Cinema: Jurassic World - Fallen Kingdom

Quan fa uns 3 anys vaig fer l'entrada sobre Jurassic World vaig dir que em sorprenia voler escriure'n una crítica, però que m'havia vingut de gust encara que fos inesperadament. 

La saga iniciada amb Jurassic Park (1993) m'agrada, les dues primeres pel·lícules van ser de les poquíssimes que vaig veure al cine quan era petit, però tampoc no és que en sigui un malalt, en tingui marxandatge i estigui al cas de l'actualitat de la franquícia. M'agrada i prou.

Vaig saber que la cinquena entrega arribava a la gran pantalla relativament poc abans de la seva estrena, gràcies a un tràiler. Vull dir que no n'estava pendent. Tanmateix, sabia que la voldria veure i, ara que ja ho he fet -i, per cert, en català, cosa que no feia des de ves a saber quan-, aquestes són les meves impressions al respecte.

Dirigida pel barceloní J.A. Bayona, cosa que no m'estranyaria que convertís la pel·lícula en candidata a alguna cosa als Goya i als Gaudí -però ja sabem que només que un membre de l'staff s'hagi pres un cafè aquí ja ho justificaria-, Jurassic World: Fallen Kingdom és la segona part de la prevista nova trilogia de la saga, que va molt més enllà del llibre original del desaparegut Michael Crichton.

I en té tot l'aspecte, de segona part d'un total de tres: el film de 2015 era un excitant reinici i alhora una seqüela, i tal com s'acaba aquesta segona (en realitat cinquena) part tot apunta a què la tercera (i suposo que final) serà apoteòsica en més d'un sentit.

Tot i que es nota que és una part del mig no estic insinuant que sigui avorridota, no és Les dues torres. Aquesta nova entrega és divertida, emocionant i trepidant, amb moments molt espectaculars i uns efectes especials molt convincents, amb homenatges i picades d'ullet a la pel·lícula original i també una mica a les seqüeles.

Un blockbuster de manual que tot i així és fidel al producte que coneixem i ens diverteix, i que reincideix en els temes que s'han tractat al llarg de tota la sèrie, principalment el dilema moral de reviure espècies extingides i què se'n fa un cop ressuscitades.

En aquest cas l'argument gira al voltant del fet que els dinosaures deixats a la seva sort després de la catàstrofe del parc temàtic Jurassic World de la pel·lícula anterior estan en perill per l'erupció d'un volcà.

Hi ha qui aposta per salvar-los enduent-se'ls a una altra banda i hi ha qui defensa que se'ls hauria de deixar morir, perquè per començar no haurien d'haver ressuscitat mai. Que cadascú opini el que vulgui, però cada personatge té els seus interessos al respecte i els veiem a mesura que avança el film, tot i que en el cas dels dolents es veu d'una hora lluny de quin peu calcen, i aquest peu és el del lucre. Potser és un dels punts negatius de Jurassic World: Fallen Kingdom: massa previsible en alguns moments.

El que era previsible, però ja ens està bé perquè altrament no tindria gràcia, és que els dinosaures s'acabarien alliberant i es menjarien gent, com ha passat en totes les entregues de la saga. Potser se n'hauria d'extreure alguna lliçó, com ara que és mala idea involucrar-s'hi.

Amb això ja he repassat l'argument: cal traslladar els dinosaures i acaba sent un desastre. Al bàndol dels bons tenim personatges que tornen, concretament l'Owen (Chris Pratt) i la Claire (Bryce Dallas Howard), però també secundaris com l'informàtic Franklin (Justice Smith, protagonista de The Get Down) o la paleoveterinària doctora Zia Rodríguez (Daniella Pineda).

En aquest sentit destaca, però, la Maisie Lockwood (Isabella Sermon), que és la neta d'en Benjamin Lockwood (James Cromwell), soci del ja llegendari i polèmic John Hammond, la cara coneguda del parc juràssic original.

I destaca perquè té alguna cosa misteriosa, que es revela durant la pel·lícula, sí, però sospitem que hi ha alguna cosa més que es veurà, presumiblement, a la propera part de la història.

Jurassic World: Fallen Kingdom és un film divertit, digne de la saga, però que evidentment no pot evitar repetir tòpics de la mateixa franquícia, a més que l'intent de donar-li profunditat amb debats ètics s'estavella com sempre amb el vessant de l'espectacle pur que té qualsevol entrega de la sèrie. Però al capdavall és Jurassic Park, i una celebració força recomanable del 25è aniversari de la saga.

Cinema: Guardians of the Galaxy vol. 2

Normalment, quan vaig a veure una pel·lícula de superherois, en faig una crítica en aquest blog. Però hi ha casos en què, per diverses raons, no ho faig. Un d'ells seria quan una pel·lícula m'agrada, però no trobo què en podria dir.

El cas de Guardians of the Galaxy és una mica de tot: forma part de l'Univers Marvel, però jo no havia sentit a parlar d'aquest còmic fins que no se'n va fer l'adaptació cinematogràfica, i quan la vaig veure sí, em va agradar, però no tenia prou coneixements sobre el seu rerefons com per dir-ne res que valgués la pena.

No és que m'hagi tornat un expert en la saga, però, ni que de sobte les coses que explico en aquest blog siguin tan interessants, però em ve de gust parlar de Guardians of the Galaxy vol. 2, la segona i reeixida entrega d'una sèrie de films dirigits per en James Gunn que ja està confirmat que tindrà tercera part, i el repartiment de la qual podrem veure barrejada amb els Avengers l'any que ve a Avengers: Infinity War.

Guardians of the Galaxy té personalitat pròpia, un estil diferent del que veiem a les altres pel·lícules de Marvel, i ho veiem per exemple amb la gran importància que es dóna a la música, a través d'aquella cinta de casset que el protagonista, en Peter Quill o Star-Lord (Chris Pratt), va heretar de la seva mare, i que al final de la primera pel·lícula rebia una companya, un volum 2, que és el que fa que la segona pel·lícula es digui com es diu.

En aquesta nova entrega tenim més aventures, fugides, enfrontaments, trets, emoció i tensió, respectant l'estil de la primera part sense que sembli "més del mateix", o si més no... és més del mateix, però bo. 

I ara que coneixem els personatges -i si no recordem gaire la primera Guardians of the Galaxy sempre la podem repassar abans de veure aquesta, que és el que vaig fer jo el dia abans- esperem certes reaccions, veiem a venir els gags i, tot i així, ens sorprenen i ens fan riure. De carisma en tenen, i de sobres. Personalment m'agraden molt en Drax (Dave Bautista) i la Gamora (Zoe Saldana). 

Una incorporació interessant és la de la Mantis (Pom Klementieff), personatge molt divertit en tàndem amb el ja de per si entranyable Drax, amb el qual estableix una dinàmica molt atractiva. 

El vessant humorístic de la pel·lícula, que ve de la primera part, és més que notable, i es deu a diverses situacions i diversos personatges, però no hi ha dubte que l'estrella és en Groot (Vin Diesel), la típica mascota dissenyada per a vendre marxandatge, especialment ara amb la seva versió infantil. Ho sabem i no ens fa res. 

 

Funciona millor amb en Rocket (Bradley Cooper), però el cert és que li pren tot el protagonisme. Parlant de protagonisme, de moment totes dues pel·lícules l'han sabut repartir bé entre tots els seus personatges, de manera que no fa la sensació que cap d'ells pateixi cap injustícia pel que fa a presència.

De fet, Guardians of the Galaxy com a proposta aconsegueix, amb èxit, presentar un producte interessant, trepidant, divertit i emocionant, sense abandonar el seu marcat element comercial amb abundants referències culturals -atenció a les 3 "velles glòries" dels 80 que apareixen en aquest segon film-, un humor lleugerament pujat de to per ser de Marvel -sense arribar al nivell de Deadpool, és clar- i un festival de llum, color i explosions que fan que ens passi volant.

Per cert: a les pel·lícules de superherois sempre és recomanable quedar-se a veure els crèdits, perquè contenen sorpreses, generalment escenes que fan d'epíleg i/o connecten amb futures seqüeles i, en el cas de Marvel (i ara DC), amb crossovers que ens han d'arribar, però a Guardians of the Galaxy vol. 2 aquestes escenes i les picades d'ullet a l'espectador atent són nombroses, de manera que quedeu-vos-hi i, sobretot, no n'aparteu la mirada. 

A favor:

-Divertida, espectacular, ameníssima

-Amb personalitat pròpia i uns personatges cada cop més carismàtics, sense necessitar la resta de l'Univers Marvel per funcionar...

-...i tot i així els podrem veure plegats l'any vinent, i segur que no semblarà forçat

-Les picades d'ullet, els cameos i la música

En contra:

-El combat final sí que se'm va fer una mica llarg, però hi ha una broma que em va deixondir

-Per a més d'un crític, millor que la primera, cosa que vol dir que el llistó està molt alt. A veure què passa amb la tercera

Cinema: Jurassic World

Abans de començar vull confessar que no esperava que, després de veure aquesta pel·lícula, en faria una entrada. Suposo que ja us imagineu que això és perquè me n'he endut una sorpresa positiva, tot i que també és cert que era conscient que estava agradant força al públic.

També reconec que quan vaig saber que s'estava fent aquesta pel·lícula no m'ho esperava, perquè la franquícia, nascuda d'un llibre d'en Michael Crichton i amb tres films fins llavors, des del celebrat Jurassic Park (1993) fins al menys apassionant The Lost World: Jurassic Park (1997) i el repetitiu i gens innovador Jurassic Park III (2001), s'havia ensorrat del tot i la saga havia romàs tranquil·la durant 14 anys. Ara bé, s'havia estat parlant d'una quarta part des que es va rodar la tercera.

Evidentment, abans de veure la pel·lícula que ens interessa vaig repassar les tres primeres entregues -fins i tot pot ser que la tercera no l'hagués vist mai- per tal de preparar-me per a aquesta intel·ligent barreja de reboot i seqüela, i aquí teniu les meves impressions del film dirigit per Colin Trevorrow.

Jurassic World, que ha trencat el rècord del món de recaptació al primer cap de setmana, l'encerta des del títol: enterra el llast del cognom "Park" i, conservant el nom, ens indica que és alguna cosa diferent, que d'alguna manera se'n vol desmarcar i alhora retre homenatge a les coses positives de la trilogia original. 

No ens enganyem, però: és una pel·lícula d'acció, efectes especials i cap pretensió de realisme, un blockbuster hollywoodià sense complexos, reconegut, però divertit, trepidant i que recupera l'esperit aventurer de la primera part, cosa que es trobava a faltar.

 

A més, Jurassic World s'adreça a diverses menes de públic, nens inclosos -i dins d'aquests, els que a la pel·lícula original érem nens-, perquè hi estan representats en els germans Zach i Gray Mitchell (respectivament Nick Robinson i Ty Simpkins, que de ben segur seran recordats per aquests papers), la supervivència dels quals ens té amb l'ai al cor i alhora ens fa pensar en les pel·lícules d'aventures dels 90 protagonitzades per menors d'edat.

Naturalment, això és només una part del que ens ofereix la pel·lícula, que en realitat té com a protagonistes els dinosaures, uns personatges humans ben construïts i atractius i un ritme perfecte que alterna els moments de tensió amb els d'acció pura i els de calma, sense renunciar a un sentit de l'humor col·locat en les situacions adequades. Potser no és un humor intel·ligentíssim, però és prou divertit com per arrencar rialles en una sala de cinema plena i disposada a col·laborar.

Un element que faltava a la trilogia original, la tensió romàntica o sexual entre dos dels protagonistes, la tenim aquí representada pel xoc entre la testosterona de l'entrenador de velociraptors Owen Grady (Chris Pratt, vist a Guardians of the Galaxy) i la Claire Dearing (Bryce Dallas Howard), la gerent del parc i tieta dels germans Mitchell. Res a veure amb la desaprofitada i estranya tensió entre els personatges de la Laura Dern i en Jeff Goldblum a Jurassic Park. 

Com a la resta de la saga, aquesta pel·lícula insisteix en uns temes recurrents com ara la idea que ressuscitar (i dissenyar) dinosaures és un error, l'explotació econòmica indiscriminada del concepte -com a cada entrega, amb resultats catastròfics- i el debat sobre els drets dels dinosaures com a animals que són (o potser no, si han estat dissenyats expressament i viuen una segona oportunitat gràcies a la raça humana?).

Ho fa a partir de la premissa que 22 anys després de la fallida visita privada al primer parc, la companyia InGen, que hi estava al darrere, ha aconseguit crear un nou recinte i l'ha obert al públic, finançat en gran part per una sèrie de patrocinadors que són marques del món real que aquí apareixen en un exercici de product placement brutal i alhora justificat per l'argument. Molt intel·ligent. 

Com a qualsevol parc d'atraccions, cal obrir-ne de noves de tant en tant per tal de mantenir l'interès del públic i fomentar-ne el consumisme, i com que tot és qüestió de calés, qui paga mana: el resultat és un nou dinosaure, modificat genèticament amb elements de diversos animals, que es diu Indominus Rex i és encara més gran que el T-Rex. 

La idea és avaluar si ja està preparat per a ser visitat pel públic del parc, però no crec que sigui cap spoiler dir que es descontrola i provoca el caos a tot el recinte, amb morts, ferits i moments de molt patiment, a més d'un final apoteòsic amb combats entre dinosaures inclosos. 

És una història nova, innovadora dins uns límits marcats pel tema i pel fet de no inaugurar cap saga, com he dit abans amb bons personatges, un argument interessant i molta espectacularitat, que no està renyida amb la reflexió sobre l'abast de l'estupidesa humana quan es tracta de fer diners. 

A més, els que gaudim identificant cares ens ho passem molt bé amb un repartiment que, a més dels actors esmentats, inclou en Vincent d'Onofrio (últimament fent de Wilson Fisk a Daredevil, però conegut per moltes altres coses com ara Law & Order), l'Omar Sy (Intouchables, Samba...), en Jake Johnson (New Girl) o la Lauren Lupkus (Orange is the new black).

A favor:

-La pel·lícula és espectacular, una màquina de fer diners que entreté i és raonablement bona

-Cares conegudes i força picades d'ullet a les anteriors pel·lícules en forma de fotos, noms i elements visuals del primer parc

-Els efectes especials tornen a ser dignes, després dels lamentables de Jurassic Park III

En contra:

-El product placement és intencionat i justificat, sí, però tan bèstia que no podem evitar somriure amb sornegueria

-Algunes coses gens realistes, però típiques del gènere, com ara que una dona amb sabates de taló pugui córrer més que un tiranosaure

-No s'amaga que, alhora que una quarta entrega, serà la primera part d'una nova trilogia i això té certs perills    

-Que en BD Wong (el doctor Henry Wu) sigui l'únic personatge -i a sobre secundari- de la primera pel·lícula que s'ha recuperat