Cinema: Aquaman

Abans de començar he de fer un advertiment: no el conec gaire, l'Aquaman. Vull dir que sé qui és, és clar, i l'he vist en alguns còmics que tinc de la Lliga de la Justícia, o en algun crossover o especial, però no he llegit cap còmic de la seva col·lecció -tampoc és que l'hagin recopilat gaire, tot s'ha de dir- i en general els temes aquàtics, tant en cinema com en televisió, novel·les i videojocs (les pantalles d'aigua, per exemple, dels jocs d'en Mario), no m'atrauen gaire.

Per tant, soc un profund desconeixedor d'aquest superheroi, i en versió cinematogràfica l'havia vist, és clar, a Justice League, però com que no en sé gran cosa no puc saber si la pel·lícula de què parlo avui és fidel, respectuosa o una bona adaptació dels còmics. Dit això, començo.

Aquaman, dirigida per en James Wan, és la primera de les pel·lícules de l'anomenat DC Extended Universe en estrenar-se, sense comptar, és clar, les d'en Superman i la Wonder Woman, perquè el nou Batman no n'ha necessitat -en tindrà una properament- perquè el públic el conegués, prou popular eren tant ell com la trilogia dirigida per en Christopher Nolan, que no pertany a aquest univers DC cinematogràfic unificat, d'acord, però és recent i el públic la té prou fresca.

En fi, segurament s'haurien d'haver fet les pel·lícules individuals tant d'aquest personatge com d'en Flash i en Cyborg abans de fer Justice League, perquè el públic els conegués bé i es pogués interessar més en la proposta conjunta, tal com va fer amb tant d'èxit Marvel, perquè entenc que part del relatiu fracàs de l'equivalent de DC als Avengers del cinema és això: la gent, el gran públic, no coneixia tres dels personatges de l'equip. Almenys no les seves versions de la gran pantalla. 

En fi, l'Arthur "Aquaman" Curry, interpretat per en Jason Momoa (Stargate Atlantis, Game of Thrones...), el teníem prou vist de la pel·lícula en què compartia destí, a contracor, amb el Cavaller Fosc i companyia, per tant ja l'havíem vist lluitar, n'havíem admirat els músculs i sabíem que es movia lliurement per l'aigua.

Aquí, d'això, en veurem encara més, és clar, però també els seus orígens, explicats, val a dir, d'una manera una mica precipitada: és el fill d'un humà (Temuera Morrison) i una reina d'Atlantis que fuig del seu matrimoni concertat i troba en aquest vigilant de far l'amor autèntic, i que interpreta una tal Nicole Kidman.

L'Arthur, des de ben petit, ha estat capaç de comunicar-se amb les criatures marines, i sabem que mentre creix li expliquen que en realitat és l'hereu del tron d'Atlantis, però ell no en vol saber res, d'això, i es conforma amb la vida tranquil·la que duu al costat del seu pare, tot i que de tant en tant surt a fer de superheroi solitari després d'haver-se estrenat en aquest ofici amb la Lliga de la Justícia i aprofitant la seva força sobrehumana, la capacitat de respirar sota l'aigua i la velocitat que pot assolir dins aquest mitjà.

Però un dia la princesa Mera (Amber Heard) d'un dels regnes que formen Atlantis surt a buscar-lo per demanar-li ajuda en la guerra que el rei actual, l'Orm, està preparant contra els habitants de la superfície, que contaminen el mar sense parar. 

Com es podia esperar, encara que ell inicialment s'hi nega, la pel·lícula no tindria sentit si la cosa es quedés així, i després d'una sèrie d'esdeveniments accedeix a acompanyar-la i mirar de derrotar el seu germanastre. 

El tal Orm té la cara d'en Patrick Wilson (Watchmen), i tot i que oficialment la causa per la qual lluita és noble i pot despertar la nostra simpatia en el fons, si no en la forma, és també força evident que el mou l'ambició personal de ser el governant de tots els mars i tenir el títol d'Ocean Master.

Té una tècnica extraordinària i serà el primer que posarà el protagonista contra les cordes, i fins i tot més que això, i per tant esdevé l'enemic principal del film.

Però la trama no és tan simple ni directa, i les complicacions de tot plegat porten l'Aquaman i la també poderosíssima i hàbil Mera a anar a la recerca d'un element que hauria de permetre al legítim rei derrotar el seu germà, fer-se amb el tron i aturar aquesta guerra entre els dos mons als que pertany.

A banda d'aquestes intrigues de palau, però d'una manera que hi està relacionada i ben trenada, tenim també l'aparició d'en Black Manta (Yahya Abdul-Mateen II), un enemic tan clàssic de l'Aquaman que fins i tot jo el coneixia. 

Hi té un paper més aviat secundari, perquè el tema principal és un altre, però promet, i espero que la cosa aguanti prou com perquè tornem a veure l'Aquaman i aquest enemic en almenys una futura seqüela.

Esmento que també hi veurem els actors Willem Dafoe i Dolph Lundgren, i no entraré en més detalls, tot i que crec que he fet el mínim d'spoilers possible, i ara toca parlar de les meves impressions del film. 

Doncs bé, tenint en compte que l'ambientació submarina em cridava poc l'atenció i que no coneixia el personatge, no esperava gaire d'aquest film, però m'ha agradat força, prou com per estar convençut que m'hauria agradat també si hagués conegut bé l'Arthur Curry i les seves aventures abans de veure aquesta adaptació del seu món.

No és el superheroi més conegut de l'Univers DC, és clar, però sens dubte el film, agradi o no -i quan escric això no sé si ha agradat, però ja compto que no, perquè sembla que en general no agrada cap de les pel·lícules de DC, o gairebé cap-, ara se'l coneixerà molt més.

Una producció espectacular visualment, tant pels bellíssims i corprenedors paisatges subaquàtics com pels efectes especials, i una història que enllaça orígens -d'una manera una mica precipitada, com dic al principi, però alhora s'evita dedicar una hora sencera del metratge a la formació del superheroi, cosa que fa que altres films de DC siguin una mica lents- amb una trama trepidant, interessant i sense cap moment que ens pugui avorrir de cap de les maneres.

No sé què en pensaran els fans, però a mi em sembla que no se li pot demanar res més. Espero que les properes propostes de la DC cinematogràfica, començant per Shazam! l'any vinent i un 2020 carregadet, estiguin a un nivell similar. Si és així, la cosa -que, hi insisteixo, a mi ja m'està agradant molt- pot remuntar també per a la majoria del públic.

Cinema: Justice League

Per fi ha arribat el dia. Feia molts anys que DC intentava fer una pel·lícula del seu grup de superherois més famós. No hi havia manera, entre altres coses perquè els projectes individuals dels personatges anaven massa per lliure o no acabaven de sortir bé i no rebien ni tan sols una seqüela.

El que Marvel estava fent tan bé, i que va culminar en The Avengers, DC no era capaç de fer-ho... fins que després d'estrenar Man of Steel va decidir que la seva seqüela no seria una seqüela normal, sinó un crossover pensat com a preludi de la futura pel·lícula de la Lliga de la Justícia, en què se'ns presentaven també el nou Batman, interpretat per en Ben Affleck -i que no nega l'aclamada trilogia de Christopher Nolan, sinó que ens mostra un Cavaller Fosc envellit i amb dues dècades d'experiència a l'esquena-, i la Wonder Woman, en el que seria la seva primera representació cinematogràfica abans de l'estrena del seu esperat i molt aplaudit film en solitari.

La fórmula de la presentació prèvia de superherois abans d'unir-los que havia dut a terme amb èxit Marvel Studios està sent imitada ara per DC amb el seu DC Extended Universe, tot i que la idea del grup de superherois és originalment seva, havent creat ja la Justice Society of America als còmics el 1940 i la que ens ocupa, la Justice League of America, el 1960. Els Avengers, per la seva banda, van debutar el 1963. Les coses, com són.

De tota manera no s'ha esperat a establir del tot els personatges i que el públic els conegués bé, almenys en alguns dels casos: en Batman, com a personatge, no necessita presentació -en vam tenir prou a Batman v Superman amb la nova caracterització-, i s'ha considerat que amb una pel·lícula d'en Superman i una altra de la Wonder Woman n'hi havia prou per fer aquest esperat salt que és Justice League, dirigida per en Zack Snyder.

Pel que fa als tres altres membres d'aquest grup fundador, que són en Flash (Ezra Miller), en Cyborg (Ray Fisher) i l'Aquaman (Jason Momoa, vist a Stargate Atlantis i a Game of Thrones), a l'esmentada pel·lícula van sortir breument perquè sabéssim qui eren i que sortirien al film del llavors "massa llunyà" 2017, però trobo un encert que les seves cintes en solitari ens arribin en els propers anys, ja que no són prou populars -llevat d'en Flash, que al capdavall ja triomfa a la televisió, encara que interpretat per un altre actor- com per retardar l'arribada de Justice League, que ens ha permès conèixer-los una mica i això, de retop, farà que les seves aventures en solitari tinguin més espectadors. 

En fi, una història que reuneix personatges de tan diferents poders i habilitats -i circumstàncies- per força havia de tenir un to diferent del que trobaríem en cadascun dels productes individuals, i segurament qui més se'n ressenteix és en Batman. 

Ja passa als còmics de la Lliga de la Justícia, de fet. El seu hàbitat natural és Gotham de nit, treballar en solitari -de vegades fins i tot allunya els seus aliats, la Batfamília-, i fer front a amenaces d'aquest món, per més fortes i/o enginyoses que siguin. En canvi, a Justice League era evident, tal com passava a The Avengers, que l'amenaça havia de ser quelcom que els superés tots plegats i els obligués a col·laborar, i qui està més fora de lloc en un enfrontament entre éssers amb superpoders és en Batman. 

  

Això no vol dir que el seu paper es redueixi a ser la persona que els reuneix tots per fer front a l'enemic que ell ja fa temps que investiga, perquè en realitat és el cervell del grup i qui disposa dels mitjans econòmics i tecnològics necessaris per tirar endavant l'empresa.

La interacció entre personatges és quelcom que també s'ha de cuidar molt en una pel·lícula coral de superherois, i tal com veiem a la proposta de Marvel -ja em disculpareu que les compari constantment, però l'ocasió hi convida-, a Justice League és un aspecte cuidat i equilibrat, en què les diverses personalitats dels membres entren en conflicte o permeten que congeniïn, segons el cas. 

Val a dir que es nota que s'ha posat esforç en dedicar el mateix temps als tres nous personatges, el seus orígens i el seu caràcter, però al final acaba destacant més en Flash, que posa el contrapunt humorístic, amb aquesta versió poruga, innocent i inexperta que particularment no m'agrada, i menys encara amb el magnífic Barry Allen que tenim a la televisió cada setmana, però que entenc el paper que fa al grup i a la pel·lícula i, per tant, no em molesta. 

Pel que fa a l'enemic, i ja vaig acabant, es tracta de l'Steppenwolf (Ciarán Hinds), un dels Nous Déus creats per en Jack Kirby el 1972, que arriba a la Terra per tal de conquerir-la per al seu amo, en Darkseid, aquí només esmentat. 

Personalment, aquesta mena d'enemics monstruosos, possiblement alienígenes i extremament poderosos no acaben de ser del meu gust, a més que es repeteixen força a les pel·lícules de superherois, però reconec que és normal que en un film de la Lliga de la Justícia els personatges s'hagin d'enfrontar a aquest tipus d'amenaça, encara que sigui al preu de col·locar el meu personatge preferit, en Batman, en un paper més secundari. 

Sabia que Justice League seria una pel·lícula d'acció molt pura i constant, d'explosions i cops que envien el rival a 300 metres, però m'agrada també que es cuidin els detalls i que es doni paper als personatges secundaris, com és el cas de la Lois Lane (Amy Adams, esplèndida com sempre), l'Alfred (un Jeremy Irons que ja no em va convèncer del tot a Batman v Superman) o el comissari Gordon (el gran J.K. Simmons, que debuta en el paper, sorprenentment petit per la importància de l'actor, però alhora comprensible perquè no és un film d'en Batman).

Sembla que aquesta pel·lícula tampoc ha agradat en general, però a mi sí -per variar, també, que sóc de satisfacció fàcil-. No esperava més ni menys de la versió cinematogràfica de la Lliga de la Justícia, i friso per veure les properes pel·lícules alhora que m'agrada que es donin pistes sobre futurs membres de l'equip. Ara bé, el to, el ritme i fins i tot la banda sonora de Batman v Superman: Dawn of Justice em van agradar més.  

Cinema: Batman v Superman - Dawn of Justice

Suposo que no sorprendrà cap lector ni cap lectora habitual -si és que en tinc, d'habituals- que, parlant de tants còmics d'en Batman i algun d'en Superman, tot i que fa temps que això no passa, ara publiqui la meva crítica personal de la pel·lícula que feia tant de temps que estàvem esperant, acabada d'estrenar quan escric aquestes línies i ja vista per sentència per part meva. 

Fa gairebé 3 anys, al juny de 2013, s'estrenava Man of Steel, el nou intent de ressuscitar cinematogràficament el personatge d'en Superman després d'aquella fallida Superman Returns de 2006, i com que els fans són gent difícil de satisfer va resultar que agradava, però no convencia tant, ni de bon tros, com la trilogia de Christopher Nolan del Cavaller Fosc. Per a mi era una més que notable pel·lícula d'orígens i una refrescant nova visió d'un dels personatges més icònics de la història del còmic, però la seqüela que s'esperava inicialment per al 2014... es va transformar en un crossover que ens ha arribat ara, tot despertant moltíssima expectació.    

Les reticències inicials respecte al film dirigit per en Zack Snyder eren importants: sobretot es temia per la interpretació que en Ben Affleck havia de fer del Cavaller Fosc. Atès que es considera gairebé universalment un mal actor, en fer-se càrrec d'un personatge tan important l'aposta era arriscada. Personalment he de dir que jo sóc defensor d'aquest senyor, tot i que reconec que és força millor director que no pas actor. I després d'haver fet de Daredevil a la vilipendiada pel·lícula de 2003 i de Superman, de manera indirecta, a la notable Hollywoodland, a mi personalment m'agradava la idea.

La qüestió amb què jo tenia reserves, no sé si compartida amb gaire gent, era que Batman v Superman: Dawn of Justice no fos la seqüela que mereixia Man of Steel, sinó un crossover que arribava després de només un film de presentació d'en Superman. Trobava que li faltava una pel·lícula més. I ara que l'he vist puc dir que m'ha convençut completament en la seva doble funció de seqüela, perquè ho és, i pròleg del que serà el DC Universe Extended, la contrapartida del Marvel Cinematic Universe, amb la presentació de personatges de la Lliga de la Justícia que tornaran a aparèixer en pel·lícules individuals i a la de la mateixa JLA en els propers 3 o 4 anys.

El punt de partida argumental és coherent amb Man of Steel i alhora dóna l'excusa per a l'altrament improbable enfrontament entre en Batman i en Superman: la batalla amb el general Zod que va provocar terribles pèrdues humanes i materials al final del film de 2013 ha fet que la condició d'heroi de l'últim fill de Krypton sigui posada en dubte, i des de les institucions se'l vol fer responsable dels danys col·laterals que les seves activitats -o les dels alienígenes que va atraure a la Terra- han provocat. La gent vol saber quines són les seves intencions i el govern el vol tenir controlat. Previsible i lògic.

Per altra banda en Bruce Wayne, que era a Metropolis el dia d'aquell èpic combat, també el posa al seu punt de mira, perquè ni tan sols ell, amb la seva demostrada intel·ligència, pot evitar sentir desconfiança d'un ésser pràcticament desconegut que té els poders d'un déu. Un ésser que, al seu torn, també desconfia del vigilant de Gotham i els seus violents mètodes.

La qüestió és que el terreny estava preparat per a una col·lisió que havia de tenir lloc tard o d'hora, i l'empresari Lex Luthor -que no havia aparegut a Man of Steel-, i que aquí interpreta en Jesse Eisenberg amb un estil que no m'ha agradat gens, encén la guspira que ho fa esclatar tot, gairebé literalment, i és llavors quan es produeix l'enfrontament de titans que se'ns promet al titol.

Com és possible, amb la diferència de forces que hi ha? Bé, com tothom sap en Superman té una debilitat, la kryptonita, que a la primera pel·lícula no es va ni tan sols esmentar, i en Batman sempre s'ha caracteritzat per ser un superheroi amb molta força física, però també molts calés i enginy, que fa servir tota mena d'armes i aparells que en aquest cas li permeten enfrontar-se a l'Home d'Acer en desigualtat de condicions al seu favor.

En aquest sentit Batman v Superman: Dawn of Justice és pur espectacle, no hi ha cap dubte que els combats que hi veiem són impressionants i els efectes especials de primera, però... i la resta d'aspectes de la pel·lícula?

Argumentalment reconec que tot plegat és una mica forçat, que la construcció dels personatges es deixa una mica de banda -per exemple, d'aquest Batman que es desmarca del Batman de Nolan, que per cert també està ficat a la pel·lícula com a productor executiu, només en sabem que li van matar els pares (i ens ho tornen a explicar per enèsima vegada) i que té un majordom d'allò més capaç, però poca cosa més-, que durant una bona estona del principi del film no acaba de quedar clar cap on vol anar ni quines són exactament les subtrames, i que aquests Batman i Superman menys escrupolosos amb els atacs letals impacten força i s'allunyen de les versions dels còmics, però el film també té moltes coses bones. Moltes.

Per exemple, que després de tants anys d'intentar posar al lloc cinematogràfic que es mereixen en Batman i en Superman, amb resultats desiguals, Warner Bros. (propietària de DC Comics) per fi comença a donar forma al que Marvel està fent de meravella -no pun intended- des de fa uns anys: la unió dels seus superherois més emblemàtics en una història compartida.

Allò que ja està executant a la televisió amb Arrow, The Flash, DC's Legends of Tomorrow i Supergirl, però en pantalla gran, amb productes realment ambiciosos i, sobretot, la Trinitat de DC com a centre. Perquè l'aparició de la Wonder Woman -per primera vegada en una pel·lícula tot i que va ser creada el 1940- se sabia des de feia molt de temps i el resultat és una participació més aviat misteriosa, de poques paraules i podríem dir que de cameo de força durada.

I per si no acabava de quedar clar que Dawn of Justice vol dir, en realitat, Dawn of Justice League, no només està anunciat que l'any vinent en tindrem pel·lícula, sinó que a Batman v Superman ens en donen pistes, ens mostren presències breus -però reiterades, no fos cas que ens les perdéssim- d'altres superherois que en formaran part, i argumentalment ja ens hi encaminen amb la promesa d'una amenaça terrible que ve de l'espai i que requerirà que els més poderosos defensors de la Terra uneixin forces.

El millor és que tot això no passa de ser mel als llavis, i per tant permet que aquest film es desenvolupi a la seva manera i sense excessives distraccions. És una seqüela de Man of Steel, sí, perquè el personatge d'en Superman es continua construint, i també ens presenta una versió d'en Batman més madura, brutal i roçant el feixisme, que beu directament del celebrat i canònic The Dark Knight Returns tant en moments del guió com en referències visuals i el mateix enfrontament entre els dos herois.

Pot semblar que a Batman v Superman, doncs, s'hi volen ficar massa coses: continuació d'una història, introducció d'un personatge que fa de coprotagonista més que de secundari, múltiples referències a un còmic concret d'en Batman en un film teòricament d'en Superman -que també en té moltes de pròpies, i s'inspira força en la trama de The Death of Superman-, nous personatges i la llavor d'un univers cinematogràfic que ja s'està desplegant... i tanmateix no he tingut la sensació que es deixessin coses al tinter.

Per tal d'evitar que es considerés un simple pròleg de la pel·lícula de la JLA tampoc no podia faltar el combat èpic que ocupa la darrera part del film, és clar, i és un combat absolutament trepidant i melodramàtic que per força ha de ser excitant per a qualsevol seguidor d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman. Inoblidable.

Per tot plegat, i per unes interpretacions convincents -més criticada la d'en Henry Cavill, que ja a Man of Steel feia un Superman força ensopit-, jo he quedat molt satisfet amb aquesta pel·lícula, cosa que no vol dir que no hi trobi algun defecte, ja esmentat. Però sempre ho dic: jo sóc benèvol i m'acostumo a mirar les coses amb bons ulls, a més que sóc un analista totalment nul. De públic eternament emprenyat i insatisfet sempre n'hi ha, públic que tenia ganes de buscar-li les pessigolles a aquesta pel·lícula des del principi i s'ha endut unes quantes garrotades, perquè sembla que després de Superman: The Movie (1978) no s'hagi fet cap film bo de superherois. M'ho esperava, però se me'n fum. A mi m'ha agradat molt. I, per cert, si us heu adonat de diverses referències més o menys ocultes dins la pel·lícula, segur que aquí trobareu les que us falten.

A favor:

-Per fi els dos superherois més populars de la història junts en una mateixa pel·lícula

-Sempre s'ha volgut fer un film sobre The Dark Knight Returns, i fent-hi tantes referències aquí s'ha solucionat de la millor manera

-Crossover, seqüela, punt de partida d'un univers cinematogràfic... aquest film és totes aquestes coses i ho aconsegueix amb solvència, per a mi, diguin el que diguin

-Les múltiples referències a l'Univers DC que emocionen els fans quan les localitzem. Fins i tot n'hi ha alguna al videojoc de lluita Injustice: Gods Among Us, que és el primer que vaig pensar quan es començava a saber de què aniria aquesta pel·lícula

-Un Batman i un Superman diferents dels dels còmics -genial la frase d'en Perry White en aquest sentit, "Ja no és 1938"-, però igualment interessants

En contra:

-Una mica de caos durant bona part del principi i alguna subtrama poc desenvolupada

-L'amanerada interpretació d'en Lex Luthor que fa en Jesse Eisenberg. Massa inspirada en el Joker d'en Heath Ledger i allunyada del caràcter del personatge als còmics

-Que no hagi agradat tant com caldria per a l'impuls adequat de les pel·lícules que han d'arribar

Lectures: Flashpoint

A aquestes alçades, si seguiu el bloc o us agraden els còmics de superherois, concretament de DC Comics, ja heu sentit a parlar de The New 52 i probablement sabeu que és un rellançament de totes les col·leccions, amb un reset a la numeració, que va tenir lloc durant la tardor de 2011. 

Doncs bé, per tal de donar una explicació a aquest rentat de cara clarament orientat a captar nous lectors i a intentar mantenir els antics sense que s'enfadessin gaire —cosa que s'ha aconseguit amb més o menys èxit segons la col·lecció— DC es va empescar un megaevent d'aquells que redefineixen l'statu quo de l'Univers DC (com també passa a Marvel) cada cert temps, malauradament massa sovint en els darrers anys. 

El seu nom és Flashpoint i el tenia al punt de mira des de feia temps, tot esperant aconseguir-lo a un preu que em semblés acceptable, i vaig tenir la sort de trobar-ho molt rebaixat a l'últim Saló del Còmic. Com acostuma a passar, però, l'esdeveniment està format per una sèrie principal i diverses repercussions en forma de minisèries, i jo m'he concentrat en aquesta sèrie i només una de les obres col·laterals.

Com també acostuma a passar, llegint només Flashpoint en tindríem prou per a gaudir de la història i entendre-la, però les altres sèries complementen i ens ofereixen una diversió de menys nivell que ajuda a situar els personatges afectats en el context de la sèrie principal.

Doncs bé, posem-nos-hi: el cas és que a Flashpoint el protagonista és en Flash, que es troba en un món molt canviat, on ningú no el coneix i on els seus col·legues superherois han estat substituït per versions alternatives (per exemple, en el cas d'en Batman es tracta d'en Thomas Wayne, pare del difunt Bruce Wayne), en el cas que hagin tingut la sort de continuar essent superherois en aquest món.

Però no és una dimensió alternativa d'aquelles que tant agraden als responsables de les grans editorials dels Estats Units, ni un somni, ni un Elsewhere (línia dedicada a oferir històries alternatives, situades fora de l'oficialitat), sinó la realitat. 

Evidentment, en Barry Allen vol descobrir què ha passat i arreglar les coses per tal que tornin a ser com abans, ja que és clar que hi ha hagut una alteració, però alhora es troba amb la necessitat d'enfrontar-se a una amenaça encara pitjor, i és que dues faccions liderades respectivament per la Wonder Woman i l'Aquaman s'estan enfrontant i han destruït pràcticament tota Europa.

Algú els haurà d'aturar, però com més temps passa menys records té en Flash de la línia temporal "correcta", de manera que s'ha d'afanyar. I no li faltarà ajuda, començant per un Batman que creu en el món on va ser ell qui va morir a l'atracament en comptes del seu fill Bruce.

A banda del Cavaller Fosc, que és molt més violent i no té tants escrúpols com la versió que coneixem des de sempre, hi ha en Cyborg, que lidera els herois que volen tornar la pau al planeta, i una colla de personatges menors de l'Univers DC que també han estat redissenyats de cara a aquesta història.

Flashpoint és una lectura recomanable, encara que com he dit abans sigui una excusa per a explicar The New 52, i l'equip que hi ha al darrere és també un dels seus atractius: el popular Geoff Johns com a guionista i l'Andy Kubert, que cada cop m'agrada més, com a dibuixant. No és Blackest Night, però sí que m'ha semblat millor que la relativament decebedora Infinite Crisis i l'embolicada Final Crisis. 

I si sou amants de les paradoxes temporals i tot l'embolic dels canvis que tenen repercussions a tots els nivells, a més de les versions alternatives dels herois de sempre, Flashpoint té tot el que es podria desitjar, encara que potser hauria estat millor que durés uns números més. 

A banda de les 5 entregues que la formen i que es van publicar individualment als Estats Units entre juliol i octubre de 2011, també es poden trobar diverses minisèries llançades durant el mateix període que han estat recopilades en volums assignats a algun dels personatges més importants de l'Univers DC, i com no podia ser d'una altra manera jo vaig triar The World of Flashpoint: Featuring Batman.

I no només perquè és el meu superheroi preferit, sinó perquè investigant vaig llegir que la d'en Batman era l'única sèrie paral·lela que valia realment la pena. Tot i així també hi ha volums dedicats a en Superman, la Wonder Woman, en Green Lantern i naturalment en Flash, per si sou completistes o seguidors d'aquests personatges. 

En aquest volum hi ha, però, històries d'interès molt divers i que, en realitat, tampoc no aporten gran cosa a Flashpoint. Entenc que el seu interès rau en explicar-nos més d'aquestes versions alternatives dels personatges que coneixem, dedicar-los més pàgines, de manera que cadascuna de les quatre té 3 episodis per a aprofundir. 

Però la primera minisèrie recopilada, Batman: Knight of Vengeance, és la que fa que tot el volum valgui la pena, perquè l'aclamat equip format pel dibuixant Eduardo Risso i el guionista Brian Azzarello (100 Bullets, la saga de Batman Broken City...) ens porta un drama ple d'intriga i sorpreses d'aquells que tan bé domina, protagonitzat pel ja esmentat Thomas Wayne com a Batman, que s'enfronta a un particular Joker mentre el trauma per la pèrdua del seu fill no el deixa viure en pau.

Després tenim Deadman and the Flying Graysons, on un Dick Grayson que no ha estat mai en Robin i la seva companyia de circ, amb la presència d'alguns altres personatges de DC, intenten continuar treballant mentre fugen de la guerra que té lloc a Europa, en una història que no està del tot malament. Més avorrides m'han semblat la confusa Deathstroke and the Curse of the Ravager, una història de pirates i superhumans, i Secret Seven, que parla d'alguns dels éssers màgics de l'editorial.