Cinema: Superman

Aquest any està sent un desastre pel que fa a número de pel·lícules vistes, i això que m'havia proposat el contrari, però no hi ha manera: cada cop hi ha menys temps lliure. Ja fa temps que vaig perdre el fil dels llargmetratges de Marvel, i de DC se m'acumulen també per veure a les plataformes d'streaming, però n'hi havia un que, en saber que l'anaven a estrenar -i he d'admetre que n'estava tan desconnectat que vaig conèixer la seva existència fa poc gràcies a un tràiler-, l'havia de veure al cinema.

No perquè sigui especialment fan del personatge, del que per desgràcia sé ben poc, sinó perquè té tanta importància dins dels còmics de DC, també dins dels de superherois independentment de la companyia, i a la història del còmic en general, que em feia il·lusió consumir-ne el més recent producte audiovisual en les condicions que es mereix.

Superman, amb aquest títol senzill i directe, s'ha estrenat aquest mateix 2025 i la direcció és a càrrec d'en James Gunn, que en els darrers anys ha dirigit les tres pel·lícules de la saga Guardians of the Galaxy per a Marvel Studios i, per al DC Extended Universe, es va encarregar de The Suicide Squad. 

La pel·lícula ens ha arribat com l'enèsim intent de rellançar el personatge més icònic de DC Comics a la pantalla gran, després d'uns quants anys d'estira i arronses amb la versió que vam veure a Man of Steel i que va continuar fins a Justice League. 

Com ja sabem, l'univers cinematogràfic de DC està costant molt d'arrencar, per picabaralles, actors que deixen els papers, fracassos de crítica i públic i, en la meva opinió, un entossudiment en separar les pel·lícules de les sèries de televisió, però a mi m'ha agradat tot el que s'ha presentat, he gaudit amb les històries i els crossovers i, malgrat la decepció de veure que els reboots sovintegen i impliquen que els productes anteriors és com si ho haguessin existit, aquí m'han tingut un altre cop per comprovar si, aquest cop sí, el nou Superman funciona, com també el DC Universe cinematogràfic que inaugura, i si no... almenys m'ho hauré passat bé.

Com he dit més amunt, no soc cap expert en el personatge ni el seu lore, ni de bon tros. Amb prou feines en sé les quatre coses bàsiques que sap qualsevol, però em consta que el film és ple d'ous de pasqua (cliqueu, per exemple, aquí, tot i que està en anglès i ple d'spoilers), i algun fins i tot jo he estat capaç de copsar-lo. 

Hi ha referències a la reverenciada Superman de 1978, al que serien els crèdits, amb efectes que remeten als anys 70, també ho és un dels pòsters oficials i, és clar, acords de la banda sonora directament agafats de la icònica de John Williams, però en general el film és ple de picades d'ullet més o menys subtils, personatges i situacions agafades de l'extensíssima història de l'últim fill de Krypton, tant dels còmics originals com d'adaptacions animades, d'imatge real i d'altres productes -i autors- de l'Univers DC, com ara un que no vull revelar però que obre la porta a l'arribada, tard o d'hora, d'algun crossover que continuï amb els convidats superheroics que veiem en aquest llargmetratge. De fet, aquestes referències també toquen altres còmics de la casa.

Superman no és una pel·lícula d'orígens, malgrat que neix com a reboot. I això està bé, perquè assumeix de l'espectador un bagatge i ens situa amb un Superman que ja fa temps que du a terme la seva tasca, i es limita a fer un repàs ràpid d'alguns conceptes, potser explicats de manera forçada -o aquesta és la negativa sensació inicial que vaig tenir-, però que va per feina i ens mostra el protagonista derrotat per primera vegada.

El punt més original d'aquest film protagonitzat pel per a mi desconegut David Corenswet és precisament que ens ensenya un Kal-El / Clark Kent / Superman imperfecte, que s'ha ficat en un merder diplomàtic per culpa del seu sentit de la Justícia maniqueu, i ara n'està pagant les conseqüències tant en forma de represàlies d'un poderós enemic com d'una caiguda en desgràcia de cara a l'opinió pública. 

Empenyent al darrere hi ha, com no podia ser d'una altra manera, en Lex Luthor (Nicholas Hoult, vist a X-Men: First Class), que amb el seu enorme poder econòmic i tecnològic i una demagògia de manual encapçala els detractors de l'alienígena que es fa passar pel defensor del planeta, però que segur que amaga alguna cosa.

Al capdavall, un ésser així fa quedar malament els humans normals, i això és quelcom que determinats egos no poden suportar.

Al cada cop més reduït bàndol dels aliats del protagonista tenim la Lois Lane (Rachel Brosnahan, protagonista de The Marvelous Mrs. Maisel), la implacable periodista del Daily Planet que aquí està caracteritzada com la parella d'en Superman (i d'en Clark Kent, és clar), sí, però que no dubta a mostrar una professionalitat potser extrema en qüestionar les accions del seu home, fins al punt de fer perillar la relació.

La Lois, a la pel·lícula, fa una tasca de connexió de l'alienígena protagonista amb el seu vessant humà, amb ella es mostra vulnerable, s'enfada i fins i tot s'ofèn, en una versió d'en Superman que diria -i aquí reitero que no tinc gaire experiència amb el personatge- que no és gaire habitual en les múltiples obres de ficció que se li han dedicat.  

Trobo que el director, també guionista, fa una bona feina equilibrant les escenes d'acció i les que serveixen per construir el personatge, les seves relacions i els seus dilemes, i penso que ha estat tot un encert no tornar-se a recrear en els orígens del superheroi més famós de la història, sinó posar-nos-el en una situació ja començada i confiar en què ni tan sols els nouvinguts se sentirien desplaçats tot donant la informació necessària per gaudir de la història.

Ara passarà allò que, a mesura que passen els dies -de fet, ja m'hi he trobat-, aniran sorgint detractors de la pel·lícula i al final no li agradarà a ningú, com ha succeït amb molts films de superherois, especialment de DC, però sabeu què? Se me'n fum, perquè jo n'he gaudit molt.  

 
 

Cinema: The Flash

Després de molt de temps esperant que aquest film arribés, i coneixent ja el personatge de la pel·lícula Justice League, i especialment de la versió d'en Zack Snyder, per fi ha arribat la història protagonitzada per un membre que quedava explorar en solitari, tot i que, com veurem, és un "en solitari" una mica estrany. 

En qualsevol cas, és el darrer (?) espeternec del DC Extended Universe, l'intent de DC d'imitar l'excel·lent univers cinematogràfic de Marvel, que ens ha proporcionat força entreteniment -i a mi m'ha encantat-, però que cal reconèixer que per culpa de males decisions de la companyia a l'hora de cohesionar-ho i la manca de connexió amb la DC televisiva no ha acabat de funcionar del tot.

Centrant-nos en el que ens interessa avui, The Flash és una pel·lícula dirigida per Andy Muschietti amb guió de Christina Hodson, i com deia més amunt, se suposava que havia de ser el llargmetratge per fi dedicat a un dels superherois més populars de DC Comics, però només veient-ne el pòster -i vaig voler evitar informar-me'n més per no menjar-me cap spoiler ni sorpresa, cosa que ha demostrat ser un encert- queda clar que la cosa ha anat per una altra banda.

Quan es va estrenar la pel·lícula Spider-Man: Homecoming vaig lamentar que de seguida es connectés el personatge, en una versió acabada de crear per Marvel Studios, amb els Avengers, com si no tingués prou entitat per funcionar sense els altres superherois almenys en una primera pel·lícula, i amb The Flash tinc el mateix sentiment, però encara en més gran mesura.

Sense voler entrar en spoilers, dels quals faré els mínims possibles, no tinc cap problema amb què el film comenci amb una espectacular persecució a Gotham plena d'explosions i destrucció generalitzada, al capdavall en Barry Allen hi té un paper protagonista en una escena de dubtosa qualitat pel que fa als efectes especials -cosa que em consta que s'ha criticat per la seva irregularitat, amb una de freda i una de calenta, i hi estic d'acord-.

El problema, per a mi, és que acaba depenent massa de la presència d'altres superherois amb l'excusa argumental d'un dilema clàssic a les diferents versions, en paper i audiovisuals, de la història d'un personatge que també he seguit durant nou temporades a la sèrie del mateix nom, acabada fa poc: la possibilitat de fer servir el poder de la velocitat hiperlumínica per evitar l'assassinat de la seva mare quan era petit.

Perquè això provoca un merder al Multivers -s'ha arribat a anomenar "la No Way Home de DC", i més d'una cosa hi fa pensar- i en Barry va a parar al passat, però en una línia temporal diferent i condemnada a la desaparició, i la pel·lícula acaba girant al voltant de la necessitat de desenredar la troca, cosa que dona força joc amb la presència de dos Flash amb bagatges i edats diferents, la part més humorística del film, però també altres superherois (i superdolents) convidats.

És a dir, el que en altres encarnacions d'en Flash s'ha resolt d'altres maneres, i donant més importància al lore del personatge -que aquest film toca molt per sobre, desaprofitant per exemple el personatge de l'Iris West (Kiersey Clemons), que només havíem vist en escenes de la Justice League d'en Zack Snyder-, aquí s'agafa com a premissa per obtenir un resultat en què argumentalment interessa tenir altres herois i heroïnes.

Tot plegat, encara que força poca-solta i amb algunes violacions de les pròpies normes de la pel·lícula (per exemple, per què al principi el protagonista necessita recuperar l'energia constantment amb el menjar, però a la batalla final sembla que no li calgui?), esdevé certament espectacular i entretingut, i hi ha cameos de més o menys durada i nivell, un premi per als coneixedors de les adaptacions al cinema i la televisió de DC tant del DC Extended Universe com d'aventures prèvies -i amb presències i absències sonades, a més d'algunes digitalitzacions facials també de desigual resultat-, però no hi ha dubte que serà, si no ho és ja, d'aquelles adaptacions cinematogràfiques de còmics de superherois que no passaran el filtre dels crítics més durs, que salven, en la seva croada contra tot allò que no és Marvel, ben poques cintes de la Distingida Competència.

Tot això del Multivers també és una excusa per transmetre el missatge que quan toques el passat hi ha unes conseqüències difícils de reparar, i es produeixen certs canvis que a la companyia li van molt bé per fer el reboot de l'univers cinematogràfic de DC, que es dirà DC Universe, i que no nega el que hi ha hagut fins ara -la presència de certes cares a The Flash n'és la prova-, però que justifica que els actors, les actrius i fins i tot els propis personatges que veurem a partir d'ara als llargmetratges de la casa siguin diferents -o en versions diferents- dels que havíem vist, sense deixar de fer algunes propostes que es desmarcaran d'aquest univers i formaran part del concepte, vist també als còmics, d'Elseworlds, com ara Joker o la seva seqüela de 2024.

Així, doncs, The Flash és una mena de comiat de tot allò, agredolç per als que ens ho estimàvem i ens hauria agradat que tingués continuïtat, però almenys és més elegant que simplement fer com si no hagués existit res del que hi havia hagut fins ara. A més, és una pel·lícula divertida i plena de fanservice, que segurament podria haver estat millor i que comercialment ha estat una patacada monumental -potser en part també pels embolics amb la justícia que ha tingut el seu protagonista, l'Ezra Miller-, però que a mi m'ha deixat prou satisfet.
 

Un 30è aniversari batmanià

Dimecres va ser el meu 30è aniversari, i com ja sabeu acostumo a fer entrades sobre les coses frikis que em regalen. Aquest cop el pes se l'ha endut sobretot la part dels videojocs, i per tant si us interessa ho haureu de llegir aquí, però malgrat que no hi ha hagut cap còmic sí que m'han regalat coses relacionades amb els còmics, coses que no havia demanat explícitament però que algú que havia estat atenta m'ha entregat.

Aquest sóc jo, per si queda cap lector que no m'hagi vist (i amb això també insinuo que bona part de la gent que comenta les meves entrades també em coneix en persona). I el regal que vull mostrar és, naturalment, aquesta samarreta amb el logo intencionadament desgastat d'en Batman. Encara que demostrar sovint la meva batmanofília, no tenia encara cap samarreta amb el logo. Problema resolt.

I aquí la tenim, envoltada de coses que no tenen a veure amb aquest bloc però que em van fer igualment molta il·lusió, amb l'altre regal relacionat amb el Cavaller Fosc: el DVD amb l'adaptació animada de Batman: Year One, el clàssic de Frank Miller que es considera un dels 5 còmics imprescindibles de la història del personatge.

D'aquesta línia de llargmetratges animats de DC Comics ja n'havia parlat en fer les ressenyes de Batman: Under the Red Hood i Superman/Batman: Public Enemies, però tot i que tinc la intenció d'anar-me comprant totes aquelles que m'interessin he d'admetre que les havia vist gràcies a sistemes que val més que no comenti gaire. 

 

Aquesta és, doncs, la meva primera pel·lícula animada de DC original, i a més correspon a una història que fa força temps que es va saber que estava en producció, però jo no n'havia seguit el procés i em va sorprendre trobar-me-la en edició espanyola un dia mentre remenava per Media Markt. I tan bon punt l'hagi vist en faré una ressenya, després de repassar el còmic original, és clar, per tal de poder comparar els dos productes.

I també amb relació amb el món dels còmics però sense ser-ho estrictament tenim aquestes xapes de l'univers Marvel, amb representació del Capità Amèrica, l'Spider-man, en Punisher i els X-Men. Acabarem amb un regal de cine que, per tant, també encaixa dins Cementiri de Pneumàtics:

Un pòster de Pulp Fiction, una de les meves pel·lícules preferides i que van marcar la meva adolescència. El pòster l'havia volgut des de petit però que mai no m'havia comprat. Quan el pugui emmarcar ho faré i el penjaré en un lloc ben visible del meu petit saló-menjador.