Hi ha sèries de les que parlen tan bé que, encara que en aquell moment no puguis, decideixes que algun dia les veuràs.
Han hagut d'estrenar-se tres temporades de la que protagonitza l'entrada d'avui perquè es donés l'ocasió de, finalment, mirar-la, i he de dir que tot i la boníssima opinió que em constava que hi havia sobre ella, no n'havia llegit res i la seva premissa (així com la seva ambientació, que em pensava que era als Estats Units del segle XVII, abans que fossin els Estats Units) em va sorprendre del tot.
Basada en una novel·la de Margaret Atwood i creada per Bruce Miller, The Handmaid's Tale ens situa, al contrari, en un futur proper, un futur distòpic en què una nova guerra civil ha donat lloc a un canvi brutal de l'statu quo, i ha significat la implantació d'una dictadura de fanàtics cristians que governen l'autoproclamada república de Gilead.
El detonant és la baixada espectacular en la fertilitat, causada per la contaminació, i en aquest estat militaritzat i fortament jerarquitzat les dones es divideixen en categories com mullers (les dones dels líders), Marthas (que s'encarreguen de les tasques logístiques de les cases) o criades, que són dones fèrtils que es consideren pecadores per motius com l'adulteri, l'homosexualitat o la dissidència.
Aquestes criades tenen el paper de donar fills a les parelles de líders i mullers, a través de la fecundació forçada i executada en una "cerimònia" mensual, i van ser segrestades i separades dels seus fills abans de ser esclavitzades i desposseïdes fins i tot del seu nom, que passa a ser "Of" més el nom de pila del seu comandant.
Però siguin de la classe que siguin -i es reconeixen de seguida pel color dels seus uniformes, vermell i amb còfia blanca les criades-, les dones estan horriblement controlades i ni tan sols les mullers dels líders tenen permès gestionar diners o llegir.
La protagonista de la història és la June Osborn (Elisabeth Moss, vista a Mad Men), capturada perquè el seu marit va deixar l'anterior dona per ella, amb qui té una filla en comú.
Des del principi és un personatge rebel, un aspecte que s'incrementa a mesura que avança la sèrie, i que reflecteix amb una interpretació increïblement bona, amb especial expressivitat en els ulls i el domini de les mostres de ràbia continguda. Una dona, en definitiva, amb qui és fàcil simpatitzar. El seu objectiu és sortir de la situació tot recuperant la filla, un somni extremament complicat.
N'hi ha més, de criades entranyables, i podem esmentar les interpretades per les actrius Alexis Bledel (Gilmore Girls) o Samira Wiley (Orange is the New Black), però a mi em té el cor robat la Janine (Madeline Brewer, també d'OITNB), que castiguen durant la formació per la seva resistència a obeir tot buidant-li un ull, cosa que la trastoca i fa que es torni dòcil i un xic tocada de l'ala, amb moments molt entranyables, però també divertits i d'altres de molt emotius.
És un dels càstigs que existeixen en aquesta societat, però també hi veiem lapidacions, penjaments i treballs forçats.
Tornant a la June, la parella que la posseeix (en més d'un sentit) és la formada pel comandant Fred Waterford (Joseph Fiennes) i la seva dona Serena (Yvonne Strahovski), un altre parell d'interpretacions exquisides, tan odiosos com, especialment ella, vulnerables en més d'un moment. Són força colpidors els moments de connexió que podríem atribuir a la síndrome d'Estocolm.
La sèrie, amb un estil visual característic - destaquen els primers plans i els plans que deixen molt d'aire per sobre dels caps dels personatges, però també el filtre fosc i poc acolorit-, està narrada de manera excel·lent i aconsegueix submergir-nos en una atmosfera angoixant i opressiva, que és el que viuen la majoria dels seus personatges.
Encara no coneixem el desenllaç de tot plegat, però és una sèrie dura i interessantíssima, i que se'n parli tant i tan bé trobo que està més que justificat, com testimonien múltiples guardons, tant d'interpretatius a la seva protagonista com generals. Totalment recomanable.
Han hagut d'estrenar-se tres temporades de la que protagonitza l'entrada d'avui perquè es donés l'ocasió de, finalment, mirar-la, i he de dir que tot i la boníssima opinió que em constava que hi havia sobre ella, no n'havia llegit res i la seva premissa (així com la seva ambientació, que em pensava que era als Estats Units del segle XVII, abans que fossin els Estats Units) em va sorprendre del tot.
Basada en una novel·la de Margaret Atwood i creada per Bruce Miller, The Handmaid's Tale ens situa, al contrari, en un futur proper, un futur distòpic en què una nova guerra civil ha donat lloc a un canvi brutal de l'statu quo, i ha significat la implantació d'una dictadura de fanàtics cristians que governen l'autoproclamada república de Gilead.
El detonant és la baixada espectacular en la fertilitat, causada per la contaminació, i en aquest estat militaritzat i fortament jerarquitzat les dones es divideixen en categories com mullers (les dones dels líders), Marthas (que s'encarreguen de les tasques logístiques de les cases) o criades, que són dones fèrtils que es consideren pecadores per motius com l'adulteri, l'homosexualitat o la dissidència.
Aquestes criades tenen el paper de donar fills a les parelles de líders i mullers, a través de la fecundació forçada i executada en una "cerimònia" mensual, i van ser segrestades i separades dels seus fills abans de ser esclavitzades i desposseïdes fins i tot del seu nom, que passa a ser "Of" més el nom de pila del seu comandant.
Però siguin de la classe que siguin -i es reconeixen de seguida pel color dels seus uniformes, vermell i amb còfia blanca les criades-, les dones estan horriblement controlades i ni tan sols les mullers dels líders tenen permès gestionar diners o llegir.
La protagonista de la història és la June Osborn (Elisabeth Moss, vista a Mad Men), capturada perquè el seu marit va deixar l'anterior dona per ella, amb qui té una filla en comú.
Des del principi és un personatge rebel, un aspecte que s'incrementa a mesura que avança la sèrie, i que reflecteix amb una interpretació increïblement bona, amb especial expressivitat en els ulls i el domini de les mostres de ràbia continguda. Una dona, en definitiva, amb qui és fàcil simpatitzar. El seu objectiu és sortir de la situació tot recuperant la filla, un somni extremament complicat.
N'hi ha més, de criades entranyables, i podem esmentar les interpretades per les actrius Alexis Bledel (Gilmore Girls) o Samira Wiley (Orange is the New Black), però a mi em té el cor robat la Janine (Madeline Brewer, també d'OITNB), que castiguen durant la formació per la seva resistència a obeir tot buidant-li un ull, cosa que la trastoca i fa que es torni dòcil i un xic tocada de l'ala, amb moments molt entranyables, però també divertits i d'altres de molt emotius.
És un dels càstigs que existeixen en aquesta societat, però també hi veiem lapidacions, penjaments i treballs forçats.
Tornant a la June, la parella que la posseeix (en més d'un sentit) és la formada pel comandant Fred Waterford (Joseph Fiennes) i la seva dona Serena (Yvonne Strahovski), un altre parell d'interpretacions exquisides, tan odiosos com, especialment ella, vulnerables en més d'un moment. Són força colpidors els moments de connexió que podríem atribuir a la síndrome d'Estocolm.
La sèrie, amb un estil visual característic - destaquen els primers plans i els plans que deixen molt d'aire per sobre dels caps dels personatges, però també el filtre fosc i poc acolorit-, està narrada de manera excel·lent i aconsegueix submergir-nos en una atmosfera angoixant i opressiva, que és el que viuen la majoria dels seus personatges.
Encara no coneixem el desenllaç de tot plegat, però és una sèrie dura i interessantíssima, i que se'n parli tant i tan bé trobo que està més que justificat, com testimonien múltiples guardons, tant d'interpretatius a la seva protagonista com generals. Totalment recomanable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada