Hi ha sèries que decidim veure per qui hi surt, o pel tema, o perquè ens n'han parlat bé, o perquè formen part d'una franquícia que coneixem d'altres formats. I hi ha sèries que ens enganxen pel seu tràiler.
El cas de la que avui comento és dels últims, suposo que per la introducció ja es podia suposar. Una premissa efectista que semblava que s'havia de desinflar de pressa en els següents episodis, però no ha estat així.
Ens agradi o no la política, en especial l'estatunidenca, cal reconèixer que crida molt l'atenció un panorama en què ha explotat el Capitol i han mort tots els representants del poble.
Tots? No, se n'ha salvat un, que era el successor designat, figura que existeix a la realitat i que consisteix en una persona que obté la presidència dels Estats Units en cas que morin el o la comandant en cap actual, qui ostenti la vicepresidència i la resta de membres del gabinet o que formin part de la línia de successió presidencial, i que quan això passi ha de ser lluny i estar fortament protegida, tot plegat per assegurar la continuïtat del govern.
Tots? No, se n'ha salvat un, que era el successor designat, figura que existeix a la realitat i que consisteix en una persona que obté la presidència dels Estats Units en cas que morin el o la comandant en cap actual, qui ostenti la vicepresidència i la resta de membres del gabinet o que formin part de la línia de successió presidencial, i que quan això passi ha de ser lluny i estar fortament protegida, tot plegat per assegurar la continuïtat del govern.
Aquesta persona ha de jurar el càrrec de seguida i assumir les funcions de "la persona més poderosa del món" sense haver tingut temps de pair-ho, encara que les ocasions en què es pot activar aquesta funció són poques (bàsicament els debats de l'estat de la nació, inauguracions i coses així).
I és el que li toca fer al protagonista de la sèrie, en Tom Kirkman, secretari d'Habitatge i Desenvolupament Urbà que en esclatar el Capitoli amb els seus companys dins esdevé President dels Estats Units en funcions sense tenir gaire experiència política, i de fet el president li acabava d'oferir un càrrec inferior en una mena d'acomiadament encobert.
L'agafa per sorpresa i en xandall, i aquí el veiem jurant el càrrec amb l'aspecte d'en Kiefer Sutherland, que òbviament és el protagonista d'aquesta producció que per diversos motius recorda 24, sèrie a la qual no podrem evitar associar-lo per sempre més.
Sense que sigui una història creada ni conduïda pels mateixos responsables, Designated Survivor, creada per en David Guggenheim, fa pensar una mica en aquella mítica producció en part per la banda sonora d'en Sean Callery, que sí que ha treballat a les dues, però sobretot perquè hi tenen lloc situacions de tensió i intrigues que almenys a mi m'han recordat les de 24. Però deixem les comparacions...
...O no, perquè és curiós veure en Kiefer Sutherland fent un paper igualment patriòtic, però tan diferent alhora del Jack Bauer que va immortalitzar.
Aquí, en Tom Kirkman és un polític que en realitat no ho és, i de fet no pertany al sistema bipartidista que domina la política dels Estats Units, sinó que és un independent, i és tremendament honrat. President accidental, s'espera d'ell que faci massa coses, que encari un repte massa gran, mentre la situació es normalitza i es convoquen noves eleccions.
Només començar haurà de fer front a les tasques ordinàries d'un President dels Estats Units qualsevol, però també investigar l'atemptat que va acabar amb la vida dels seus col·legues i, sobretot, esquivar atacs no físics, però de tota mena, que venen dels seus rivals i de tots aquells que, en definitiva, el volen fer caure i reemplaçar-lo per algú amb més experiència, amb més o menys interessos personals implicats.
El "Jack Bauer" de Designated Survivor, i ja paro amb les comparacions -però hi haurà una altra referència el final, ja ho avanço-, aquí és la Hannah Wells (Maggie Q), una agent de l'FBI que ha vist morir el seu amant a l'atemptat i que fa la feina de camp, sovint la feina bruta, contra les ordres dels seus superiors o cometent actes il·legals si és necessari -tal com feia el protagonista de 24- amb la millor de les intencions, gràcies al -o per culpa del- seu caràcter determinat i de vegades insubordinat.
Aquella frase tan típica que diu que darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona és el que podria definir l'Alex, la dona d'en Tom, interpretada per la Natasha McElhone.
Val a dir que considero que és un personatge una mica desaprofitat, perquè es limita a fer de Primera Dama donant suport moral al seu marit, al principi -i durant molt de temps- ple dels lògics dubtes provocats per la seva situació.
L'Aaron Shore (Adan Canto) fa diversos papers a la Casa Blanca, començant pel de Cap de Personal, però la seva idoneïtat és posada en dubte durant la investigació dels atemptats i el seu paper a la sèrie va canviant al llarg dels episodis i sobretot a la segona temporada, on queda potser una mica relegat a un segon pla.
El càrrec de Cap de Personal l'aconseguirà al final l'Emily Rhodes (Italia Ricci), que ja ho era per al senyor Kirkman quan aquest feia de secretari, tot i que a la nova etapa comença com a "assessora especial".
És un personatge una mica inexpressiu -el somriure de la foto el veurem poques vegades- i addicta a la feina, cosa que de vegades la duu a excedir-se i provocar més d'un problema al President malgrat les bones intencions que té.
En Seth Wright (Kal Penn, actor que, curiosament, durant uns anys va treballar també a la Casa Blanca, com el seu personatge) és redactor de discursos i a l'accidental administració Kirkman obté el càrrec de Secretari de Premsa, és a dir la persona que s'ha d'enfrontar diàriament a l'exèrcit de periodistes assignats a la Casa Blanca.
És una persona íntegra, bon jan i trobo que és possiblement el personatge que cau més bé de tot el repartiment.
Els personatges més importants ja han estat descrits, encara que naturalment n'hi ha de secundaris com en Lyor Boon (Paul Costanzo), la Kendra Daynes (Zoe McLellan) o en Mike Ritter (LaMonica Garrett), i alguns convidats especials com la Virginia Madsen o un de la segona temporada que m'estimo més no revelar, però volia destacar, i ara sí que ja acabo amb les referències a 24, la presència de la doctora Andrea Frost, enginyera i emprenedora espacial que esdevé amiga personal del nou president avançada la sèrie.
I ho faig perquè la interpreta la Kim Raver, que feia d'Audrey, el gran amor d'en Jack Bauer al llarg de diverses temporades de la sèrie que ja he esmentat més vegades que no pas la que protagonitza l'entrada d'avui. No hi ha dubte que la bonica relació d'amistat que els uneix és una picada d'ullet als fans d'aquella producció, o dit d'una altra manera, pur fanservice.
A banda de tot això, la trama comença centrada en la resolució de la qüestió dels atemptats mentre el President i el seu equip s'enfronten alhora a problemes quotidians de la política estatunidenca -que potser seria recomanable conèixer d'una manera molt bàsica per seguir-los millor-, però la sèrie va evolucionant cap a una estructura d'episodis autoconclusius, un format que he d'admetre que cada vegada em molesta menys.
I que també augmenta la sensació de tensió, perquè els conflictes es resolen amb un compte enrere -que a Designated Survivor no surt a la pantalla- i no s'allarguen, i n'hi ha de tota mena: des de problemes diplomàtics fins a intervencions militars, amb casos que sovint estan agafats de la realitat, però canviant -de manera una mica ridícula, però que acceptem perquè entenem les precaucions preses- els noms d'alguns països (no tots).
No és que desapareguin les subtrames, i cap al final de la segona temporada el tema més important és una nova conspiració per fer caure en Tom Kirkman, però el cas és que, malgrat que l'episodi pilot prometia un nivell que no es podia mantenir de cap manera, és una sèrie amena, una manera desenfadada d'enfocar un gènere, el de la política, que sense les escenes d'acció que hi ha podria haver fet que Designated Survivor fos més pesada i, per tant, no recomanable per a tots els públics.
Sigui com sigui, després de dues temporades va ser cancel·lada amb un cliffhanger, però he trigat prou en veure-la com perquè, pocs dies després de veure'n l'últim capítol, i en realitat un dia abans que es publiqués aquesta entrada, s'hagi anunciat que Netflix la rescata per a una tercera temporada, aquest cop de només 10 episodis.
I és el que li toca fer al protagonista de la sèrie, en Tom Kirkman, secretari d'Habitatge i Desenvolupament Urbà que en esclatar el Capitoli amb els seus companys dins esdevé President dels Estats Units en funcions sense tenir gaire experiència política, i de fet el president li acabava d'oferir un càrrec inferior en una mena d'acomiadament encobert.
L'agafa per sorpresa i en xandall, i aquí el veiem jurant el càrrec amb l'aspecte d'en Kiefer Sutherland, que òbviament és el protagonista d'aquesta producció que per diversos motius recorda 24, sèrie a la qual no podrem evitar associar-lo per sempre més.
Sense que sigui una història creada ni conduïda pels mateixos responsables, Designated Survivor, creada per en David Guggenheim, fa pensar una mica en aquella mítica producció en part per la banda sonora d'en Sean Callery, que sí que ha treballat a les dues, però sobretot perquè hi tenen lloc situacions de tensió i intrigues que almenys a mi m'han recordat les de 24. Però deixem les comparacions...
...O no, perquè és curiós veure en Kiefer Sutherland fent un paper igualment patriòtic, però tan diferent alhora del Jack Bauer que va immortalitzar.
Aquí, en Tom Kirkman és un polític que en realitat no ho és, i de fet no pertany al sistema bipartidista que domina la política dels Estats Units, sinó que és un independent, i és tremendament honrat. President accidental, s'espera d'ell que faci massa coses, que encari un repte massa gran, mentre la situació es normalitza i es convoquen noves eleccions.
Només començar haurà de fer front a les tasques ordinàries d'un President dels Estats Units qualsevol, però també investigar l'atemptat que va acabar amb la vida dels seus col·legues i, sobretot, esquivar atacs no físics, però de tota mena, que venen dels seus rivals i de tots aquells que, en definitiva, el volen fer caure i reemplaçar-lo per algú amb més experiència, amb més o menys interessos personals implicats.
El "Jack Bauer" de Designated Survivor, i ja paro amb les comparacions -però hi haurà una altra referència el final, ja ho avanço-, aquí és la Hannah Wells (Maggie Q), una agent de l'FBI que ha vist morir el seu amant a l'atemptat i que fa la feina de camp, sovint la feina bruta, contra les ordres dels seus superiors o cometent actes il·legals si és necessari -tal com feia el protagonista de 24- amb la millor de les intencions, gràcies al -o per culpa del- seu caràcter determinat i de vegades insubordinat.
Aquella frase tan típica que diu que darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona és el que podria definir l'Alex, la dona d'en Tom, interpretada per la Natasha McElhone.
Val a dir que considero que és un personatge una mica desaprofitat, perquè es limita a fer de Primera Dama donant suport moral al seu marit, al principi -i durant molt de temps- ple dels lògics dubtes provocats per la seva situació.
L'Aaron Shore (Adan Canto) fa diversos papers a la Casa Blanca, començant pel de Cap de Personal, però la seva idoneïtat és posada en dubte durant la investigació dels atemptats i el seu paper a la sèrie va canviant al llarg dels episodis i sobretot a la segona temporada, on queda potser una mica relegat a un segon pla.
El càrrec de Cap de Personal l'aconseguirà al final l'Emily Rhodes (Italia Ricci), que ja ho era per al senyor Kirkman quan aquest feia de secretari, tot i que a la nova etapa comença com a "assessora especial".
És un personatge una mica inexpressiu -el somriure de la foto el veurem poques vegades- i addicta a la feina, cosa que de vegades la duu a excedir-se i provocar més d'un problema al President malgrat les bones intencions que té.
En Seth Wright (Kal Penn, actor que, curiosament, durant uns anys va treballar també a la Casa Blanca, com el seu personatge) és redactor de discursos i a l'accidental administració Kirkman obté el càrrec de Secretari de Premsa, és a dir la persona que s'ha d'enfrontar diàriament a l'exèrcit de periodistes assignats a la Casa Blanca.
És una persona íntegra, bon jan i trobo que és possiblement el personatge que cau més bé de tot el repartiment.
Els personatges més importants ja han estat descrits, encara que naturalment n'hi ha de secundaris com en Lyor Boon (Paul Costanzo), la Kendra Daynes (Zoe McLellan) o en Mike Ritter (LaMonica Garrett), i alguns convidats especials com la Virginia Madsen o un de la segona temporada que m'estimo més no revelar, però volia destacar, i ara sí que ja acabo amb les referències a 24, la presència de la doctora Andrea Frost, enginyera i emprenedora espacial que esdevé amiga personal del nou president avançada la sèrie.
I ho faig perquè la interpreta la Kim Raver, que feia d'Audrey, el gran amor d'en Jack Bauer al llarg de diverses temporades de la sèrie que ja he esmentat més vegades que no pas la que protagonitza l'entrada d'avui. No hi ha dubte que la bonica relació d'amistat que els uneix és una picada d'ullet als fans d'aquella producció, o dit d'una altra manera, pur fanservice.
A banda de tot això, la trama comença centrada en la resolució de la qüestió dels atemptats mentre el President i el seu equip s'enfronten alhora a problemes quotidians de la política estatunidenca -que potser seria recomanable conèixer d'una manera molt bàsica per seguir-los millor-, però la sèrie va evolucionant cap a una estructura d'episodis autoconclusius, un format que he d'admetre que cada vegada em molesta menys.
I que també augmenta la sensació de tensió, perquè els conflictes es resolen amb un compte enrere -que a Designated Survivor no surt a la pantalla- i no s'allarguen, i n'hi ha de tota mena: des de problemes diplomàtics fins a intervencions militars, amb casos que sovint estan agafats de la realitat, però canviant -de manera una mica ridícula, però que acceptem perquè entenem les precaucions preses- els noms d'alguns països (no tots).
No és que desapareguin les subtrames, i cap al final de la segona temporada el tema més important és una nova conspiració per fer caure en Tom Kirkman, però el cas és que, malgrat que l'episodi pilot prometia un nivell que no es podia mantenir de cap manera, és una sèrie amena, una manera desenfadada d'enfocar un gènere, el de la política, que sense les escenes d'acció que hi ha podria haver fet que Designated Survivor fos més pesada i, per tant, no recomanable per a tots els públics.
Sigui com sigui, després de dues temporades va ser cancel·lada amb un cliffhanger, però he trigat prou en veure-la com perquè, pocs dies després de veure'n l'últim capítol, i en realitat un dia abans que es publiqués aquesta entrada, s'hagi anunciat que Netflix la rescata per a una tercera temporada, aquest cop de només 10 episodis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada