Sèries: The Affair

Sovint comencem a mirar sèries exclusivament per la gent que hi surt, i quan vaig veure el tràiler d'aquesta vaig tenir clar que la veuria precisament per aquest motiu, encara que l'argument també em va semblar actractiu.

Es tractava d'una història amb dos clars protagonistes que estaven interpretats per en Dominic West (en McNulty a The Wire) i la Ruth Wilson (l'Alice Morgan de l'altament recomanable Luther), dos intèrprets britànics que canviaven l'accent de manera convincent per explicar-nos l'aventura de dos nord-americans de soca-rel. 

Que el tema dels afers extramatrimonials està molt suat, i ho sabia, però igualment volia veure aquests dos actors que m'agradaven interpretant uns papers més "mundans" que aquells pels quals els coneixia. 

El que no esperava, però, era que The Affair ens ho explicaria adoptant dos punts de vista, corresponents a dos personatges en cada episodi, dels mateixos fets, cosa que dóna vida a un argument, com deia, tan suat, i contribueix a donar forma de thriller o producte de suspens a aquesta sèrie que, a mesura que van avançant les temporades, i més endavant amb algun flashforward -en català prolepsi-, va adoptant un to cada cop més fosc. 

En fi, a la sèrie els protagonistes són en Noah Solloway, un escriptor que lluita per tenir èxit, i l'Alison Lockhart, cambrera en un restaurant del poble d'estiueig de Montauk (Nova York) on els Solloway van de vacances i on viuen els rics i estirats sogres d'ell, interpretats per la cara de periquito de la Kathleen Chalfant i pel més conegut John Doman -que curiosament era superior d'en McNulty a The Wire i que podem veure a Gotham fent de Carmine Falcone-, aquest sí un escriptor de tant d'èxit que és ric i tot. Tant ella com ell odien el seu gendre, que no és de casa bona.

L'afer dels dos protagonistes és tempestuós i, com acostuma a passar en aquests casos, destrossa les respectives famílies i provoca una sèrie de conseqüències que contaminen l'amor que es tenen aquests dos personatges, de manera que a mesura que avança la sèrie es plantegen si ha valgut la pena. De fet, només comporta desgràcies. 

Un dels principals secundaris de la sèrie és la dona d'en Noah, la Helen (Maura Tierney), un personatge irritant que quan protagonitza mig capítol m'acostuma a avorrir, però que darrerament s'ha guanyat una mica la meva simpatia. 

Per part d'en Noah també tenim els seus quatre fills, dos d'adolescents i dos de petits. Els grans, evidentment, són els que donen més problemes, especialment la Whitney (Julia Goldani Telles). 

L'altre secundari important és en Cole Lockhart (Joshua Jackson, una altra cara coneguda), el marit de l'Alison, de caràcter esquerp però que també, amb el pas del temps, veiem que és un home honest i noble. 

Precisament un dels punts forts del guió és que poc a poc ens fa passar de donar suport a l'amor passional dels dos protagonistes a entendre el dolor dels enganyats, i ens fa canviar totalment de bàndol més endavant.

Cal esmentar de passada el seu germà Scott (Colin Donnell) i convidats de les temporades 2 i 3 com la Luisa (Catalina Sandino Moreno, nominada a l'Oscar a la Millor Actriu el 2004 per María, llena eres de Gracia), la Julliette (la francesa Irène Jacob, tot un referent) o en John Gunther (Brendan Fraser). 

El cas és que la sèrie creada per la Sarah Treem i en Hagai Levi aconsegueix enganxar-nos a la història des del principi i ens demostra temporada a temporada com sí que es pot allargar la trama de manera coherent i justificada, i la tècnica narrativa de canviar el punt de vista a mig episodi en cadascuna de les entregues és totalment encertada i ens permet fixar-nos no només en els canvis en els diàlegs segons qui protagonitzi aquell segment, sinó també en altres detalls com la roba o els escenaris, encara que les diferències siguin una mica exagerades respecte a com veiem les coses cadascú a la vida real.

La intriga de la sèrie va augmentant i a la tercera temporada esdevé pràcticament un thriller psicològic, i no decauen les interpretacions que han proporcionat a The Affair nombroses nominacions i premis, entre els quals els Globus d'Or a la Ruth Wilson i la mateixa sèrie el 2015 i a la Maura Tierney com a secundària el 2016, i dos anys consecutius el premi al millor actor als Satellite Awards per a en Dominic West. 

El ritme de The Affair és més aviat lent, sí, i la premissa pot semblar (ho és) poc original, però la manera amb què se'ns explica aquesta història i les conseqüències que té la decisió de deixar-se endur de dos personatges que s'atrauen de manera irresistible però no haurien d'estar junts fan de la sèrie una de les més interessants que s'emeten actualment.

Sèries: Masters of Sex

Quan vaig saber de l'existència d'aquesta sèrie el seu títol em va provocar escepticisme, ho reconec. Sense saber-ne res més em pensava que seria un despropòsit al voltant de les relacions sexuals dels seus personatges, com un True Blood però sense l'excusa dels vampirs. Basant-me en el que n'he sentit dir, perquè aquesta sí que no l'he vist.

Després vaig saber que era una sèrie d'època, un period drama que diuen en anglès, protagonitzada per dos personatges reals, els sexòlegs William Masters i Virginia Johnson, i basada en la biografia Masters of Sex: The Life and Times of William Masters and Virginia Johnson, the Couple Who Taught America How to Love, de Thomas Maier, publicada el 2009.

Perquè Masters of Sex és una sèrie sobre sexualitat, no sobre sexe gratuït. És la història del ginecòleg que va decidir estudiar la fisiologia del sexe —en uns temps en què això es considerava una aberració— i la seva ajudant, i les complicacions que els va suposar abans d'esdevenir la parella d'investigadors que va revolucionar aquest àmbit del coneixement i va acabar amb els tabús estúpids que el dominaven.

De moment se n'han emès 2 temporades, totes dues a Showtime, per tant no hem de témer absolutament cap censura pel que fa a paraules fortes i escenes de nus. Que podrien ser frontals, perquè la cadena ho permet, però curiosament no n'ha sortit ni un.  

En qualsevol cas el protagonista és el doctor William "Bill" Masters (el gal·lès —que broda l'accent nord-americà— Michael Sheen, amb una extensa carrera al teatre i que sens dubte serà recordat pel seu rol actual), un esquerp, seriós i prestigiós ginecòleg obsessionat amb el seu treball que comença a estudiar, d'amagat, la fisiologia del sexe.

Encara que a mesura que els seus estudis secrets es van descobrint la gent es pensa que és un pervertit que només vol mirar gent practicant sexe, en realitat l'estudia amb el màxim rigor i sense que aparentment li interessi més enllà del seu valor científic. La interpretació del senyor Sheen és excel·lent, remarcable, perquè aconsegueix fàcilment que un personatge que no ens cau gaire bé per culpa del seu comportament de vegades despòtic ens trenqui les defenses les rares vegades que el veiem mostrar símptomes d'humanitat i enfonsar-se. També és cert que va tenir una infantesa duríssima i això el va marcar. 

La Virginia Johnson (Lizzy Caplan, força desconeguda abans de la sèrie però un dels motius pels quals vaig decidir veure-la) és mare de dos fills, separada i comença a treballar com a secretària del doctor Masters, però lluita per adquirir un paper més important en la investigació que el seu superior duu a terme i també per a obtenir, al mateix temps, el reconeixement d'en Bill per la seva vàlua en un període —de moment de finals dels anys 50 a principis dels 60— en què el rol de la dona al món laboral es reduïa pràcticament a les infermeres i les secretàries. De fet, sense ella i el seu toc femení i sobretot humà l'estudi no hauria pogut tirar endavant.

Des de fora, que una noia jove i bonica treballi amb un paio que es dedica a mirar com fornica la gent condueix sovint a les malinterpretacions, però quan en Bill i la Virginia duen el seu estudi més enllà i comencen a experimentar esdevenint ells mateixos els subjectes la cosa es complica sentimentalment parlant. Gràcies a la química de la parella protagonista és d'aquells casos en què gairebé desitgem que es produeixi la infidelitat...

...Malgrat que al tercer angle del triangle hi ha l'absolutament adorable i dolça Elizabeth "Libby" Masters (Caitlin Fitzgerald), la típica mestressa de casa nord-americana que viu per al seu marit i el seu ideal de família, calla quan s'adona de les coses que no li agraden i fa sempre bona cara. I que tot i així, del seu marit, només rep indiferència. És fàcil simpatitzar amb ella i voler-la adoptar.

Encara que a la primera temporada és aquest el paper que duu a terme i ens fa sentir culpables per desitjar que en Bill i la Virginia s'entenguin més enllà del que és estrictament el seu estudi, a la segona el personatge desenvolupa noves capes de profunditat i durant uns capítols fins i tot arriba a relliscar al nostre pedestal quan veiem senyals de racisme en el seu comportament, un racisme —molt estès i present encara a l'època retratada, fins i tot en els seus vessants paternalistes— que després esdevé curiositat i que, gràcies a la màgia dels guionistes, oblidem tan ràpidament com l'havíem detectat. 

D'entre els molts personatges secundaris que podria esmentar en vull destacar un que em cau especialment bé i que és la Betty DiMello (Annaleigh Ashford), la prostituta amb qui en Bill tenia un acord per tal de poder espiar les relacions sexuals que s'esdevenien al bordell on ella treballa quan encara no tenia l'aprovació de la universitat per al seu escandalós estudi.

És un paper petit que després evoluciona i es manté durant les dues temporades emeses fins ara. Suposo que els guionistes van detectar que queia bé i ens la van mostrar també en escenes pròpies que no tenen res a veure amb la trama principal. Ho celebro.

Entre els secundaris vull esmentar igualment el rector Barton Scully (Beau Bridges, vist a les últimes temporades d'Stargate SG-1), la seva dona Margaret (Allison Janney, per ara l'única actriu de la sèrie que ha guanyat un premi, concretament el de millor actriu convidada als Emmy 2014), el faldiller però més endavant bon paio Dr. Austin Langham (Teddy Sears), la mare d'en Bill, l'Estabrooks "Essie" Masters (Ann Dowd, vista en un petit paper a True Detective i un de principal a The Leftovers), la també esquerpa doctora Lillian DePaul (Julianne Nicholson, vista a Boardwalk Empire) i més endavant el cameraman Lester Linden (Kevin Christy) o la fràgil Barbara (Betsy Brandt, la Marie Schrader de Breaking Bad).

Masters of Sex és una de les sèries actuals amb què més gaudeixo. També ho farà qualsevol seguidor de Mad Men, amb la qual sovint s'ha comparat encara que les seves trames siguin tan diferents. El fidel retrat d'una època (jo no la vaig viure, però resulta convincent), tant pel que fa a ambientació com pels canvis històrics que s'hi produeixen, les històries personals d'uns personatges magníficament interpretats per part de tots els actors i totes les actrius, i el fet que estigui basada en fets reals —amb llicències que han enfurit alguns seguidors a la segona temporada— fan d'aquesta sèrie un producte més que recomanable. 

A més, mai no és sobrer que ens expliquin unes quantes coses sobre la sexualitat que ens pensàvem que sabíem però que en realitat estan tacades de prejudicis i tabús que ni tan sols el tàndem Masters-Johnson va aconseguir eliminar del tot.  

Feu-me cas, és televisió de la bona. Destaca fins i tot entre les cada cop més abundants sèries televisives de gran qualitat, que d'uns anys ençà ens criden més l'atenció que qualsevol gran producció cinematogràfica. 

Sèries: Penny Dreadful

Vaig descobrir l'existència d'aquesta sèrie poc abans que s'estrenés, per casualitat, quan me'n van parlar dient-me que reunia diversos monstres clàssics de l'imaginari popular, nascuts en la literatura del segle XIX, i en veure el seu repartiment vaig quedar-ne convençut.

Ara que ja s'han emès els 8 episodis de la seva primera temporada (ha renovat per a una segona, de 10), em ve de gust parlar-ne i intentar que, si no l'heu vist o no la coneixeu, li doneu una oportunitat. 

Estrenada a la cadena Showtime (cosa que vol dir que, igual que a l'HBO, no hi ha cap mena de censura pel que fa als nus i la paraula fuck en totes les seves variants morfològiques), Penny Dreadful és un homenatge a les novel·les barates i adreçades a les classes treballadores britàniques que es van serialitzar durant el segle XIX, un format que va veure néixer, per exemple, el personatge d'en Sweeney Todd. 

Curiosament els personatges que la protagonitzen no tenen l'origen en cap penny dreadful, sinó que van néixer en diversos clàssics de la literatura universal del segle XIX. La sèrie, creada per en John Logan (guionista de Gladiator, The Last Samurai, L'aviador o la pel·lícula precisament de Sweeney Todd de 2007), uneix personatges nascuts a les novel·les Dràcula (1897), El retrat de Dorian Gray (1890) o Frankenstein (1818), a més d'introduir-ne d'altres d'originals, i els situa en una trama ambientada a la Londres victoriana, que és l'època en què van aparèixer dos dels tres llibres esmentats.

La història, completament original, gira al voltant de l'operació de recerca de la Mina Murray, filla de sir Malcolm Murray, un explorador de l'Àfrica interpretat pel veterà Timothy Dalton (el James Bond d'Alta tensió i Llicència per matar) que viu traumatitzat pels que considera els seus fracassos com a pare i que reuneix al seu voltant una colla de personatges que el poden ajudar en la seva missió.

La més propera és la senyoreta Vanessa Ives (Eva Green, membre del repartiment que més em cridava, sobretot després de veure-la a 300: Rise of an Empire, però que no té una filmografia gaire extensa), una dona jove que viu amb sir Malcolm i del passat de la qual només sabem, al principi, que era la millor amiga de la desapareguda Mina. 

Deixant de banda l'espectacular interpretació de l'actriu, que no té cap problema amb enlletgir el rostre i fer de boja d'una manera molt convincent, el personatge és d'allò més interessant i ja des del primer episodi veiem que té una curiosa relació amb la religió, per dir-ho d'alguna manera. Misteriosa podria ser l'adjectiu que la defineix millor.

A les dues cares ben conegudes que ja he esmentat s'uneix la d'en Josh Hartnett —famós, però no gaire prolífic, almenys en comparació amb les grans estrelles de Hollywood—, que fa d'Ethan Chandler, un pistoler nord-americà que s'ha exiliat a Anglaterra, on es guanya la vida fent teatrets fins que és reclutat pel senyor Murray. 

Valent i amb posat de dur, en el fons és un home sensible i amb els seus traumes i secrets que, quan comencem a dubtar de la importància del seu paper, ens sorprèn amb un gir argumental que promet noves emocions a la segona temporada.

Ja entrant en els rostres menys vistos, tenim per exemple en Victor Frankenstein (Harry Treadaway), un jove científic i amant de la poesia que estudia els límits entre la vida i la mort i la reversibilitat de la segona, que com ja sabem perquè es tracta d'un personatge àmpliament conegut, arriba a demostrar. 

Cal esmentar que les seves creacions formen part dels personatges secundaris de la sèrie i, tal com acaba la primera temporada, la cosa anirà a més de cara a la segona tongada d'episodis.

El bell Dorian Gray és interpretat per en Reeve Carney (que va fer d'Spider-man al musical de Broadway fins el 2013), no pas en Bojan Krkic, i el que n'hem pogut veure en aquesta primera temporada es limita al seu amor per l'art pictòric, els plaers carnals tant amb dones com amb homes i la bellesa en general. 

Se suposa que el personatge es desenvoluparà més durant la propera temporada, però en aquests primers 8 capítols seria el que menys minuts ha tingut d'entre els personatges principals. De moment, això sí, m'ha motivat a llegir El retrat de Dorian Gray.

Entre els secundaris cal esmentar el majordom africà Sembene (Danny Sapani, vist a Misfits), el tràgic i entranyable monstre de Frankenstein (Rory Kinnear), el professor Van Helsing (David Warner) o la prostituta irlandesa Brona Croft (Billie Piper, vista a la Doctor Who moderna), que està a la frontera entre el paper protagonista i secundari, però m'inclino per considerar-la del segon grup.

La qüestió és que el grup principal, amb l'ajuda o els impediments dels secundaris, segons el cas, tira endavant la missió de trobar la Mina i rescatar-la de les urpes d'uns éssers demoníacs que es revelen com a vampirs, però que encara han de donar joc quan arribin els nous episodis. Ara bé, a banda de la missió principal a Penny Dreadful tots els personatges aniran tenint diverses escenes dedicades a aprofundir en la seva personalitat i el seu passat, i en algun cas fins i tot monopolitzaran un episodi sencer. 

He de reconèixer que, segons com, el tema dels vampirs no em crida l'atenció, segurament perquè s'ha explotat i pervertit en excés sobretot durant els darrers anys. Jo sóc més de la novel·la original de Dràcula i la pel·lícula de 1992, que l'adaptava amb certes llicències, i no m'agraden gaire els experiments.

Ara bé, la proposta de Penny Dreadful té punts molt bons i m'alegro d'haver-li donat l'oportunitat, perquè m'ha deixat molt satisfet: la idea d'unir diversos personatges de ficció en un mateix producte, i que vinguin de novel·les clàssiques de terror del segle XIX, com si es tractés d'una nova versió de The League of Extraordinary Gentlemen, còmic de l'Alan Moore i en Kevin O'Neill que va tenir una criticadíssima adaptació cinematogràfica i que comparteix algun personatge amb la sèrie; l'ambientació victoriana i la trama original que ens proposa Penny Dreadful, reservant-nos sempre sorpreses però fent-nos també picades d'ullet si coneixem els personatges que sí que existien abans de la sèrie; la fotografia, el vestuari, els diàlegs i, sobretot, les excel·lents interpretacions dels actors i les actrius, afectades intencionadament. 

Imprescindible, més que mai, veure-la en anglès, encara que algun dia l'arribi a comprar algun canal en castellà (cosa que encara no ha passat, tot i que els dos primers episodis els dirigeixi en Juan Antonio Bayona, el de The Impossible i abans El orfanato, i hi hagi un cameo de la Leticia Dolera al segon d'aquests capítols).

El final de Dexter

Fa un temps vaig publicar una entrada sobre Dexter, sèrie que com vaig dir en aquell moment em tenia força enganxat, i ara que se n'han emès les dues últimes temporades crec que és un bon moment per a parlar del seu final, del final definitiu, de la conclusió de la història, i de què m'ha semblat, igual que vaig fer fa uns dies amb la conclusió de Breaking Bad.

Evidentment aquesta vegada, a diferència de quan redacto entrades per tal de parlar d'una sèrie en general, i tal com faig quan les ressenyo temporada a temporada, hi haurà spoilers, de manera que esteu avisats i espero que llegiu l'entrada sabent que us hi trobareu el que diu el títol i havent vist les tongades d'episodis anteriors.

La sisena temporada acabava amb l'esperat moment en què la Debra (Jennifer Carpenter) descobria, per fi, en Dexter assassinant. Ho esperàvem amb ganes des del principi de la sèrie, i només faltava saber quan passaria i com reaccionarien tant ella com ell. El cas és que l'enganxa in fraganti i evidentment és un xoc brutal, però el seu amor de germana la duu a protegir-lo i l'ajuda a encobrir l'assassinat del malvat Travis Marshall (Colin Hanks).

Després d'això en Dexter convenç la seva germana, ara tinent del departament de policia de Miami, que ha estat una cosa puntual, i la Debra se l'endú a casa seva per tal de vigilar-lo, però no triga a descobrir que és un assassí en sèrie, per molt que només mati criminals, i intenta acordar amb ell que deixarà de fer-ho i entregarà les seves víctimes a la policia abans que esdevinguin víctimes.

Paral·lelament el protagonista s'enfronta a la màfia ucraïnesa en carregar-se un dels seus membres com a represàlia per la mort d'un company del departament, i sense saber-ho el que ha fet és matar un dels homes més propers al seu líder, l'Isaak Sirko (Ray Stevenson).

No és l'únic lligam amb la màfia ucraïnesa que es produeix a la 7a temporada, ja que la policia hi està a sobre, però no trobo especialment interessant aquesta trama. Més entretinguda i important és una altra de les trames, la de la Hannah McKay (Yvonne Strahovski).

Es tracta d'una noia que, quan era menor d'edat, va ser còmplice dels assassinats comesos pel seu promès, però que ara es dedica a matar amb verins. I com que la noia no és lletja i en Dexter ha demostrat més d'una vegada que li agraden les rosses, tenim el dilema servit: no triguen a enamorar-se l'un de l'altra, cosa que no impedeix que intentin fer-se mal mútuament. En Dexter fins i tot l'arriba a tenir lligada a la seva taula d'assassinats, però acaben fent l'amor apassionadament allà mateix.

Això no deixa de ser la continuació de l'evolució del protagonista, que continua essent un assassí fred, però cada cop mostra més característiques humanes, més emocions, i també comet errors. Un d'ells fa que la LaGuerta (Lauren Vélez) es torni a convèncer que el Bay Harbor Butcher no era el seu estimat James Doakes, sinó en Dexter, i es passa la temporada intentant demostrar-ho fins que acaba els seus dies per culpa d'un tret a la panxa per part de la Debra, que altre cop protegeix el seu germà quan el troba acorralat.

Al principi de la 8a i última temporada, la que s'ha acabat fa poc, la situació és la següent: la Hannah McKay és a la presó, la Debra ha deixat la policia i fa d'investigadora privada torturada, alcohòlica i temerària per culpa del trauma d'haver matat la seva superior (i no és que hagi superat el fet de saber la veritat sobre el seu germà), i en Dexter coneix la seva mare ideològica, la doctora Evelyn Vogel (la veterana Charlotte Rampling), personatge que no m'agrada gens però que és la psiquiatra que va inventar el codi fins ara conegut com "el codi d'en Harry", que és el que ha permès, durant dècades, que en Dexter matés només criminals i que ho fes de manera que no l'enxampessin mai.

El cas de la temporada és el del Cirurgià Cerebral (Brain Surgeon a la versió original), que es dedica a matar gent i buidar-li una part molt concreta del cervell. La revelació de la identitat d'aquest personatge i el desenvolupament del cas en si no és que m'hagin interessat especialment (continuo dient que, per a mi, les millors temporades van ser la 4a i la 5a, i és que l'originalitat dels dolents és clau per a la qualitat de les trames), però el que és realment interessant és com les coses se li van descontrolant a en Dexter: abans de reconciliar-se la seva germana intenta suïcidar-se amb ell, mentre que la Hannah s'escapa de la presó i es retroba amb el seu estimat, que tampoc no pot negar que encara l'estima.

Tot plegat condueix a una sèrie de situacions incòmodes, perquè mentre la busquen en Dexter s'adona que el que vol és estar amb la Hannah, i a més ha trobat un possible "alumne" a qui transmetre el codi, en Zach Hamilton (Sam Underwood).

La Debra, que ja s'havia calmat una mica i intentava refer la seva vida, al·lucina amb tot plegat i l'arribem a veure compartint àpats amb la seva inesperada cunyada i exassassina en grau de temptativa, que a més cada cop fa més de mare d'en Harrison. A mesura que avança la història els plans d'en Dexter i la Hannah de fugir junts del país són el més interessant de la trama, però no els ho posaran fàcil ni els Marshals (que es dediquen entre altres coses al transport de presoners als Estats Units) ni en Jacob Elway (Sean Patrick Flannery), el cap de la Debra a l'agència de detectius privats, que desitja la suculenta recompensa per la captura de l'enverinadora.

Pel que fa als personatges secundaris, trobo que en aquesta vuitena temporada han tingut menys importància que mai: en Masuka (C.S. Lee) descobreix que té una filla fruit d'una donació de sèmen 20 anys abans, en una subtrama que no aporta pràcticament res, mentre que en Batista (David Zayas) és el nou tinent de la comissaria després que la Debra deixés el càrrec, i no protagonitza cap trama personal.

La germana d'aquest, la Jamie (Aimee García), sí que agafa força importància, però se'm fa molt difícil de creure que en Harrison passi tant de temps amb la Hannah i no se li escapi res quan és amb la seva mainadera. En Quinn (Desmond Harrington), per la seva banda, passa de sortir amb la Jaime a reconèixer els seus sentiments per la Debra, amb qui reprèn la seva interrompuda relació just al final.

Tornant a la trama principal, com he dit abans no m'ha emocionat especialment, però sí que ha tingut conseqüències per al protagonista, que ha d'ajornar la seva escapada amb l'enamorada i el fill perquè el "cirurgià" fereix la Debra, que mor per complicacions en l'operació a què la sotmeten per tal de salvar-la. Mor el meu personatge preferit, però ho fa a l'episodi final i, per tant, no m'ha impedit veure'l al llarg de tota la sèrie. Ja m'està bé, sempre he dit que m'encanten les tragèdies (a la ficció).

I m'encanta com en Dexter executa la venjança matant el seu assassí, el dolent de la temporada, en plenes dependències policials (en contraposició amb el mètode i el lloc que han caracteritzat tots els seus assassinats fins ara), però de manera que sembla que sigui en defensa pròpia malgrat que els seus companys saben que ho ha fet expressament. Ja els està bé, el sistema ha estat impecable i tots els membres de la Miami Metro haurien signat l'actuació per tal de fer honor a la seva companya caiguda.

És un moment especialment emotiu, uns minuts tristíssims del capítol amb què es tanca la sèrie, i que fan que en Dexter s'adoni que ningú no està segur a prop seu, de manera que pren la dura decisió de deixar que la Hannah s'endugui ella sola en Harrison a l'Argentina, fingir la seva pròpia mort i començar una nova vida en un altre lloc.

Durant uns segons ens pensem realment que en Dexter s'ha suïcidat, perquè es dirigeix amb el seu vaixell a una terrible tempesta marítima just després de deixar caure el cos de la Debra a l'aigua, però no ha estat així i la sèrie es tanca amb una escena d'ell fent de llenyataire, vivint sol i amb una expressió ambigua, que tant pot ser d'extrem abatiment com de ganes de tornar a matar, perquè ara que no té la Hannah, que li havia fet passar les ganes d'assassinar, torna a tenir necessitats que no pot ignorar.

Sembla que a molta gent no li ha agradat que Dexter s'acabés així, suposo que volien que o bé morís o bé l'enxampés la policia, però a mi sí que m'ha satisfet. No ha estat ni una cosa ni l'altra, però les debilitats que ha anat mostrant a mesura que avançava la sèrie li han desmuntat la vida "perfecta" que duia i ho ha acabat perdent tot.

Jo trobo que ja és prou càstig per a un personatge que hem seguit durant 8 anys i que no volíem que acabés malament, però que després de tots els dilemes morals que puguem tenir hem de reconèixer que havia de pagar d'alguna manera. 

Californication (5a temporada)

Quan faig una entrada sobre una sèrie intento fer-la quan aquesta ja ha acabat, per tal d'analitzar-ne el conjunt. De vegades, però, ho faig temporada a temporada, i en d'altres casos ho faig quan ja en duu unes quantes, encara que no estigui acabada. És el cas de Californication, sèrie de què ja vaig parlar, però ara m'han vingut ganes de fer la ressenya de la seva nova temporada, la cinquena, que es va acabar d'emetre als Estats Units diumenge 1 d'abril.

Aquesta vegada, a diferència del que passa habitualment, com que parlo d'una temporada concreta hi haurà spoilers, però intentaré que siguin mínims. Comencem, doncs: a la cinquena temporada en Hank Moody, que havia marxat a Nova York després de ser absolt en el judici per presumpta perversió de menors a la quarta temporada, torna a Los Angeles tres anys després obligat per les circumstàncies.

Resulta que la Carrie (Natalie Zea), amb qui estava embolicat a Nova York, li crema l'apartament després que ell la deixi i fa que es prengui un llarg descans, excusa que ens permet tornar-lo a reunir amb el seu entorn de sempre. I què estan fent, tots els seus éssers estimats?

En Charlie i la Marcy es troben en una còmica situació en què comparteixen la custòdia del petit Stuart mentre ella i el seu nou marit, l'Stu (que no és el pare biològic del nen) no tenen cap mena de problema amb vantar-se de la seva envejable vida sexual davant l'agent d'en Hank.

La Becca, la filla d'en Hank, s'ha fet gran, ja té 18 anys (reals) i va a la universitat, on ha conegut en Tyler (Scott Michael Foster), un penques que és una mena de Hank en versió jove i millorada, amb els seus defectes (faldiller, mentider...) però també virtuts (es revela com un guionista d'èxit), cosa que treu de polleguera tant en Hank com el nou marit de la Karen, en Richard (Jason Beghe), que no hi poden fer res mentre la Becca el continuï estimant i perdonant, en una reproducció del que ha vist fer a sa mare amb en Hank tantes i tantes vegades.

Aquest paio ja havia sortit a la tercera temporada, però jo no me'n recordo, i és el sonat i alcohòlic exprofessor de la Karen que, segons ella, és com en Hank però sense les infidelitats. Només té el "petit" defecte de l'excessiu amor per la beguda, que el durà a un cercle autodestructiu durant la temporada, tot i que també ens regalarà moments divertits tant per les seves animalades com per les escenes que comparteix amb en Hank, que hi té bona relació malgrat que és el marit de la dona que estima.

Tornem a en Hank, que ha tornat a Califòrnia no només pel problema amb l'apartament, sinó també perquè en Charlie li ha trobat feina: guionista d'una pel·lícula que no convenç en Hank, que al final acaba acceptant l'encàrrec tot i el conflicte que suposa que l'amant del seu client, que per cert és el raper Samurai Apocalypse (RZA), sigui la Kali (Meagan Good), una noia que va conèixer a l'avió de tornada i amb qui hi ha una evident tensió sexual.

Precisament ella és l'únic embolic en què veiem en Hank aquesta temporada, on es comporta força pel que estem acostumats a veure en aquest personatge. I és un embolic perillós, perquè en Sam (així l'anomenen afectuosament) és boig i té armes de foc i goril·les que l'envolten. No és, però, un personatge en què s'aprofundeixi gaire, tot i que després embolica més la troca quan coneix en Tyler, el xicot de la Becca, que com hem dit abans és com un Hank però en jove, per tant només hem de fer càlculs sobre què passarà.

La Lizzie (Camilla Luddington) és un altre personatge femení problemàtic: és la mainadera del petit Stuart, però també té aspiracions al món del cinema i no s'estarà de res per tal d'aconseguir algun paper en una pel·lícula, com tantes altres noies que se'n van a Hollywood. I en Charlie, que és solter i no té precisament gaire èxit amb les dones, es deixa entabanar per ella i li prenen el pèl (mai més ben dit) per enèsima vegada.

I per acabar, què passa amb la relació entre en Hank i la Karen, la seva baby mama? Hi ha una evident tensió, en aquest cas romàntica, perquè són dos personatges que sempre s'estimaran d'alguna manera. Ara, però, hi ha l'obstacle del marit d'ella, que no impedeix que es vegin sovint i tinguin molt bon rotllo, a banda de discutir els temes relacionats amb la filla que tenen en comú.

La cinquena temporada de Californication és de relativa tranquil·litat per al seu protagonista, i són els secundaris els que agafen importància respecte a les temporades anteriors (fins i tot es recuperen alguns personatges antics que tornen en papers brevíssims), però ens prepara un important cliffhanger al seu 12è i últim episodi, un capítol en què es resolen ràpidament tots els problemes creats durant la temporada i tot apunta a un final feliç... que no pot ser per culpa d'un personatge que reapareix i s'ho carrega tot.