Cinema: Aquaman

Abans de començar he de fer un advertiment: no el conec gaire, l'Aquaman. Vull dir que sé qui és, és clar, i l'he vist en alguns còmics que tinc de la Lliga de la Justícia, o en algun crossover o especial, però no he llegit cap còmic de la seva col·lecció -tampoc és que l'hagin recopilat gaire, tot s'ha de dir- i en general els temes aquàtics, tant en cinema com en televisió, novel·les i videojocs (les pantalles d'aigua, per exemple, dels jocs d'en Mario), no m'atrauen gaire.

Per tant, soc un profund desconeixedor d'aquest superheroi, i en versió cinematogràfica l'havia vist, és clar, a Justice League, però com que no en sé gran cosa no puc saber si la pel·lícula de què parlo avui és fidel, respectuosa o una bona adaptació dels còmics. Dit això, començo.

Aquaman, dirigida per en James Wan, és la primera de les pel·lícules de l'anomenat DC Extended Universe en estrenar-se, sense comptar, és clar, les d'en Superman i la Wonder Woman, perquè el nou Batman no n'ha necessitat -en tindrà una properament- perquè el públic el conegués, prou popular eren tant ell com la trilogia dirigida per en Christopher Nolan, que no pertany a aquest univers DC cinematogràfic unificat, d'acord, però és recent i el públic la té prou fresca.

En fi, segurament s'haurien d'haver fet les pel·lícules individuals tant d'aquest personatge com d'en Flash i en Cyborg abans de fer Justice League, perquè el públic els conegués bé i es pogués interessar més en la proposta conjunta, tal com va fer amb tant d'èxit Marvel, perquè entenc que part del relatiu fracàs de l'equivalent de DC als Avengers del cinema és això: la gent, el gran públic, no coneixia tres dels personatges de l'equip. Almenys no les seves versions de la gran pantalla. 

En fi, l'Arthur "Aquaman" Curry, interpretat per en Jason Momoa (Stargate Atlantis, Game of Thrones...), el teníem prou vist de la pel·lícula en què compartia destí, a contracor, amb el Cavaller Fosc i companyia, per tant ja l'havíem vist lluitar, n'havíem admirat els músculs i sabíem que es movia lliurement per l'aigua.

Aquí, d'això, en veurem encara més, és clar, però també els seus orígens, explicats, val a dir, d'una manera una mica precipitada: és el fill d'un humà (Temuera Morrison) i una reina d'Atlantis que fuig del seu matrimoni concertat i troba en aquest vigilant de far l'amor autèntic, i que interpreta una tal Nicole Kidman.

L'Arthur, des de ben petit, ha estat capaç de comunicar-se amb les criatures marines, i sabem que mentre creix li expliquen que en realitat és l'hereu del tron d'Atlantis, però ell no en vol saber res, d'això, i es conforma amb la vida tranquil·la que duu al costat del seu pare, tot i que de tant en tant surt a fer de superheroi solitari després d'haver-se estrenat en aquest ofici amb la Lliga de la Justícia i aprofitant la seva força sobrehumana, la capacitat de respirar sota l'aigua i la velocitat que pot assolir dins aquest mitjà.

Però un dia la princesa Mera (Amber Heard) d'un dels regnes que formen Atlantis surt a buscar-lo per demanar-li ajuda en la guerra que el rei actual, l'Orm, està preparant contra els habitants de la superfície, que contaminen el mar sense parar. 

Com es podia esperar, encara que ell inicialment s'hi nega, la pel·lícula no tindria sentit si la cosa es quedés així, i després d'una sèrie d'esdeveniments accedeix a acompanyar-la i mirar de derrotar el seu germanastre. 

El tal Orm té la cara d'en Patrick Wilson (Watchmen), i tot i que oficialment la causa per la qual lluita és noble i pot despertar la nostra simpatia en el fons, si no en la forma, és també força evident que el mou l'ambició personal de ser el governant de tots els mars i tenir el títol d'Ocean Master.

Té una tècnica extraordinària i serà el primer que posarà el protagonista contra les cordes, i fins i tot més que això, i per tant esdevé l'enemic principal del film.

Però la trama no és tan simple ni directa, i les complicacions de tot plegat porten l'Aquaman i la també poderosíssima i hàbil Mera a anar a la recerca d'un element que hauria de permetre al legítim rei derrotar el seu germà, fer-se amb el tron i aturar aquesta guerra entre els dos mons als que pertany.

A banda d'aquestes intrigues de palau, però d'una manera que hi està relacionada i ben trenada, tenim també l'aparició d'en Black Manta (Yahya Abdul-Mateen II), un enemic tan clàssic de l'Aquaman que fins i tot jo el coneixia. 

Hi té un paper més aviat secundari, perquè el tema principal és un altre, però promet, i espero que la cosa aguanti prou com perquè tornem a veure l'Aquaman i aquest enemic en almenys una futura seqüela.

Esmento que també hi veurem els actors Willem Dafoe i Dolph Lundgren, i no entraré en més detalls, tot i que crec que he fet el mínim d'spoilers possible, i ara toca parlar de les meves impressions del film. 

Doncs bé, tenint en compte que l'ambientació submarina em cridava poc l'atenció i que no coneixia el personatge, no esperava gaire d'aquest film, però m'ha agradat força, prou com per estar convençut que m'hauria agradat també si hagués conegut bé l'Arthur Curry i les seves aventures abans de veure aquesta adaptació del seu món.

No és el superheroi més conegut de l'Univers DC, és clar, però sens dubte el film, agradi o no -i quan escric això no sé si ha agradat, però ja compto que no, perquè sembla que en general no agrada cap de les pel·lícules de DC, o gairebé cap-, ara se'l coneixerà molt més.

Una producció espectacular visualment, tant pels bellíssims i corprenedors paisatges subaquàtics com pels efectes especials, i una història que enllaça orígens -d'una manera una mica precipitada, com dic al principi, però alhora s'evita dedicar una hora sencera del metratge a la formació del superheroi, cosa que fa que altres films de DC siguin una mica lents- amb una trama trepidant, interessant i sense cap moment que ens pugui avorrir de cap de les maneres.

No sé què en pensaran els fans, però a mi em sembla que no se li pot demanar res més. Espero que les properes propostes de la DC cinematogràfica, començant per Shazam! l'any vinent i un 2020 carregadet, estiguin a un nivell similar. Si és així, la cosa -que, hi insisteixo, a mi ja m'està agradant molt- pot remuntar també per a la majoria del públic.

Cinema: Justice League

Per fi ha arribat el dia. Feia molts anys que DC intentava fer una pel·lícula del seu grup de superherois més famós. No hi havia manera, entre altres coses perquè els projectes individuals dels personatges anaven massa per lliure o no acabaven de sortir bé i no rebien ni tan sols una seqüela.

El que Marvel estava fent tan bé, i que va culminar en The Avengers, DC no era capaç de fer-ho... fins que després d'estrenar Man of Steel va decidir que la seva seqüela no seria una seqüela normal, sinó un crossover pensat com a preludi de la futura pel·lícula de la Lliga de la Justícia, en què se'ns presentaven també el nou Batman, interpretat per en Ben Affleck -i que no nega l'aclamada trilogia de Christopher Nolan, sinó que ens mostra un Cavaller Fosc envellit i amb dues dècades d'experiència a l'esquena-, i la Wonder Woman, en el que seria la seva primera representació cinematogràfica abans de l'estrena del seu esperat i molt aplaudit film en solitari.

La fórmula de la presentació prèvia de superherois abans d'unir-los que havia dut a terme amb èxit Marvel Studios està sent imitada ara per DC amb el seu DC Extended Universe, tot i que la idea del grup de superherois és originalment seva, havent creat ja la Justice Society of America als còmics el 1940 i la que ens ocupa, la Justice League of America, el 1960. Els Avengers, per la seva banda, van debutar el 1963. Les coses, com són.

De tota manera no s'ha esperat a establir del tot els personatges i que el públic els conegués bé, almenys en alguns dels casos: en Batman, com a personatge, no necessita presentació -en vam tenir prou a Batman v Superman amb la nova caracterització-, i s'ha considerat que amb una pel·lícula d'en Superman i una altra de la Wonder Woman n'hi havia prou per fer aquest esperat salt que és Justice League, dirigida per en Zack Snyder.

Pel que fa als tres altres membres d'aquest grup fundador, que són en Flash (Ezra Miller), en Cyborg (Ray Fisher) i l'Aquaman (Jason Momoa, vist a Stargate Atlantis i a Game of Thrones), a l'esmentada pel·lícula van sortir breument perquè sabéssim qui eren i que sortirien al film del llavors "massa llunyà" 2017, però trobo un encert que les seves cintes en solitari ens arribin en els propers anys, ja que no són prou populars -llevat d'en Flash, que al capdavall ja triomfa a la televisió, encara que interpretat per un altre actor- com per retardar l'arribada de Justice League, que ens ha permès conèixer-los una mica i això, de retop, farà que les seves aventures en solitari tinguin més espectadors. 

En fi, una història que reuneix personatges de tan diferents poders i habilitats -i circumstàncies- per força havia de tenir un to diferent del que trobaríem en cadascun dels productes individuals, i segurament qui més se'n ressenteix és en Batman. 

Ja passa als còmics de la Lliga de la Justícia, de fet. El seu hàbitat natural és Gotham de nit, treballar en solitari -de vegades fins i tot allunya els seus aliats, la Batfamília-, i fer front a amenaces d'aquest món, per més fortes i/o enginyoses que siguin. En canvi, a Justice League era evident, tal com passava a The Avengers, que l'amenaça havia de ser quelcom que els superés tots plegats i els obligués a col·laborar, i qui està més fora de lloc en un enfrontament entre éssers amb superpoders és en Batman. 

  

Això no vol dir que el seu paper es redueixi a ser la persona que els reuneix tots per fer front a l'enemic que ell ja fa temps que investiga, perquè en realitat és el cervell del grup i qui disposa dels mitjans econòmics i tecnològics necessaris per tirar endavant l'empresa.

La interacció entre personatges és quelcom que també s'ha de cuidar molt en una pel·lícula coral de superherois, i tal com veiem a la proposta de Marvel -ja em disculpareu que les compari constantment, però l'ocasió hi convida-, a Justice League és un aspecte cuidat i equilibrat, en què les diverses personalitats dels membres entren en conflicte o permeten que congeniïn, segons el cas. 

Val a dir que es nota que s'ha posat esforç en dedicar el mateix temps als tres nous personatges, el seus orígens i el seu caràcter, però al final acaba destacant més en Flash, que posa el contrapunt humorístic, amb aquesta versió poruga, innocent i inexperta que particularment no m'agrada, i menys encara amb el magnífic Barry Allen que tenim a la televisió cada setmana, però que entenc el paper que fa al grup i a la pel·lícula i, per tant, no em molesta. 

Pel que fa a l'enemic, i ja vaig acabant, es tracta de l'Steppenwolf (Ciarán Hinds), un dels Nous Déus creats per en Jack Kirby el 1972, que arriba a la Terra per tal de conquerir-la per al seu amo, en Darkseid, aquí només esmentat. 

Personalment, aquesta mena d'enemics monstruosos, possiblement alienígenes i extremament poderosos no acaben de ser del meu gust, a més que es repeteixen força a les pel·lícules de superherois, però reconec que és normal que en un film de la Lliga de la Justícia els personatges s'hagin d'enfrontar a aquest tipus d'amenaça, encara que sigui al preu de col·locar el meu personatge preferit, en Batman, en un paper més secundari. 

Sabia que Justice League seria una pel·lícula d'acció molt pura i constant, d'explosions i cops que envien el rival a 300 metres, però m'agrada també que es cuidin els detalls i que es doni paper als personatges secundaris, com és el cas de la Lois Lane (Amy Adams, esplèndida com sempre), l'Alfred (un Jeremy Irons que ja no em va convèncer del tot a Batman v Superman) o el comissari Gordon (el gran J.K. Simmons, que debuta en el paper, sorprenentment petit per la importància de l'actor, però alhora comprensible perquè no és un film d'en Batman).

Sembla que aquesta pel·lícula tampoc ha agradat en general, però a mi sí -per variar, també, que sóc de satisfacció fàcil-. No esperava més ni menys de la versió cinematogràfica de la Lliga de la Justícia, i friso per veure les properes pel·lícules alhora que m'agrada que es donin pistes sobre futurs membres de l'equip. Ara bé, el to, el ritme i fins i tot la banda sonora de Batman v Superman: Dawn of Justice em van agradar més.  

El temps no perdona: Stargate

Fa uns mesos vaig dedicar una entrada a Stargate, una franquícia formada per diverses sèries, les dues principals de les quals vaig gaudir a través de 314 capítols. I trobo que ha arribat el moment de veure què se n'ha fet, dels seus actors i les seves actrius més destacats/des, en els anys que han passat des que es van acabar tant Stargate: SG-1 com Stargate Atlantis.

Comencem, però, per la pel·lícula de 1994 que és l'inici de tot. La cara més coneguda d'aquell film era la d'en Kurt Russell, que interpretava el general O'Neill i que des de llavors ha aparegut en diverses pel·lícules, probablement la més destacada Death Proof (2007), d'en Quentin Tarantino, i enguany l'hem pogut veure a Furious 7, amb 64 anys d'edat.

Probablement ha fet més fortuna en James Spader, que al film feia de doctor Daniel Jackson i que, amb un aspecte totalment canviat i actualment 55 anys, hem pogut veure fent d'Alan Shore a The Practice (2003-2004) i Boston Legal (2004-2008), però que també ha interpretat personatges de certa durada a la versió nord-americana de The Office i des de 2013 surt a The Blacklist. A més, és la veu de l'Ultron a Avengers: Age of Ultron.

Passem als intèrprets de les sèries i comencem amb en Richard Dean Anderson, ara amb 65 anys, associat per sempre al seu personatge a McGyver i també al general O'Neill, que va interpretar durant tota la sèrie, fins i tot quan va deixar de sortir-hi habitualment. De fet, també a Stargate Universe, entre 2009 i 2010, va aparèixer un parell de vegades.

Ja fa uns anys que no apareix enlloc, i les últimes vegades que ho havia fet havia estat en forma de cameo, recuperació d'un dels seus dos personatges més coneguts o en papers molt petits. Però si se n'ha parlat en els darrers anys ha estat pel seu notable augment de volum corporal, i no precisament en múscul.

Es conserva millor -també és cert que té 44 anys- en Michael Shanks, l'inoblidable doctor Daniel Jackson televisiu, que igual que el seu company va aparèixer tant a la sèrie principal com a Stargate Atlantis i Stargate Universe.

Tanmateix, ha anat fent cosetes i des de 2012 apareix a la sèrie mèdica Saving Hope, i ha tingut aparicions més breus en diverses altres produccions, que ha compaginat amb tasques de direcció i guió que ja havia dut a terme a la mateixa Stargate: SG-1.

L'Amanda Tapping, la Samantha Carter (no li poso el càrrec perquè al llarg de la història va ascendint), ara té 49 anys i, com els seus companys, va sortir tant a SG-1 com a les altres dues sèries, però a Atlantis s'hi va estar més temps.

A més de sortir en diverses pel·lícules, val a dir que poc conegudes, a la televisió el seu paper recent més llarg va ser a Supernatural, on va aparèixer en 7 episodis entre 2012 i 2013.

Aquest senyor tan de la conya és en Christopher Judge, de 50 anys, que segurament recordareu com l'entranyable (i seriós) Teal'c, ben conegut i important a la saga. Com els seus companys, el personatge de Stargate queda com el més important que ha interpretat. 

Ha anat fent papers poc rellevants, sí, i si mirem la Wikipedia el 2014 va participar en un munt de pel·lícules, i aparicions en trobades amb els fans en diverses convencions frikis.

Stargate: SG-1 va tenir 10 temporades i cap al final hi va haver un relleu parcial, amb l'entrada de personatges nous. Un d'ells va ser la irritant però finalment entranyable Vala Mal Doran, interpretada per la Claudia Black, de 42 anys, que ha aparegut recentment a The Originals, però que destaca sobretot per posar la veu en desenes de videojocs. 

Més canviat veig en Ben Browder, de 52 anys, que feia de Cameron Mitchell i que, curiosament, havia protagonitzat Farscape amb la senyora Black abans de debutar a SG-1 amb ella. 

Com tots els altres, papers breus en alguna sèrie de televisió (es veu que va sortir en dos episodis d'Arrow fent del mercenari Ted Gaynor, però no me n'havia adonat) i pel·lícules desconegudes. 

Notareu que no he parlat del general Hammond, que tenia la cara i la veu d'en Don S. Davis, però és que el pobre home va morir -i es va esmentar a la sèrie anys després que el personatge deixés de sortir-. El va substituir el general Landry, interpretat per en Beau Bridges, de 73 anys, germà gran d'en Jeff Bridges i veterà tant del cinema com de la televisió, que li han donat múltiples premis i nominacions (he de dir que personalment no m'agrada gaire, el seu estil).

Darrerament el més destacat que ha fet ha estat un personatge secundari a Masters of Sex i ha protagonitzat, entre 2013 i la seva cancel·lació el 2015, The Millers.

Passem als de Stargate Atlantis, que ja fa 6 anys que es va acabar, a veure com els ha anat la cosa. A en Joe Flanigan, de 48 anys, que feia de John Sheppard, li hem perdut la pista des de 2013, any en què va sortir a Major Crimes, i si en repassem la trajectòria veiem que li ha passat més o menys com a gairebé tots els altres: el seu personatge a Stargate va ser el cim de la seva carrera. 

La doctora Elizabeth Weir, interpretada per la Torri Higginson, va deixar de sortir a Stargate Atlantis el 2007 i se'n va anar a treballar a NCIS. Des de llavors, ho endevineu? Ha fet poca cosa i no gaire rellevant, a més de celebrar els 45 anys. Aquest 2015 ha sortit en un episodi de Dark Matter.

Un any menys té la Rachel Luttrell, la Teyla, que segons la Wikipedia, a més de no haver fet res de gaire important després de Stargate Atlantis, té la carrera en pausa des de 2013. El 2011, però, va llançar un disc de jazz anomenat I wish you love. 

El doctor Rodney McKay té la cara d'en David Hewlett, de 47 anys, que té una extensa carrera tant al cinema com a la televisió, però que també des de 2013 sembla pràcticament aturada. Recenment se l'ha vist, igual que la Torri Higginson, a Dark Matter. No deu ser casualitat que els creadors d'aquesta sèrie, en Joseph Malozzi i en Paul Mullie, haguessin treballat a la franquícia Stargate. 

L'altre científic de Stargate Atlantis era el doctor McKay, al qual donava vida en Paul McGillion, ara de 46 anys, que hem pogut veure recentment en un petit paper a Tomorrowland i que ha sortit, entre altres petits papers, en dos episodis de Supernatural, un el 2009 i l'altre el 2015, fent papers diferents. 

També ha sortit a Supernatural la Jewel Staite (33 anys), la doctora Jennifer Keller, que el 2012 va protagonitzar la sèrie The L.A. Complex, i que entre 2013 i 2014 va sortir a The Killing. 

Qui més ha sortit a Supernatural? En Robert Picardo (61 anys), el senyor Richard Woolsey, que cap al final de Stargate Atlantis pren un paper més protagonista tot i que ja se'l coneixia d'abans, i el va tornar a interpretar el 2011 a Stargate Universe. Des del final d'Atlantis se l'ha vist, per exemple, a Castle, a The Mentalist o Bones, i properament reprendrà el seu paper de doctor Lewis Zimmerman a la sèrie Star Trake: Renegades. 

Ens en queda un, i naturalment és en Jason Momoa, de 35 anys, que interpretava el corpulent Ronon Dex i que des del final de la sèrie ha fet coses com el Conan de Conan the Barbarian (2011), la cancel·lada sèrie The Read Road (2014-2015) i, abans d'aquesta, una tal Game of Thrones amb el paper de Khal Drogo durant la primera temporada. 

Tanmateix, s'espera per a l'any que ve el seu paper d'Aquaman a la pel·lícula Batman v Superman: Dawn of Justice. 

Ja els hem repassat tots i hem vist que, en general, sembla que hi hagi una maledicció, perquè gairebé cap dels actors i les actrius que han participat en algun dels productes de la franquícia Stargate ha tornat a fer res de destacable. Econòmicament profitós segurament sí, però memorable més aviat no.