Cinema: Bèsties fantàstiques - Els secrets de Dumbledore

L'any 2018 publicava una entrada sobre la segona pel·lícula d'aquesta saga spin-off de Harry Potter, i en aquell moment ningú sabia que 2020 seria un any que ens canviaria la vida. També va canviar la previsió de la tercera part de la història, que s'havia d'estrenar aquell any però que ens ha arribat ara, el 2022.

Repassant tant aquella entrada com la pel·lícula en si per tal de preparar-me per a la tercera, veig que Els crims de Grindelwald em va agradar més que a la majoria de la gent, perquè té una consideració força negativa. Tant me fa, però ha arribat l'hora de parlar de la seva continuació i de què m'ha semblat, amb els spoilers reduïts a la mínima expressió.

Bèsties fantàstiques: Els secrets de Dumbledore (Fantastic Beasts: The Secrets of Dumbledore en anglès) torna a tenir com a director David Yates, que es va encarregar de les dues primeres entregues i de les pel·lícules 5 a 8 de Harry Potter, i se situa cinc anys després de l'anterior pel·lícula, és a dir, l'any 1932.

El film comença amb una disputa per un ésser mitològic molt cobejat, un qilin, la criatura fantàstica xinesa, que enfronta en Newt (Eddie Redmayne) i els acòlits d'en Grindelwald, entre els quals hi ha un Credence (Ezra Miller) que ara duu els cabells llargs i que és una jove promesa del bàndol dels dolents.

Perquè ara ja es pot parlar en aquests termes: si a la segona entrega en Grindelwald presentava uns arguments que podien arribar a ser atractius en afirmar que no tenia res en contra dels muggles, però que volia que els mags poguessin viure sense restriccions, aquí ja es parla obertament de guerra contra els humans que no tenen poders, i tot és més maniqueu. 

És un dels aspectes que no m'han agradat gaire de la pel·lícula: a la segona, tan criticada, era més fàcil sentir una certa empatia respecte a la ideologia de l'enemic, i s'entenia per què el personatge de la Queenie (Alison Sudol) passava al seu bàndol, per exemple. Tot era més gris, més carn de debat. Ara ja no. 

Un altre aspecte que no m'ha agradat té a veure amb el canvi d'intèrpret de l'esmentat Grindelwald, que ha passat de tenir la cara d'en Johnny Depp a la d'en Mads Mikkelsen per la polèmica provocada per les acusacions de maltractaments de l'Amber Heard al protagonista de Pirates del Carib, que ja va tacar el segon film perquè llavors ja era quelcom públic, però després Warner Bros. va decidir reassignar el personatge. 

Doncs bé, no tinc res en contra del senyor Mikkelsen (tampoc és un actor que conegués d'abans), però m'agradava molt més la caracterització de l'anterior versió, amb uns cabells i un bigoti d'un blanc poc natural i una interpretació més teatral però que trobo que li quedava millor. En fi, qüestió de gustos.

El cas és que la trama del film gira al voltant de l'intent de dominació mundial d'en Grindelwald -temporal i geogràficament evocadora de l'ascens del nazisme- i, a l'altra cara, la força que s'hi oposa, que és una colla de mags -i un no mag, l'entranyable Jacob (Dan Fogler)- reunits per en Dumbledore (Jude Law), que pel pacte de sang que ja es va mostrar a la segona part no es pot enfrontar al seu enemic jurat directament. 

Mentre ell envia en Newt i companyia a frustrar-li els plans, l'altre també maquina intents d'assassinat del director de Hogwarts, sobretot a través d'un Credence que lluita per trobar el seu lloc i demostrar la seva vàlua davant de l'home que va fer tants esforços per reclutar-lo. 

Tot plegat dona lloc a alguns enfrontaments espectaculars i memorables, però a la pel·lícula també trobem escenes d'acció amb un toc més de comèdia, com una que em va agradar especialment que té a veure amb la fuga d'una presó i que lliga més amb el caràcter juvenil de les aventures d'en Harry, l'Hermione i en Ron.

Seguint l'estil d'Els crims de Grindelwald, aquesta entrega també és més fosca, dramàtica i èpica que la primera part, i ara hi podem sumar que el protagonisme està més repartit i no gira tant al voltant d'en Newt Scamander, que, sincerament, sembla que ja no tingui res més per oferir-nos, de manera que ja està bé que es vagi diluint.

Com promet el títol, també parla dels secrets del líder del bàndol dels bons, que no són ni tan nombrosos ni tan secrets, si recordem cert esdeveniment tràgic del seu passat explicat a Harry Potter (llibres i pel·lícules) i vam saber llegir entre línies al segon film quina era la naturalesa de l'antiga aliança entre en Grindelwald i ell -que abans no s'havia explicat mai, és cert, però sí que l'autora dels llibres, la J. K. Rowling, ho afirmava-. 

Vaig dir en parlar de la segona part que es notava que era com la pel·lícula del mig d'una trilogia, tot i que en realitat Bèsties fantàstiques seria una pentalogia, i a la tercera part trobo que li passa el mateix: té un bon ritme i construeix personatges -no tots amb tanta profunditat ni èxit-, però pel que fa a la trama no avança d'una manera gaire notable. El clímax de tota la història queda encara lluny i penso que és evident. 

Veurem com hi reacciona el públic estatunidenc, que quan escric aquesta entrada no l'ha vist encara -s'ha estrenat a Europa una setmana abans que als Estats Units-, però de moment sembla que a la gent d'altres països li ha agradat un pèl més que la segona. Tanmateix, i malgrat els plans que, com he dit, sigui la tercera de cinc entregues, a diferència de l'anterior no acaba amb cap cliffhanger, de manera que, si les coses van mal dades -i podria ser, perquè la gent sembla que esperava una cosa més lleugera, més com l'obra de la qual és spin-off-, es podria tancar així i no ens quedaríem penjats. Qui sap si ja s'ha fet amb aquesta intenció, per si de cas...