Sèries: The Dropout

Minisèrie, protagonista de renom i biopic, tres elements que van fer que aquesta sèrie anés immediatament a la meva llista a Disney+ quan es va llançar, encara que el tema que tractava, ho confesso, no em semblava, ni em sembla encara ara, gaire apassionant.

l'Amanda Seyfried no és pas desconeguda, precisament. Fa més d'una dècada que la segueixo i a més ja havia fet televisió, amb un paper secundari a Big Love. Ara, però, ha protagonitzat The Dropout, creada per l'Elizabeth Meriwether (New Girl) i basada en l'emprenedora tecnològica Elizabeth Holmes, el seu ascens i la seva caiguda.

No m'agrada que em rebentin històries, encara que estiguin basades en fets reals. Si jo no les conec, tant me fa que siguin de ficció o no, o els anys que faci que es van produir. Cadascú té les seves circumstàncies. Un spoiler és un spoiler. 

Però The Dropout fa flashforwards a un interrogatori, vista o audiència a la protagonista en què sabem que la cosa no va acabar bé. Molt probablement als Estats Units era un cas tan conegut que allà tothom ja ho sabia, això.

Per a nosaltres, en principi desconeixedors d'aquell cas, la sèrie, tot i que ens avança aquest trist final, és possible que sigui més interessant i fins i tot emocionant, perquè narra la història d'una tecnologia que havia de revolucionar la medicina, i a més ho havia de fer liderada per una noia jove i, com se sol dir en aquests casos amb una expressió tòpica, feta a si mateixa.

Era una estudiant brillant, tot i que amb poques aptituds socials que feien, entre altres coses, que un dels seus defectes fos la immodèstia, fins al punt que va deixar la prestigiosa universitat d'Stanford sense haver acabat la carrera -d'aquí el dropout del títol, tot i que també juga amb el significat de drop, ho veurem immediatament- perquè, inspirada pel seu ídol Steve Jobs -al qual hi ha diverses referències al llarg de la sèrie-, va voler ser la cara visible d'una revolució tecnològica, que en el seu cas va ser un aparell que permetés analitzar la sang a partir d'una única gota, sense passar per les extraccions que, per a molta gent, són traumàtiques.

I en un món tan dominat pels homes, per tal que una dona jove i sense estudis universitaris es pogués fer un nom i atragués totes les aliances necessàries hi va haver de posar molta empenta i molta barra, a més de crear una cuirassa que l'anés deshumanitzant, seguint consells de persones més experimentades, al capdavall s'havia de concentrar en el que més l'importava, que era la creació de la seva empresa, Theranos. 

No és qüestió de repassar tots els personatges, al capdavall la sèrie se centra sobretot en la seva protagonista, però sí que podem esmentar que hi surten cares conegudes com la d'en William H. Macy (la pel·lícula Fargo, Shameless...), l'Elizabeth Marvel (Homeland) fent de mare de l'Elizabeth, la Kate Burton (la llegendària Ellis Grey de Grey's Anatomy), en Michael Ironside, en Kevin Sussman (The Big Bang Theory), l'Stephen Fry o en Dylan Minnette (13 Reasons Why). 

Destaca per sobre de tots, però, el personatge d'en Sunny Balwani (Naveen Andrews, en Sayid a Lost i no fa tant vist també en un paper petit a Sense8), un amic força més gran que fa la protagonista en una estada a Beijing per estudiar mandarí i que esdevé el seu company sentimental amb el temps, a més de la seva mà dreta a Theranos, tot i que tenen una relació força particular i no pas en el bon sentit, i que sigui secreta tampoc hi ajuda.

The Dropout és la història de com l'Elizabeth lluita per trencar el famós sostre de vidre, però al preu que sigui, i fent fugides endavant quan la fabricació de l'aparell que se li va acudir no progressa com caldria ni dona els resultats esperats, cosa que desemboca en mentides i subterfugis de cara als inversors i les farmacèutiques interessades, d'aquí l'enrenou en què acaba tot plegat. 

Pel camí veiem com l'empresa inicial es converteix en un gegant i van caient els companys i gairebé amics que l'envoltaven al principi i, com deia més amunt, ella es deshumanitza davant de l'estupefacció de persones que, a diferència de la junta amb què es relaciona posteriorment, s'amoïnaven per ella i, d'una manera o d'una altra, se l'estimaven.

La minisèrie, de 8 episodis, es basa en un podcast del mateix nom de 2019 i potser, per al meu gust, està massa allargassada al voltant d'un tema que tampoc m'ha semblat, ja n'avisava al principi, terriblement apassionant. 

És un relat d'ascens i caiguda d'un personatge prometedor i benintencionat però que, en no aturar-se a pensar en les conseqüències de les seves mentides, va fer molt de mal al perfil, que ja ho tenia difícil de per si, de dona emprenedora a Silicon Valley. Tot plegat amb unes excel·lents interpretacions i caracteritzacions. Al final val la pena conèixer aquesta història per tot el conjunt, doncs, però per si mateixa a mi tampoc m'ha semblat excessivament interessant.

Sèries: New Girl (temporada final)

Fa molt de temps, més de 6 anys, vaig fer una entrada sobre una sitcom original, amb un humor molt particular, boig i no per a tots els gustos, però que si hi connectem ens captiva i ens anem empassant els seus episodis com si fossin Sunny Delight de llimona.

Es tractava de New Girl, la sèrie protagonitzada per la Zooey Deschanel i creada per l'Elizabeth Meriwether, i llavors n'havia vist la primera temporada i se n'havia anunciat una segona. Avui, després de tots aquests anys, vull dedicar-li aquesta entrada a la temporada final, encara que en aquest cas no hagi estat ressenyant les diverses temporades de la sèrie.

Assumiré que si esteu llegint això és que heu seguit la sèrie, però igualment avisaré que hi haurà spoilers, de manera que me'n rento les mans.

En fi, després de sis temporades en què la sèrie va mantenir el nivell amb el seu ja esmentat particular humor, i malgrat que la sisena temporada havia tingut un final rodó per a tots els personatges, van voler fer-ne una setena, però més curta, amb només 8 episodis en comptes dels 22-25 de les altres. 

És evident que es tracta d'un epíleg, un extra en què veiem els personatges uns anys després del moment en què ens havien deixat, i la vida els ha canviat o està a punt de fer-ho, segons el cas. 

Per exemple, l'Schmidt i la Cece ara tenen una filla, la Ruth, i mentre la Cece treballa l'Schmidt s'està a casa tenint cura de la nena, tasca que fa a la perfecció i amb la dedicació i cura que aplica a tots els àmbits de la seva vida, gairebé a un nivell obsessiu. No es dona a aquesta subtrama, però, més atenció de la necessària, ja que al capdavall eren pocs episodis.

  

En Winston, per la seva banda, continua amb les seves bogeries -segurament és el personatge més sonat del repartiment-, i en aquesta temporada descobrim que és daltònic i només veu tons de marró, però el més destacat és que viu els últims moments de l'embaràs de l'Aly, la seva dona -no en vam veure el casament, però-. 

La protagonista principal, la Jess, i en Nick, continuen la seva relació en aquesta etapa més estable que les anteriors i cap al final s'acaben casant, un final feliç previsible però no per això menyspreable, i com no podia ser d'una altra manera, molt accidentat.

Ara bé, l'últim episodi de la sèrie, que no és el del casament, és un emotiu comiat de l'apartament on abans vivien tots plegats i on últimament només residia aquesta parella, i també tenim una ullada al futur. 

No se m'acut una manera millor d'acabar la sèrie, deixant de banda que el final de la sisena temporada, com he dit més amunt, ja estava bé. La setena, doncs, ha estat un epíleg innecessari, és clar, perquè no calia, però molt ben fet i perfectament complementari de tot el que havíem vist fins ara. I es permet recuperar alguns personatges secundaris que passen a saludar abans que es tanqui la paradeta.

Segurament New Girl no serà recordada com una de les grans sitcoms de la història de la televisió, la competència és dura, però és una de les més interessants que jo he vist, per l'originalitat i la personalitat del seu humor, pels seus divertits personatges i la fidelitat a la seva essència durant tot el temps que ha durat.