divendres, 29 de novembre de 2019

Cinema: Frozen II

Fa gairebé 6 anys publicava la meva crítica d'una pel·lícula animada que va ser un cop de puny a la taula per part de Disney, companyia que duia molts anys presentant propostes, però cap d'elles era gaire destacada, i al contrari, era eclipsada un cop rere l'altre per les del seu soci, Pixar.

Quedaven lluny els èxits dels grans clàssics, i aquells anys 90 coneguts com a Renaixement de Disney, per a mi especialment la primera meitat de la dècada, que retornava la companyia a la rellevància que havia anat perdent amb els anys. Després de molts anys d'una nova "sequera" va tornar a fer èxits (Tangled, En Ralph el destructor...) i va arribar, el 2013, Frozen, una bomba la reverberació de la qual encara es nota, i que ara ha estat renovada amb la primera seqüela numerada (sense numerar ja teníem En Ralph destrueix internet) de la història de Disney als cinemes.


Frozen II, dirigida altre cop per Jennifer Lee i Chris Buck, tenia l'arriscat repte d'allargar aquell gran èxit del qual ens hem trobat marxandatge fins a la sopa -ho podríem buscar, no m'estranyaria que hi hagués pasta de sopa amb la forma del l'Olaf- i que ens va agradar tant a grans, petites i petits.

Aquella aventura amb elements dramàtics, humorístics i romàntics donava pas a un curt animat de 2015, Frozen Fever, que es presentava abans de la Cinderella d'imatge real, i ara, finalment, ha arribat la llargament esperada segona part en forma de llargmetratge.


Sense entrar en tants detalls com a l'entrada que vaig escriure sobre el primer film -cosa que en general ja no faig quan analitzo sèries i pel·lícules-, Frozen II té l'encert d'explicar-nos coses del passat de les germanes d'Arendelle, que com ja sabem van perdre els pares al principi de la primera pel·lícula, però aquí se'ns mostren tendres escenes d'infantesa en què tot anava com una seda.

Però tornant al present, la reina Elsa sent una veu, un cant que no sent ningú més i que sembla que la crida, i això li impedeix gaudir de la pau de què sí que gaudeixen la seva germana, en Kristoff, el ren Sven i l'entranyable ninot de neu Olaf.


Com no podia ser d'una altra manera, aquesta crida està relacionada amb els poders de la noia, i també amb el passat de la seva família -les escenes d'infantesa que deia no hi són, per tant, per fer bonic ni per recuperar les versions menudes de les germanes, ni tan sols per homenatjar els pares-, una història que la colla coneix en seguir aquest rastre, també forçada per la situació crítica a què es veu abocat el regne per culpa de tot plegat, i topar-se amb una tribu nòmada de la qual no coneixien o recordaven l'existència.

Tenim, és clar, noves aventures, drames, sorpreses i un benvingut retorn a l'univers Frozen, amb picades d'ullet per a qui tingui fresca la primera part, i és clar, novament estem davant d'un musical, com són tantíssims dels clàssics de la casa, amb cançons que potser hauran de guanyar-se el dret a ser recordades, però que no crec que assoleixin l'estatus de les del primer film.


Tampoc la pel·lícula, per a mi, arriba al nivell de l'entrega primigènia, però això és perquè havia quedat molt alt i la capacitat de sorpresa, per força, queda reduïda quan coneixem els personatges, sabem de què són capaços i sovint ens esperem les seves reaccions.

Que no vol dir que sigui un film previsible ni avorrit, és clar. L'Olaf cau millor que mai, fa riure, l'Anna és una mica poca-solta, però lleial, i l'Elsa és reservada i responsable, mentre que en Kristoff, el xicot de l'Anna des del final de Frozen, aquí té plans d'anar més enllà.


Frozen II és una molt bona pel·lícula, no vull que sembli que dic una altra cosa, però probablement no és tan bona com la primera i, sens dubte, no és tan trencadora.

Veient-la, però, passem una bona estona i, si ens va agradar la primera, ens agradarà saber què se n'ha fet, dels seus personatges, i gaudir de les seves noves aventures.



Cap comentari:

Publica un comentari

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails