Sèries: Fleishman is in Trouble

Ja sabeu, perquè soc molt pesat en aquestes introduccions, com m'agraden les minisèries. Les sèries llargues també, i n'he vist i en veuré moltes més, però per la quantitat i la distribució de temps lliure que tinc em va molt bé el format de pocs episodis i història autoconclusiva, i més encara si el producte és de qualitat, que normalment ho és.

La sèrie de què parlo avui compleix tots aquests requisits, i a més té al seu repartiment cares conegudes, algunes de les quals fa temps que segueixo, i amb això n'hi va haver prou perquè m'hi interessés, però el més important, al capdavall, és la història. Veurem, doncs, si trobo que val la pena.

Fleishman is in Trouble és una creació de Taffy Brodesser-Akner basada en una novel·la del mateix títol i escrita per ella mateixa el 2019. La sèrie, de 8 episodis, es va estrenar a Hulu l'any 2022 i a nosaltres ens ha arribat a través de la plataforma Disney+.

Veient-ne el tràiler no es capta ben bé la seva essència, tot i que hi veiem les cares conegudes que deia, concretament les dels protagonistes Claire Danes (Homeland), Jesse Eisenberg (The Social Network, Now You See Me, Batman v Superman...) i la secundària Lizzy Caplan (Masters of Sex). I es podria dir que durant els primers capítols tampoc del tot, perquè sembla que ens estiguin presentant un relat que, en realitat, té més capes que veurem quan s'acosti el seu final.

En Toby i la Rachel Fleishman són un matrimoni format per un hepatòleg i una agent de talents teatrals d'èxit que viu a Manhattan, Nova York, i que, de fet, s'ha divorciat. La història comença quan un bon dia ella no es presenta a recollir els nens, que han estat amb son pare durant els dies establerts per l'acord de custòdia, i tampoc li contesta els missatges ni les trucades.

Ell, que s'estava adaptant a la seva nova vida i començava a fer servir una app per a encontres casuals amb altres dones, està encantat de tenir els fills, la Hannah (Meara Mahoney Gross) i en Solly (Maxim Swinton), però com és natural no li va tan bé que la Rachel no els reculli quan toca i que no doni senyals de vida, perquè li provoca complicacions, també a l'àmbit laboral, com a metge a l'hospital, que tindran repercussions. 

Se'ns ofereix, doncs, el punt de vista del pare putejat, amb una mare irresponsable que, pel que anem veient als flashbacks de diversos moments de dues dècades de relació, tot plegat va tenir, com sol passar, una primera fase molt bonica i dolça, però a mesura que les coses es van anar posant serioses i la parella es va casar van començar les friccions i els senyals que en Toby i la Rachel tenien caràcters molt diferents, amb els diferents graus d'ambició professional i econòmica com a punt de màxim desencontre.

El cas és que, com també és habitual, quan hi ha una separació s'han de conèixer ambdós punts de vista per tal de poder emetre'n un judici, i és més endavant quan sabem què ha passat perquè la Rachel actuï, ara, d'aquesta manera.

És curiós com, al metratge dedicat a la seva situació actual i al seu punt de vista, ens canvia la impressió del personatge, que ens havien pintat com a extremament egoista i addicte a la feina, i també veiem algunes escenes que ja havíem vist en forma de flashback amb uns altres ulls gràcies al nou context, en el que és un exercici de domini de la narrativa per part de la direcció i el guió de la sèrie. 

Ja veieu que no vull entrar en gaires detalls de tot plegat, però espero que tot i el que he dit, si us interessa la sèrie i l'acabeu mirant, també visqueu en certa mesura aquest impacte. 

Fleishman is in Trouble no és, però, per més ben narrada que estigui, només una sèrie sobre una separació i els seus punts de vista. Amb l'aparició dels dos amics de joventut d'en Toby, amb qui reprèn el contacte que havia perdut quan es va casar amb la Rachel, es conforma també un relat general sobre la insatisfacció als primers anys de la quarantena, un missatge amb què em puc identificar perquè és aquesta l'edat que tinc jo.

Aquests dos amics són l'esmentada Lizzy Caplan, que fa de Libby Epstein a més de narradora en off de la sèrie, periodista que ara fa de mestressa de casa i no és feliç malgrat que té una família exemplar, especialment un marit atent com és en l'Adam (Josh Radnor, protagonista de How I Met Your Mother); i en Seth Morris (Adam Brody), solter guaperes que duu una envejable vida nocturna i té més vida social que ningú, cosa que els altres dos envegen pels respectius lligams familiars, però que a ell tampoc el satisfà. És ben bé que no tenim mai tot el que volem, i que quan aconseguim una cosa hem de renunciar a una altra, una lliçó que la vida no es cansa de donar-nos, i que nosaltres ens resistim a aprendre.

Estem davant d'una sèrie ben escrita, amb unes interpretacions d'alt nivell per part de tots els seus integrants, fins i tot la canalla, i que tracta temes que potser no hem viscut exactament de la mateixa manera, però que per una relativa proximitat cultural és probable que ens permetin identificar-nos-hi o, potser, comprendre millor persones del nostre entorn i veure d'una altra manera, amb un altre filtre, com creiem que és la vida d'aquestes persones.

Així, doncs, la recomano sense cap mena de dubte: curteta, ben feta i amb cares conegudes que fan honor a contrastades carreres. 

 

Sèries: Masters of Sex

Quan vaig saber de l'existència d'aquesta sèrie el seu títol em va provocar escepticisme, ho reconec. Sense saber-ne res més em pensava que seria un despropòsit al voltant de les relacions sexuals dels seus personatges, com un True Blood però sense l'excusa dels vampirs. Basant-me en el que n'he sentit dir, perquè aquesta sí que no l'he vist.

Després vaig saber que era una sèrie d'època, un period drama que diuen en anglès, protagonitzada per dos personatges reals, els sexòlegs William Masters i Virginia Johnson, i basada en la biografia Masters of Sex: The Life and Times of William Masters and Virginia Johnson, the Couple Who Taught America How to Love, de Thomas Maier, publicada el 2009.

Perquè Masters of Sex és una sèrie sobre sexualitat, no sobre sexe gratuït. És la història del ginecòleg que va decidir estudiar la fisiologia del sexe —en uns temps en què això es considerava una aberració— i la seva ajudant, i les complicacions que els va suposar abans d'esdevenir la parella d'investigadors que va revolucionar aquest àmbit del coneixement i va acabar amb els tabús estúpids que el dominaven.

De moment se n'han emès 2 temporades, totes dues a Showtime, per tant no hem de témer absolutament cap censura pel que fa a paraules fortes i escenes de nus. Que podrien ser frontals, perquè la cadena ho permet, però curiosament no n'ha sortit ni un.  

En qualsevol cas el protagonista és el doctor William "Bill" Masters (el gal·lès —que broda l'accent nord-americà— Michael Sheen, amb una extensa carrera al teatre i que sens dubte serà recordat pel seu rol actual), un esquerp, seriós i prestigiós ginecòleg obsessionat amb el seu treball que comença a estudiar, d'amagat, la fisiologia del sexe.

Encara que a mesura que els seus estudis secrets es van descobrint la gent es pensa que és un pervertit que només vol mirar gent practicant sexe, en realitat l'estudia amb el màxim rigor i sense que aparentment li interessi més enllà del seu valor científic. La interpretació del senyor Sheen és excel·lent, remarcable, perquè aconsegueix fàcilment que un personatge que no ens cau gaire bé per culpa del seu comportament de vegades despòtic ens trenqui les defenses les rares vegades que el veiem mostrar símptomes d'humanitat i enfonsar-se. També és cert que va tenir una infantesa duríssima i això el va marcar. 

La Virginia Johnson (Lizzy Caplan, força desconeguda abans de la sèrie però un dels motius pels quals vaig decidir veure-la) és mare de dos fills, separada i comença a treballar com a secretària del doctor Masters, però lluita per adquirir un paper més important en la investigació que el seu superior duu a terme i també per a obtenir, al mateix temps, el reconeixement d'en Bill per la seva vàlua en un període —de moment de finals dels anys 50 a principis dels 60— en què el rol de la dona al món laboral es reduïa pràcticament a les infermeres i les secretàries. De fet, sense ella i el seu toc femení i sobretot humà l'estudi no hauria pogut tirar endavant.

Des de fora, que una noia jove i bonica treballi amb un paio que es dedica a mirar com fornica la gent condueix sovint a les malinterpretacions, però quan en Bill i la Virginia duen el seu estudi més enllà i comencen a experimentar esdevenint ells mateixos els subjectes la cosa es complica sentimentalment parlant. Gràcies a la química de la parella protagonista és d'aquells casos en què gairebé desitgem que es produeixi la infidelitat...

...Malgrat que al tercer angle del triangle hi ha l'absolutament adorable i dolça Elizabeth "Libby" Masters (Caitlin Fitzgerald), la típica mestressa de casa nord-americana que viu per al seu marit i el seu ideal de família, calla quan s'adona de les coses que no li agraden i fa sempre bona cara. I que tot i així, del seu marit, només rep indiferència. És fàcil simpatitzar amb ella i voler-la adoptar.

Encara que a la primera temporada és aquest el paper que duu a terme i ens fa sentir culpables per desitjar que en Bill i la Virginia s'entenguin més enllà del que és estrictament el seu estudi, a la segona el personatge desenvolupa noves capes de profunditat i durant uns capítols fins i tot arriba a relliscar al nostre pedestal quan veiem senyals de racisme en el seu comportament, un racisme —molt estès i present encara a l'època retratada, fins i tot en els seus vessants paternalistes— que després esdevé curiositat i que, gràcies a la màgia dels guionistes, oblidem tan ràpidament com l'havíem detectat. 

D'entre els molts personatges secundaris que podria esmentar en vull destacar un que em cau especialment bé i que és la Betty DiMello (Annaleigh Ashford), la prostituta amb qui en Bill tenia un acord per tal de poder espiar les relacions sexuals que s'esdevenien al bordell on ella treballa quan encara no tenia l'aprovació de la universitat per al seu escandalós estudi.

És un paper petit que després evoluciona i es manté durant les dues temporades emeses fins ara. Suposo que els guionistes van detectar que queia bé i ens la van mostrar també en escenes pròpies que no tenen res a veure amb la trama principal. Ho celebro.

Entre els secundaris vull esmentar igualment el rector Barton Scully (Beau Bridges, vist a les últimes temporades d'Stargate SG-1), la seva dona Margaret (Allison Janney, per ara l'única actriu de la sèrie que ha guanyat un premi, concretament el de millor actriu convidada als Emmy 2014), el faldiller però més endavant bon paio Dr. Austin Langham (Teddy Sears), la mare d'en Bill, l'Estabrooks "Essie" Masters (Ann Dowd, vista en un petit paper a True Detective i un de principal a The Leftovers), la també esquerpa doctora Lillian DePaul (Julianne Nicholson, vista a Boardwalk Empire) i més endavant el cameraman Lester Linden (Kevin Christy) o la fràgil Barbara (Betsy Brandt, la Marie Schrader de Breaking Bad).

Masters of Sex és una de les sèries actuals amb què més gaudeixo. També ho farà qualsevol seguidor de Mad Men, amb la qual sovint s'ha comparat encara que les seves trames siguin tan diferents. El fidel retrat d'una època (jo no la vaig viure, però resulta convincent), tant pel que fa a ambientació com pels canvis històrics que s'hi produeixen, les històries personals d'uns personatges magníficament interpretats per part de tots els actors i totes les actrius, i el fet que estigui basada en fets reals —amb llicències que han enfurit alguns seguidors a la segona temporada— fan d'aquesta sèrie un producte més que recomanable. 

A més, mai no és sobrer que ens expliquin unes quantes coses sobre la sexualitat que ens pensàvem que sabíem però que en realitat estan tacades de prejudicis i tabús que ni tan sols el tàndem Masters-Johnson va aconseguir eliminar del tot.  

Feu-me cas, és televisió de la bona. Destaca fins i tot entre les cada cop més abundants sèries televisives de gran qualitat, que d'uns anys ençà ens criden més l'atenció que qualsevol gran producció cinematogràfica.