Cinema: Guardians of the Galaxy vol. 2

Normalment, quan vaig a veure una pel·lícula de superherois, en faig una crítica en aquest blog. Però hi ha casos en què, per diverses raons, no ho faig. Un d'ells seria quan una pel·lícula m'agrada, però no trobo què en podria dir.

El cas de Guardians of the Galaxy és una mica de tot: forma part de l'Univers Marvel, però jo no havia sentit a parlar d'aquest còmic fins que no se'n va fer l'adaptació cinematogràfica, i quan la vaig veure sí, em va agradar, però no tenia prou coneixements sobre el seu rerefons com per dir-ne res que valgués la pena.

No és que m'hagi tornat un expert en la saga, però, ni que de sobte les coses que explico en aquest blog siguin tan interessants, però em ve de gust parlar de Guardians of the Galaxy vol. 2, la segona i reeixida entrega d'una sèrie de films dirigits per en James Gunn que ja està confirmat que tindrà tercera part, i el repartiment de la qual podrem veure barrejada amb els Avengers l'any que ve a Avengers: Infinity War.

Guardians of the Galaxy té personalitat pròpia, un estil diferent del que veiem a les altres pel·lícules de Marvel, i ho veiem per exemple amb la gran importància que es dóna a la música, a través d'aquella cinta de casset que el protagonista, en Peter Quill o Star-Lord (Chris Pratt), va heretar de la seva mare, i que al final de la primera pel·lícula rebia una companya, un volum 2, que és el que fa que la segona pel·lícula es digui com es diu.

En aquesta nova entrega tenim més aventures, fugides, enfrontaments, trets, emoció i tensió, respectant l'estil de la primera part sense que sembli "més del mateix", o si més no... és més del mateix, però bo. 

I ara que coneixem els personatges -i si no recordem gaire la primera Guardians of the Galaxy sempre la podem repassar abans de veure aquesta, que és el que vaig fer jo el dia abans- esperem certes reaccions, veiem a venir els gags i, tot i així, ens sorprenen i ens fan riure. De carisma en tenen, i de sobres. Personalment m'agraden molt en Drax (Dave Bautista) i la Gamora (Zoe Saldana). 

Una incorporació interessant és la de la Mantis (Pom Klementieff), personatge molt divertit en tàndem amb el ja de per si entranyable Drax, amb el qual estableix una dinàmica molt atractiva. 

El vessant humorístic de la pel·lícula, que ve de la primera part, és més que notable, i es deu a diverses situacions i diversos personatges, però no hi ha dubte que l'estrella és en Groot (Vin Diesel), la típica mascota dissenyada per a vendre marxandatge, especialment ara amb la seva versió infantil. Ho sabem i no ens fa res. 

 

Funciona millor amb en Rocket (Bradley Cooper), però el cert és que li pren tot el protagonisme. Parlant de protagonisme, de moment totes dues pel·lícules l'han sabut repartir bé entre tots els seus personatges, de manera que no fa la sensació que cap d'ells pateixi cap injustícia pel que fa a presència.

De fet, Guardians of the Galaxy com a proposta aconsegueix, amb èxit, presentar un producte interessant, trepidant, divertit i emocionant, sense abandonar el seu marcat element comercial amb abundants referències culturals -atenció a les 3 "velles glòries" dels 80 que apareixen en aquest segon film-, un humor lleugerament pujat de to per ser de Marvel -sense arribar al nivell de Deadpool, és clar- i un festival de llum, color i explosions que fan que ens passi volant.

Per cert: a les pel·lícules de superherois sempre és recomanable quedar-se a veure els crèdits, perquè contenen sorpreses, generalment escenes que fan d'epíleg i/o connecten amb futures seqüeles i, en el cas de Marvel (i ara DC), amb crossovers que ens han d'arribar, però a Guardians of the Galaxy vol. 2 aquestes escenes i les picades d'ullet a l'espectador atent són nombroses, de manera que quedeu-vos-hi i, sobretot, no n'aparteu la mirada. 

A favor:

-Divertida, espectacular, ameníssima

-Amb personalitat pròpia i uns personatges cada cop més carismàtics, sense necessitar la resta de l'Univers Marvel per funcionar...

-...i tot i així els podrem veure plegats l'any vinent, i segur que no semblarà forçat

-Les picades d'ullet, els cameos i la música

En contra:

-El combat final sí que se'm va fer una mica llarg, però hi ha una broma que em va deixondir

-Per a més d'un crític, millor que la primera, cosa que vol dir que el llistó està molt alt. A veure què passa amb la tercera

El temps no perdona: Stargate

Fa uns mesos vaig dedicar una entrada a Stargate, una franquícia formada per diverses sèries, les dues principals de les quals vaig gaudir a través de 314 capítols. I trobo que ha arribat el moment de veure què se n'ha fet, dels seus actors i les seves actrius més destacats/des, en els anys que han passat des que es van acabar tant Stargate: SG-1 com Stargate Atlantis.

Comencem, però, per la pel·lícula de 1994 que és l'inici de tot. La cara més coneguda d'aquell film era la d'en Kurt Russell, que interpretava el general O'Neill i que des de llavors ha aparegut en diverses pel·lícules, probablement la més destacada Death Proof (2007), d'en Quentin Tarantino, i enguany l'hem pogut veure a Furious 7, amb 64 anys d'edat.

Probablement ha fet més fortuna en James Spader, que al film feia de doctor Daniel Jackson i que, amb un aspecte totalment canviat i actualment 55 anys, hem pogut veure fent d'Alan Shore a The Practice (2003-2004) i Boston Legal (2004-2008), però que també ha interpretat personatges de certa durada a la versió nord-americana de The Office i des de 2013 surt a The Blacklist. A més, és la veu de l'Ultron a Avengers: Age of Ultron.

Passem als intèrprets de les sèries i comencem amb en Richard Dean Anderson, ara amb 65 anys, associat per sempre al seu personatge a McGyver i també al general O'Neill, que va interpretar durant tota la sèrie, fins i tot quan va deixar de sortir-hi habitualment. De fet, també a Stargate Universe, entre 2009 i 2010, va aparèixer un parell de vegades.

Ja fa uns anys que no apareix enlloc, i les últimes vegades que ho havia fet havia estat en forma de cameo, recuperació d'un dels seus dos personatges més coneguts o en papers molt petits. Però si se n'ha parlat en els darrers anys ha estat pel seu notable augment de volum corporal, i no precisament en múscul.

Es conserva millor -també és cert que té 44 anys- en Michael Shanks, l'inoblidable doctor Daniel Jackson televisiu, que igual que el seu company va aparèixer tant a la sèrie principal com a Stargate Atlantis i Stargate Universe.

Tanmateix, ha anat fent cosetes i des de 2012 apareix a la sèrie mèdica Saving Hope, i ha tingut aparicions més breus en diverses altres produccions, que ha compaginat amb tasques de direcció i guió que ja havia dut a terme a la mateixa Stargate: SG-1.

L'Amanda Tapping, la Samantha Carter (no li poso el càrrec perquè al llarg de la història va ascendint), ara té 49 anys i, com els seus companys, va sortir tant a SG-1 com a les altres dues sèries, però a Atlantis s'hi va estar més temps.

A més de sortir en diverses pel·lícules, val a dir que poc conegudes, a la televisió el seu paper recent més llarg va ser a Supernatural, on va aparèixer en 7 episodis entre 2012 i 2013.

Aquest senyor tan de la conya és en Christopher Judge, de 50 anys, que segurament recordareu com l'entranyable (i seriós) Teal'c, ben conegut i important a la saga. Com els seus companys, el personatge de Stargate queda com el més important que ha interpretat. 

Ha anat fent papers poc rellevants, sí, i si mirem la Wikipedia el 2014 va participar en un munt de pel·lícules, i aparicions en trobades amb els fans en diverses convencions frikis.

Stargate: SG-1 va tenir 10 temporades i cap al final hi va haver un relleu parcial, amb l'entrada de personatges nous. Un d'ells va ser la irritant però finalment entranyable Vala Mal Doran, interpretada per la Claudia Black, de 42 anys, que ha aparegut recentment a The Originals, però que destaca sobretot per posar la veu en desenes de videojocs. 

Més canviat veig en Ben Browder, de 52 anys, que feia de Cameron Mitchell i que, curiosament, havia protagonitzat Farscape amb la senyora Black abans de debutar a SG-1 amb ella. 

Com tots els altres, papers breus en alguna sèrie de televisió (es veu que va sortir en dos episodis d'Arrow fent del mercenari Ted Gaynor, però no me n'havia adonat) i pel·lícules desconegudes. 

Notareu que no he parlat del general Hammond, que tenia la cara i la veu d'en Don S. Davis, però és que el pobre home va morir -i es va esmentar a la sèrie anys després que el personatge deixés de sortir-. El va substituir el general Landry, interpretat per en Beau Bridges, de 73 anys, germà gran d'en Jeff Bridges i veterà tant del cinema com de la televisió, que li han donat múltiples premis i nominacions (he de dir que personalment no m'agrada gaire, el seu estil).

Darrerament el més destacat que ha fet ha estat un personatge secundari a Masters of Sex i ha protagonitzat, entre 2013 i la seva cancel·lació el 2015, The Millers.

Passem als de Stargate Atlantis, que ja fa 6 anys que es va acabar, a veure com els ha anat la cosa. A en Joe Flanigan, de 48 anys, que feia de John Sheppard, li hem perdut la pista des de 2013, any en què va sortir a Major Crimes, i si en repassem la trajectòria veiem que li ha passat més o menys com a gairebé tots els altres: el seu personatge a Stargate va ser el cim de la seva carrera. 

La doctora Elizabeth Weir, interpretada per la Torri Higginson, va deixar de sortir a Stargate Atlantis el 2007 i se'n va anar a treballar a NCIS. Des de llavors, ho endevineu? Ha fet poca cosa i no gaire rellevant, a més de celebrar els 45 anys. Aquest 2015 ha sortit en un episodi de Dark Matter.

Un any menys té la Rachel Luttrell, la Teyla, que segons la Wikipedia, a més de no haver fet res de gaire important després de Stargate Atlantis, té la carrera en pausa des de 2013. El 2011, però, va llançar un disc de jazz anomenat I wish you love. 

El doctor Rodney McKay té la cara d'en David Hewlett, de 47 anys, que té una extensa carrera tant al cinema com a la televisió, però que també des de 2013 sembla pràcticament aturada. Recenment se l'ha vist, igual que la Torri Higginson, a Dark Matter. No deu ser casualitat que els creadors d'aquesta sèrie, en Joseph Malozzi i en Paul Mullie, haguessin treballat a la franquícia Stargate. 

L'altre científic de Stargate Atlantis era el doctor McKay, al qual donava vida en Paul McGillion, ara de 46 anys, que hem pogut veure recentment en un petit paper a Tomorrowland i que ha sortit, entre altres petits papers, en dos episodis de Supernatural, un el 2009 i l'altre el 2015, fent papers diferents. 

També ha sortit a Supernatural la Jewel Staite (33 anys), la doctora Jennifer Keller, que el 2012 va protagonitzar la sèrie The L.A. Complex, i que entre 2013 i 2014 va sortir a The Killing. 

Qui més ha sortit a Supernatural? En Robert Picardo (61 anys), el senyor Richard Woolsey, que cap al final de Stargate Atlantis pren un paper més protagonista tot i que ja se'l coneixia d'abans, i el va tornar a interpretar el 2011 a Stargate Universe. Des del final d'Atlantis se l'ha vist, per exemple, a Castle, a The Mentalist o Bones, i properament reprendrà el seu paper de doctor Lewis Zimmerman a la sèrie Star Trake: Renegades. 

Ens en queda un, i naturalment és en Jason Momoa, de 35 anys, que interpretava el corpulent Ronon Dex i que des del final de la sèrie ha fet coses com el Conan de Conan the Barbarian (2011), la cancel·lada sèrie The Read Road (2014-2015) i, abans d'aquesta, una tal Game of Thrones amb el paper de Khal Drogo durant la primera temporada. 

Tanmateix, s'espera per a l'any que ve el seu paper d'Aquaman a la pel·lícula Batman v Superman: Dawn of Justice. 

Ja els hem repassat tots i hem vist que, en general, sembla que hi hagi una maledicció, perquè gairebé cap dels actors i les actrius que han participat en algun dels productes de la franquícia Stargate ha tornat a fer res de destacable. Econòmicament profitós segurament sí, però memorable més aviat no.