Sèries: The Handmaid's Tale

Hi ha sèries de les que parlen tan bé que, encara que en aquell moment no puguis, decideixes que algun dia les veuràs.

Han hagut d'estrenar-se tres temporades de la que protagonitza l'entrada d'avui perquè es donés l'ocasió de, finalment, mirar-la, i he de dir que tot i la boníssima opinió que em constava que hi havia sobre ella, no n'havia llegit res i la seva premissa (així com la seva ambientació, que em pensava que era als Estats Units del segle XVII, abans que fossin els Estats Units) em va sorprendre del tot.

Basada en una novel·la de Margaret Atwood i creada per Bruce Miller, The Handmaid's Tale ens situa, al contrari, en un futur proper, un futur distòpic en què una nova guerra civil ha donat lloc a un canvi brutal de l'statu quo, i ha significat la implantació d'una dictadura de fanàtics cristians que governen l'autoproclamada república de Gilead.

El detonant és la baixada espectacular en la fertilitat, causada per la contaminació, i en aquest estat militaritzat i fortament jerarquitzat les dones es divideixen en categories com mullers (les dones dels líders), Marthas (que s'encarreguen de les  tasques logístiques de les cases) o criades, que són dones fèrtils que es consideren pecadores per motius com l'adulteri, l'homosexualitat o la dissidència.

Aquestes criades tenen el paper de donar fills a les parelles de líders i mullers, a través de la fecundació forçada i executada en una "cerimònia" mensual, i van ser segrestades i separades dels seus fills abans de ser esclavitzades i desposseïdes fins i tot del seu nom, que passa a ser "Of" més el nom de pila del seu comandant.

Però siguin de la classe que siguin -i es reconeixen de seguida pel color dels seus uniformes, vermell i amb còfia blanca les criades-, les dones estan horriblement controlades i ni tan sols les mullers dels líders tenen permès gestionar diners o llegir.

La protagonista de la història és la June Osborn (Elisabeth Moss, vista a Mad Men), capturada perquè el seu marit va deixar l'anterior dona per ella, amb qui té una filla en comú.

Des del principi és un personatge rebel, un aspecte que s'incrementa a mesura que avança la sèrie, i que reflecteix amb una interpretació increïblement bona, amb especial expressivitat en els ulls i el domini de les mostres de ràbia continguda. Una dona, en definitiva, amb qui és fàcil simpatitzar. El seu objectiu és sortir de la situació tot recuperant la filla, un somni extremament complicat.

N'hi ha més, de criades entranyables, i podem esmentar les interpretades per les actrius Alexis Bledel (Gilmore Girls) o Samira Wiley (Orange is the New Black), però a mi em té el cor robat la Janine (Madeline Brewer, també d'OITNB), que castiguen durant la formació per la seva resistència a obeir tot buidant-li un ull, cosa que la trastoca i fa que es torni dòcil i un xic tocada de l'ala, amb moments molt entranyables, però també divertits i d'altres de molt emotius.

És un dels càstigs que existeixen en aquesta societat, però també hi veiem lapidacions, penjaments i treballs forçats.

Tornant a la June, la parella que la posseeix (en més d'un sentit) és la formada pel comandant Fred Waterford (Joseph Fiennes) i la seva dona Serena (Yvonne Strahovski), un altre parell d'interpretacions exquisides, tan odiosos com, especialment ella, vulnerables en més d'un moment. Són força colpidors els moments de connexió que podríem atribuir a la síndrome d'Estocolm.

La sèrie, amb un estil visual característic - destaquen els primers plans i els plans que deixen molt d'aire per sobre dels caps dels personatges, però també el filtre fosc i poc acolorit-, està narrada de manera excel·lent i aconsegueix submergir-nos en una atmosfera angoixant i opressiva, que és el que viuen la majoria dels seus personatges.

Encara no coneixem el desenllaç de tot plegat, però és una sèrie dura i interessantíssima, i que se'n parli tant i tan bé trobo que està més que justificat, com testimonien múltiples guardons, tant d'interpretatius a la seva protagonista com generals. Totalment recomanable.

Sèries: 24 - Live Another Day

La vuitena temporada de 24, acabada el 2010, havia de ser l'última, i els seus responsables ho tenien tan coll avall que es va promocionar (ho podeu veure a la caràtula dels DVD) com a "la temporada final". Sembla que les audiències havien baixat i es va decidir que la cosa s'acabava allà.

Va ser una decisió innecessària, la de posar-li aquell "cognom", ja que normalment les últimes temporades de les sèries duen el número i prou, però a més va ser mala idea, perquè poc després es van treure de la màniga una continuació, que havia de ser una pel·lícula i al final, quan les negociacions no van arribar a bon port, va esdevenir una nova temporada, limitada a 12 episodis en comptes de 24 i amb el nom 24: Live Another Day. Potser no s'han volgut mullar i deixen la porta oberta a una nova represa?

El cas és que va arribar un punt que es va decidir fer aquesta sèrie limitada, per no dir minisèrie, i hi va ajudar molt el fet que la sèrie Touch, protagonitzada per en Kiefer Sutherland després d'acabar la vuitena temporada de 24, fos cancel·lada. Altrament no hauria estat possible, vaja.

A Live Another Day l'acció té lloc 4 anys després dels fets de la temporada amb què ens pensàvem que havia acabat tot, un salt temporal que aquest cop ha coincidit amb el temps que ha passat de debò, però no és res que no haguéssim vist abans. El que sí que canviava, i molt, era la localització: si a la vuitena temporada l'escenari era Nova York, en aquesta novena ens n'anem a Londres, on l'encara fugitiu Jack Bauer intenta evitar un atac al President dels Estats Units, que hi és de visita.

Segurament per tal que el canvi d'escenari fos menys traumàtic i hi hagués alguns lligams més amb les trames que havien tingut lloc entre 2001 i 2010, el President aquest cop és en James Heller (William Devane), que ja coneixíem perquè l'havíem vist fer de Secretari de Defensa en temporades anteriors.

La seva missió a Londres consisteix a convèncer els britànics d'allargar l'acord per a tenir bases militars al Regne Unit, unes bases militars des d'on es llançaran atacs amb drons per tal d'acabar amb objectius de manera selectiva, quelcom que provoca polèmica i, a causa dels esdeveniments d'aquesta temporada, així continuarà.

Un altre personatge que es recupera, i per tal d'afegir-hi el component sentimental que hi ha a pràcticament totes les temporades, és el de l'Audrey (Kim Raver), exparella d'en Jack que aquí duu el cognom del seu marit, en Mark Boudreau (Tate Donovan, vist a Argo, Damages o Hostages).

Ara ella fa tasques d'assistència al seu pare, i ell és el cap de personal de la Casa Blanca, un dels assessors més propers al President. L'aparició d'en Jack els transtorna de maneres diferents, i en Mark concretament esdevé un d'aquells personatges que prenen, amb la millor de les intencions, una mala decisió rere l'altra.

També destacable (n'hi ha molts, com ara el Primer Ministre britànic, interpretat per l'Stephen Fry, però tampoc no cal repassar-los tots) és la Kate Morgan (Yvonne Strahovski, la Hannah McKay de Dexter), una agent de la CIA que comença el dia recollint les seves coses perquè, en haver estat incapaç de detectar que el seu marit era un traïdor, perd el seu lloc de feina.

Els fets de Live Another Day l'empenyen a desobeir els seus superiors —per exemple el cap de la CIA a Londres, l'Steve Navarro (Benjamin Bratt)— i intentar netejar el seu nom aportant el seu granet de sorra en la resolució de la crisi al voltant de la qual gira la temporada. Un paper que m'ha agradat força, però que queda diluït perquè, en realitat, el protagonista és en Jack Bauer.

Entre les cares més conegudes d'un repartiment potent, algunes de les quals ja hem vist, tenim també la de la Margot Al-Harazi (Michelle Fairley, la inoblidable Catelyn Stark de Game of Thrones), que és la vídua d'un terrorista assassinat pels Estats Units precisament mitjançant un dron.

El seu objectiu és piratejar el sistema de control dels drons i amenaçar Occident amb atacs. Per tal de dur-ho a terme fa servir, entre altres, els seus propis fills, un d'ells la Simone (Emily Berrington).

Tornant a les cares recuperades, un tema insisteixo que necessari per a la sensació de continuïtat amb l'etapa anterior tot i la pausa de 4 anys i el canvi d'escenari, a Live Another Day torna l'esquerpa però popular Chloe O'Brien (Mary Lynn Rajskub), que continua essent indispensable per a en Jack en l'apartat tècnic.

El final de la vuitena temporada feia que els dos personatges s'acomiadessin, i que ella hagués estat ajudant un agent rebel que esdevenia fugitiu no li va proporcionar, precisament, un final de carrera agradable treballant per al govern (als DVD hi ha una escena eliminada en què es parla d'això). Així, en aquesta novena temporada, després que en Jack la rescati de les dependències de la CIA, la veiem amb l'aspecte totalment canviat i formant part d'un grup de hackers que, per cert, permeten obrir un debat sobre la moralitat de les accions d'aquestes organitzacions.

Com podeu veure no he revelat gaires detalls de la trama, tot i que si la sèrie us interessa a aquestes alçades entenc que heu vist les temporades anteriors. El que vull dir per a acabar és que si bé no era necessari continuar 24, ja que tenia un final rodó —que no feliç—, vaig celebrar que es decidissin a fer-ho i he quedat molt satisfet amb aquesta peculiar sèrie limitada —perquè no és gens habitual que una sèrie de més de 20 episodis per temporada reaparegui uns anys després amb menys episodis—, que cobreix un dia sencer, atès que a l'últim episodi hi ha un salt de 12 hores.

L'amenaça en aquesta ocasió té a veure amb els perills de la tecnologia, però també hi ha trets amb armes més tradicionals (molt tradicionals en algun cas), molta acció, traïcions, girs argumentals, sorpreses, cops d'efecte i alguna defunció, és clar.



24: Live Another Day ha estat un conjunt d'episodis trepidants (fa la sensació, fins i tot, que les hores d'aquest particular dia estan més plenes d'esdeveniments que quan les temporades eren de 24 episodis, que ja és dir), fidels a la filosofia d'una franquícia que s'ha mantingut fresca malgrat els gairebé 13 anys que han passat des del primer episodi. En Jack Bauer ha tornat, físicament envellit però tan dur com sempre, i ha lluitat, ha tornat a fer d'heroi i ha patit com un desgraciat.

La pregunta és: continuarà, 24? Caldrà veure com analitza la Fox els resultats d'audiència, però els seus responsables continuen interessats a continuar-la d'alguna manera, no descarten una 10a temporada convencional i, ara per ara, no es pot dir que la sèrie hagi acabat del tot. I davant d'aquesta incertesa, per tal de cobrir-se les espatlles, Live Another Day acaba amb un final fàcilment interpretable però prou obert "per si de cas". Sigui com sigui, totalment recomanable.

  

El final de Dexter

Fa un temps vaig publicar una entrada sobre Dexter, sèrie que com vaig dir en aquell moment em tenia força enganxat, i ara que se n'han emès les dues últimes temporades crec que és un bon moment per a parlar del seu final, del final definitiu, de la conclusió de la història, i de què m'ha semblat, igual que vaig fer fa uns dies amb la conclusió de Breaking Bad.

Evidentment aquesta vegada, a diferència de quan redacto entrades per tal de parlar d'una sèrie en general, i tal com faig quan les ressenyo temporada a temporada, hi haurà spoilers, de manera que esteu avisats i espero que llegiu l'entrada sabent que us hi trobareu el que diu el títol i havent vist les tongades d'episodis anteriors.

La sisena temporada acabava amb l'esperat moment en què la Debra (Jennifer Carpenter) descobria, per fi, en Dexter assassinant. Ho esperàvem amb ganes des del principi de la sèrie, i només faltava saber quan passaria i com reaccionarien tant ella com ell. El cas és que l'enganxa in fraganti i evidentment és un xoc brutal, però el seu amor de germana la duu a protegir-lo i l'ajuda a encobrir l'assassinat del malvat Travis Marshall (Colin Hanks).

Després d'això en Dexter convenç la seva germana, ara tinent del departament de policia de Miami, que ha estat una cosa puntual, i la Debra se l'endú a casa seva per tal de vigilar-lo, però no triga a descobrir que és un assassí en sèrie, per molt que només mati criminals, i intenta acordar amb ell que deixarà de fer-ho i entregarà les seves víctimes a la policia abans que esdevinguin víctimes.

Paral·lelament el protagonista s'enfronta a la màfia ucraïnesa en carregar-se un dels seus membres com a represàlia per la mort d'un company del departament, i sense saber-ho el que ha fet és matar un dels homes més propers al seu líder, l'Isaak Sirko (Ray Stevenson).

No és l'únic lligam amb la màfia ucraïnesa que es produeix a la 7a temporada, ja que la policia hi està a sobre, però no trobo especialment interessant aquesta trama. Més entretinguda i important és una altra de les trames, la de la Hannah McKay (Yvonne Strahovski).

Es tracta d'una noia que, quan era menor d'edat, va ser còmplice dels assassinats comesos pel seu promès, però que ara es dedica a matar amb verins. I com que la noia no és lletja i en Dexter ha demostrat més d'una vegada que li agraden les rosses, tenim el dilema servit: no triguen a enamorar-se l'un de l'altra, cosa que no impedeix que intentin fer-se mal mútuament. En Dexter fins i tot l'arriba a tenir lligada a la seva taula d'assassinats, però acaben fent l'amor apassionadament allà mateix.

Això no deixa de ser la continuació de l'evolució del protagonista, que continua essent un assassí fred, però cada cop mostra més característiques humanes, més emocions, i també comet errors. Un d'ells fa que la LaGuerta (Lauren Vélez) es torni a convèncer que el Bay Harbor Butcher no era el seu estimat James Doakes, sinó en Dexter, i es passa la temporada intentant demostrar-ho fins que acaba els seus dies per culpa d'un tret a la panxa per part de la Debra, que altre cop protegeix el seu germà quan el troba acorralat.

Al principi de la 8a i última temporada, la que s'ha acabat fa poc, la situació és la següent: la Hannah McKay és a la presó, la Debra ha deixat la policia i fa d'investigadora privada torturada, alcohòlica i temerària per culpa del trauma d'haver matat la seva superior (i no és que hagi superat el fet de saber la veritat sobre el seu germà), i en Dexter coneix la seva mare ideològica, la doctora Evelyn Vogel (la veterana Charlotte Rampling), personatge que no m'agrada gens però que és la psiquiatra que va inventar el codi fins ara conegut com "el codi d'en Harry", que és el que ha permès, durant dècades, que en Dexter matés només criminals i que ho fes de manera que no l'enxampessin mai.

El cas de la temporada és el del Cirurgià Cerebral (Brain Surgeon a la versió original), que es dedica a matar gent i buidar-li una part molt concreta del cervell. La revelació de la identitat d'aquest personatge i el desenvolupament del cas en si no és que m'hagin interessat especialment (continuo dient que, per a mi, les millors temporades van ser la 4a i la 5a, i és que l'originalitat dels dolents és clau per a la qualitat de les trames), però el que és realment interessant és com les coses se li van descontrolant a en Dexter: abans de reconciliar-se la seva germana intenta suïcidar-se amb ell, mentre que la Hannah s'escapa de la presó i es retroba amb el seu estimat, que tampoc no pot negar que encara l'estima.

Tot plegat condueix a una sèrie de situacions incòmodes, perquè mentre la busquen en Dexter s'adona que el que vol és estar amb la Hannah, i a més ha trobat un possible "alumne" a qui transmetre el codi, en Zach Hamilton (Sam Underwood).

La Debra, que ja s'havia calmat una mica i intentava refer la seva vida, al·lucina amb tot plegat i l'arribem a veure compartint àpats amb la seva inesperada cunyada i exassassina en grau de temptativa, que a més cada cop fa més de mare d'en Harrison. A mesura que avança la història els plans d'en Dexter i la Hannah de fugir junts del país són el més interessant de la trama, però no els ho posaran fàcil ni els Marshals (que es dediquen entre altres coses al transport de presoners als Estats Units) ni en Jacob Elway (Sean Patrick Flannery), el cap de la Debra a l'agència de detectius privats, que desitja la suculenta recompensa per la captura de l'enverinadora.

Pel que fa als personatges secundaris, trobo que en aquesta vuitena temporada han tingut menys importància que mai: en Masuka (C.S. Lee) descobreix que té una filla fruit d'una donació de sèmen 20 anys abans, en una subtrama que no aporta pràcticament res, mentre que en Batista (David Zayas) és el nou tinent de la comissaria després que la Debra deixés el càrrec, i no protagonitza cap trama personal.

La germana d'aquest, la Jamie (Aimee García), sí que agafa força importància, però se'm fa molt difícil de creure que en Harrison passi tant de temps amb la Hannah i no se li escapi res quan és amb la seva mainadera. En Quinn (Desmond Harrington), per la seva banda, passa de sortir amb la Jaime a reconèixer els seus sentiments per la Debra, amb qui reprèn la seva interrompuda relació just al final.

Tornant a la trama principal, com he dit abans no m'ha emocionat especialment, però sí que ha tingut conseqüències per al protagonista, que ha d'ajornar la seva escapada amb l'enamorada i el fill perquè el "cirurgià" fereix la Debra, que mor per complicacions en l'operació a què la sotmeten per tal de salvar-la. Mor el meu personatge preferit, però ho fa a l'episodi final i, per tant, no m'ha impedit veure'l al llarg de tota la sèrie. Ja m'està bé, sempre he dit que m'encanten les tragèdies (a la ficció).

I m'encanta com en Dexter executa la venjança matant el seu assassí, el dolent de la temporada, en plenes dependències policials (en contraposició amb el mètode i el lloc que han caracteritzat tots els seus assassinats fins ara), però de manera que sembla que sigui en defensa pròpia malgrat que els seus companys saben que ho ha fet expressament. Ja els està bé, el sistema ha estat impecable i tots els membres de la Miami Metro haurien signat l'actuació per tal de fer honor a la seva companya caiguda.

És un moment especialment emotiu, uns minuts tristíssims del capítol amb què es tanca la sèrie, i que fan que en Dexter s'adoni que ningú no està segur a prop seu, de manera que pren la dura decisió de deixar que la Hannah s'endugui ella sola en Harrison a l'Argentina, fingir la seva pròpia mort i començar una nova vida en un altre lloc.

Durant uns segons ens pensem realment que en Dexter s'ha suïcidat, perquè es dirigeix amb el seu vaixell a una terrible tempesta marítima just després de deixar caure el cos de la Debra a l'aigua, però no ha estat així i la sèrie es tanca amb una escena d'ell fent de llenyataire, vivint sol i amb una expressió ambigua, que tant pot ser d'extrem abatiment com de ganes de tornar a matar, perquè ara que no té la Hannah, que li havia fet passar les ganes d'assassinar, torna a tenir necessitats que no pot ignorar.

Sembla que a molta gent no li ha agradat que Dexter s'acabés així, suposo que volien que o bé morís o bé l'enxampés la policia, però a mi sí que m'ha satisfet. No ha estat ni una cosa ni l'altra, però les debilitats que ha anat mostrant a mesura que avançava la sèrie li han desmuntat la vida "perfecta" que duia i ho ha acabat perdent tot.

Jo trobo que ja és prou càstig per a un personatge que hem seguit durant 8 anys i que no volíem que acabés malament, però que després de tots els dilemes morals que puguem tenir hem de reconèixer que havia de pagar d'alguna manera.