Sèries: The Dropout

Minisèrie, protagonista de renom i biopic, tres elements que van fer que aquesta sèrie anés immediatament a la meva llista a Disney+ quan es va llançar, encara que el tema que tractava, ho confesso, no em semblava, ni em sembla encara ara, gaire apassionant.

l'Amanda Seyfried no és pas desconeguda, precisament. Fa més d'una dècada que la segueixo i a més ja havia fet televisió, amb un paper secundari a Big Love. Ara, però, ha protagonitzat The Dropout, creada per l'Elizabeth Meriwether (New Girl) i basada en l'emprenedora tecnològica Elizabeth Holmes, el seu ascens i la seva caiguda.

No m'agrada que em rebentin històries, encara que estiguin basades en fets reals. Si jo no les conec, tant me fa que siguin de ficció o no, o els anys que faci que es van produir. Cadascú té les seves circumstàncies. Un spoiler és un spoiler. 

Però The Dropout fa flashforwards a un interrogatori, vista o audiència a la protagonista en què sabem que la cosa no va acabar bé. Molt probablement als Estats Units era un cas tan conegut que allà tothom ja ho sabia, això.

Per a nosaltres, en principi desconeixedors d'aquell cas, la sèrie, tot i que ens avança aquest trist final, és possible que sigui més interessant i fins i tot emocionant, perquè narra la història d'una tecnologia que havia de revolucionar la medicina, i a més ho havia de fer liderada per una noia jove i, com se sol dir en aquests casos amb una expressió tòpica, feta a si mateixa.

Era una estudiant brillant, tot i que amb poques aptituds socials que feien, entre altres coses, que un dels seus defectes fos la immodèstia, fins al punt que va deixar la prestigiosa universitat d'Stanford sense haver acabat la carrera -d'aquí el dropout del títol, tot i que també juga amb el significat de drop, ho veurem immediatament- perquè, inspirada pel seu ídol Steve Jobs -al qual hi ha diverses referències al llarg de la sèrie-, va voler ser la cara visible d'una revolució tecnològica, que en el seu cas va ser un aparell que permetés analitzar la sang a partir d'una única gota, sense passar per les extraccions que, per a molta gent, són traumàtiques.

I en un món tan dominat pels homes, per tal que una dona jove i sense estudis universitaris es pogués fer un nom i atragués totes les aliances necessàries hi va haver de posar molta empenta i molta barra, a més de crear una cuirassa que l'anés deshumanitzant, seguint consells de persones més experimentades, al capdavall s'havia de concentrar en el que més l'importava, que era la creació de la seva empresa, Theranos. 

No és qüestió de repassar tots els personatges, al capdavall la sèrie se centra sobretot en la seva protagonista, però sí que podem esmentar que hi surten cares conegudes com la d'en William H. Macy (la pel·lícula Fargo, Shameless...), l'Elizabeth Marvel (Homeland) fent de mare de l'Elizabeth, la Kate Burton (la llegendària Ellis Grey de Grey's Anatomy), en Michael Ironside, en Kevin Sussman (The Big Bang Theory), l'Stephen Fry o en Dylan Minnette (13 Reasons Why). 

Destaca per sobre de tots, però, el personatge d'en Sunny Balwani (Naveen Andrews, en Sayid a Lost i no fa tant vist també en un paper petit a Sense8), un amic força més gran que fa la protagonista en una estada a Beijing per estudiar mandarí i que esdevé el seu company sentimental amb el temps, a més de la seva mà dreta a Theranos, tot i que tenen una relació força particular i no pas en el bon sentit, i que sigui secreta tampoc hi ajuda.

The Dropout és la història de com l'Elizabeth lluita per trencar el famós sostre de vidre, però al preu que sigui, i fent fugides endavant quan la fabricació de l'aparell que se li va acudir no progressa com caldria ni dona els resultats esperats, cosa que desemboca en mentides i subterfugis de cara als inversors i les farmacèutiques interessades, d'aquí l'enrenou en què acaba tot plegat. 

Pel camí veiem com l'empresa inicial es converteix en un gegant i van caient els companys i gairebé amics que l'envoltaven al principi i, com deia més amunt, ella es deshumanitza davant de l'estupefacció de persones que, a diferència de la junta amb què es relaciona posteriorment, s'amoïnaven per ella i, d'una manera o d'una altra, se l'estimaven.

La minisèrie, de 8 episodis, es basa en un podcast del mateix nom de 2019 i potser, per al meu gust, està massa allargassada al voltant d'un tema que tampoc m'ha semblat, ja n'avisava al principi, terriblement apassionant. 

És un relat d'ascens i caiguda d'un personatge prometedor i benintencionat però que, en no aturar-se a pensar en les conseqüències de les seves mentides, va fer molt de mal al perfil, que ja ho tenia difícil de per si, de dona emprenedora a Silicon Valley. Tot plegat amb unes excel·lents interpretacions i caracteritzacions. Al final val la pena conèixer aquesta història per tot el conjunt, doncs, però per si mateixa a mi tampoc m'ha semblat excessivament interessant.

Sèries: 24 - Live Another Day

La vuitena temporada de 24, acabada el 2010, havia de ser l'última, i els seus responsables ho tenien tan coll avall que es va promocionar (ho podeu veure a la caràtula dels DVD) com a "la temporada final". Sembla que les audiències havien baixat i es va decidir que la cosa s'acabava allà.

Va ser una decisió innecessària, la de posar-li aquell "cognom", ja que normalment les últimes temporades de les sèries duen el número i prou, però a més va ser mala idea, perquè poc després es van treure de la màniga una continuació, que havia de ser una pel·lícula i al final, quan les negociacions no van arribar a bon port, va esdevenir una nova temporada, limitada a 12 episodis en comptes de 24 i amb el nom 24: Live Another Day. Potser no s'han volgut mullar i deixen la porta oberta a una nova represa?

El cas és que va arribar un punt que es va decidir fer aquesta sèrie limitada, per no dir minisèrie, i hi va ajudar molt el fet que la sèrie Touch, protagonitzada per en Kiefer Sutherland després d'acabar la vuitena temporada de 24, fos cancel·lada. Altrament no hauria estat possible, vaja.

A Live Another Day l'acció té lloc 4 anys després dels fets de la temporada amb què ens pensàvem que havia acabat tot, un salt temporal que aquest cop ha coincidit amb el temps que ha passat de debò, però no és res que no haguéssim vist abans. El que sí que canviava, i molt, era la localització: si a la vuitena temporada l'escenari era Nova York, en aquesta novena ens n'anem a Londres, on l'encara fugitiu Jack Bauer intenta evitar un atac al President dels Estats Units, que hi és de visita.

Segurament per tal que el canvi d'escenari fos menys traumàtic i hi hagués alguns lligams més amb les trames que havien tingut lloc entre 2001 i 2010, el President aquest cop és en James Heller (William Devane), que ja coneixíem perquè l'havíem vist fer de Secretari de Defensa en temporades anteriors.

La seva missió a Londres consisteix a convèncer els britànics d'allargar l'acord per a tenir bases militars al Regne Unit, unes bases militars des d'on es llançaran atacs amb drons per tal d'acabar amb objectius de manera selectiva, quelcom que provoca polèmica i, a causa dels esdeveniments d'aquesta temporada, així continuarà.

Un altre personatge que es recupera, i per tal d'afegir-hi el component sentimental que hi ha a pràcticament totes les temporades, és el de l'Audrey (Kim Raver), exparella d'en Jack que aquí duu el cognom del seu marit, en Mark Boudreau (Tate Donovan, vist a Argo, Damages o Hostages).

Ara ella fa tasques d'assistència al seu pare, i ell és el cap de personal de la Casa Blanca, un dels assessors més propers al President. L'aparició d'en Jack els transtorna de maneres diferents, i en Mark concretament esdevé un d'aquells personatges que prenen, amb la millor de les intencions, una mala decisió rere l'altra.

També destacable (n'hi ha molts, com ara el Primer Ministre britànic, interpretat per l'Stephen Fry, però tampoc no cal repassar-los tots) és la Kate Morgan (Yvonne Strahovski, la Hannah McKay de Dexter), una agent de la CIA que comença el dia recollint les seves coses perquè, en haver estat incapaç de detectar que el seu marit era un traïdor, perd el seu lloc de feina.

Els fets de Live Another Day l'empenyen a desobeir els seus superiors —per exemple el cap de la CIA a Londres, l'Steve Navarro (Benjamin Bratt)— i intentar netejar el seu nom aportant el seu granet de sorra en la resolució de la crisi al voltant de la qual gira la temporada. Un paper que m'ha agradat força, però que queda diluït perquè, en realitat, el protagonista és en Jack Bauer.

Entre les cares més conegudes d'un repartiment potent, algunes de les quals ja hem vist, tenim també la de la Margot Al-Harazi (Michelle Fairley, la inoblidable Catelyn Stark de Game of Thrones), que és la vídua d'un terrorista assassinat pels Estats Units precisament mitjançant un dron.

El seu objectiu és piratejar el sistema de control dels drons i amenaçar Occident amb atacs. Per tal de dur-ho a terme fa servir, entre altres, els seus propis fills, un d'ells la Simone (Emily Berrington).

Tornant a les cares recuperades, un tema insisteixo que necessari per a la sensació de continuïtat amb l'etapa anterior tot i la pausa de 4 anys i el canvi d'escenari, a Live Another Day torna l'esquerpa però popular Chloe O'Brien (Mary Lynn Rajskub), que continua essent indispensable per a en Jack en l'apartat tècnic.

El final de la vuitena temporada feia que els dos personatges s'acomiadessin, i que ella hagués estat ajudant un agent rebel que esdevenia fugitiu no li va proporcionar, precisament, un final de carrera agradable treballant per al govern (als DVD hi ha una escena eliminada en què es parla d'això). Així, en aquesta novena temporada, després que en Jack la rescati de les dependències de la CIA, la veiem amb l'aspecte totalment canviat i formant part d'un grup de hackers que, per cert, permeten obrir un debat sobre la moralitat de les accions d'aquestes organitzacions.

Com podeu veure no he revelat gaires detalls de la trama, tot i que si la sèrie us interessa a aquestes alçades entenc que heu vist les temporades anteriors. El que vull dir per a acabar és que si bé no era necessari continuar 24, ja que tenia un final rodó —que no feliç—, vaig celebrar que es decidissin a fer-ho i he quedat molt satisfet amb aquesta peculiar sèrie limitada —perquè no és gens habitual que una sèrie de més de 20 episodis per temporada reaparegui uns anys després amb menys episodis—, que cobreix un dia sencer, atès que a l'últim episodi hi ha un salt de 12 hores.

L'amenaça en aquesta ocasió té a veure amb els perills de la tecnologia, però també hi ha trets amb armes més tradicionals (molt tradicionals en algun cas), molta acció, traïcions, girs argumentals, sorpreses, cops d'efecte i alguna defunció, és clar.



24: Live Another Day ha estat un conjunt d'episodis trepidants (fa la sensació, fins i tot, que les hores d'aquest particular dia estan més plenes d'esdeveniments que quan les temporades eren de 24 episodis, que ja és dir), fidels a la filosofia d'una franquícia que s'ha mantingut fresca malgrat els gairebé 13 anys que han passat des del primer episodi. En Jack Bauer ha tornat, físicament envellit però tan dur com sempre, i ha lluitat, ha tornat a fer d'heroi i ha patit com un desgraciat.

La pregunta és: continuarà, 24? Caldrà veure com analitza la Fox els resultats d'audiència, però els seus responsables continuen interessats a continuar-la d'alguna manera, no descarten una 10a temporada convencional i, ara per ara, no es pot dir que la sèrie hagi acabat del tot. I davant d'aquesta incertesa, per tal de cobrir-se les espatlles, Live Another Day acaba amb un final fàcilment interpretable però prou obert "per si de cas". Sigui com sigui, totalment recomanable.