Cinema: Aquaman

Abans de començar he de fer un advertiment: no el conec gaire, l'Aquaman. Vull dir que sé qui és, és clar, i l'he vist en alguns còmics que tinc de la Lliga de la Justícia, o en algun crossover o especial, però no he llegit cap còmic de la seva col·lecció -tampoc és que l'hagin recopilat gaire, tot s'ha de dir- i en general els temes aquàtics, tant en cinema com en televisió, novel·les i videojocs (les pantalles d'aigua, per exemple, dels jocs d'en Mario), no m'atrauen gaire.

Per tant, soc un profund desconeixedor d'aquest superheroi, i en versió cinematogràfica l'havia vist, és clar, a Justice League, però com que no en sé gran cosa no puc saber si la pel·lícula de què parlo avui és fidel, respectuosa o una bona adaptació dels còmics. Dit això, començo.

Aquaman, dirigida per en James Wan, és la primera de les pel·lícules de l'anomenat DC Extended Universe en estrenar-se, sense comptar, és clar, les d'en Superman i la Wonder Woman, perquè el nou Batman no n'ha necessitat -en tindrà una properament- perquè el públic el conegués, prou popular eren tant ell com la trilogia dirigida per en Christopher Nolan, que no pertany a aquest univers DC cinematogràfic unificat, d'acord, però és recent i el públic la té prou fresca.

En fi, segurament s'haurien d'haver fet les pel·lícules individuals tant d'aquest personatge com d'en Flash i en Cyborg abans de fer Justice League, perquè el públic els conegués bé i es pogués interessar més en la proposta conjunta, tal com va fer amb tant d'èxit Marvel, perquè entenc que part del relatiu fracàs de l'equivalent de DC als Avengers del cinema és això: la gent, el gran públic, no coneixia tres dels personatges de l'equip. Almenys no les seves versions de la gran pantalla. 

En fi, l'Arthur "Aquaman" Curry, interpretat per en Jason Momoa (Stargate Atlantis, Game of Thrones...), el teníem prou vist de la pel·lícula en què compartia destí, a contracor, amb el Cavaller Fosc i companyia, per tant ja l'havíem vist lluitar, n'havíem admirat els músculs i sabíem que es movia lliurement per l'aigua.

Aquí, d'això, en veurem encara més, és clar, però també els seus orígens, explicats, val a dir, d'una manera una mica precipitada: és el fill d'un humà (Temuera Morrison) i una reina d'Atlantis que fuig del seu matrimoni concertat i troba en aquest vigilant de far l'amor autèntic, i que interpreta una tal Nicole Kidman.

L'Arthur, des de ben petit, ha estat capaç de comunicar-se amb les criatures marines, i sabem que mentre creix li expliquen que en realitat és l'hereu del tron d'Atlantis, però ell no en vol saber res, d'això, i es conforma amb la vida tranquil·la que duu al costat del seu pare, tot i que de tant en tant surt a fer de superheroi solitari després d'haver-se estrenat en aquest ofici amb la Lliga de la Justícia i aprofitant la seva força sobrehumana, la capacitat de respirar sota l'aigua i la velocitat que pot assolir dins aquest mitjà.

Però un dia la princesa Mera (Amber Heard) d'un dels regnes que formen Atlantis surt a buscar-lo per demanar-li ajuda en la guerra que el rei actual, l'Orm, està preparant contra els habitants de la superfície, que contaminen el mar sense parar. 

Com es podia esperar, encara que ell inicialment s'hi nega, la pel·lícula no tindria sentit si la cosa es quedés així, i després d'una sèrie d'esdeveniments accedeix a acompanyar-la i mirar de derrotar el seu germanastre. 

El tal Orm té la cara d'en Patrick Wilson (Watchmen), i tot i que oficialment la causa per la qual lluita és noble i pot despertar la nostra simpatia en el fons, si no en la forma, és també força evident que el mou l'ambició personal de ser el governant de tots els mars i tenir el títol d'Ocean Master.

Té una tècnica extraordinària i serà el primer que posarà el protagonista contra les cordes, i fins i tot més que això, i per tant esdevé l'enemic principal del film.

Però la trama no és tan simple ni directa, i les complicacions de tot plegat porten l'Aquaman i la també poderosíssima i hàbil Mera a anar a la recerca d'un element que hauria de permetre al legítim rei derrotar el seu germà, fer-se amb el tron i aturar aquesta guerra entre els dos mons als que pertany.

A banda d'aquestes intrigues de palau, però d'una manera que hi està relacionada i ben trenada, tenim també l'aparició d'en Black Manta (Yahya Abdul-Mateen II), un enemic tan clàssic de l'Aquaman que fins i tot jo el coneixia. 

Hi té un paper més aviat secundari, perquè el tema principal és un altre, però promet, i espero que la cosa aguanti prou com perquè tornem a veure l'Aquaman i aquest enemic en almenys una futura seqüela.

Esmento que també hi veurem els actors Willem Dafoe i Dolph Lundgren, i no entraré en més detalls, tot i que crec que he fet el mínim d'spoilers possible, i ara toca parlar de les meves impressions del film. 

Doncs bé, tenint en compte que l'ambientació submarina em cridava poc l'atenció i que no coneixia el personatge, no esperava gaire d'aquest film, però m'ha agradat força, prou com per estar convençut que m'hauria agradat també si hagués conegut bé l'Arthur Curry i les seves aventures abans de veure aquesta adaptació del seu món.

No és el superheroi més conegut de l'Univers DC, és clar, però sens dubte el film, agradi o no -i quan escric això no sé si ha agradat, però ja compto que no, perquè sembla que en general no agrada cap de les pel·lícules de DC, o gairebé cap-, ara se'l coneixerà molt més.

Una producció espectacular visualment, tant pels bellíssims i corprenedors paisatges subaquàtics com pels efectes especials, i una història que enllaça orígens -d'una manera una mica precipitada, com dic al principi, però alhora s'evita dedicar una hora sencera del metratge a la formació del superheroi, cosa que fa que altres films de DC siguin una mica lents- amb una trama trepidant, interessant i sense cap moment que ens pugui avorrir de cap de les maneres.

No sé què en pensaran els fans, però a mi em sembla que no se li pot demanar res més. Espero que les properes propostes de la DC cinematogràfica, començant per Shazam! l'any vinent i un 2020 carregadet, estiguin a un nivell similar. Si és així, la cosa -que, hi insisteixo, a mi ja m'està agradant molt- pot remuntar també per a la majoria del públic.