Cinema: The Flash

Després de molt de temps esperant que aquest film arribés, i coneixent ja el personatge de la pel·lícula Justice League, i especialment de la versió d'en Zack Snyder, per fi ha arribat la història protagonitzada per un membre que quedava explorar en solitari, tot i que, com veurem, és un "en solitari" una mica estrany. 

En qualsevol cas, és el darrer (?) espeternec del DC Extended Universe, l'intent de DC d'imitar l'excel·lent univers cinematogràfic de Marvel, que ens ha proporcionat força entreteniment -i a mi m'ha encantat-, però que cal reconèixer que per culpa de males decisions de la companyia a l'hora de cohesionar-ho i la manca de connexió amb la DC televisiva no ha acabat de funcionar del tot.

Centrant-nos en el que ens interessa avui, The Flash és una pel·lícula dirigida per Andy Muschietti amb guió de Christina Hodson, i com deia més amunt, se suposava que havia de ser el llargmetratge per fi dedicat a un dels superherois més populars de DC Comics, però només veient-ne el pòster -i vaig voler evitar informar-me'n més per no menjar-me cap spoiler ni sorpresa, cosa que ha demostrat ser un encert- queda clar que la cosa ha anat per una altra banda.

Quan es va estrenar la pel·lícula Spider-Man: Homecoming vaig lamentar que de seguida es connectés el personatge, en una versió acabada de crear per Marvel Studios, amb els Avengers, com si no tingués prou entitat per funcionar sense els altres superherois almenys en una primera pel·lícula, i amb The Flash tinc el mateix sentiment, però encara en més gran mesura.

Sense voler entrar en spoilers, dels quals faré els mínims possibles, no tinc cap problema amb què el film comenci amb una espectacular persecució a Gotham plena d'explosions i destrucció generalitzada, al capdavall en Barry Allen hi té un paper protagonista en una escena de dubtosa qualitat pel que fa als efectes especials -cosa que em consta que s'ha criticat per la seva irregularitat, amb una de freda i una de calenta, i hi estic d'acord-.

El problema, per a mi, és que acaba depenent massa de la presència d'altres superherois amb l'excusa argumental d'un dilema clàssic a les diferents versions, en paper i audiovisuals, de la història d'un personatge que també he seguit durant nou temporades a la sèrie del mateix nom, acabada fa poc: la possibilitat de fer servir el poder de la velocitat hiperlumínica per evitar l'assassinat de la seva mare quan era petit.

Perquè això provoca un merder al Multivers -s'ha arribat a anomenar "la No Way Home de DC", i més d'una cosa hi fa pensar- i en Barry va a parar al passat, però en una línia temporal diferent i condemnada a la desaparició, i la pel·lícula acaba girant al voltant de la necessitat de desenredar la troca, cosa que dona força joc amb la presència de dos Flash amb bagatges i edats diferents, la part més humorística del film, però també altres superherois (i superdolents) convidats.

És a dir, el que en altres encarnacions d'en Flash s'ha resolt d'altres maneres, i donant més importància al lore del personatge -que aquest film toca molt per sobre, desaprofitant per exemple el personatge de l'Iris West (Kiersey Clemons), que només havíem vist en escenes de la Justice League d'en Zack Snyder-, aquí s'agafa com a premissa per obtenir un resultat en què argumentalment interessa tenir altres herois i heroïnes.

Tot plegat, encara que força poca-solta i amb algunes violacions de les pròpies normes de la pel·lícula (per exemple, per què al principi el protagonista necessita recuperar l'energia constantment amb el menjar, però a la batalla final sembla que no li calgui?), esdevé certament espectacular i entretingut, i hi ha cameos de més o menys durada i nivell, un premi per als coneixedors de les adaptacions al cinema i la televisió de DC tant del DC Extended Universe com d'aventures prèvies -i amb presències i absències sonades, a més d'algunes digitalitzacions facials també de desigual resultat-, però no hi ha dubte que serà, si no ho és ja, d'aquelles adaptacions cinematogràfiques de còmics de superherois que no passaran el filtre dels crítics més durs, que salven, en la seva croada contra tot allò que no és Marvel, ben poques cintes de la Distingida Competència.

Tot això del Multivers també és una excusa per transmetre el missatge que quan toques el passat hi ha unes conseqüències difícils de reparar, i es produeixen certs canvis que a la companyia li van molt bé per fer el reboot de l'univers cinematogràfic de DC, que es dirà DC Universe, i que no nega el que hi ha hagut fins ara -la presència de certes cares a The Flash n'és la prova-, però que justifica que els actors, les actrius i fins i tot els propis personatges que veurem a partir d'ara als llargmetratges de la casa siguin diferents -o en versions diferents- dels que havíem vist, sense deixar de fer algunes propostes que es desmarcaran d'aquest univers i formaran part del concepte, vist també als còmics, d'Elseworlds, com ara Joker o la seva seqüela de 2024.

Així, doncs, The Flash és una mena de comiat de tot allò, agredolç per als que ens ho estimàvem i ens hauria agradat que tingués continuïtat, però almenys és més elegant que simplement fer com si no hagués existit res del que hi havia hagut fins ara. A més, és una pel·lícula divertida i plena de fanservice, que segurament podria haver estat millor i que comercialment ha estat una patacada monumental -potser en part també pels embolics amb la justícia que ha tingut el seu protagonista, l'Ezra Miller-, però que a mi m'ha deixat prou satisfet.
 

Visionats: The Suicide Squad

Fa més de cinc anys vaig anar al cinema a veure la primera adaptació a la gran pantalla d'uns còmics de DC de segona i fins i tot tercera fila, però il·lusionat llavors amb la possible creació d'un univers cinematogràfic coherent i potent com el de la competència, no me la vaig voler perdre.

Com vaig explicar a l'entrada corresponent, em va agradar, soc així, d'anar contra corrent, però també li vaig trobar punts febles, com ara un enemic màgic que trobo que no encaixa amb les característiques dels seus protagonistes. Però va ser àmpliament criticada i no va contribuir, malgrat alguns bons intents, a donar força a l'anomenat DC Extended Universe, que des de llavors ha tingut pel·lícules per a mi força bones, però que no s'està tractant amb el respecte que es mereixerien els productes de la llegendària editorial. 

La culpa la tenen els executius de la Warner Bros., en cancel·lar o modificar projectes encaminats a aconseguir l'esmentat univers cohesiu, a més d'"obligar" els responsables de les pel·lícules a llançar, després del seu pas pels cinemes, versions més llargues, editades i properes a la visió inicial dels directors, que sempre acaben tenint més bona acollida per part del públic.

Això dona lloc també a més d'un reboot, com el de The Batman, que s'estrena al març, o el que avui ens ocupa, que en certa manera trenquen amb el que s'ha mostrat fa molt poc temps, però atès el fracàs de Suicide Squad potser no era mala idea fer aquesta The Suicide Squad, un curiós mig reinici amb intèrprets recuperats i una història totalment diferent, sense referències al film de 2016. 

Dirigida per James Gunn (Guardians of the Galaxy i Guardians of the Galaxy vol. 2), es tracta d'una cinta desacomplexadament gamberra, irreverent i excessiva, que no pretén en cap moment ser considerada una referència del gènere i que, en canvi, vol donar una segona oportunitat a un grup de superdolents en una missió de la temible Amanda Waller, com sempre coaccionats per acceptar-la d'una manera o una altra.

Per tal de mantenir una certa relació amb el primer film, respecte al qual insisteixo en què no hi ha referències, es recuperen alguns personatges, com el del coronel Rick Flag (Joel Kinnaman) i la ja ben establerta Harley Quinn (Margot Robbie, genial en aquest rol, com sempre), que també havia sortit a Birds of Prey, però en general fa força neteja en un intens i fallit desembarcament a la platja de Corto Maltese i renova plantilla.

Tot un encert, perquè si bé confesso que no he arribat a repassar la primera pel·lícula, aquests personatges m'han agradat molt. A banda dels esmentats, tenim nous personatges, encapçalats per en Bloodsport (Idris Elba), i entre els quals hi ha en Peacemaker (John Cena), en King Shark (amb veu de Sylvester Stallone), l'estrany Polka-Dot Man (David Dastmalchian) i la molt entranyable Ratcatcher 2 (Daniela Melchior).

És una renovació benvinguda, sense distraccions perquè tots tenen més o menys la mateixa importància a la missió, tot i que és innegable que la veterana en aquest cas és la Harley Quinn. 

Sigui com sigui, són personatges que donen molt de joc amb la manera de relacionar-se entre ells, amb moments més emotius però sobretot amb força humor, que sovint neix dels peculiars poders o fins i tot febleses que tenen alguns d'ells. 

Pel que fa a la trama de la pel·lícula, aquest cop l'improbable, coaccionat (poca broma amb les bombes que duen al cap) i forçat grup s'ha d'endinsar al país insular fictici de Corto Maltese per destruir al projecte Starfish, que es duu a terme en unes instal·lacions que hi ha en aquell territori, ara que hi ha hagut un canvi de govern a partir d'un cop d'estat i els Estats Units no confien en el nou lideratge.

Quan som testimonis de què és concretament aquest projecte tot plegat esdevé una bogeria molt allunyada del que esperaríem d'una operació encoberta tradicional, però el seu intencionat to de sèrie B passa millor, per molt que un cop més l'amenaça sigui d'una categoria molt per sobre del que se suposa que poden abordar els protagonistes -humans en la seva majoria-, que no pas la que ens vam trobar al primer film. La història és més divertida, més exagerada, amb llum de dia, en espais oberts, amb molta més destrucció en tot un espectacle visual, i l'equip se'n surt amb improvisació, una escassa preparació i les baixes que siguin necessàries. 

Pel que fa al futur de la franquícia, justament un dels seus personatges, en Peacemaker, ha rebut una sèrie pròpia que escriu i majoritàriament dirigeix el mateix James Gunn. Caldrà fer-hi una ullada.

 

 

Cinema: Aquaman

Abans de començar he de fer un advertiment: no el conec gaire, l'Aquaman. Vull dir que sé qui és, és clar, i l'he vist en alguns còmics que tinc de la Lliga de la Justícia, o en algun crossover o especial, però no he llegit cap còmic de la seva col·lecció -tampoc és que l'hagin recopilat gaire, tot s'ha de dir- i en general els temes aquàtics, tant en cinema com en televisió, novel·les i videojocs (les pantalles d'aigua, per exemple, dels jocs d'en Mario), no m'atrauen gaire.

Per tant, soc un profund desconeixedor d'aquest superheroi, i en versió cinematogràfica l'havia vist, és clar, a Justice League, però com que no en sé gran cosa no puc saber si la pel·lícula de què parlo avui és fidel, respectuosa o una bona adaptació dels còmics. Dit això, començo.

Aquaman, dirigida per en James Wan, és la primera de les pel·lícules de l'anomenat DC Extended Universe en estrenar-se, sense comptar, és clar, les d'en Superman i la Wonder Woman, perquè el nou Batman no n'ha necessitat -en tindrà una properament- perquè el públic el conegués, prou popular eren tant ell com la trilogia dirigida per en Christopher Nolan, que no pertany a aquest univers DC cinematogràfic unificat, d'acord, però és recent i el públic la té prou fresca.

En fi, segurament s'haurien d'haver fet les pel·lícules individuals tant d'aquest personatge com d'en Flash i en Cyborg abans de fer Justice League, perquè el públic els conegués bé i es pogués interessar més en la proposta conjunta, tal com va fer amb tant d'èxit Marvel, perquè entenc que part del relatiu fracàs de l'equivalent de DC als Avengers del cinema és això: la gent, el gran públic, no coneixia tres dels personatges de l'equip. Almenys no les seves versions de la gran pantalla. 

En fi, l'Arthur "Aquaman" Curry, interpretat per en Jason Momoa (Stargate Atlantis, Game of Thrones...), el teníem prou vist de la pel·lícula en què compartia destí, a contracor, amb el Cavaller Fosc i companyia, per tant ja l'havíem vist lluitar, n'havíem admirat els músculs i sabíem que es movia lliurement per l'aigua.

Aquí, d'això, en veurem encara més, és clar, però també els seus orígens, explicats, val a dir, d'una manera una mica precipitada: és el fill d'un humà (Temuera Morrison) i una reina d'Atlantis que fuig del seu matrimoni concertat i troba en aquest vigilant de far l'amor autèntic, i que interpreta una tal Nicole Kidman.

L'Arthur, des de ben petit, ha estat capaç de comunicar-se amb les criatures marines, i sabem que mentre creix li expliquen que en realitat és l'hereu del tron d'Atlantis, però ell no en vol saber res, d'això, i es conforma amb la vida tranquil·la que duu al costat del seu pare, tot i que de tant en tant surt a fer de superheroi solitari després d'haver-se estrenat en aquest ofici amb la Lliga de la Justícia i aprofitant la seva força sobrehumana, la capacitat de respirar sota l'aigua i la velocitat que pot assolir dins aquest mitjà.

Però un dia la princesa Mera (Amber Heard) d'un dels regnes que formen Atlantis surt a buscar-lo per demanar-li ajuda en la guerra que el rei actual, l'Orm, està preparant contra els habitants de la superfície, que contaminen el mar sense parar. 

Com es podia esperar, encara que ell inicialment s'hi nega, la pel·lícula no tindria sentit si la cosa es quedés així, i després d'una sèrie d'esdeveniments accedeix a acompanyar-la i mirar de derrotar el seu germanastre. 

El tal Orm té la cara d'en Patrick Wilson (Watchmen), i tot i que oficialment la causa per la qual lluita és noble i pot despertar la nostra simpatia en el fons, si no en la forma, és també força evident que el mou l'ambició personal de ser el governant de tots els mars i tenir el títol d'Ocean Master.

Té una tècnica extraordinària i serà el primer que posarà el protagonista contra les cordes, i fins i tot més que això, i per tant esdevé l'enemic principal del film.

Però la trama no és tan simple ni directa, i les complicacions de tot plegat porten l'Aquaman i la també poderosíssima i hàbil Mera a anar a la recerca d'un element que hauria de permetre al legítim rei derrotar el seu germà, fer-se amb el tron i aturar aquesta guerra entre els dos mons als que pertany.

A banda d'aquestes intrigues de palau, però d'una manera que hi està relacionada i ben trenada, tenim també l'aparició d'en Black Manta (Yahya Abdul-Mateen II), un enemic tan clàssic de l'Aquaman que fins i tot jo el coneixia. 

Hi té un paper més aviat secundari, perquè el tema principal és un altre, però promet, i espero que la cosa aguanti prou com perquè tornem a veure l'Aquaman i aquest enemic en almenys una futura seqüela.

Esmento que també hi veurem els actors Willem Dafoe i Dolph Lundgren, i no entraré en més detalls, tot i que crec que he fet el mínim d'spoilers possible, i ara toca parlar de les meves impressions del film. 

Doncs bé, tenint en compte que l'ambientació submarina em cridava poc l'atenció i que no coneixia el personatge, no esperava gaire d'aquest film, però m'ha agradat força, prou com per estar convençut que m'hauria agradat també si hagués conegut bé l'Arthur Curry i les seves aventures abans de veure aquesta adaptació del seu món.

No és el superheroi més conegut de l'Univers DC, és clar, però sens dubte el film, agradi o no -i quan escric això no sé si ha agradat, però ja compto que no, perquè sembla que en general no agrada cap de les pel·lícules de DC, o gairebé cap-, ara se'l coneixerà molt més.

Una producció espectacular visualment, tant pels bellíssims i corprenedors paisatges subaquàtics com pels efectes especials, i una història que enllaça orígens -d'una manera una mica precipitada, com dic al principi, però alhora s'evita dedicar una hora sencera del metratge a la formació del superheroi, cosa que fa que altres films de DC siguin una mica lents- amb una trama trepidant, interessant i sense cap moment que ens pugui avorrir de cap de les maneres.

No sé què en pensaran els fans, però a mi em sembla que no se li pot demanar res més. Espero que les properes propostes de la DC cinematogràfica, començant per Shazam! l'any vinent i un 2020 carregadet, estiguin a un nivell similar. Si és així, la cosa -que, hi insisteixo, a mi ja m'està agradant molt- pot remuntar també per a la majoria del públic.