El temps no perdona: 24

Una de les sèries més excitants i trepidants que he vist mai, de les que més nerviós posen gràcies tant a la trama com al format en què es presenta, va acabar fa gairebé 10 anys, amb un breu retorn el 2014, i m'he adonat que era una candidata totalment vàlida per a aquestes entrades que escric esporàdicament per veure què se n'ha fet, dels seus intèrprets, com els ha tractat el temps pel que fa a físic i també a feina. 

24, i no "24 hores" com alguna (massa) gent l'anomena, era la història de l'agent Jack Bauer de la Unitat Antiterrorista de l'FBI explicada en capítols que corresponien a una hora d'un dia que s'allargava durant una temporada. Crec que encara s'aguanta, i m'agradaria tornar-la a veure algun dia -és la primera sèrie que em vaig comprar en DVD, quan hi havia febre per comprar les coses en format físic-, però també tinc curiositat per saber com estan, ara, els homes i les dones que interpretaven els seus personatges principals.

Evidentment començarem amb en Kiefer Sutherland, que feia del protagonista Jack Bauer, un personatge inoblidable de la història moderna de les sèries de televisió.

Ara l'actor té 53 anys i després de la sèrie se l'ha vist sobretot a Touch, que va durar dues temporades (2012-13), just abans del retorn a 24 amb la minisèrie 24: Live Another Day (2014), i protagonitzant Designated Survivor (2016-19), on feia de President dels Estats Units en un producte d'estil similar precisament a 24, i amb part del mateix equip implicat. La imatge pertany a The Fugitive, una sèrie que s'ha d'estrenar aquest any.

La Sarah Clarke, que interpretava la Nina Myers, té 48 anys i se la va poder veure al cinema a la saga Twilight (2008-2012) després del seu pas per la sèrie.

En televisió ha destacat sobretot per The Tomorrow People (2013-14) i un paper més important a Bosch entre 2015 i 2018, d'on surt la foto.

El meu personatge preferit era en Tony Almeida, interpretat per en Carlos Bernard, que ara té 57 anys.

Després del seu paper més conegut en va tenir de recurrents a CSI: Miami (2011-12), i Dallas (2012-13), a més d'un de secundari habitual a The Inspectors (2015-17), i va aparèixer també en un episodi de Supergirl, que esmento perquè és l'origen de la imatge.

En Jack tenia una filla, la Kim, que tenia la cara i la veu de l'Elisha Cuthbert. Va anar perdent importància a mesura que avançava la sèrie, però al capdavall era una Bauer, així que vegem com li va anar a l'actriu, que ara té 37 anys, després d'allò.

Bàsicament va tenir un paper protagonista a Happy Endings (2011-13) i actualment en té un altre a la sèrie The Ranch (2016-20), a la qual pertany la foto on la veiem a la dreta.

L'entranyable senador i després president David Palmer era interpretat per en Dennis Haysbert, que actualment té 65 anys i que ja era veterà com a actor, però després de deixar 24 tampoc no li va faltar la feina.

Entre els seus papers des de llavors destaquen un de protagonista a The Unit (2006-09), un de recurrent a Incorporated (2016-17) i properament se'l veurà fent ni més ni menys que de Déu a l'última temporada de Lucifer.

La Kim Raver, de 51 anys, feia d'Audrey Raines, el que sens dubte va ser el gran amor d'en Jack avançada la sèrie.

Durant l'últim any de la sèrie original va ser una de les protagonistes de The Nine (2006-07), després va sortir a Lipstick Jungle (2008-09), Revolution (2012-14), la tercera temporada de Full Circle (2015) i actualment és una de les protagonistes de Grey's Anatomy, sèrie on ha anat entrant i sortint.

Com a curiositat, el 2018 va sortir en 6 episodis de Designated Survivor, on es va retrobar amb en Kiefer Sutherland, moment que va ser una bona picada d'ullet.

El corrupte president Charles Logan era un paper ideal per a en Gregory Itzin, que almenys llavors s'assemblava físicament a en Richard Nixon (ell mateix ho reconeix).

Ara té 72 anys i després de la sèrie original va fer 9 episodis de Big Love (2011), 15 de The Mentalist (2008-2012) i com a feina més destacada 25 episodis de Covert Affairs (2010-13). A més, com tothom, petits papers en moltes produccions, i properament se'l veurà a la pel·lícula Quantum Theory.

La Michelle Dessler era interpretada per la Reiko Aylesworth, que ara té 47 anys, va tenir força papers recurrents després del seu pas per la sèrie.

Se la va poder veure, per exemple, a ER (2007), Lost (2009), Damages (2010), Hawaii Five-0 (2011-14) o Scorpion (2016-17), a més de petits papers com el de The Good Doctor (2018), a la foto.

Acabem amb la Mary Lynn Rajskub, l'aparentment antipàtica Chloe O'Brian.

Amb 48 anys ha anat fent estades curtes en sèries com How to Be a Gentleman (2011), 2 Broke Girls (2013-14), Californication (2014), Brooklyn Nine-Nine (2015-16) o un de més important a The Girlfriend Experience (2016).

Hem vist com els va a alguns dels intèrprets més destacats de la sèrie, no hi cabia tothom, però trobo que ja  ha quedat prou llarga, l'entrada, i aquests són els més importants.

Sèries: Designated Survivor

Hi ha sèries que decidim veure per qui hi surt, o pel tema, o perquè ens n'han parlat bé, o perquè formen part d'una franquícia que coneixem d'altres formats. I hi ha sèries que ens enganxen pel seu tràiler. 

El cas de la que avui comento és dels últims, suposo que per la introducció ja es podia suposar. Una premissa efectista que semblava que s'havia de desinflar de pressa en els següents episodis, però no ha estat així. 

Ens agradi o no la política, en especial l'estatunidenca, cal reconèixer que crida molt l'atenció un panorama en què ha explotat el Capitol i han mort tots els representants del poble.

Tots? No, se n'ha salvat un, que era el successor designat, figura que existeix a la realitat i que consisteix en una persona que obté la presidència dels Estats Units en cas que morin el o la comandant en cap actual, qui ostenti la vicepresidència i la resta de membres del gabinet o que formin part de la línia de successió presidencial, i que quan això passi ha de ser lluny i estar fortament protegida, tot plegat per assegurar la continuïtat del govern.

Aquesta persona ha de jurar el càrrec de seguida i assumir les funcions de "la persona més poderosa del món" sense haver tingut temps de pair-ho, encara que les ocasions en què es pot activar aquesta funció són poques (bàsicament els debats de l'estat de la nació, inauguracions i coses així).

I és el que li toca fer al protagonista de la sèrie, en Tom Kirkman, secretari d'Habitatge i Desenvolupament Urbà que en esclatar el Capitoli amb els seus companys dins esdevé President dels Estats Units en funcions sense tenir gaire experiència política, i de fet el president li acabava d'oferir un càrrec inferior en una mena d'acomiadament encobert.

L'agafa per sorpresa i en xandall, i aquí el veiem jurant el càrrec amb l'aspecte d'en Kiefer Sutherland, que òbviament és el protagonista d'aquesta producció que per diversos motius recorda 24, sèrie a la qual no podrem evitar associar-lo per sempre més.

Sense que sigui una història creada ni conduïda pels mateixos responsables, Designated Survivor, creada per en David Guggenheim, fa pensar una mica en aquella mítica producció en part per la banda sonora d'en Sean Callery, que sí que ha treballat a les dues, però sobretot perquè hi tenen lloc situacions de tensió i intrigues que almenys a mi m'han recordat les de 24. Però deixem les comparacions...

...O no, perquè és curiós veure en Kiefer Sutherland fent un paper igualment patriòtic, però tan diferent alhora del Jack Bauer que va immortalitzar.

Aquí, en Tom Kirkman és un polític que en realitat no ho és, i de fet no pertany al sistema bipartidista que domina la política dels Estats Units, sinó que és un independent, i és tremendament honrat. President accidental, s'espera d'ell que faci massa coses, que encari un repte massa gran, mentre la situació es normalitza i es convoquen noves eleccions.

Només començar haurà de fer front a les tasques ordinàries d'un President dels Estats Units qualsevol, però també investigar l'atemptat que va acabar amb la vida dels seus col·legues i, sobretot, esquivar atacs no físics, però de tota mena, que venen dels seus rivals i de tots aquells que, en definitiva, el volen fer caure i reemplaçar-lo per algú amb més experiència, amb més o menys interessos personals implicats.

El "Jack Bauer" de Designated Survivor, i ja paro amb les comparacions -però hi haurà una altra referència el final, ja ho avanço-, aquí és la Hannah Wells (Maggie Q), una agent de l'FBI que ha vist morir el seu amant a l'atemptat i que fa la feina de camp, sovint la feina bruta, contra les ordres dels seus superiors o cometent actes il·legals si és necessari -tal com feia el protagonista de 24- amb la millor de les intencions, gràcies al -o per culpa del- seu caràcter determinat i de vegades insubordinat.

Aquella frase tan típica que diu que darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona és el que podria definir l'Alex, la dona d'en Tom, interpretada per la Natasha McElhone.

Val a dir que considero que és un personatge una mica desaprofitat, perquè es limita a fer de Primera Dama donant suport moral al seu marit, al principi -i durant molt de temps- ple dels lògics dubtes provocats per la seva situació.

L'Aaron Shore (Adan Canto) fa diversos papers a la Casa Blanca, començant pel de Cap de Personal, però la seva idoneïtat és posada en dubte durant la investigació dels atemptats i el seu paper a la sèrie va canviant al llarg dels episodis i sobretot a la segona temporada, on queda potser una mica relegat a un segon pla.

El càrrec de Cap de Personal l'aconseguirà al final l'Emily Rhodes (Italia Ricci), que ja ho era per al senyor Kirkman quan aquest feia de secretari, tot i que a la nova etapa comença com a "assessora especial".

És un personatge una mica inexpressiu -el somriure de la foto el veurem poques vegades- i addicta a la feina, cosa que de vegades la duu a excedir-se i provocar més d'un problema al President malgrat les bones intencions que té.

En Seth Wright (Kal Penn, actor que, curiosament, durant uns anys va treballar també a la Casa Blanca, com el seu personatge) és redactor de discursos i a l'accidental administració Kirkman obté el càrrec de Secretari de Premsa, és a dir la persona que s'ha d'enfrontar diàriament a l'exèrcit de periodistes assignats a la Casa Blanca.

És una persona íntegra, bon jan i trobo que és possiblement el personatge que cau més bé de tot el repartiment.

Els personatges més importants ja han estat descrits, encara que naturalment n'hi ha de secundaris com en Lyor Boon (Paul Costanzo), la Kendra Daynes (Zoe McLellan) o en Mike Ritter (LaMonica Garrett), i alguns convidats especials com la Virginia Madsen o un de la segona temporada que m'estimo més no revelar, però volia destacar, i ara sí que ja acabo amb les referències a 24, la presència de la doctora Andrea Frost, enginyera i emprenedora espacial que esdevé amiga personal del nou president avançada la sèrie.

I ho faig perquè la interpreta la Kim Raver, que feia d'Audrey, el gran amor d'en Jack Bauer al llarg de diverses temporades de la sèrie que ja he esmentat més vegades que no pas la que protagonitza l'entrada d'avui. No hi ha dubte que la bonica relació d'amistat que els uneix és una picada d'ullet als fans d'aquella producció, o dit d'una altra manera, pur fanservice.

A banda de tot això, la trama comença centrada en la resolució de la qüestió dels atemptats mentre el President i el seu equip s'enfronten alhora a problemes quotidians de la política estatunidenca -que potser seria recomanable conèixer d'una manera molt bàsica per seguir-los millor-, però la sèrie va evolucionant cap a una estructura d'episodis autoconclusius, un format que he d'admetre que cada vegada em molesta menys.

I que també augmenta la sensació de tensió, perquè els conflictes es resolen amb un compte enrere -que a Designated Survivor no surt a la pantalla- i no s'allarguen, i n'hi ha de tota mena: des de problemes diplomàtics fins a intervencions militars, amb casos que sovint estan agafats de la realitat, però canviant -de manera una mica ridícula, però que acceptem perquè entenem les precaucions preses- els noms d'alguns països (no tots).

No és que desapareguin les subtrames, i cap al final de la segona temporada el tema més important és una nova conspiració per fer caure en Tom Kirkman, però el cas és que, malgrat que l'episodi pilot prometia un nivell que no es podia mantenir de cap manera, és una sèrie amena, una manera desenfadada d'enfocar un gènere, el de la política, que sense les escenes d'acció que hi ha podria haver fet que Designated Survivor fos més pesada i, per tant, no recomanable per a tots els públics.

Sigui com sigui, després de dues temporades va ser cancel·lada amb un cliffhanger, però he trigat prou en veure-la com perquè, pocs dies després de veure'n l'últim capítol, i en realitat un dia abans que es publiqués aquesta entrada, s'hagi anunciat que Netflix la rescata per a una tercera temporada, aquest cop de només 10 episodis.

Sèries: 24 - Live Another Day

La vuitena temporada de 24, acabada el 2010, havia de ser l'última, i els seus responsables ho tenien tan coll avall que es va promocionar (ho podeu veure a la caràtula dels DVD) com a "la temporada final". Sembla que les audiències havien baixat i es va decidir que la cosa s'acabava allà.

Va ser una decisió innecessària, la de posar-li aquell "cognom", ja que normalment les últimes temporades de les sèries duen el número i prou, però a més va ser mala idea, perquè poc després es van treure de la màniga una continuació, que havia de ser una pel·lícula i al final, quan les negociacions no van arribar a bon port, va esdevenir una nova temporada, limitada a 12 episodis en comptes de 24 i amb el nom 24: Live Another Day. Potser no s'han volgut mullar i deixen la porta oberta a una nova represa?

El cas és que va arribar un punt que es va decidir fer aquesta sèrie limitada, per no dir minisèrie, i hi va ajudar molt el fet que la sèrie Touch, protagonitzada per en Kiefer Sutherland després d'acabar la vuitena temporada de 24, fos cancel·lada. Altrament no hauria estat possible, vaja.

A Live Another Day l'acció té lloc 4 anys després dels fets de la temporada amb què ens pensàvem que havia acabat tot, un salt temporal que aquest cop ha coincidit amb el temps que ha passat de debò, però no és res que no haguéssim vist abans. El que sí que canviava, i molt, era la localització: si a la vuitena temporada l'escenari era Nova York, en aquesta novena ens n'anem a Londres, on l'encara fugitiu Jack Bauer intenta evitar un atac al President dels Estats Units, que hi és de visita.

Segurament per tal que el canvi d'escenari fos menys traumàtic i hi hagués alguns lligams més amb les trames que havien tingut lloc entre 2001 i 2010, el President aquest cop és en James Heller (William Devane), que ja coneixíem perquè l'havíem vist fer de Secretari de Defensa en temporades anteriors.

La seva missió a Londres consisteix a convèncer els britànics d'allargar l'acord per a tenir bases militars al Regne Unit, unes bases militars des d'on es llançaran atacs amb drons per tal d'acabar amb objectius de manera selectiva, quelcom que provoca polèmica i, a causa dels esdeveniments d'aquesta temporada, així continuarà.

Un altre personatge que es recupera, i per tal d'afegir-hi el component sentimental que hi ha a pràcticament totes les temporades, és el de l'Audrey (Kim Raver), exparella d'en Jack que aquí duu el cognom del seu marit, en Mark Boudreau (Tate Donovan, vist a Argo, Damages o Hostages).

Ara ella fa tasques d'assistència al seu pare, i ell és el cap de personal de la Casa Blanca, un dels assessors més propers al President. L'aparició d'en Jack els transtorna de maneres diferents, i en Mark concretament esdevé un d'aquells personatges que prenen, amb la millor de les intencions, una mala decisió rere l'altra.

També destacable (n'hi ha molts, com ara el Primer Ministre britànic, interpretat per l'Stephen Fry, però tampoc no cal repassar-los tots) és la Kate Morgan (Yvonne Strahovski, la Hannah McKay de Dexter), una agent de la CIA que comença el dia recollint les seves coses perquè, en haver estat incapaç de detectar que el seu marit era un traïdor, perd el seu lloc de feina.

Els fets de Live Another Day l'empenyen a desobeir els seus superiors —per exemple el cap de la CIA a Londres, l'Steve Navarro (Benjamin Bratt)— i intentar netejar el seu nom aportant el seu granet de sorra en la resolució de la crisi al voltant de la qual gira la temporada. Un paper que m'ha agradat força, però que queda diluït perquè, en realitat, el protagonista és en Jack Bauer.

Entre les cares més conegudes d'un repartiment potent, algunes de les quals ja hem vist, tenim també la de la Margot Al-Harazi (Michelle Fairley, la inoblidable Catelyn Stark de Game of Thrones), que és la vídua d'un terrorista assassinat pels Estats Units precisament mitjançant un dron.

El seu objectiu és piratejar el sistema de control dels drons i amenaçar Occident amb atacs. Per tal de dur-ho a terme fa servir, entre altres, els seus propis fills, un d'ells la Simone (Emily Berrington).

Tornant a les cares recuperades, un tema insisteixo que necessari per a la sensació de continuïtat amb l'etapa anterior tot i la pausa de 4 anys i el canvi d'escenari, a Live Another Day torna l'esquerpa però popular Chloe O'Brien (Mary Lynn Rajskub), que continua essent indispensable per a en Jack en l'apartat tècnic.

El final de la vuitena temporada feia que els dos personatges s'acomiadessin, i que ella hagués estat ajudant un agent rebel que esdevenia fugitiu no li va proporcionar, precisament, un final de carrera agradable treballant per al govern (als DVD hi ha una escena eliminada en què es parla d'això). Així, en aquesta novena temporada, després que en Jack la rescati de les dependències de la CIA, la veiem amb l'aspecte totalment canviat i formant part d'un grup de hackers que, per cert, permeten obrir un debat sobre la moralitat de les accions d'aquestes organitzacions.

Com podeu veure no he revelat gaires detalls de la trama, tot i que si la sèrie us interessa a aquestes alçades entenc que heu vist les temporades anteriors. El que vull dir per a acabar és que si bé no era necessari continuar 24, ja que tenia un final rodó —que no feliç—, vaig celebrar que es decidissin a fer-ho i he quedat molt satisfet amb aquesta peculiar sèrie limitada —perquè no és gens habitual que una sèrie de més de 20 episodis per temporada reaparegui uns anys després amb menys episodis—, que cobreix un dia sencer, atès que a l'últim episodi hi ha un salt de 12 hores.

L'amenaça en aquesta ocasió té a veure amb els perills de la tecnologia, però també hi ha trets amb armes més tradicionals (molt tradicionals en algun cas), molta acció, traïcions, girs argumentals, sorpreses, cops d'efecte i alguna defunció, és clar.



24: Live Another Day ha estat un conjunt d'episodis trepidants (fa la sensació, fins i tot, que les hores d'aquest particular dia estan més plenes d'esdeveniments que quan les temporades eren de 24 episodis, que ja és dir), fidels a la filosofia d'una franquícia que s'ha mantingut fresca malgrat els gairebé 13 anys que han passat des del primer episodi. En Jack Bauer ha tornat, físicament envellit però tan dur com sempre, i ha lluitat, ha tornat a fer d'heroi i ha patit com un desgraciat.

La pregunta és: continuarà, 24? Caldrà veure com analitza la Fox els resultats d'audiència, però els seus responsables continuen interessats a continuar-la d'alguna manera, no descarten una 10a temporada convencional i, ara per ara, no es pot dir que la sèrie hagi acabat del tot. I davant d'aquesta incertesa, per tal de cobrir-se les espatlles, Live Another Day acaba amb un final fàcilment interpretable però prou obert "per si de cas". Sigui com sigui, totalment recomanable.