Lectures: Els nostres avantpassats

Hi ha gent que saps que, quan et recomana una cosa, l'encerta. És el cas de la meva amiga Txell, que em va parlar d'en Kurt Vonnegut, escriptor estatunidenc del qual només he llegit dos llibres, però que es va convertir en un dels meus autors preferits de seguida. Sé que en puc anar comprant més obres sense por que no m'agradin. 

Una altra recomanació literària seva va ser el llibre de què avui parlaré, un recopilatori en realitat de tres novel·les d'un autor que coneixia de nom, però del qual no sabia absolutament res, i l'obra del qual no sé si m'agradaria de manera general, però les històries que inclou aquest volum són quelcom especial dins la seva bibliografia, i la Txell sabia que em podien agradar. La va encertar.

Els nostres avantpassats és un recull de tres novel·les, la primera més aviat una novel·leta, que va escriure l'italià Italo Calvino (1923-1985) durant els anys 50, i que s'emmarquen en el que es coneix com el seu període fantàstic, després d'abraçar el neorealisme del període posterior a la Segona Guerra Mundial i abans del que la Viquipèdia anomena "període combinatori", i que pel que llegeixo dubto que em pogués interessar gaire.

En fi, el primer títol inclòs al llibre és El vescompte migpartit (1952), que narra la singular situació del vescompte protagonista, que al segle XVII perd la meitat del cos, en vertical, durant una guerra i a partir de llavors la meitat que li queda es dedica a fer el mal als seus dominis, mentre la meitat bona emprèn el viatge de tornada a casa. Totalment inversemblant, però de manera intencionada, amb aquest relat l'autor ens parla de les parts que ens formen, de com tots plegats tenim cares bones i dolentes i que no seria agradable que mostréssim cap de les dues de manera extremada, atès que som un conjunt més o menys equilibrat de característiques.

Millors intencions, però també per un rampell tremend, té el protagonista d'El baró rampant (1957), que al segle XVIII, i sent de família noble, s'empipa perquè el volen obligar a menjar cargols i, als seus 12 anys, s'enfila a un arbre i no en torna a baixar mai més. Allà hi fa la seva vida, mostra una inventiva espectacular per tal de resoldre les qüestions quotidianes i es converteix en un observador de tot el que passa a la contrada, de manera que és el protagonista i alhora el que ens fa de narrador indirecte dels esdeveniments, encara que el narrador de la novel·la és, de fet, el seu germà petit. 

Trobo que seria digna d'una adaptació cinematogràfica, i em sorprèn que no s'hagi fet. La que sí que va tenir pel·lícula va ser El cavaller inexistent (1959), concretament una de dirigida per Pino Zac el 1969. Sembla que el llegendari Sergio Leone, però, també havia volgut adaptar aquesta història que tant li agradava.

En aquest cas tenim un cavaller exemplar que lluita per Carlemany, però que resulta que, malgrat el seu llarguíssim nom, no existeix. La seva voluntat d'existir, però, fa que pugui dur a termes les tasques pròpies d'un cavaller, que els altres veuen com una armadura buida. No se la pot pas treure, però per bé o per mal la seva influència en aquells que l'envolten i l'arriben a tractar és el que precipita els esdeveniments del relat, que acaba semblant una comèdia d'equívocs encara que, temàticament, parli de la idealització i de la força de la fe.

Són tres històries ambientades en països imaginaris, o versions imaginàries de països que existeixen, i situades fa uns quants segles, que ens presenten premisses absurdes, inversemblants, que m'han recordat les d'un altre dels meus autors preferits, José Saramago. Calvino demostra la mateixa capacitat d'estirar un plantejament senzill i aparentment ridícul (una persona partida pel mig que continua viva, un nen de 12 anys que se'n va a viure als arbres i un cavaller que no té cos tangible) de manera que en resulten, amb durada diversa, històries d'allò més interessants.