Sèries: The Dropout

Minisèrie, protagonista de renom i biopic, tres elements que van fer que aquesta sèrie anés immediatament a la meva llista a Disney+ quan es va llançar, encara que el tema que tractava, ho confesso, no em semblava, ni em sembla encara ara, gaire apassionant.

l'Amanda Seyfried no és pas desconeguda, precisament. Fa més d'una dècada que la segueixo i a més ja havia fet televisió, amb un paper secundari a Big Love. Ara, però, ha protagonitzat The Dropout, creada per l'Elizabeth Meriwether (New Girl) i basada en l'emprenedora tecnològica Elizabeth Holmes, el seu ascens i la seva caiguda.

No m'agrada que em rebentin històries, encara que estiguin basades en fets reals. Si jo no les conec, tant me fa que siguin de ficció o no, o els anys que faci que es van produir. Cadascú té les seves circumstàncies. Un spoiler és un spoiler. 

Però The Dropout fa flashforwards a un interrogatori, vista o audiència a la protagonista en què sabem que la cosa no va acabar bé. Molt probablement als Estats Units era un cas tan conegut que allà tothom ja ho sabia, això.

Per a nosaltres, en principi desconeixedors d'aquell cas, la sèrie, tot i que ens avança aquest trist final, és possible que sigui més interessant i fins i tot emocionant, perquè narra la història d'una tecnologia que havia de revolucionar la medicina, i a més ho havia de fer liderada per una noia jove i, com se sol dir en aquests casos amb una expressió tòpica, feta a si mateixa.

Era una estudiant brillant, tot i que amb poques aptituds socials que feien, entre altres coses, que un dels seus defectes fos la immodèstia, fins al punt que va deixar la prestigiosa universitat d'Stanford sense haver acabat la carrera -d'aquí el dropout del títol, tot i que també juga amb el significat de drop, ho veurem immediatament- perquè, inspirada pel seu ídol Steve Jobs -al qual hi ha diverses referències al llarg de la sèrie-, va voler ser la cara visible d'una revolució tecnològica, que en el seu cas va ser un aparell que permetés analitzar la sang a partir d'una única gota, sense passar per les extraccions que, per a molta gent, són traumàtiques.

I en un món tan dominat pels homes, per tal que una dona jove i sense estudis universitaris es pogués fer un nom i atragués totes les aliances necessàries hi va haver de posar molta empenta i molta barra, a més de crear una cuirassa que l'anés deshumanitzant, seguint consells de persones més experimentades, al capdavall s'havia de concentrar en el que més l'importava, que era la creació de la seva empresa, Theranos. 

No és qüestió de repassar tots els personatges, al capdavall la sèrie se centra sobretot en la seva protagonista, però sí que podem esmentar que hi surten cares conegudes com la d'en William H. Macy (la pel·lícula Fargo, Shameless...), l'Elizabeth Marvel (Homeland) fent de mare de l'Elizabeth, la Kate Burton (la llegendària Ellis Grey de Grey's Anatomy), en Michael Ironside, en Kevin Sussman (The Big Bang Theory), l'Stephen Fry o en Dylan Minnette (13 Reasons Why). 

Destaca per sobre de tots, però, el personatge d'en Sunny Balwani (Naveen Andrews, en Sayid a Lost i no fa tant vist també en un paper petit a Sense8), un amic força més gran que fa la protagonista en una estada a Beijing per estudiar mandarí i que esdevé el seu company sentimental amb el temps, a més de la seva mà dreta a Theranos, tot i que tenen una relació força particular i no pas en el bon sentit, i que sigui secreta tampoc hi ajuda.

The Dropout és la història de com l'Elizabeth lluita per trencar el famós sostre de vidre, però al preu que sigui, i fent fugides endavant quan la fabricació de l'aparell que se li va acudir no progressa com caldria ni dona els resultats esperats, cosa que desemboca en mentides i subterfugis de cara als inversors i les farmacèutiques interessades, d'aquí l'enrenou en què acaba tot plegat. 

Pel camí veiem com l'empresa inicial es converteix en un gegant i van caient els companys i gairebé amics que l'envoltaven al principi i, com deia més amunt, ella es deshumanitza davant de l'estupefacció de persones que, a diferència de la junta amb què es relaciona posteriorment, s'amoïnaven per ella i, d'una manera o d'una altra, se l'estimaven.

La minisèrie, de 8 episodis, es basa en un podcast del mateix nom de 2019 i potser, per al meu gust, està massa allargassada al voltant d'un tema que tampoc m'ha semblat, ja n'avisava al principi, terriblement apassionant. 

És un relat d'ascens i caiguda d'un personatge prometedor i benintencionat però que, en no aturar-se a pensar en les conseqüències de les seves mentides, va fer molt de mal al perfil, que ja ho tenia difícil de per si, de dona emprenedora a Silicon Valley. Tot plegat amb unes excel·lents interpretacions i caracteritzacions. Al final val la pena conèixer aquesta història per tot el conjunt, doncs, però per si mateixa a mi tampoc m'ha semblat excessivament interessant.

Sèries: Silicon Valley

De vegades veiem sèries que toquen temes que coneixem força, i això ens permet gaudir de petits detalls, picades d'ullet que només perceben els entesos, però també detectar errades, i en tots dos casos faciliten que en gaudim amb l'afegit de sentir-nos interpel·lats.

No és el cas que ens ocupa, una sèrie sobre informàtics amb força vocabulari i situacions per a especialistes en la matèria, però que ara que he vist sencera puc comentar des de la meva absoluta ignorància en aquest camp.

Silicon Valley és una sèrie creada per Mike Judge, John Altschuler i Dave Krinsky que durant sis temporades entre 2014 i 2019 ens ha explicat les aventures i desventures d'en Richard Hendricks (Thomas Middleditch) i els seus col·legues, autèntics frikis de la informàtica i cracs com a professionals que en són.

Volien fer alguna cosa gran, apostant primer per la compressió de dades i després per un objectiu més gran que tampoc cal revelar aquí, i ho feien a través d'una nova companyia anomenada Pied Piper, en referència al flautista de Hamelin.

En realitat no cal explicar gran cosa més, per evitar spoilers i perquè segons quins detalls passarien per alt als que no hi entenem i tampoc els recordo pel mateix motiu, però quedem-nos amb què la sèrie és divertidíssima encara que el públic general no ho entengui tot, perquè és plena de situacions còmiques i girs de guió, i els seus personatges són estereotips que tot i així es perceben com a molt humans i realistes, perquè l'humor sorgeix de les situacions, mentre que ells s'ho prenen tot seriosament, amb dinàmiques entre ells que a mi m'han fet riure en veu alta més d'un cop, i no és fàcil.

Tenim l'esmentat Richard Hendricks, però també l'antipàtic Gilfoyle (Martin Starr, vist a Freaks & Geeks d'adolescent), en Dinesh (Kumail Nanjiani), que sempre s'hi està barallant en una relació més de rivals que d'amics, el sol·lícit Jared (Zach Woods), el barrut Erlich (T. J. Miller) o l'enemic del protagonista, en Gavin Belson (Matt Ross, vist a Big Love), a més d'altres sonats.

Són sis temporades de pocs episodis (entre 7 i 10, amb un total de 53) emesos a la plataforma HBO, i em fa la sensació que la sèrie dura el que ha de durar, ni poc ni molt, sense acabar prematurament ni allargar-se a canvi de perdre qualitat.

En tot cas, segurament no és de les 10 millors sèries que he vist, però la recomano molt de tota manera.