Menú

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jake Johnson. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jake Johnson. Mostrar tots els missatges

dijous, 7 de juny del 2018

Sèries: New Girl (temporada final)

Fa molt de temps, més de 6 anys, vaig fer una entrada sobre una sitcom original, amb un humor molt particular, boig i no per a tots els gustos, però que si hi connectem ens captiva i ens anem empassant els seus episodis com si fossin Sunny Delight de llimona.

Es tractava de New Girl, la sèrie protagonitzada per la Zooey Deschanel i creada per l'Elizabeth Meriwether, i llavors n'havia vist la primera temporada i se n'havia anunciat una segona. Avui, després de tots aquests anys, vull dedicar-li aquesta entrada a la temporada final, encara que en aquest cas no hagi estat ressenyant les diverses temporades de la sèrie.


Assumiré que si esteu llegint això és que heu seguit la sèrie, però igualment avisaré que hi haurà spoilers, de manera que me'n rento les mans.

En fi, després de sis temporades en què la sèrie va mantenir el nivell amb el seu ja esmentat particular humor, i malgrat que la sisena temporada havia tingut un final rodó per a tots els personatges, van voler fer-ne una setena, però més curta, amb només 8 episodis en comptes dels 22-25 de les altres. 


És evident que es tracta d'un epíleg, un extra en què veiem els personatges uns anys després del moment en què ens havien deixat, i la vida els ha canviat o està a punt de fer-ho, segons el cas. 

Per exemple, l'Schmidt i la Cece ara tenen una filla, la Ruth, i mentre la Cece treballa l'Schmidt s'està a casa tenint cura de la nena, tasca que fa a la perfecció i amb la dedicació i cura que aplica a tots els àmbits de la seva vida, gairebé a un nivell obsessiu. No es dona a aquesta subtrama, però, més atenció de la necessària, ja que al capdavall eren pocs episodis.

  
En Winston, per la seva banda, continua amb les seves bogeries -segurament és el personatge més sonat del repartiment-, i en aquesta temporada descobrim que és daltònic i només veu tons de marró, però el més destacat és que viu els últims moments de l'embaràs de l'Aly, la seva dona -no en vam veure el casament, però-. 


La protagonista principal, la Jess, i en Nick, continuen la seva relació en aquesta etapa més estable que les anteriors i cap al final s'acaben casant, un final feliç previsible però no per això menyspreable, i com no podia ser d'una altra manera, molt accidentat.

Ara bé, l'últim episodi de la sèrie, que no és el del casament, és un emotiu comiat de l'apartament on abans vivien tots plegats i on últimament només residia aquesta parella, i també tenim una ullada al futur. 


No se m'acut una manera millor d'acabar la sèrie, deixant de banda que el final de la sisena temporada, com he dit més amunt, ja estava bé. La setena, doncs, ha estat un epíleg innecessari, és clar, perquè no calia, però molt ben fet i perfectament complementari de tot el que havíem vist fins ara. I es permet recuperar alguns personatges secundaris que passen a saludar abans que es tanqui la paradeta.

Segurament New Girl no serà recordada com una de les grans sitcoms de la història de la televisió, la competència és dura, però és una de les més interessants que jo he vist, per l'originalitat i la personalitat del seu humor, pels seus divertits personatges i la fidelitat a la seva essència durant tot el temps que ha durat. 



dimecres, 1 de juliol del 2015

Cinema: Jurassic World

Abans de començar vull confessar que no esperava que, després de veure aquesta pel·lícula, en faria una entrada. Suposo que ja us imagineu que això és perquè me n'he endut una sorpresa positiva, tot i que també és cert que era conscient que estava agradant força al públic.

També reconec que quan vaig saber que s'estava fent aquesta pel·lícula no m'ho esperava, perquè la franquícia, nascuda d'un llibre d'en Michael Crichton i amb tres films fins llavors, des del celebrat Jurassic Park (1993) fins al menys apassionant The Lost World: Jurassic Park (1997) i el repetitiu i gens innovador Jurassic Park III (2001), s'havia ensorrat del tot i la saga havia romàs tranquil·la durant 14 anys. Ara bé, s'havia estat parlant d'una quarta part des que es va rodar la tercera.

Evidentment, abans de veure la pel·lícula que ens interessa vaig repassar les tres primeres entregues -fins i tot pot ser que la tercera no l'hagués vist mai- per tal de preparar-me per a aquesta intel·ligent barreja de reboot i seqüela, i aquí teniu les meves impressions del film dirigit per Colin Trevorrow.


Jurassic World, que ha trencat el rècord del món de recaptació al primer cap de setmana, l'encerta des del títol: enterra el llast del cognom "Park" i, conservant el nom, ens indica que és alguna cosa diferent, que d'alguna manera se'n vol desmarcar i alhora retre homenatge a les coses positives de la trilogia original. 

No ens enganyem, però: és una pel·lícula d'acció, efectes especials i cap pretensió de realisme, un blockbuster hollywoodià sense complexos, reconegut, però divertit, trepidant i que recupera l'esperit aventurer de la primera part, cosa que es trobava a faltar.

 
A més, Jurassic World s'adreça a diverses menes de públic, nens inclosos -i dins d'aquests, els que a la pel·lícula original érem nens-, perquè hi estan representats en els germans Zach i Gray Mitchell (respectivament Nick Robinson i Ty Simpkins, que de ben segur seran recordats per aquests papers), la supervivència dels quals ens té amb l'ai al cor i alhora ens fa pensar en les pel·lícules d'aventures dels 90 protagonitzades per menors d'edat.

Naturalment, això és només una part del que ens ofereix la pel·lícula, que en realitat té com a protagonistes els dinosaures, uns personatges humans ben construïts i atractius i un ritme perfecte que alterna els moments de tensió amb els d'acció pura i els de calma, sense renunciar a un sentit de l'humor col·locat en les situacions adequades. Potser no és un humor intel·ligentíssim, però és prou divertit com per arrencar rialles en una sala de cinema plena i disposada a col·laborar.


Un element que faltava a la trilogia original, la tensió romàntica o sexual entre dos dels protagonistes, la tenim aquí representada pel xoc entre la testosterona de l'entrenador de velociraptors Owen Grady (Chris Pratt, vist a Guardians of the Galaxy) i la Claire Dearing (Bryce Dallas Howard), la gerent del parc i tieta dels germans Mitchell. Res a veure amb la desaprofitada i estranya tensió entre els personatges de la Laura Dern i en Jeff Goldblum a Jurassic Park


Com a la resta de la saga, aquesta pel·lícula insisteix en uns temes recurrents com ara la idea que ressuscitar (i dissenyar) dinosaures és un error, l'explotació econòmica indiscriminada del concepte -com a cada entrega, amb resultats catastròfics- i el debat sobre els drets dels dinosaures com a animals que són (o potser no, si han estat dissenyats expressament i viuen una segona oportunitat gràcies a la raça humana?).

Ho fa a partir de la premissa que 22 anys després de la fallida visita privada al primer parc, la companyia InGen, que hi estava al darrere, ha aconseguit crear un nou recinte i l'ha obert al públic, finançat en gran part per una sèrie de patrocinadors que són marques del món real que aquí apareixen en un exercici de product placement brutal i alhora justificat per l'argument. Molt intel·ligent. 


Com a qualsevol parc d'atraccions, cal obrir-ne de noves de tant en tant per tal de mantenir l'interès del públic i fomentar-ne el consumisme, i com que tot és qüestió de calés, qui paga mana: el resultat és un nou dinosaure, modificat genèticament amb elements de diversos animals, que es diu Indominus Rex i és encara més gran que el T-Rex. 

La idea és avaluar si ja està preparat per a ser visitat pel públic del parc, però no crec que sigui cap spoiler dir que es descontrola i provoca el caos a tot el recinte, amb morts, ferits i moments de molt patiment, a més d'un final apoteòsic amb combats entre dinosaures inclosos. 


És una història nova, innovadora dins uns límits marcats pel tema i pel fet de no inaugurar cap saga, com he dit abans amb bons personatges, un argument interessant i molta espectacularitat, que no està renyida amb la reflexió sobre l'abast de l'estupidesa humana quan es tracta de fer diners. 

A més, els que gaudim identificant cares ens ho passem molt bé amb un repartiment que, a més dels actors esmentats, inclou en Vincent d'Onofrio (últimament fent de Wilson Fisk a Daredevil, però conegut per moltes altres coses com ara Law & Order), l'Omar Sy (Intouchables, Samba...), en Jake Johnson (New Girl) o la Lauren Lupkus (Orange is the new black).

A favor:

-La pel·lícula és espectacular, una màquina de fer diners que entreté i és raonablement bona

-Cares conegudes i força picades d'ullet a les anteriors pel·lícules en forma de fotos, noms i elements visuals del primer parc

-Els efectes especials tornen a ser dignes, després dels lamentables de Jurassic Park III


En contra:

-El product placement és intencionat i justificat, sí, però tan bèstia que no podem evitar somriure amb sornegueria

-Algunes coses gens realistes, però típiques del gènere, com ara que una dona amb sabates de taló pugui córrer més que un tiranosaure

-No s'amaga que, alhora que una quarta entrega, serà la primera part d'una nova trilogia i això té certs perills    

-Que en BD Wong (el doctor Henry Wu) sigui l'únic personatge -i a sobre secundari- de la primera pel·lícula que s'ha recuperat



Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails