malgrat que és un enemic que ocupa tota la temporada, al principi la preocupació de l'anomenat Team Flash és recuperar en Barry, atrapat a la Speedforce com a sacrifici necessari al final de la tercera temporada.

El seu retorn, però, provoca l'alliberament de matèria fosca i la creació d'uns quants metahumans, gent normal que anava en un autobús i va adquirir poders, com és el cas d'en Ralph Dibny (Hartley Sawyer), expolicia corrupte que precisament en Barry havia fet caure, i que s'uneix a l'equip mentre aprèn a fer servir l'elasticitat del seu cos, el seu poder, que el converteix en l'Elongated Man, un superheroi de tercera fila de l'Univers DC, però prou conegut.

És un interessant afegit, que també aporta moments d'humor perduts amb la mort del Harry Wells de Terra-19 al final de la tercera temporada, personatge, per cert, substituït aquí altre cop pel de Terra-2, que ja havia liderat S.T.A.R. Labs durant la segona.

Curiosament l'Iris s'ha incorporat a l'equip com una mena de directora d'operacions, sense formació prèvia -representa que és periodista-, mentre que la Caitlin i en Cisco continuen ajudant amb les seves especialitats, però també els poders que van adquirir -o almenys manifestar- després que en Barry.

Tornant a la trama, els plans d'en DeVoe passen per l'adquisició dels poders d'aquests nous metahumans, que suposen els desafiaments autoconclusius dels primers episodis de la temporada, però que en el fons pertanyen a aquesta trama principal i, en realitat, han de ser tant aturats com protegits per part dels protagonistes, per tal d'evitar que l'esmunyedís Thinker es vagi fent més poderós.

Però, com no podia ser d'una altra manera, l'enemic va aconseguint el que vol i es queda els poders dels metahumans, a més dels seus cossos. De retop, aprofita la circumstància de l'abandonament del seu cos original per provocar l'empresonament d'en Barry, acusat de matar l'innocent ciutadà Clifford DeVoe. Una dificultat més, de la qual se'n surt d'una manera inesperada.

Com ja vaig explicar a l'entrada sobre la sisena temporada d'Arrow, aquest cop també hi ha hagut un crossover de les sèries de l'anomenat Arrowverse, i ha estat un quàdruple episodi anomenat Crisis on Earth-X, amb invasió de versions nazis dels superherois i, com a fet més destacable, el doble casament de l'Oliver i la Felicity i, és clar, en Barry i l'Iris.

Després de la interrupció, embotida amb calçador i no gaire memorable, però com sempre un homenatge als seguidors de les quatre sèries, continua l'odissea d'intentar detenir els plans d'aquest enemic que tot ho preveu i s'avança a qualsevol esdeveniment, per més petit que sigui.

Evidentment, malgrat el patiment sostingut, ho acabaran aconseguint, en un últim episodi emocionant i emotiu, com és habitual.

Però, tot i la diversitat argumental que dona el fet d'anar coneixent diversos metahumans i les seves circumstàncies, algun enemic esporàdic que serveix per distreure'ns una mica com l'Amunet (Katee Sackhoff, protagonista de Battlestar Galactica) o moments entranyables com les complicades cites d'en Cisco i la Gipsy (amb el convidat especial Danny Trejo, que fa del seu pare), em fa la sensació que ha estat una temporada poc diferent de l'anterior, reiterant el concepte de nèmesi que s'anticipa a qualsevol cosa.

No vol dir que la temporada hagi estat dolenta, o inferior a les altres. Per a mi no, en absolut (tot i que em consta que hi ha divisió d'opinions i les audiències han baixat força). Però li ha mancat una mica més d'originalitat. El final, d'altra banda, amb la revelació de la identitat d'una noia misteriosa que s'ha deixat veure en alguns moments de la temporada, promet. Veurem com es desenvolupa la cinquena temporada.

Sèries: Arrow (quarta temporada)

Continuo amb les entrades sobre temporades d'Arrow i, havent arribat a aquest punt, amb la presentació de personatges ben enrere en el passat i les característiques pròpies de la sèrie ja superades i conegudes, faré un breu repàs del que ha estat aquesta quarta temporada d'una sèrie que sens dubte ha incrementat la popularitat i el coneixement del públic no habituat als còmics d'un personatge veteraníssim de DC.

Deia a l'entrada sobre la tercera temporada que se suposava que la quarta havia de tenir un to menys fosc. Bé, el primer episodi sí que sembla sortit de Desperate Housewives, amb un to gairebé paròdic d'aquesta sèrie i de la mateixa Arrow, però després la cosa afortunadament canvia, i molt. 

Ho fa amb l'arribada d'en Damien Darhk, interpretat pel sempre calmadament terrorífic Neal McDonough, un personatge que ja s'havia esmentat a la tercera temporada i que, tot i que als còmics té un altre origen i una altra història -de fet, no és ni de Green Arrow-, representa que havia estat rival d'en Ra's al Ghul -un altre que pertany a uns còmics diferents- pel lloc de... Ra's al Ghul.

El cas és que té poders màgics mentals com la telecinesi o una certa invulnerabilitat, i fa anar de corcoll els protagonistes, més ben preparats, entrenats i experimentats que mai però també més superats que no els havíem vist en cap moment de la sèrie per culpa de la naturalesa desconeguda d'un enemic que, amb els seus poders, la seva intel·ligència i un exèrcit de soldats anomenats "Fantasmes", manipula tota la ciutat amb aires, objectius i recursos de superdolent conquistador del món.

Durant la sèrie, però, encara hi ha certes connexions amb tot allò que té a veure amb en Ra's al Ghul, i una d'elles és la utilització, en benefici dels protagonistes, d'un dels pous de Llàtzer amb què el dolent rejoveneix i allarga la vida durant segles. En aquest cas fan tornar a la vida la Sara, tot i que la principal utilitat argumental d'aquesta "correcció d'una correcció" és que pugui ser un dels personatges d'un altre spin-off, del qual ja parlaré, anomenat DC's Legends of Tomorrow.

No és l'única "correcció", però. Amb la presumpta mort d'en Ray Palmer (Atom), la ciutat de Starling City es canvia el nom, cosa que havia suggerit ell, pel de Star City, com als còmics, i si la Felicity sempre havia fet un paper molt semblant al de la Barbara Gordon des que es va haver de retirar forçadament del seu paper de Batgirl, en aquesta temporada ja no intenten ni dissimular-ho: es queda en cadira de rodes i li posen un sobrenom, Overwatch, després de descartar el d'Oracle perquè "ja està agafat".

Tanmateix, aquí també fan, tot i que de manera parcial, una "correcció de la correcció", un gir exageradament optimista que contrasta, però, amb el declivi de la relació entre l'Oliver i la superhacker, que jo no m'havia arribat a creure mai.

Les referències a l'Univers DC en general, de les quals ja hem esmentat una, continuen, així com els crossovers amb The Flash i la nova DC's Legends of Tomorrow, i hi veiem noves i breus aparicions de personatges d'altres còmics, amb versions particulars, com The Calculator, la Vixen o en Mr. Terrific, aquí (encara?) civil.

Però a la quarta temporada d'Arrow també hi ha lloc per a la tragèdia. Des del final del primer episodi ens fan un teaser amb una escena de cementiri que es resoldrà més endavant i que ens tindrà amb l'ai al cor, però al final sorpresa: mor la Laurel i amb això es carreguen del tot la "correcció" que havien fet eliminant la Sara i posant sota la disfressa de Black Canary la seva legítima propietària. Un cop d'efecte brutal, però.

La meva sensació durant tota la temporada és que el superenemic únic d'aquesta tongada d'episodis substitueix, sí, el monotema de l'esmentat Ra's al Ghul, que va ocupar la tercera, per construir-ne un altre. A més, introdueix l'element màgic en un microunivers que no hi està preparat, cosa que per una banda està bé, perquè descol·loca els herois i els posa en dificultats desconegudes i els fa desesperar-se com mai, però per l'altra fa que Arrow perdi l'encant del subgènere urbà i relativament realista de superherois que tenia fins ara.

I és l'excusa per a uns flashbacks més pesats, molestos i avorrits que mai, perquè l'Oliver torna a a Lian Yu per enèsima vegada i casualment veiem com hi va entrar en contacte amb la màgia. Parlant de màgia, gràcies a això també s'ha pogut fer un petit crossover amb el personatge d'en Constantine, que va veure cancel·lada la seva sèrie molt abans d'acomiadar-se del públic en aquesta.

Veurem què ens ofereix la cinquena temporada després que els protagonistes hagin hagut de fer front a uns desafiaments inèdits i hagin perdut molt més del que estaven disposats a aguantar. De moment, el "Team Arrow" acaba la quarta temporada desmembrant-se. Hi haurà neteja? Tornarà tothom o només alguns?