El temps no perdona: Stargate

Fa uns mesos vaig dedicar una entrada a Stargate, una franquícia formada per diverses sèries, les dues principals de les quals vaig gaudir a través de 314 capítols. I trobo que ha arribat el moment de veure què se n'ha fet, dels seus actors i les seves actrius més destacats/des, en els anys que han passat des que es van acabar tant Stargate: SG-1 com Stargate Atlantis.

Comencem, però, per la pel·lícula de 1994 que és l'inici de tot. La cara més coneguda d'aquell film era la d'en Kurt Russell, que interpretava el general O'Neill i que des de llavors ha aparegut en diverses pel·lícules, probablement la més destacada Death Proof (2007), d'en Quentin Tarantino, i enguany l'hem pogut veure a Furious 7, amb 64 anys d'edat.

Probablement ha fet més fortuna en James Spader, que al film feia de doctor Daniel Jackson i que, amb un aspecte totalment canviat i actualment 55 anys, hem pogut veure fent d'Alan Shore a The Practice (2003-2004) i Boston Legal (2004-2008), però que també ha interpretat personatges de certa durada a la versió nord-americana de The Office i des de 2013 surt a The Blacklist. A més, és la veu de l'Ultron a Avengers: Age of Ultron.

Passem als intèrprets de les sèries i comencem amb en Richard Dean Anderson, ara amb 65 anys, associat per sempre al seu personatge a McGyver i també al general O'Neill, que va interpretar durant tota la sèrie, fins i tot quan va deixar de sortir-hi habitualment. De fet, també a Stargate Universe, entre 2009 i 2010, va aparèixer un parell de vegades.

Ja fa uns anys que no apareix enlloc, i les últimes vegades que ho havia fet havia estat en forma de cameo, recuperació d'un dels seus dos personatges més coneguts o en papers molt petits. Però si se n'ha parlat en els darrers anys ha estat pel seu notable augment de volum corporal, i no precisament en múscul.

Es conserva millor -també és cert que té 44 anys- en Michael Shanks, l'inoblidable doctor Daniel Jackson televisiu, que igual que el seu company va aparèixer tant a la sèrie principal com a Stargate Atlantis i Stargate Universe.

Tanmateix, ha anat fent cosetes i des de 2012 apareix a la sèrie mèdica Saving Hope, i ha tingut aparicions més breus en diverses altres produccions, que ha compaginat amb tasques de direcció i guió que ja havia dut a terme a la mateixa Stargate: SG-1.

L'Amanda Tapping, la Samantha Carter (no li poso el càrrec perquè al llarg de la història va ascendint), ara té 49 anys i, com els seus companys, va sortir tant a SG-1 com a les altres dues sèries, però a Atlantis s'hi va estar més temps.

A més de sortir en diverses pel·lícules, val a dir que poc conegudes, a la televisió el seu paper recent més llarg va ser a Supernatural, on va aparèixer en 7 episodis entre 2012 i 2013.

Aquest senyor tan de la conya és en Christopher Judge, de 50 anys, que segurament recordareu com l'entranyable (i seriós) Teal'c, ben conegut i important a la saga. Com els seus companys, el personatge de Stargate queda com el més important que ha interpretat. 

Ha anat fent papers poc rellevants, sí, i si mirem la Wikipedia el 2014 va participar en un munt de pel·lícules, i aparicions en trobades amb els fans en diverses convencions frikis.

Stargate: SG-1 va tenir 10 temporades i cap al final hi va haver un relleu parcial, amb l'entrada de personatges nous. Un d'ells va ser la irritant però finalment entranyable Vala Mal Doran, interpretada per la Claudia Black, de 42 anys, que ha aparegut recentment a The Originals, però que destaca sobretot per posar la veu en desenes de videojocs. 

Més canviat veig en Ben Browder, de 52 anys, que feia de Cameron Mitchell i que, curiosament, havia protagonitzat Farscape amb la senyora Black abans de debutar a SG-1 amb ella. 

Com tots els altres, papers breus en alguna sèrie de televisió (es veu que va sortir en dos episodis d'Arrow fent del mercenari Ted Gaynor, però no me n'havia adonat) i pel·lícules desconegudes. 

Notareu que no he parlat del general Hammond, que tenia la cara i la veu d'en Don S. Davis, però és que el pobre home va morir -i es va esmentar a la sèrie anys després que el personatge deixés de sortir-. El va substituir el general Landry, interpretat per en Beau Bridges, de 73 anys, germà gran d'en Jeff Bridges i veterà tant del cinema com de la televisió, que li han donat múltiples premis i nominacions (he de dir que personalment no m'agrada gaire, el seu estil).

Darrerament el més destacat que ha fet ha estat un personatge secundari a Masters of Sex i ha protagonitzat, entre 2013 i la seva cancel·lació el 2015, The Millers.

Passem als de Stargate Atlantis, que ja fa 6 anys que es va acabar, a veure com els ha anat la cosa. A en Joe Flanigan, de 48 anys, que feia de John Sheppard, li hem perdut la pista des de 2013, any en què va sortir a Major Crimes, i si en repassem la trajectòria veiem que li ha passat més o menys com a gairebé tots els altres: el seu personatge a Stargate va ser el cim de la seva carrera. 

La doctora Elizabeth Weir, interpretada per la Torri Higginson, va deixar de sortir a Stargate Atlantis el 2007 i se'n va anar a treballar a NCIS. Des de llavors, ho endevineu? Ha fet poca cosa i no gaire rellevant, a més de celebrar els 45 anys. Aquest 2015 ha sortit en un episodi de Dark Matter.

Un any menys té la Rachel Luttrell, la Teyla, que segons la Wikipedia, a més de no haver fet res de gaire important després de Stargate Atlantis, té la carrera en pausa des de 2013. El 2011, però, va llançar un disc de jazz anomenat I wish you love. 

El doctor Rodney McKay té la cara d'en David Hewlett, de 47 anys, que té una extensa carrera tant al cinema com a la televisió, però que també des de 2013 sembla pràcticament aturada. Recenment se l'ha vist, igual que la Torri Higginson, a Dark Matter. No deu ser casualitat que els creadors d'aquesta sèrie, en Joseph Malozzi i en Paul Mullie, haguessin treballat a la franquícia Stargate. 

L'altre científic de Stargate Atlantis era el doctor McKay, al qual donava vida en Paul McGillion, ara de 46 anys, que hem pogut veure recentment en un petit paper a Tomorrowland i que ha sortit, entre altres petits papers, en dos episodis de Supernatural, un el 2009 i l'altre el 2015, fent papers diferents. 

També ha sortit a Supernatural la Jewel Staite (33 anys), la doctora Jennifer Keller, que el 2012 va protagonitzar la sèrie The L.A. Complex, i que entre 2013 i 2014 va sortir a The Killing. 

Qui més ha sortit a Supernatural? En Robert Picardo (61 anys), el senyor Richard Woolsey, que cap al final de Stargate Atlantis pren un paper més protagonista tot i que ja se'l coneixia d'abans, i el va tornar a interpretar el 2011 a Stargate Universe. Des del final d'Atlantis se l'ha vist, per exemple, a Castle, a The Mentalist o Bones, i properament reprendrà el seu paper de doctor Lewis Zimmerman a la sèrie Star Trake: Renegades. 

Ens en queda un, i naturalment és en Jason Momoa, de 35 anys, que interpretava el corpulent Ronon Dex i que des del final de la sèrie ha fet coses com el Conan de Conan the Barbarian (2011), la cancel·lada sèrie The Read Road (2014-2015) i, abans d'aquesta, una tal Game of Thrones amb el paper de Khal Drogo durant la primera temporada. 

Tanmateix, s'espera per a l'any que ve el seu paper d'Aquaman a la pel·lícula Batman v Superman: Dawn of Justice. 

Ja els hem repassat tots i hem vist que, en general, sembla que hi hagi una maledicció, perquè gairebé cap dels actors i les actrius que han participat en algun dels productes de la franquícia Stargate ha tornat a fer res de destacable. Econòmicament profitós segurament sí, però memorable més aviat no. 

Sèries: Masters of Sex

Quan vaig saber de l'existència d'aquesta sèrie el seu títol em va provocar escepticisme, ho reconec. Sense saber-ne res més em pensava que seria un despropòsit al voltant de les relacions sexuals dels seus personatges, com un True Blood però sense l'excusa dels vampirs. Basant-me en el que n'he sentit dir, perquè aquesta sí que no l'he vist.

Després vaig saber que era una sèrie d'època, un period drama que diuen en anglès, protagonitzada per dos personatges reals, els sexòlegs William Masters i Virginia Johnson, i basada en la biografia Masters of Sex: The Life and Times of William Masters and Virginia Johnson, the Couple Who Taught America How to Love, de Thomas Maier, publicada el 2009.

Perquè Masters of Sex és una sèrie sobre sexualitat, no sobre sexe gratuït. És la història del ginecòleg que va decidir estudiar la fisiologia del sexe —en uns temps en què això es considerava una aberració— i la seva ajudant, i les complicacions que els va suposar abans d'esdevenir la parella d'investigadors que va revolucionar aquest àmbit del coneixement i va acabar amb els tabús estúpids que el dominaven.

De moment se n'han emès 2 temporades, totes dues a Showtime, per tant no hem de témer absolutament cap censura pel que fa a paraules fortes i escenes de nus. Que podrien ser frontals, perquè la cadena ho permet, però curiosament no n'ha sortit ni un.  

En qualsevol cas el protagonista és el doctor William "Bill" Masters (el gal·lès —que broda l'accent nord-americà— Michael Sheen, amb una extensa carrera al teatre i que sens dubte serà recordat pel seu rol actual), un esquerp, seriós i prestigiós ginecòleg obsessionat amb el seu treball que comença a estudiar, d'amagat, la fisiologia del sexe.

Encara que a mesura que els seus estudis secrets es van descobrint la gent es pensa que és un pervertit que només vol mirar gent practicant sexe, en realitat l'estudia amb el màxim rigor i sense que aparentment li interessi més enllà del seu valor científic. La interpretació del senyor Sheen és excel·lent, remarcable, perquè aconsegueix fàcilment que un personatge que no ens cau gaire bé per culpa del seu comportament de vegades despòtic ens trenqui les defenses les rares vegades que el veiem mostrar símptomes d'humanitat i enfonsar-se. També és cert que va tenir una infantesa duríssima i això el va marcar. 

La Virginia Johnson (Lizzy Caplan, força desconeguda abans de la sèrie però un dels motius pels quals vaig decidir veure-la) és mare de dos fills, separada i comença a treballar com a secretària del doctor Masters, però lluita per adquirir un paper més important en la investigació que el seu superior duu a terme i també per a obtenir, al mateix temps, el reconeixement d'en Bill per la seva vàlua en un període —de moment de finals dels anys 50 a principis dels 60— en què el rol de la dona al món laboral es reduïa pràcticament a les infermeres i les secretàries. De fet, sense ella i el seu toc femení i sobretot humà l'estudi no hauria pogut tirar endavant.

Des de fora, que una noia jove i bonica treballi amb un paio que es dedica a mirar com fornica la gent condueix sovint a les malinterpretacions, però quan en Bill i la Virginia duen el seu estudi més enllà i comencen a experimentar esdevenint ells mateixos els subjectes la cosa es complica sentimentalment parlant. Gràcies a la química de la parella protagonista és d'aquells casos en què gairebé desitgem que es produeixi la infidelitat...

...Malgrat que al tercer angle del triangle hi ha l'absolutament adorable i dolça Elizabeth "Libby" Masters (Caitlin Fitzgerald), la típica mestressa de casa nord-americana que viu per al seu marit i el seu ideal de família, calla quan s'adona de les coses que no li agraden i fa sempre bona cara. I que tot i així, del seu marit, només rep indiferència. És fàcil simpatitzar amb ella i voler-la adoptar.

Encara que a la primera temporada és aquest el paper que duu a terme i ens fa sentir culpables per desitjar que en Bill i la Virginia s'entenguin més enllà del que és estrictament el seu estudi, a la segona el personatge desenvolupa noves capes de profunditat i durant uns capítols fins i tot arriba a relliscar al nostre pedestal quan veiem senyals de racisme en el seu comportament, un racisme —molt estès i present encara a l'època retratada, fins i tot en els seus vessants paternalistes— que després esdevé curiositat i que, gràcies a la màgia dels guionistes, oblidem tan ràpidament com l'havíem detectat. 

D'entre els molts personatges secundaris que podria esmentar en vull destacar un que em cau especialment bé i que és la Betty DiMello (Annaleigh Ashford), la prostituta amb qui en Bill tenia un acord per tal de poder espiar les relacions sexuals que s'esdevenien al bordell on ella treballa quan encara no tenia l'aprovació de la universitat per al seu escandalós estudi.

És un paper petit que després evoluciona i es manté durant les dues temporades emeses fins ara. Suposo que els guionistes van detectar que queia bé i ens la van mostrar també en escenes pròpies que no tenen res a veure amb la trama principal. Ho celebro.

Entre els secundaris vull esmentar igualment el rector Barton Scully (Beau Bridges, vist a les últimes temporades d'Stargate SG-1), la seva dona Margaret (Allison Janney, per ara l'única actriu de la sèrie que ha guanyat un premi, concretament el de millor actriu convidada als Emmy 2014), el faldiller però més endavant bon paio Dr. Austin Langham (Teddy Sears), la mare d'en Bill, l'Estabrooks "Essie" Masters (Ann Dowd, vista en un petit paper a True Detective i un de principal a The Leftovers), la també esquerpa doctora Lillian DePaul (Julianne Nicholson, vista a Boardwalk Empire) i més endavant el cameraman Lester Linden (Kevin Christy) o la fràgil Barbara (Betsy Brandt, la Marie Schrader de Breaking Bad).

Masters of Sex és una de les sèries actuals amb què més gaudeixo. També ho farà qualsevol seguidor de Mad Men, amb la qual sovint s'ha comparat encara que les seves trames siguin tan diferents. El fidel retrat d'una època (jo no la vaig viure, però resulta convincent), tant pel que fa a ambientació com pels canvis històrics que s'hi produeixen, les històries personals d'uns personatges magníficament interpretats per part de tots els actors i totes les actrius, i el fet que estigui basada en fets reals —amb llicències que han enfurit alguns seguidors a la segona temporada— fan d'aquesta sèrie un producte més que recomanable. 

A més, mai no és sobrer que ens expliquin unes quantes coses sobre la sexualitat que ens pensàvem que sabíem però que en realitat estan tacades de prejudicis i tabús que ni tan sols el tàndem Masters-Johnson va aconseguir eliminar del tot.  

Feu-me cas, és televisió de la bona. Destaca fins i tot entre les cada cop més abundants sèries televisives de gran qualitat, que d'uns anys ençà ens criden més l'atenció que qualsevol gran producció cinematogràfica.