Cinema: The Flash

Després de molt de temps esperant que aquest film arribés, i coneixent ja el personatge de la pel·lícula Justice League, i especialment de la versió d'en Zack Snyder, per fi ha arribat la història protagonitzada per un membre que quedava explorar en solitari, tot i que, com veurem, és un "en solitari" una mica estrany. 

En qualsevol cas, és el darrer (?) espeternec del DC Extended Universe, l'intent de DC d'imitar l'excel·lent univers cinematogràfic de Marvel, que ens ha proporcionat força entreteniment -i a mi m'ha encantat-, però que cal reconèixer que per culpa de males decisions de la companyia a l'hora de cohesionar-ho i la manca de connexió amb la DC televisiva no ha acabat de funcionar del tot.

Centrant-nos en el que ens interessa avui, The Flash és una pel·lícula dirigida per Andy Muschietti amb guió de Christina Hodson, i com deia més amunt, se suposava que havia de ser el llargmetratge per fi dedicat a un dels superherois més populars de DC Comics, però només veient-ne el pòster -i vaig voler evitar informar-me'n més per no menjar-me cap spoiler ni sorpresa, cosa que ha demostrat ser un encert- queda clar que la cosa ha anat per una altra banda.

Quan es va estrenar la pel·lícula Spider-Man: Homecoming vaig lamentar que de seguida es connectés el personatge, en una versió acabada de crear per Marvel Studios, amb els Avengers, com si no tingués prou entitat per funcionar sense els altres superherois almenys en una primera pel·lícula, i amb The Flash tinc el mateix sentiment, però encara en més gran mesura.

Sense voler entrar en spoilers, dels quals faré els mínims possibles, no tinc cap problema amb què el film comenci amb una espectacular persecució a Gotham plena d'explosions i destrucció generalitzada, al capdavall en Barry Allen hi té un paper protagonista en una escena de dubtosa qualitat pel que fa als efectes especials -cosa que em consta que s'ha criticat per la seva irregularitat, amb una de freda i una de calenta, i hi estic d'acord-.

El problema, per a mi, és que acaba depenent massa de la presència d'altres superherois amb l'excusa argumental d'un dilema clàssic a les diferents versions, en paper i audiovisuals, de la història d'un personatge que també he seguit durant nou temporades a la sèrie del mateix nom, acabada fa poc: la possibilitat de fer servir el poder de la velocitat hiperlumínica per evitar l'assassinat de la seva mare quan era petit.

Perquè això provoca un merder al Multivers -s'ha arribat a anomenar "la No Way Home de DC", i més d'una cosa hi fa pensar- i en Barry va a parar al passat, però en una línia temporal diferent i condemnada a la desaparició, i la pel·lícula acaba girant al voltant de la necessitat de desenredar la troca, cosa que dona força joc amb la presència de dos Flash amb bagatges i edats diferents, la part més humorística del film, però també altres superherois (i superdolents) convidats.

És a dir, el que en altres encarnacions d'en Flash s'ha resolt d'altres maneres, i donant més importància al lore del personatge -que aquest film toca molt per sobre, desaprofitant per exemple el personatge de l'Iris West (Kiersey Clemons), que només havíem vist en escenes de la Justice League d'en Zack Snyder-, aquí s'agafa com a premissa per obtenir un resultat en què argumentalment interessa tenir altres herois i heroïnes.

Tot plegat, encara que força poca-solta i amb algunes violacions de les pròpies normes de la pel·lícula (per exemple, per què al principi el protagonista necessita recuperar l'energia constantment amb el menjar, però a la batalla final sembla que no li calgui?), esdevé certament espectacular i entretingut, i hi ha cameos de més o menys durada i nivell, un premi per als coneixedors de les adaptacions al cinema i la televisió de DC tant del DC Extended Universe com d'aventures prèvies -i amb presències i absències sonades, a més d'algunes digitalitzacions facials també de desigual resultat-, però no hi ha dubte que serà, si no ho és ja, d'aquelles adaptacions cinematogràfiques de còmics de superherois que no passaran el filtre dels crítics més durs, que salven, en la seva croada contra tot allò que no és Marvel, ben poques cintes de la Distingida Competència.

Tot això del Multivers també és una excusa per transmetre el missatge que quan toques el passat hi ha unes conseqüències difícils de reparar, i es produeixen certs canvis que a la companyia li van molt bé per fer el reboot de l'univers cinematogràfic de DC, que es dirà DC Universe, i que no nega el que hi ha hagut fins ara -la presència de certes cares a The Flash n'és la prova-, però que justifica que els actors, les actrius i fins i tot els propis personatges que veurem a partir d'ara als llargmetratges de la casa siguin diferents -o en versions diferents- dels que havíem vist, sense deixar de fer algunes propostes que es desmarcaran d'aquest univers i formaran part del concepte, vist també als còmics, d'Elseworlds, com ara Joker o la seva seqüela de 2024.

Així, doncs, The Flash és una mena de comiat de tot allò, agredolç per als que ens ho estimàvem i ens hauria agradat que tingués continuïtat, però almenys és més elegant que simplement fer com si no hagués existit res del que hi havia hagut fins ara. A més, és una pel·lícula divertida i plena de fanservice, que segurament podria haver estat millor i que comercialment ha estat una patacada monumental -potser en part també pels embolics amb la justícia que ha tingut el seu protagonista, l'Ezra Miller-, però que a mi m'ha deixat prou satisfet.
 

Cinema: Bèsties fantàstiques - Els secrets de Dumbledore

L'any 2018 publicava una entrada sobre la segona pel·lícula d'aquesta saga spin-off de Harry Potter, i en aquell moment ningú sabia que 2020 seria un any que ens canviaria la vida. També va canviar la previsió de la tercera part de la història, que s'havia d'estrenar aquell any però que ens ha arribat ara, el 2022.

Repassant tant aquella entrada com la pel·lícula en si per tal de preparar-me per a la tercera, veig que Els crims de Grindelwald em va agradar més que a la majoria de la gent, perquè té una consideració força negativa. Tant me fa, però ha arribat l'hora de parlar de la seva continuació i de què m'ha semblat, amb els spoilers reduïts a la mínima expressió.

Bèsties fantàstiques: Els secrets de Dumbledore (Fantastic Beasts: The Secrets of Dumbledore en anglès) torna a tenir com a director David Yates, que es va encarregar de les dues primeres entregues i de les pel·lícules 5 a 8 de Harry Potter, i se situa cinc anys després de l'anterior pel·lícula, és a dir, l'any 1932.

El film comença amb una disputa per un ésser mitològic molt cobejat, un qilin, la criatura fantàstica xinesa, que enfronta en Newt (Eddie Redmayne) i els acòlits d'en Grindelwald, entre els quals hi ha un Credence (Ezra Miller) que ara duu els cabells llargs i que és una jove promesa del bàndol dels dolents.

Perquè ara ja es pot parlar en aquests termes: si a la segona entrega en Grindelwald presentava uns arguments que podien arribar a ser atractius en afirmar que no tenia res en contra dels muggles, però que volia que els mags poguessin viure sense restriccions, aquí ja es parla obertament de guerra contra els humans que no tenen poders, i tot és més maniqueu. 

És un dels aspectes que no m'han agradat gaire de la pel·lícula: a la segona, tan criticada, era més fàcil sentir una certa empatia respecte a la ideologia de l'enemic, i s'entenia per què el personatge de la Queenie (Alison Sudol) passava al seu bàndol, per exemple. Tot era més gris, més carn de debat. Ara ja no. 

Un altre aspecte que no m'ha agradat té a veure amb el canvi d'intèrpret de l'esmentat Grindelwald, que ha passat de tenir la cara d'en Johnny Depp a la d'en Mads Mikkelsen per la polèmica provocada per les acusacions de maltractaments de l'Amber Heard al protagonista de Pirates del Carib, que ja va tacar el segon film perquè llavors ja era quelcom públic, però després Warner Bros. va decidir reassignar el personatge. 

Doncs bé, no tinc res en contra del senyor Mikkelsen (tampoc és un actor que conegués d'abans), però m'agradava molt més la caracterització de l'anterior versió, amb uns cabells i un bigoti d'un blanc poc natural i una interpretació més teatral però que trobo que li quedava millor. En fi, qüestió de gustos.

El cas és que la trama del film gira al voltant de l'intent de dominació mundial d'en Grindelwald -temporal i geogràficament evocadora de l'ascens del nazisme- i, a l'altra cara, la força que s'hi oposa, que és una colla de mags -i un no mag, l'entranyable Jacob (Dan Fogler)- reunits per en Dumbledore (Jude Law), que pel pacte de sang que ja es va mostrar a la segona part no es pot enfrontar al seu enemic jurat directament. 

Mentre ell envia en Newt i companyia a frustrar-li els plans, l'altre també maquina intents d'assassinat del director de Hogwarts, sobretot a través d'un Credence que lluita per trobar el seu lloc i demostrar la seva vàlua davant de l'home que va fer tants esforços per reclutar-lo. 

Tot plegat dona lloc a alguns enfrontaments espectaculars i memorables, però a la pel·lícula també trobem escenes d'acció amb un toc més de comèdia, com una que em va agradar especialment que té a veure amb la fuga d'una presó i que lliga més amb el caràcter juvenil de les aventures d'en Harry, l'Hermione i en Ron.

Seguint l'estil d'Els crims de Grindelwald, aquesta entrega també és més fosca, dramàtica i èpica que la primera part, i ara hi podem sumar que el protagonisme està més repartit i no gira tant al voltant d'en Newt Scamander, que, sincerament, sembla que ja no tingui res més per oferir-nos, de manera que ja està bé que es vagi diluint.

Com promet el títol, també parla dels secrets del líder del bàndol dels bons, que no són ni tan nombrosos ni tan secrets, si recordem cert esdeveniment tràgic del seu passat explicat a Harry Potter (llibres i pel·lícules) i vam saber llegir entre línies al segon film quina era la naturalesa de l'antiga aliança entre en Grindelwald i ell -que abans no s'havia explicat mai, és cert, però sí que l'autora dels llibres, la J. K. Rowling, ho afirmava-. 

Vaig dir en parlar de la segona part que es notava que era com la pel·lícula del mig d'una trilogia, tot i que en realitat Bèsties fantàstiques seria una pentalogia, i a la tercera part trobo que li passa el mateix: té un bon ritme i construeix personatges -no tots amb tanta profunditat ni èxit-, però pel que fa a la trama no avança d'una manera gaire notable. El clímax de tota la història queda encara lluny i penso que és evident. 

Veurem com hi reacciona el públic estatunidenc, que quan escric aquesta entrada no l'ha vist encara -s'ha estrenat a Europa una setmana abans que als Estats Units-, però de moment sembla que a la gent d'altres països li ha agradat un pèl més que la segona. Tanmateix, i malgrat els plans que, com he dit, sigui la tercera de cinc entregues, a diferència de l'anterior no acaba amb cap cliffhanger, de manera que, si les coses van mal dades -i podria ser, perquè la gent sembla que esperava una cosa més lleugera, més com l'obra de la qual és spin-off-, es podria tancar així i no ens quedaríem penjats. Qui sap si ja s'ha fet amb aquesta intenció, per si de cas...
 

Cinema: Justice League

Per fi ha arribat el dia. Feia molts anys que DC intentava fer una pel·lícula del seu grup de superherois més famós. No hi havia manera, entre altres coses perquè els projectes individuals dels personatges anaven massa per lliure o no acabaven de sortir bé i no rebien ni tan sols una seqüela.

El que Marvel estava fent tan bé, i que va culminar en The Avengers, DC no era capaç de fer-ho... fins que després d'estrenar Man of Steel va decidir que la seva seqüela no seria una seqüela normal, sinó un crossover pensat com a preludi de la futura pel·lícula de la Lliga de la Justícia, en què se'ns presentaven també el nou Batman, interpretat per en Ben Affleck -i que no nega l'aclamada trilogia de Christopher Nolan, sinó que ens mostra un Cavaller Fosc envellit i amb dues dècades d'experiència a l'esquena-, i la Wonder Woman, en el que seria la seva primera representació cinematogràfica abans de l'estrena del seu esperat i molt aplaudit film en solitari.

La fórmula de la presentació prèvia de superherois abans d'unir-los que havia dut a terme amb èxit Marvel Studios està sent imitada ara per DC amb el seu DC Extended Universe, tot i que la idea del grup de superherois és originalment seva, havent creat ja la Justice Society of America als còmics el 1940 i la que ens ocupa, la Justice League of America, el 1960. Els Avengers, per la seva banda, van debutar el 1963. Les coses, com són.

De tota manera no s'ha esperat a establir del tot els personatges i que el públic els conegués bé, almenys en alguns dels casos: en Batman, com a personatge, no necessita presentació -en vam tenir prou a Batman v Superman amb la nova caracterització-, i s'ha considerat que amb una pel·lícula d'en Superman i una altra de la Wonder Woman n'hi havia prou per fer aquest esperat salt que és Justice League, dirigida per en Zack Snyder.

Pel que fa als tres altres membres d'aquest grup fundador, que són en Flash (Ezra Miller), en Cyborg (Ray Fisher) i l'Aquaman (Jason Momoa, vist a Stargate Atlantis i a Game of Thrones), a l'esmentada pel·lícula van sortir breument perquè sabéssim qui eren i que sortirien al film del llavors "massa llunyà" 2017, però trobo un encert que les seves cintes en solitari ens arribin en els propers anys, ja que no són prou populars -llevat d'en Flash, que al capdavall ja triomfa a la televisió, encara que interpretat per un altre actor- com per retardar l'arribada de Justice League, que ens ha permès conèixer-los una mica i això, de retop, farà que les seves aventures en solitari tinguin més espectadors. 

En fi, una història que reuneix personatges de tan diferents poders i habilitats -i circumstàncies- per força havia de tenir un to diferent del que trobaríem en cadascun dels productes individuals, i segurament qui més se'n ressenteix és en Batman. 

Ja passa als còmics de la Lliga de la Justícia, de fet. El seu hàbitat natural és Gotham de nit, treballar en solitari -de vegades fins i tot allunya els seus aliats, la Batfamília-, i fer front a amenaces d'aquest món, per més fortes i/o enginyoses que siguin. En canvi, a Justice League era evident, tal com passava a The Avengers, que l'amenaça havia de ser quelcom que els superés tots plegats i els obligués a col·laborar, i qui està més fora de lloc en un enfrontament entre éssers amb superpoders és en Batman. 

  

Això no vol dir que el seu paper es redueixi a ser la persona que els reuneix tots per fer front a l'enemic que ell ja fa temps que investiga, perquè en realitat és el cervell del grup i qui disposa dels mitjans econòmics i tecnològics necessaris per tirar endavant l'empresa.

La interacció entre personatges és quelcom que també s'ha de cuidar molt en una pel·lícula coral de superherois, i tal com veiem a la proposta de Marvel -ja em disculpareu que les compari constantment, però l'ocasió hi convida-, a Justice League és un aspecte cuidat i equilibrat, en què les diverses personalitats dels membres entren en conflicte o permeten que congeniïn, segons el cas. 

Val a dir que es nota que s'ha posat esforç en dedicar el mateix temps als tres nous personatges, el seus orígens i el seu caràcter, però al final acaba destacant més en Flash, que posa el contrapunt humorístic, amb aquesta versió poruga, innocent i inexperta que particularment no m'agrada, i menys encara amb el magnífic Barry Allen que tenim a la televisió cada setmana, però que entenc el paper que fa al grup i a la pel·lícula i, per tant, no em molesta. 

Pel que fa a l'enemic, i ja vaig acabant, es tracta de l'Steppenwolf (Ciarán Hinds), un dels Nous Déus creats per en Jack Kirby el 1972, que arriba a la Terra per tal de conquerir-la per al seu amo, en Darkseid, aquí només esmentat. 

Personalment, aquesta mena d'enemics monstruosos, possiblement alienígenes i extremament poderosos no acaben de ser del meu gust, a més que es repeteixen força a les pel·lícules de superherois, però reconec que és normal que en un film de la Lliga de la Justícia els personatges s'hagin d'enfrontar a aquest tipus d'amenaça, encara que sigui al preu de col·locar el meu personatge preferit, en Batman, en un paper més secundari. 

Sabia que Justice League seria una pel·lícula d'acció molt pura i constant, d'explosions i cops que envien el rival a 300 metres, però m'agrada també que es cuidin els detalls i que es doni paper als personatges secundaris, com és el cas de la Lois Lane (Amy Adams, esplèndida com sempre), l'Alfred (un Jeremy Irons que ja no em va convèncer del tot a Batman v Superman) o el comissari Gordon (el gran J.K. Simmons, que debuta en el paper, sorprenentment petit per la importància de l'actor, però alhora comprensible perquè no és un film d'en Batman).

Sembla que aquesta pel·lícula tampoc ha agradat en general, però a mi sí -per variar, també, que sóc de satisfacció fàcil-. No esperava més ni menys de la versió cinematogràfica de la Lliga de la Justícia, i friso per veure les properes pel·lícules alhora que m'agrada que es donin pistes sobre futurs membres de l'equip. Ara bé, el to, el ritme i fins i tot la banda sonora de Batman v Superman: Dawn of Justice em van agradar més.