Sèries: The Testaments

Tot i que The Handmaid's Tale em va agradar molt, i crec que és una d'aquelles sèries que es recordaran durant anys, i fins i tot es tornaran a recomanar quan la gent ja deixi de parlar-ne, he de reconèixer que després del seu final més aviat obert almenys en un tema molt important no em vaig informar de si hi havia plans de tancar la història del tot.

De fet, tot i saber que venia d'una novel·la de Margaret Atwood, ni tan sols vaig investigar si podia llegir-ne alguna mena de continuació. Els mesos van passar i, gairebé un any després, al maig d'aquest 2026, vaig descobrir que se n'estrenava la seqüela a la televisió. I és d'aquesta que us vull parlar avui, tot i que només se n'ha fet, de moment, una temporada de 10 episodis.

The Testaments, creada per Bruce Miller, responsable ja de l'altra sèrie, és el nom d'aquesta continuació que fa un canvi de perspectiva i, després del fructuós atemptat del final de la primera sèrie, ens porta a una Gilead on hi ha hagut alguns canvis i en què, passats quatre anys, aquelles nenes segrestades i assignades a les famílies dels comandants ara són adolescents i un percentatge d'elles tenen la regla, cosa que dona esperances a la dictadura teocràtica pel que fa a la natalitat, tan afectada per la caiguda de la fertilitat segons l'escenari establert per la història de la sèrie original.

Ara, doncs, ja no es fa servir el sistema de criades, sinó que s'emparella les noies -anomenades Prunes pel color de l'uniforme que duen-, que biològicament ja estan preparades per ser mares, amb comandants que són, en molts casos, dècades més vells que elles. 

Així, veiem una altra història de brutal explotació de les dones d'aquest règim, però ara canviant les dones de fertilitat comprovada per les potencials mares, amb l'agreujant que són pràcticament nenes, per molt que la menstruació en les circumstàncies d'aquest món es produeixi més tard. 

Evidentment, se les ha criat amb l'objectiu vital de ser mullers d'un comandant i amb la religió com a columna vertebral del tot, de manera que no s'han qüestionat mai si el que estan vivint és normal o correcte. Qualsevol desviació del comportament previst o qualsevol expressió d'un dubte és tallat de soca-rel, amb mètodes també brutals segons el cas.

En aquest context, tenim un grup de personatges al voltant dels quals gira la sèrie, però en destacarem dos que són les coprotagonistes.

Comencem amb l'Agnes MacKenzie (Chase Infiniti), que no és altra que la Hannah de la primera sèrie, la filla de la June Osborne, que s'ha fet gran i ara sí que ha oblidat del tot els seus orígens, atesa l'edat a què la van arrencar de la seva família i la van donar a una altra i els anys que han passat.

L'Agnes és una noia exemplar, obedient i bona amiga, però a mesura que avança la temporada la veiem qüestionar-se coses, descobrir que el sistema té grisos tirant a negres, i també que li agradaria tenir alguna cosa dir en l'elecció de la seva futura parella. 

I també tenim la Daisy (Lucy Halliday), una Perla, noies de blanc que venen de fora, que han conegut el món "lliure" però que han mostrat tant d'interès i fervor per la filosofia de Gilead que les han reclutat. En el cas de la Daisy, però, aviat sabem que es tracta d'una espia enviada per Mayday, l'organització que opera des de l'estranger per derrocar Gilead.

El cas és que l'assignen a l'Agnes perquè aquesta la guiï i la converteixi, amb el temps, en una més de les noies, circumstància que després descobrirà que ha estat pràcticament cosa del destí. Les acompanyen, en papers secundaris, noies amb caràcters i esperances diferents, entre les quals destaquen la Becka (Mattea Conforti), millor amiga de l'Agnes i secretament enamorada d'ella; la Shunammite (Rowan Blanchard), una noia pagada de si mateixa que veu com s'està quedant enrere en això de la "transformació en dona"; i la Hulda (Isolde Ardies), la més ingènua de la colla.

La formació d'aquestes noies és a càrrec de les "tietes", liderades per la incombustible Lydia (Ann Dowd), personatge que roman de la sèrie anterior i que, com llavors, té un comportament aparentment neutral i unes intencions que no acabem de conèixer del tot, cosa que la fa tremendament interessant.

En aquesta nova sèrie, però, coneixem coses del seu passat i de com va arribar a entrar a l'organització, una capa de profunditat molt encertada que acaba de caracteritzar aquest personatge no sé si entranyable, però que mai podem odiar del tot.

Hi ha alguna vella cara coneguda més, en aquesta temporada, però com que no vull fer spoilers considero que ja he fet unes pinzellades del que promet ser una seqüela més que digna, i espero que per fi tinguem totes les respostes que ens falten i quedin tots els caps ben lligats.

 

 

Sèries: The Handmaid's Tale

Hi ha sèries de les que parlen tan bé que, encara que en aquell moment no puguis, decideixes que algun dia les veuràs.

Han hagut d'estrenar-se tres temporades de la que protagonitza l'entrada d'avui perquè es donés l'ocasió de, finalment, mirar-la, i he de dir que tot i la boníssima opinió que em constava que hi havia sobre ella, no n'havia llegit res i la seva premissa (així com la seva ambientació, que em pensava que era als Estats Units del segle XVII, abans que fossin els Estats Units) em va sorprendre del tot.

Basada en una novel·la de Margaret Atwood i creada per Bruce Miller, The Handmaid's Tale ens situa, al contrari, en un futur proper, un futur distòpic en què una nova guerra civil ha donat lloc a un canvi brutal de l'statu quo, i ha significat la implantació d'una dictadura de fanàtics cristians que governen l'autoproclamada república de Gilead.

El detonant és la baixada espectacular en la fertilitat, causada per la contaminació, i en aquest estat militaritzat i fortament jerarquitzat les dones es divideixen en categories com mullers (les dones dels líders), Marthas (que s'encarreguen de les  tasques logístiques de les cases) o criades, que són dones fèrtils que es consideren pecadores per motius com l'adulteri, l'homosexualitat o la dissidència.

Aquestes criades tenen el paper de donar fills a les parelles de líders i mullers, a través de la fecundació forçada i executada en una "cerimònia" mensual, i van ser segrestades i separades dels seus fills abans de ser esclavitzades i desposseïdes fins i tot del seu nom, que passa a ser "Of" més el nom de pila del seu comandant.

Però siguin de la classe que siguin -i es reconeixen de seguida pel color dels seus uniformes, vermell i amb còfia blanca les criades-, les dones estan horriblement controlades i ni tan sols les mullers dels líders tenen permès gestionar diners o llegir.

La protagonista de la història és la June Osborn (Elisabeth Moss, vista a Mad Men), capturada perquè el seu marit va deixar l'anterior dona per ella, amb qui té una filla en comú.

Des del principi és un personatge rebel, un aspecte que s'incrementa a mesura que avança la sèrie, i que reflecteix amb una interpretació increïblement bona, amb especial expressivitat en els ulls i el domini de les mostres de ràbia continguda. Una dona, en definitiva, amb qui és fàcil simpatitzar. El seu objectiu és sortir de la situació tot recuperant la filla, un somni extremament complicat.

N'hi ha més, de criades entranyables, i podem esmentar les interpretades per les actrius Alexis Bledel (Gilmore Girls) o Samira Wiley (Orange is the New Black), però a mi em té el cor robat la Janine (Madeline Brewer, també d'OITNB), que castiguen durant la formació per la seva resistència a obeir tot buidant-li un ull, cosa que la trastoca i fa que es torni dòcil i un xic tocada de l'ala, amb moments molt entranyables, però també divertits i d'altres de molt emotius.

És un dels càstigs que existeixen en aquesta societat, però també hi veiem lapidacions, penjaments i treballs forçats.

Tornant a la June, la parella que la posseeix (en més d'un sentit) és la formada pel comandant Fred Waterford (Joseph Fiennes) i la seva dona Serena (Yvonne Strahovski), un altre parell d'interpretacions exquisides, tan odiosos com, especialment ella, vulnerables en més d'un moment. Són força colpidors els moments de connexió que podríem atribuir a la síndrome d'Estocolm.

La sèrie, amb un estil visual característic - destaquen els primers plans i els plans que deixen molt d'aire per sobre dels caps dels personatges, però també el filtre fosc i poc acolorit-, està narrada de manera excel·lent i aconsegueix submergir-nos en una atmosfera angoixant i opressiva, que és el que viuen la majoria dels seus personatges.

Encara no coneixem el desenllaç de tot plegat, però és una sèrie dura i interessantíssima, i que se'n parli tant i tan bé trobo que està més que justificat, com testimonien múltiples guardons, tant d'interpretatius a la seva protagonista com generals. Totalment recomanable.