Sèries: Breeders

No és cap secret, i vull reivindicar el dret que tenim totes i tots de poder-nos queixar en un àmbit en què quan la gent en parla sembla que tot sigui perfecte i instagramable, que la paternitat m'està passant factura d'una manera tremenda, m'està convertint en la pitjor versió de mi mateix que mai m'hauria imaginat i en algunes ocasions m'està drenant les ganes de viure, perquè els bons moments que em dona, almenys a mi, són inferiors als dolents, i els dolents en són molt, de dolents. I no tinc cap més suport que el de poder-me desfogar amb amistats que m'escolten i aguanten les meves llaunes. I els ho agraeixo, però és un suport que no és ni diari ni proper físicament.

Fa temps, en un dels meus altres blogs, vaig parlar d'un llibre sobre criança que em va deixar bastant tocat, però que m'havien recomanat per aprendre a gestionar aquests moments en què a la criatura se li gira el cervell i munta sidrals. No em va servir per aprendre a fer-ho, perquè, sorpresa, no soc bo aprenent coses que no siguin idiomes, però almenys vaig veure'm retratat i em va quedar clar que el problema mai és seu, sinó meu, i el malestar que sento l'atribueixo a la importància de fer bé una cosa que clarament no estic fent bé. 

En fi, la mateixa persona que me'l va recomanar em va parlar d'una sèrie que va també de paternitat (més que maternitat, de fet, perquè el protagonista és més el pare que la mare), i ara que n'he vist les dues primeres temporades -la tercera arribarà pocs dies després que es publiqui aquesta entrada- en vull parlar.

Breeders és una producció britànica cocreada per en Simon Blackwell (Veep), en Chris Addison i en Martin Freeman (trilogia El Hòbbit, Sherlock, Fargo...), que també la protagonitza al costat de la Daisy Haggard (vista com a secundària a Episodes). Va començar l'any 2020 i, des de llavors, cada any n'ha anat sortint una temporada de 10 episodis, cosa que també serà certa aquest 2022. A l'estat espanyol es pot veure a la plataforma HBO Max amb el títol de Bendita paciencia, i ho comento perquè si sou mares o pares, tant si sou dels que ho feu malament com jo com si sou la part que ho fa bé i es lamenta en veure com la caga l'altra -o teniu algun exemple de mal progenitor al vostre entorn-, us la recomano.

La sèrie presenta situacions quotidianes que tenen a veure amb la criança en una família formada per un pare, en Paul, una mare, l'Ally, un nen, en Luke (George Wakeman), i una nena, l'Ava (Jayda Eyles), i té lloc a Londres a l'època actual, tot i que a la segona temporada hi ha un salt temporal endavant i els fills ja són una mica més grans i passen a interpretar-los, respectivament, l'Alex Eastwood i l'Eve Prenelle.

Breeders no té una trama que s'allargui i es desenvolupi durant les temporades, encara que sí que hi ha temes que poden presentar-se en més d'un episodi, sinó que retrata situacions quotidianes amb les quals ens podem identificar com a fills o pares que n'hem viscut o vist de semblants, i que tenen el seu principal interès en la dificultat que té el protagonista, en Paul, per relacionar-se amb els seus fills atesos els seus problemes de control de la ira.

No és que els posi mai la mà a sobre, als seus fills, ni tan sols a en Luke, un nen "complicat" que li fa perdre sovint la paciència, però sí que l'escridassa i deixa anar molts renecs davant d'ell, per molt que es proposi calmar-se abans d'anar a resoldre un conflicte. Hi ha moments en què em sento extremament reflectit en ell, perquè jo també soc el pare que es lleva volent ser millor progenitor i acaba cagant-se en la família del Creador en algun moment del dia per coses que tenen a veure amb la paternitat.
 

En Paul treballa en una empresa, fa les seves hores i com a màxim es permet anar a prendre una cervesa amb el seu pare (Alun Armstrong) de tant en tant i parlar de coses de la vida, entre les quals precisament la criança. De fet, en aquestes converses de vegades també hi intervé la seva mare (Joanna Bacon), i el protagonista pretén comparar-se amb la mena de pares que han estat els seus per a ell, encara que tinguin maneres de ser molt diferents i ells siguin força antiquats i no excessivament espavilats.

El cas és que l'Ally, la seva companya (no estan casats), és editora de vídeos i fa jornades molt llargues i sovint irregulars, normalment per culpa del seu cap, un paio una mica estrany que sembla que li vulgui tirar la canya i no gosi mai fer-ho obertament, i en Paul s'ha de carregar a l'esquena més pes que no pas ella en la gestió de la paternitat. Això, combinat amb el seu caràcter irascible, és un còctel explosiu.

Amb l'arribada de l'adolescència els problemes augmenten i evolucionen, però també les reaccions d'ell, que mira de treballar-hi però es veu incapaç de canviar de manera de ser i sovint perd la paciència. És per això que m'hi sento tan identificat, i em fa por reconèixer-m'hi tantes vegades, encara que mirant la sèrie rigui, perquè al capdavall està feta amb humor, encara que sigui humor negre, per tal de fer-nos reflexionar sense deixar-nos amb el malestar dins.

He parlat molt d'en Paul i he dit al principi que era ell més el protagonista que no pas l'Ally, però és el que fins ara ens ha mostrat la sèrie. No és que es desentengui dels seus fills, és clar, però ella fa més el paper de "poli bona", mira de frenar el seu home i busca la manera de resoldre els conflictes entre les parts. De vegades trobo que sí que se'n desentén una mica massa, però segurament és perquè em posiciono amb el personatge amb què m'identifico. Curiosament, els pares d'ella són totalment diferents dels d'en Paul: per començar, estan separats des de fa molts anys, però també se'ls veu més juvenils i ànimes lliures, sense l'olor de naftalina que podem imaginar que fan els seus sogres.

Això no vol dir que ella visqui la maternitat com si fos un camí de roses. També va patir amb els accidents domèstics, els conflictes escolars, les absències per culpa de la feina i, amb el pas del temps i l'acumulació de problemes, com suposo que passa amb totes les parelles, les desavinences en els punts de vista sobre la criança i unes maneres de ser que no estan en gaire sintonia passen factura a la relació dels dos adults principals del repartiment. 

Tot plegat són situacions i circumstàncies que per proximitat cultural podem reconèixer com a semblants a les pròpies o les d'algú del nostre entorn, o si més no ens poden fer reflexionar i veure amb uns altres ulls com deu ser, això de pujar criatures, si no en tenim. Se'ns ensenyen relacions problemàtiques, però es fa amb una barreja de realisme -les situacions retratades es basen parcialment en experiències del mateix Martin Freeman- i humor que fan que Breeders no sigui, ni de bon tros, una sitcom ni una sèrie dramàtica. Si teniu descendència, sobretot de curta edat, us recomano que li doneu una oportunitat.