Cinema: Creed II

El 5 de febrer de 2016 vaig publicar una entrada sobre la resurrecció de la saga Rocky, en la forma de Creed, una pel·lícula protagonitzada pel fill del difunt rival del boxejador i, casualitats de la vida, exactament tres anys més tard en veia la seqüela, que a continuació repasso avisant, com l'altre cop, que és una saga que m'agrada moltíssim i que cap pel·lícula del púgil italoamericà m'ha decebut, per més que es facin conyes sobre la decreixent qualitat de les entregues de la longevíssima franquícia.

Vaig dir en criticar Creed que era un episodi extra excel·lent en una saga que ja estava tancada, i que creia que, per més que m'agradés tot el conjunt, era hora de deixar-ho estar, i que valia més que no ho allarguessin. Doncs bé, ho han acabat fent (i quan vaig fer aquella entrada ja se sabia, però jo no me n'havia assabentat). I aquest és el resultat.

Creed II, subtitulada "La leyenda de Rocky" en castellà per motius comercials obvis, però sense que calgui i d'una manera una mica absurda, és una pel·lícula dirigida per Steven Caple, Jr., amb en Sylvester Stallone aquest cop limitant-se a coescriure'n el guió.

I malgrat que vaig dir amb Creed que la cosa es podia quedar allà, al mestre Stallone li quedaven coses per dir, i ara sí que les ha dit i assegura que, aquest cop de debò, la saga s'ha acabat.

Ho fa amb la segona oportunitat que ja li va donar al personatge d'en Rocky després que a la primera pel·lícula, la de 1976, l'oscaritzada, el protagonista perdés el combat final per punts. Com que l'Adonis Creed (Michael B. Jordan) -el fill de l'Apollo, el boxejador que va derrotar en Rocky a la primera pel·lícula i que va ser derrotar per ell a Rocky II- també va perdre per punts al film que protagonitzava, Creed II era l'oportunitat d'esdevenir el campió del món dels pesos pesants, i així és, si em disculpeu l'spoiler.

El que passa és que, al contrari que a Rocky II, això s'explica ràpidament i sense que sigui el tema central de la trama, perquè de sobte la pel·lícula repeteix estructures vistes a Rocky III i Rocky IV: per una banda, el campió és criticat per vèncer un rival considerat molt per sota del seu nivell i es qüestiona la seva aptitud, com a la tercera entrega, i per l'altra això queda demostrat del tot amb una derrota espectacular contra el gran "dolent" de Creed II.

És en Viktor Drago (Florian Munteanu), el fill de l'Ivan Drago (Dolph Lundgren), el temible boxador rus de Rocky IV que va matar el pare de l'Adonis sobre el ring, i de qui es va venjar en Rocky amb una victòria fora de casa, a la llavors Unió Soviètica.

Ara, el ressentit -perquè aquella derrota va acabar amb la seva carrera- exboxejador, en veure que el protegit del seu antic rival ha esdevingut el campió del món, sorgeix de la foscor i deixa anar la bèstia que fa temps que entrena, que és ni més ni menys que el seu fill, una altra màquina de matar. I en el primer combat contra en Donnie (com anomenen afectuosament l'Adonis) gairebé tornem a tenir un disgust, com en el cas del seu pare, una picada d'ullet que fins i tot a mi, fanboy de Rocky, em va semblar excessiva.

Era un combat per al qual en Rocky s'havia negat a preparar-lo, i és que no ho veia ni clar ni necessari. La venjança, diu, és inútil i no val la pena, i confessa que quan ell es va venjar d'en Drago li van quedar seqüeles irreparables.

És evident, perquè ja sabem com van les pel·lícules de boxa en general i les de Rocky en particular, que després d'una derrota -que en aquest film no és ben bé així, però em guardaré aquest detall- ve la revenja (que no venjança, compte. Són paraules diferents), i per a aquest segon combat sí que el vell expúgil sent la necessitat de preparar bé el seu deixeble, perquè ja ha vist que és tossut i què passa quan puja al ring sense tenir-lo a ell al seu costat.

Com era d'esperar, i ja ens agrada que sigui així, Creed II és altre cop una història de superació personal, de saber-se mantenir al cim del món, malgrat les dificultats, després d'haver-hi arribat amb molt d'esforç.

També veiem que en l'Adonis es repeteix una mica la història d'en Rocky, i el personatge de la Bianca (Tessa Thompson), que sens dubte és una nova versió de la mítica Adrian, fa el mateix paper de recolzament del protagonista, però per sort amb projectes i ambicions personals, en aquest cas de la música -és espectacular l'entrada al combat final, amb ella cantant-. En qualsevol cas, hi veiem les mateixes etapes de la joventut que ja vam veure a les tres primeres pel·lícules d'en Rocky.

Evidentment, les escenes de combats estan filmades de manera magnífica -amb una forta presència de la cadena HBO, això sí- i el combat definitiu contra en Viktor Drago és el que s'endú més metratge, com és natural.

A més, en aquest cas, i així ens ho insinuaven les escenes fora del ring, hi veurem les febleses, la part humana, d'un Viktor que se sent utilitzat pel seu pare i un Ivan que se sent frustrat quan veu que l'Adonis ofereix tanta resistència i dilueix la possible victòria contundent del seu fill i la seva oportunitat de recuperar la reputació, tot plegat agreujat pels gestos de menyspreu de la seva exdona, una Ludmilla Drago interpretada altre cop per la Brigitte Nielsen, que curiosament va estar casada amb en Sylvester Stallone breument un temps després de Rocky IV, on ella ja sortia.

Deia en una entrevista en Dolph Lundgren que li ha agradat poder tornar a fer d'Ivan Drago, encara que se l'hagi associat sempre a aquell personatge i hagi eclipsat la seva carrera cinematogràfica, perquè almenys l'ha pogut interpretar amb una vessant humana que no es va veure a la quarta pel·lícula de la saga.

I hi estic d'acord: més enllà del festival de picades d'ullet i fanservice d'aquesta pel·lícula, que no per això és menys bona pel que fa al guió, s'ha sabut aportar alguna cosa nova i donar un tancament adequat els personatges de les velles generacions. Fins i tot a un Rocky que té un fill biològic, amb qui fa anys que no parla, una subtrama amb què la pel·lícula també treballa.

Creed II, ara sí, és el final perfecte per a una saga que literalment es començava a repetir, però que s'ha repetit perquè l'Stallone ho ha volgut. Ha servit com a comiat per a un personatge icònic de la història del cinema, i alhora com a presentació d'un altre que no ho serà tant, però que es dona a entendre que seguirà el camí de l'èxit del seu mentor sense oblidar el llegat del seu pare, com si fos un fill de tots dos homes, antics rivals i amics.

Però amb vuit pel·lícules, les últimes tres de to crepuscular -quatre si hi comptem la injustament destrossada Rocky V-, ha arribat el moment d'acomiadar-nos d'aquesta franquícia que sempre podem tornar a veure i que serà recordada durant molts anys. Yo, Sly, you did it!

Cinema: Aquaman

Abans de començar he de fer un advertiment: no el conec gaire, l'Aquaman. Vull dir que sé qui és, és clar, i l'he vist en alguns còmics que tinc de la Lliga de la Justícia, o en algun crossover o especial, però no he llegit cap còmic de la seva col·lecció -tampoc és que l'hagin recopilat gaire, tot s'ha de dir- i en general els temes aquàtics, tant en cinema com en televisió, novel·les i videojocs (les pantalles d'aigua, per exemple, dels jocs d'en Mario), no m'atrauen gaire.

Per tant, soc un profund desconeixedor d'aquest superheroi, i en versió cinematogràfica l'havia vist, és clar, a Justice League, però com que no en sé gran cosa no puc saber si la pel·lícula de què parlo avui és fidel, respectuosa o una bona adaptació dels còmics. Dit això, començo.

Aquaman, dirigida per en James Wan, és la primera de les pel·lícules de l'anomenat DC Extended Universe en estrenar-se, sense comptar, és clar, les d'en Superman i la Wonder Woman, perquè el nou Batman no n'ha necessitat -en tindrà una properament- perquè el públic el conegués, prou popular eren tant ell com la trilogia dirigida per en Christopher Nolan, que no pertany a aquest univers DC cinematogràfic unificat, d'acord, però és recent i el públic la té prou fresca.

En fi, segurament s'haurien d'haver fet les pel·lícules individuals tant d'aquest personatge com d'en Flash i en Cyborg abans de fer Justice League, perquè el públic els conegués bé i es pogués interessar més en la proposta conjunta, tal com va fer amb tant d'èxit Marvel, perquè entenc que part del relatiu fracàs de l'equivalent de DC als Avengers del cinema és això: la gent, el gran públic, no coneixia tres dels personatges de l'equip. Almenys no les seves versions de la gran pantalla. 

En fi, l'Arthur "Aquaman" Curry, interpretat per en Jason Momoa (Stargate Atlantis, Game of Thrones...), el teníem prou vist de la pel·lícula en què compartia destí, a contracor, amb el Cavaller Fosc i companyia, per tant ja l'havíem vist lluitar, n'havíem admirat els músculs i sabíem que es movia lliurement per l'aigua.

Aquí, d'això, en veurem encara més, és clar, però també els seus orígens, explicats, val a dir, d'una manera una mica precipitada: és el fill d'un humà (Temuera Morrison) i una reina d'Atlantis que fuig del seu matrimoni concertat i troba en aquest vigilant de far l'amor autèntic, i que interpreta una tal Nicole Kidman.

L'Arthur, des de ben petit, ha estat capaç de comunicar-se amb les criatures marines, i sabem que mentre creix li expliquen que en realitat és l'hereu del tron d'Atlantis, però ell no en vol saber res, d'això, i es conforma amb la vida tranquil·la que duu al costat del seu pare, tot i que de tant en tant surt a fer de superheroi solitari després d'haver-se estrenat en aquest ofici amb la Lliga de la Justícia i aprofitant la seva força sobrehumana, la capacitat de respirar sota l'aigua i la velocitat que pot assolir dins aquest mitjà.

Però un dia la princesa Mera (Amber Heard) d'un dels regnes que formen Atlantis surt a buscar-lo per demanar-li ajuda en la guerra que el rei actual, l'Orm, està preparant contra els habitants de la superfície, que contaminen el mar sense parar. 

Com es podia esperar, encara que ell inicialment s'hi nega, la pel·lícula no tindria sentit si la cosa es quedés així, i després d'una sèrie d'esdeveniments accedeix a acompanyar-la i mirar de derrotar el seu germanastre. 

El tal Orm té la cara d'en Patrick Wilson (Watchmen), i tot i que oficialment la causa per la qual lluita és noble i pot despertar la nostra simpatia en el fons, si no en la forma, és també força evident que el mou l'ambició personal de ser el governant de tots els mars i tenir el títol d'Ocean Master.

Té una tècnica extraordinària i serà el primer que posarà el protagonista contra les cordes, i fins i tot més que això, i per tant esdevé l'enemic principal del film.

Però la trama no és tan simple ni directa, i les complicacions de tot plegat porten l'Aquaman i la també poderosíssima i hàbil Mera a anar a la recerca d'un element que hauria de permetre al legítim rei derrotar el seu germà, fer-se amb el tron i aturar aquesta guerra entre els dos mons als que pertany.

A banda d'aquestes intrigues de palau, però d'una manera que hi està relacionada i ben trenada, tenim també l'aparició d'en Black Manta (Yahya Abdul-Mateen II), un enemic tan clàssic de l'Aquaman que fins i tot jo el coneixia. 

Hi té un paper més aviat secundari, perquè el tema principal és un altre, però promet, i espero que la cosa aguanti prou com perquè tornem a veure l'Aquaman i aquest enemic en almenys una futura seqüela.

Esmento que també hi veurem els actors Willem Dafoe i Dolph Lundgren, i no entraré en més detalls, tot i que crec que he fet el mínim d'spoilers possible, i ara toca parlar de les meves impressions del film. 

Doncs bé, tenint en compte que l'ambientació submarina em cridava poc l'atenció i que no coneixia el personatge, no esperava gaire d'aquest film, però m'ha agradat força, prou com per estar convençut que m'hauria agradat també si hagués conegut bé l'Arthur Curry i les seves aventures abans de veure aquesta adaptació del seu món.

No és el superheroi més conegut de l'Univers DC, és clar, però sens dubte el film, agradi o no -i quan escric això no sé si ha agradat, però ja compto que no, perquè sembla que en general no agrada cap de les pel·lícules de DC, o gairebé cap-, ara se'l coneixerà molt més.

Una producció espectacular visualment, tant pels bellíssims i corprenedors paisatges subaquàtics com pels efectes especials, i una història que enllaça orígens -d'una manera una mica precipitada, com dic al principi, però alhora s'evita dedicar una hora sencera del metratge a la formació del superheroi, cosa que fa que altres films de DC siguin una mica lents- amb una trama trepidant, interessant i sense cap moment que ens pugui avorrir de cap de les maneres.

No sé què en pensaran els fans, però a mi em sembla que no se li pot demanar res més. Espero que les properes propostes de la DC cinematogràfica, començant per Shazam! l'any vinent i un 2020 carregadet, estiguin a un nivell similar. Si és així, la cosa -que, hi insisteixo, a mi ja m'està agradant molt- pot remuntar també per a la majoria del públic.

La saga Rocky

Tot i que no en miro mai cap combat a la televisió (i al contrari del que passa amb el meu esport preferit, el beisbol, en aquest cas sí que arriben a la programació en obert), he de dir que la boxa m'encanta. O almenys m'encanta tal com la mostren al cinema, i és per això que m'agraden pel·lícules com Million Dollar Baby, Cinderella Man o, evidentment, la saga Rocky, de la qual avui parlaré a bastament (amb spoilers).

Abans de res, però, vull sortir en defensa del mestre Sylvester Stallone (1946), un actor que la gent sovint etiqueta com el típic intèrpret d'acció hipermusculat i amb poca capacitat cerebral de manera tremendament injusta. No és l'Al Pacino ni en Robert De Niro, d'acord (encara que al doblatge en català i castellà comparteixi amb ells la veu del senyor Ricard Solans), però la impressió que fa l'Sly es deu als problemes amb els fòrceps que va tenir en néixer i que li van provocar una paràlisi facial parcial, que també afecta la seva llengua, de manera que té dificultats per a vocalitzar i per a mostrar gaire expressivitat en les seves actuacions.

La saga Rocky, a més, és objecte (per part dels ignorants, és clar) de mofes i paròdies a causa de la gran quantitat d'entregues que té, però va començar amb força el 1976 convertint en 225 milions aproximadament 1 milió de dòlars de pressupost (la pel·lícula amb més guanys d'aquell any i la setena amb més beneficis de la història en comparació amb la inversió inicial) i enduent-se un munt de nominacions als Oscar, de les quals dues van arribar a premi, concretament a la Millor Pel·lícula i al Millor Director (Paul G. Avildsen). El guió del mateix Stallone, i la seva interpretació, van ser alguns dels altres elements nominats, per cert.

Amb aquest tràiler es presentava als Estats Units d'aquella època la pel·lícula, tot i que fa una mica de vergonya aliena en dedicar-se especialment a l'actor, llavors molt menys conegut que no pas ara, en comptes de centrar-se en el personatge. 

Basant-se en els boxadors reals Rocky Marciano pels seus orígens, Joe Frazier (que fa un cameo a la primera pel·lícula) per l'ambientació a Filadèlfia i l'entrenament a la carnisseria i Chuck Wepner pel gran paper que va fer contra tot pronòstic en el seu combat amb en Muhammad Ali el 1975, Rocky està protagonitzada per en Rocky Balboa, un boxador aficionat que fa de recol·lector de pagaments per a un prestamista i que un dia és desafiat per l'Apollo Creed (Carl Weathers), el campió mundial dels pesos pesants, que vol muntar un espectacle lluitant contra un personatge de tan poca importància com el protagonista del film.

La pel·lícula gira al voltant de l'ascens a la fama d'aquest lluitador, que viu als barris baixos de Filadèlfia i està enamorat d'una tímida dependenta local, l'Adrian (Talia Shire). Per tal d'estar a l'alçada del combat haurà de seguir un dur entrenament, tant físic com mental, i ens oferirà un combat èpic, com també èpica és la música, encara setantera, que hem d'agrair a Bill Conti

A la primera pel·lícula en Rocky perdia el combat per punts, cosa que no el va fer menys admirable, però el 1979 arribaria Rocky II, aquest cop ja dirigida pel mateix Stallone, on tindria lloc la revenja i per fi veuríem guanyar el protagonista, a més del seu casament i el naixement del seu fill.

Els metges li aconsellen deixar la boxa pel risc de despreniment de retina que pateix després del primer combat amb l'Apollo, i ell decideix retirar-se, però no administra bé els seus diners i aviat torna a ser pobre. Per altra banda, l'Apollo vol demostrar que la bona actuació de l'inexpert Rocky va ser pura xamba i el desafia altra vegada, però és la seva perdició perquè aquest cop qui guanya és el Poltre Italià.

Si la primera pel·lícula es considera una de les millors de la història del cinema i la segona va agradar gairebé tant com l'original (tot i que amb molts menys premis i nominacions), a la tercera la cosa va començar a anar de baixada i destaca sobretot per la cançó The Eye of the Tiger, de Survivor. 

Rocky III, de 1982, allarga la història de l'única manera que ho podia fer: el campió s'ha acomodat i és desafiat pel jove James "Clubber" Lang (interpretat pel popular Mr. T, que sortia a The A-Team com a M. A. Barracus), que l'acusa de defensar el títol només contra rivals de poc nivell, i el cert és que ha estat així, tot i que en Rocky, ara ric, famós i influent, no sabia que els que mouen els fils en el món de la boxa hi estaven ficant cullerada per tal de mantenir-lo com a número u. Naturalment acceptarà el desafiament i... el veurem perdre, de manera que haurà de reconquistar el títol de campió mundial dels pesos pesants gràcies a l'entrenament del seu rival però ara també amic Apollo Creed.

Segurament aquest és el moment més memorable del film, que per a mi certament està per sota del nivell dels dos primers, i fins i tot d'algun dels posteriors, encara que en general les puntuacions de la saga vagin de baixada, i pronunciada, amb l'excepció de la sisena i última entrega, on ja arribarem.

A més, el retrat de la relació de bons amics dels que abans eren rivals enllaça amb els fets de la quarta pel·lícula, perquè origina la motivació d'en Rocky en aquella entrega.

Doncs sí, perquè a Rocky IV (1985) trobem la impactant mort en combat de l'Apollo a mans del temible Ivan Drago (Dolph Lundgren), de la Unió Soviètica, que desafia el món i es presenta com el millor atleta sobre la capa de la Terra. 

En Rocky decidirà venjar el seu amic i enfrontar-se a aquest rival en principi superior a ell en tots els sentits i  que basa el seu poder en la tecnologia i els anabolitzants, mentre que l'italoamericà s'entrena amb mètodes ben durs, però naturals. 

La pel·lícula va rebre notes mitjanes per sota de l'aprovat, i a més té un evident i exagerat to patriòtic i de propaganda anticomunista, però va ser la que va obtenir més ingressos de tota la saga i va ser una de les primeres pel·lícules amb efectes de so realistes pel que fa a la lluita. S'explica també que els cops de puny que s'hi veuen són reals, no tan coreografiats com en les anteriors entregues, i que l'Stallone va haver d'anar a l'hospital una vegada per un cop de puny al pit per part d'en Lundgren, que també va fer emprenyar Carl Weathers fins al punt que gairebé deixa la pel·lícula abans d'hora.

Més de 20 anys després es tornarien a veure les cares, i tornarien a actuar junts, a la saga The Expendables, que el 2012 arribava a la seva segona entrega. I tan amics. 

En aquest punt Sylvester Stallone volia tancar la saga i ho volia fer amb Rocky V, que es va estrenar el 1990 i es presentava amb el tràiler que veurem a continuació:

El tràiler destrossa bastant la pel·lícula, ja us ho dic ara, però igualment en faré una breu sinopsi: en Rocky acaba de tornar del seu combat a Rússia (tot i així el seu fill ha crescut uns anys i ara és interpretat per en Sage Stallone, fill a la vida real de l'Sly) i li diagnostiquen danys cerebrals que l'obliguen a retirar-se, ara sí.

Per a acabar-ho d'adobar, el seu comptable l'ha estafat i ha perdut tot el que tenia en termes econòmics, de manera que ha de tornar al barri de classe treballadora d'on va sortir i buscar, tant ell com la seva dona i el seu mític cunyat Paulie, noves maneres de guanyar-se la vida. Però no deixa del tot la boxa, perquè entrenarà un nou campió mentre deixa de banda la relació amb el seu fill adolescent.

La pel·lícula va ser un fracàs (comercialment no, però sí que va tenir molts menys beneficis que les anteriors), i el mateix Stallone reconeix que la va fer només pels diners, que la va descuidar deixant que la dirigís Avildsen (que tot i així va aconseguir l'Oscar per la primera pel·lícula) per tal de no anar tant de bòlit i que no és la manera com hauria d'haver acabat la saga.

Rocky V havia de ser el final de la història i fins i tot s'havia decidit que el protagonista morís al final del film, decisió que va canviar a última hora Stallone, que n'era el guionista. A mi m'agrada, ho reconec i me n'enorgulleixo, crec que és la continuació lògica de la història i la trobo més interessant que la tercera i la quarta, però en general va ser un fracàs en tots els sentits (potser la gent ja estava cansada de tantes entregues, o no va veure amb bons ulls un film on en Rocky no competís en un ring, no ho sé) i al senyor Stallone li va quedar l'espina clavada, que es va poder treure 16 anys després.



El 2006 s'estrenava Rocky Balboa, popularment coneguda també com a Rocky VI. Mai no havia passat tant de temps entre entrega i entrega, Sylvester Stallone tenia 60 anys i després del que va passar amb la cinquena part ningú no s'esperava res de bo.

Tothom es va equivocar: és molt bona, i així s'ha reconegut. Stallone torna a dirigir-se a si mateix, presenta una història més o menys versemblant, afegeix el toc dramàtic de la defunció de la seva dona Adrian uns anys abans a causa del càncer (no és perquè la Talia Shire no hi volgués participar, ja que tots dos van desmentir aquest extrem i fins i tot surt als crèdits encara que a la pel·lícula només aparegui en flaixbacs i en fotografies), el naixement d'una nova història d'amor (que només s'insinua, sense precipitar els esdeveniments), la recuperació del repartiment de les anteriors entregues (en Burt Young torna a fer de Paulie 16 anys després, per exemple, tot i que el fill aquest cop és en Milo Ventimiglia (Herois)) i contínues referències a la primera pel·lícula, per primera vegada un combat real en comptes de coreografiat i una realització més propera a la de la boxa televisada que no pas a la del cinema... Tot encertadíssim.

Si no es veu la pel·lícula hom pensa que l'Stallone repapiejava, al cap i a la fi l'home llavors ja tenia 60 anys, els seus músculs començaven a fer angúnia i la seva cara mostrava evidents símptomes de cirurgia estètica i altres tractaments per tal de mantenir-se relativament jove.

Però no: Rocky Balboa, que es diu així perquè és el final de la història —ara ja definitivament—, és el digne tancament de la saga, que a més descriu un cercle perquè aquesta entrega és la que més s'assembla a la primera, fins i tot en el resultat del combat on, aquest cop sí, veiem en Rocky lluitar en un ring (a Rocky V ho fa només al carrer), perquè igual que a Rocky perd per punts després de fer un molt bon paper. I què passa amb allò de retirar-se pels danys cerebrals que tenia a Rocky V? Bé, segons Stallone l'error va ser el que deia l'argument d'aquella entrega, perquè pel que sembla ho va estar investigant i els danys que s'hi descrivien eren exagerats en relació als que pateixen els boxadors. A més, sense la presència de l'Adrian amoïnant-se per ell s'eliminava el segon obstacle potencial al seu retorn a aquesta disciplina.

Com dèiem, és versemblant: un exboxador de prop de 60 anys (l'argument el rejovenia una mica) no podria aspirar a res més que a fer un bon paper contra el campió vigent, que encara que es consideri que aquest ha tingut combats fàcils (com li passava al mateix Rocky a Rocky III, si recordeu el que hem dit més amunt) té un palmarès espectacular amb moltes victòries per KO. Ja és prou èpic, no calia exagerar mostrant una victòria poc creïble del protagonista. Un altre encert, tot i que si voleu veure un resultat diferent el trobareu al final alternatiu de l'edició domèstica.

De fet és com si l'argument del film fos la pròpia història de la saga i del mateix Stallone: quan el campió mundial dels pesos pesants és comparat amb el llegendari Rocky i la majoria de la gent considera que l'italoamericà era millor en la seva època, el paio desafia la vella glòria i duen a terme un combat d'exhibició, on tothom espera que en Rocky faci el ridícul. Però no és pas així: gaudeix de la calidesa del públic i fa un paper més que digne, després del qual ja se'n pot anar content, tal com passa amb la franquícia i Sylvester Stallone.

M'ha quedat molt bon gust de boca en veure el final de la saga, que amb els seus alts i baixos és una de les més conegudes i populars de la història del cinema, amb un gran impacte cultural i molta presència en forma de paròdies i referències en tota mena de mitjans.

La seva música, algunes de les seves frases, l'estàtua de bronze que li erigien a Rocky III al capdamunt de les mítiques escales que tothom qui ha passat per davant del Museu d'Art de Filadèlfia ha pujat corrent alguna vegada per tal d'imitar en Rocky Balboa (i que ha estat moguda diverses vegades fins que el 2006, en el 30è aniversari de la primera pel·lícula i l'estrena de la sisena i última, es va col·locar prop del peu de les esmentades escales), i la popularització de la boxa com a disciplina són les empremtes més importants que ha deixat aquella història que se li va acudir a un home musculós i amb cara de babau sovint injustament mal considerat.