El temps no perdona: Stargate

Fa uns mesos vaig dedicar una entrada a Stargate, una franquícia formada per diverses sèries, les dues principals de les quals vaig gaudir a través de 314 capítols. I trobo que ha arribat el moment de veure què se n'ha fet, dels seus actors i les seves actrius més destacats/des, en els anys que han passat des que es van acabar tant Stargate: SG-1 com Stargate Atlantis.

Comencem, però, per la pel·lícula de 1994 que és l'inici de tot. La cara més coneguda d'aquell film era la d'en Kurt Russell, que interpretava el general O'Neill i que des de llavors ha aparegut en diverses pel·lícules, probablement la més destacada Death Proof (2007), d'en Quentin Tarantino, i enguany l'hem pogut veure a Furious 7, amb 64 anys d'edat.

Probablement ha fet més fortuna en James Spader, que al film feia de doctor Daniel Jackson i que, amb un aspecte totalment canviat i actualment 55 anys, hem pogut veure fent d'Alan Shore a The Practice (2003-2004) i Boston Legal (2004-2008), però que també ha interpretat personatges de certa durada a la versió nord-americana de The Office i des de 2013 surt a The Blacklist. A més, és la veu de l'Ultron a Avengers: Age of Ultron.

Passem als intèrprets de les sèries i comencem amb en Richard Dean Anderson, ara amb 65 anys, associat per sempre al seu personatge a McGyver i també al general O'Neill, que va interpretar durant tota la sèrie, fins i tot quan va deixar de sortir-hi habitualment. De fet, també a Stargate Universe, entre 2009 i 2010, va aparèixer un parell de vegades.

Ja fa uns anys que no apareix enlloc, i les últimes vegades que ho havia fet havia estat en forma de cameo, recuperació d'un dels seus dos personatges més coneguts o en papers molt petits. Però si se n'ha parlat en els darrers anys ha estat pel seu notable augment de volum corporal, i no precisament en múscul.

Es conserva millor -també és cert que té 44 anys- en Michael Shanks, l'inoblidable doctor Daniel Jackson televisiu, que igual que el seu company va aparèixer tant a la sèrie principal com a Stargate Atlantis i Stargate Universe.

Tanmateix, ha anat fent cosetes i des de 2012 apareix a la sèrie mèdica Saving Hope, i ha tingut aparicions més breus en diverses altres produccions, que ha compaginat amb tasques de direcció i guió que ja havia dut a terme a la mateixa Stargate: SG-1.

L'Amanda Tapping, la Samantha Carter (no li poso el càrrec perquè al llarg de la història va ascendint), ara té 49 anys i, com els seus companys, va sortir tant a SG-1 com a les altres dues sèries, però a Atlantis s'hi va estar més temps.

A més de sortir en diverses pel·lícules, val a dir que poc conegudes, a la televisió el seu paper recent més llarg va ser a Supernatural, on va aparèixer en 7 episodis entre 2012 i 2013.

Aquest senyor tan de la conya és en Christopher Judge, de 50 anys, que segurament recordareu com l'entranyable (i seriós) Teal'c, ben conegut i important a la saga. Com els seus companys, el personatge de Stargate queda com el més important que ha interpretat. 

Ha anat fent papers poc rellevants, sí, i si mirem la Wikipedia el 2014 va participar en un munt de pel·lícules, i aparicions en trobades amb els fans en diverses convencions frikis.

Stargate: SG-1 va tenir 10 temporades i cap al final hi va haver un relleu parcial, amb l'entrada de personatges nous. Un d'ells va ser la irritant però finalment entranyable Vala Mal Doran, interpretada per la Claudia Black, de 42 anys, que ha aparegut recentment a The Originals, però que destaca sobretot per posar la veu en desenes de videojocs. 

Més canviat veig en Ben Browder, de 52 anys, que feia de Cameron Mitchell i que, curiosament, havia protagonitzat Farscape amb la senyora Black abans de debutar a SG-1 amb ella. 

Com tots els altres, papers breus en alguna sèrie de televisió (es veu que va sortir en dos episodis d'Arrow fent del mercenari Ted Gaynor, però no me n'havia adonat) i pel·lícules desconegudes. 

Notareu que no he parlat del general Hammond, que tenia la cara i la veu d'en Don S. Davis, però és que el pobre home va morir -i es va esmentar a la sèrie anys després que el personatge deixés de sortir-. El va substituir el general Landry, interpretat per en Beau Bridges, de 73 anys, germà gran d'en Jeff Bridges i veterà tant del cinema com de la televisió, que li han donat múltiples premis i nominacions (he de dir que personalment no m'agrada gaire, el seu estil).

Darrerament el més destacat que ha fet ha estat un personatge secundari a Masters of Sex i ha protagonitzat, entre 2013 i la seva cancel·lació el 2015, The Millers.

Passem als de Stargate Atlantis, que ja fa 6 anys que es va acabar, a veure com els ha anat la cosa. A en Joe Flanigan, de 48 anys, que feia de John Sheppard, li hem perdut la pista des de 2013, any en què va sortir a Major Crimes, i si en repassem la trajectòria veiem que li ha passat més o menys com a gairebé tots els altres: el seu personatge a Stargate va ser el cim de la seva carrera. 

La doctora Elizabeth Weir, interpretada per la Torri Higginson, va deixar de sortir a Stargate Atlantis el 2007 i se'n va anar a treballar a NCIS. Des de llavors, ho endevineu? Ha fet poca cosa i no gaire rellevant, a més de celebrar els 45 anys. Aquest 2015 ha sortit en un episodi de Dark Matter.

Un any menys té la Rachel Luttrell, la Teyla, que segons la Wikipedia, a més de no haver fet res de gaire important després de Stargate Atlantis, té la carrera en pausa des de 2013. El 2011, però, va llançar un disc de jazz anomenat I wish you love. 

El doctor Rodney McKay té la cara d'en David Hewlett, de 47 anys, que té una extensa carrera tant al cinema com a la televisió, però que també des de 2013 sembla pràcticament aturada. Recenment se l'ha vist, igual que la Torri Higginson, a Dark Matter. No deu ser casualitat que els creadors d'aquesta sèrie, en Joseph Malozzi i en Paul Mullie, haguessin treballat a la franquícia Stargate. 

L'altre científic de Stargate Atlantis era el doctor McKay, al qual donava vida en Paul McGillion, ara de 46 anys, que hem pogut veure recentment en un petit paper a Tomorrowland i que ha sortit, entre altres petits papers, en dos episodis de Supernatural, un el 2009 i l'altre el 2015, fent papers diferents. 

També ha sortit a Supernatural la Jewel Staite (33 anys), la doctora Jennifer Keller, que el 2012 va protagonitzar la sèrie The L.A. Complex, i que entre 2013 i 2014 va sortir a The Killing. 

Qui més ha sortit a Supernatural? En Robert Picardo (61 anys), el senyor Richard Woolsey, que cap al final de Stargate Atlantis pren un paper més protagonista tot i que ja se'l coneixia d'abans, i el va tornar a interpretar el 2011 a Stargate Universe. Des del final d'Atlantis se l'ha vist, per exemple, a Castle, a The Mentalist o Bones, i properament reprendrà el seu paper de doctor Lewis Zimmerman a la sèrie Star Trake: Renegades. 

Ens en queda un, i naturalment és en Jason Momoa, de 35 anys, que interpretava el corpulent Ronon Dex i que des del final de la sèrie ha fet coses com el Conan de Conan the Barbarian (2011), la cancel·lada sèrie The Read Road (2014-2015) i, abans d'aquesta, una tal Game of Thrones amb el paper de Khal Drogo durant la primera temporada. 

Tanmateix, s'espera per a l'any que ve el seu paper d'Aquaman a la pel·lícula Batman v Superman: Dawn of Justice. 

Ja els hem repassat tots i hem vist que, en general, sembla que hi hagi una maledicció, perquè gairebé cap dels actors i les actrius que han participat en algun dels productes de la franquícia Stargate ha tornat a fer res de destacable. Econòmicament profitós segurament sí, però memorable més aviat no. 

Sèries: Stargate

El 1994 els senyors Roland Emmerich i Dean Devlin van crear una pel·lícula sobre una porta estel·lar que permetia viatjar en uns segons a racons de la galàxia que d'una altra manera seria impensable arribar a visitar. 

Va ser tot un èxit, amb un repartiment encapçalat per en Kurt Russell fent de coronel O'Neill i en James Spader com a Dr. Daniel Jackson, i en volien fer dues seqüeles, però al final aquella idea es va transformar en una sèrie de televisió creada per en Brad Wright i en Jonathan Glassner que tindria spin-offs, pel·lícules emeses directament a la televisió i altres productes com còmics, una sèrie animada i fins i tot videojocs.

Ara bé, per extensió el més important és la sèrie de televisió, Stargate: SG-1, que és del que vull parlar en aquesta entrada que li dedico després d'haver-ne vist els 214 episodis (més 2 pel·lícules per a televisió) que es reparteixen entre 10 temporades (1997-2007), i un dels spin-offs, Stargate Atlantis, amb 100 capítols en 5 temporades (2004-2009).

Tota la franquícia gira al voltant d'aquest cercle enorme, la porta estel·lar del títol, que a la pel·lícula de 1994 es descobria enterrada a Egipte i que permetia als protagonistes viatjar a un planeta on s'enfrontaven a en Ra, un dels déus de la mitologia egípcia. 

A Stargate SG-1 aquestes aventures les continuen dos dels personatges originals (interpretats per uns altres actors) i se'ls uneixen altres membres que formen part del grup d'exploradors que, en nom de les Forces Aèries dels Estats Units, surten en missions de reconeixement als diversos planetes on es pot arribar gràcies a l'ús de la porta i les combinacions de símbols que s'hi poden introduir.

Són l'SG-1, el comando protagonista (n'hi ha molts, però aquests són els que veiem normalment), i les missions que els encarreguen són inicialment d'exploració, que els permet entrar en contacte amb civilitzacions humanes establertes en d'altres planetes (gairebé sempre menys avançades), tecnologia alienígena que incorporen a la dels Estats Units en secret —el projecte Stargate s'amaga al públic, a la resta de països de la Terra i fins i tot a determinats departaments del govern nord-americà—, perills de tota mena i naturalment temibles i resistents enemics.

Els més importants, els que apareixen durant més temps a la sèrie, són els Goa'uld, una mena de cucs llefiscosos que controlen els humans en introduir-se als seus cossos i fer-los servir com a hostes per tal de dominar la galàxia tot sembrant el terror. De tots aquests éssers destaquen els Senyors del Sistema, que acostumen a tenir noms de déus egipcis (o d'altres personalitats de civilitzacions antigues) i que són responsables d'haver-se endut gent de la Terra en el passat per tal d'establir colònies humanes per tota la galàxia i fer-les servir.

Amb tants episodis i un univers tan ric és normal que hi hagi molts personatges (també hi ha races aliades, com els Tok'ra —Goa'ulds pacífics— i els Asgard (amb noms de la mitologia nòrdica) i d'altres d'enemigues, com els Replicadors), però hem de repassar els principals, així que som-hi:

El Coronel Jonathan "Jack" O'Neill (Richard Dean Anderson, l'inoblidable McGyver) és un veterà de les Forces Aèries retirat (i que torna a la feina, és clar) i amb un trauma causat pel suïcidi accidental del seu fill. 

Malgrat això és bromista i sarcàstic, responsable de molts dels moments humorístics de la sèrie. En Jack és valent, un líder natural i l'absència del personatge a partir de la novena temporada es fa notar, però l'actor es veu que volia deixar la sèrie des de feia temps per tal de passar més temps amb la família, cosa que no li va impedir fer algunes aparicions fins al final.

El Dr. Daniel Jackson (Michael Shanks) és egiptòleg i lingüista i és l'encarregat de desxifrar i entendre tot allò que l'SG-1 es va trobant als seus viatges. És relativament tímid i les seves ulleres rodones (que de tant en tant, sense que se'ns expliqui per què, no porta) li donen un aspecte una mica babau, però és tan imprescindible com la resta de membres del comando.

Rebutjat per la comunitat científica per la seva "esbojarrada" teoria que les piràmides d'Egipte eren invents extraterrestres, forma part del grup amb l'objectiu personal de recuperar la seva dona, amb qui es va casar a la pel·lícula i que els Goa'uld s'enduen al primer episodi.

La Capitana Samantha "Sam" Carter (Amanda Tapping), més endavant major i finalment coronel, és astrofísica i és responsable, juntament amb en Daniel Jackson, de les enrevessades explicacions que desorienten l'espectador. 

Amable, però no gaire de la broma, a mesura que avança la història desenvolupa sentiments romàntics cap al coronel O'Neill, que els correspon, però atesa la seva relació professional no poden fer res al respecte, ni tenen cap relació secreta perquè tots dos són militars íntegres i respectuosos amb les normes.

El quart membre del comando és en Teal'c (Christopher Judge), un Jaffa —humans modificats pels Goa'uld per tal d'incubar les seves cries— que era el líder de la guàrdia del senyor del sistema Apophis fins que, convençut per l'SG-1, en renega i esdevé un aliat de valor incalculable per als protagonistes.

Seriós i lògicament aliè als costums de la Terra, és fort, excel·lent lluitador i s'estima la seva família, que posa en perill amb la seva deserció, i el seu poble, que encegat i dominat pel terror que li inspiren els Goa'uld el considerà un traïdor. 

Tots ells treballen sota les ordres del General George Hammond (Don S. Davis), un home respectat però lluny del típic militar estricte i sever. De fet, sembla que va ser el propi actor, que havia estat militar a la Guerra de Corea, qui va posar com a condició per a acceptar el paper que el personatge fos humanitzat. 

Tristament el senyor Davis va morir el 2008, als 65 anys, d'un atac de cor (de fet ja duia anys amb problemes de salut i va deixar d'aparèixer regularment en acabar la 7a temporada), i al final d'Stargate Atlantis (2009) es va comentar la mort del personatge per la mateixa causa, cosa que justificava el bateig d'una nova nau amb el seu nom. El seu càrrec va ser heretat pel general Henry "Hank" Landry (Beau Bridges) a partir de la 9a temporada.

La 9a temporada també va ser la primera en què no apareixia en Jack, que va ser substituït pel tinent coronel Cameron "Cam" Mitchell (Ben Browder), que assignen com a líder de l'SG-1, tasca que vol dur a terme sempre i quan pugui treballar amb l'equip original, en aquell punt dispersat.

A la dreta veiem la Vala Mal Doran (Claudia Black), una estafadora que havia estat hoste d'un Goa'uld i que fa el típic paper a la frontera entre els bons i els dolents, però que acaba formant part de l'SG-1 com a membre de ple dret per mèrits propis i li dóna el toc humorístic. Té una interessant relació amb en Daniel, amb qui flirteja malgrat la resistència de l'arqueòleg. Curiosament, en Ben Browder i la Claudia Black ja havien protagonitzat junts una altra sèrie del gènere espacial, Farscape, un fet al qual es fa referència en una magistral broma interna en un episodi.

La 8a temporada de la sèrie havia de ser l'última, però al final va renovar per dues temporades més i els productors van decidir que un cop eliminada l'amenaça dels Goa'uld (atès que se suposava que la història acabava amb la temporada 8) calia inventar nous enemics, que representaven un repte encara més gran, i canviar la mitologia egípcia per l'artúrica.

Els enemics en aquest cas eren els Ori, una facció dels Antics (els inventors de la porta estel·lar) que creuen en la religió Origin i la imposen mitjançant el terror i els seus poders a totes les civilitzacions que es troben, amb els Priors com a representants.

L'estructura aquí és la mateixa que en les 8 primeres temporades: missions d'exploració, contactes amb altres civilitzacions, intercanvis comercials i derrota dels enemics que sotmeten aquestes civilitzacions. La història acabaria amb la pel·lícula Stargate: The Ark of Truth (2008).

Aquestes dues temporades, però, es van emetre paral·lelament a les dues primeres de l'spin-off Stargate Atlantis, basat en la premissa iniciada al final de la 7a temporada de Stargate SG-1, segons la qual a l'Antàrtida hi ha una base dels Antics que permet viatjar fins a una altra galàxia, Pegasus, on es troba la ciutat d'Atlantis, que és al seu torn la base d'operacions dels protagonistes de la nova sèrie.

El canvi d'escenari (si bé les dues sèries continuen connectades i els personatges principals fan més d'un viatge en un sentit i l'altre al llarg dels anys, a més de freqüents referències) permet als seus creadors, en Brad Wright i en Robert C. Cooper, introduir altres races, altres situacions i uns nous enemics, encara que l'estructura de les aventures (exploració, contacte amb humans establerts en colònies, intercanvis, combats...) beu directament de l'estil vist a SG-1. 

En aquest cas la líder és l'Elizabeth Weir (Tori Higginson, tot i que la seva primera aparició, a SG-1, l'encarnava la Jessica Steen), encara que no és militar, sinó una experta en diplomàcia internacional. Treballa sota la vigilància estricta de l'estament militar, però, i ha de lluitar per mantenir-se en el càrrec perquè molta gent considera que l'hauria d'ocupar algú de l'Exèrcit.

El líder de comando protagonista de Stargate Atlantis és el Major John Sheppard (Joe Flanigan), convertit en tinent coronel en el primer episodi, quan el coronel Sumner (Jason Patrick) és assassinat. En Sheppard és, com en Jack O'Neill, un bon líder amb un particular sentit de l'humor. Posseeix el gen dels Antics, que li permet operar amb maquinària inventada per aquesta raça.

El Doctor Rodney McKay (David Hewlett) és expert en tecnologia dels Antics i ja l'havíem vist a SG-1, on era el rival científic de la Sam, de qui per cert està enamorat.

A diferència d'en Daniel Jackson, que seria el personatge equivalent a la sèrie original per la seva formació cientítica i no militar (i per les explicacions gairebé incomprensibles per als que no tenim formació científica), en Rodney és arrogant i es considera el paio més intel·ligent de la Terra, cosa que li impedeix relacionar-se amb normalitat amb els altres, però amb paciència i esforç li agafem afecte. Té una interessant relació de rivalitat amistosa amb l'entranyable doctor Radek Zelenka (David Nykl).

La Teyla Emmagan (Rachel Luttrell) és una humana nascuda a la galàxia Pegasus, una athosiana del planeta on està situada la ciutat d'Atlantis, i s'uneix a l'equip per tal de lluitar contra els Wraith, l'enemic de la sèrie, que té l'habilitat de detectar.

És amable i dolça, però no la voldríem tenir d'enemiga, perquè és una de les millors lluitadores de la franquícia. 

En Ronon Dex (Jason Momoa, vist a la primera temporada de Game of Thrones com a Khal Drogo) és el segon extraterrestre (és del planeta Sateda) que s'uneix al grup. Ho fa a la segona temporada tot substituint el tinent Ford (Rainbow Sun Francks), que els guionistes van transformar en personatge esporàdic a la primera temporada perquè van trobar que no funcionava.

El planeta d'en Ronon va ser atacat pels Wraith i a ell li van implantar un localitzador que el va convertir en presa per als caçadors, que el van perseguir per diversió durant anys. És fort (al nivell de la Teyla), taciturn i lleial.

Finalment tenim el Doctor Carson Beckett (Paul McGillion), que és el cap dels metges d'Atlantis i destaca pel seu posat seriós i el seu fortíssim accent escocès que m'imagino que en les versions doblades es perd. Més endavant el seu paper es redueix i el substitueix la doctora Jennifer Keller (Jewel Staite, vista a les temporades 3 i 4 de The Killing), més insegura i divertida com a personatge.

Evidentment he de parlar una mica dels Wraith, que he dit que són l'enemic de la galàxia Pegasus. A diferència dels Goa'uld i els Ori, els Wraith no controlen els humans de cap manera, sinó que els consideren (són) el seu aliment. Els posen una mà a sobre, els absorbeixen la vida i quan tornen a tenir gana busquen nous assentaments per a tornar a alimentar-se.

No ho fan amb maldat, però no podem sentir simpatia per ells, és clar. He de dir, però, que les relacions entre els humans de Stargate Atlantis i els seus enemics són, per al meu gust, més interessants que les dinàmiques entre els d'SG-1 i els Goa'uld o els Ori. La naturalesa més terrorífica dels Wraith fa que, en els casos en què ambdues bandes es veuen obligades a col·laborar, l'interès neixi precisament del fet que l'enemistat és directa i cruel.

Crec que no em deixo res per explicar i ara toca la meva valoració. Com a aspectes negatius he de dir que la necessitat de veure en paral·lel les dues últimes temporades de Stargate SG-1 i les dues primeres de Stargate Atlantis, per molt que hi hagi connexions argumentals facilitades per la tecnologia que permet els desplaçaments relativament ràpids entre les dues galàxies, em va fer perdre una mica el fil.

No hi ajuden ni la gran quantitat de personatges i trames ni l'estructura autoconclusiva dels episodis, que també afecta l'interès que hom pot sentir per les històries que se'ns expliquen, que s'adequarà als gustos de cadascú. A mi, particularment, m'agraden força els capítols de realitats alternatives, viatges temporals o situacions anòmales en general que fan que els personatges es trobin fora de la seva salsa.

D'altra banda he de dir que la riquesa de l'univers de la franquícia (que continua a la cancel·lada Stargate Universe (2009-2011), amb menys connexions amb la resta tot i l'aparició esporàdica de personatges coneguts) és captivadora i que la gran majoria d'episodis m'ha agradat.

Evidentment també he arribat a estimar els seus personatges, al capdavall estem parlant de 314 episodis i diverses pel·lícules entre SG-1 i Atlantis. I tot plegat ha compensat els aspectes per a mi negatius com són l'estructura autoconclusiva —que no impedeix a les sèries ressenyades anar reprenent temes de tant en tant, cosa que contribueix a la confusió— i el gènere, el de l'espai, del qual no he estat mai excessivament seguidor (no cal que em parleu de Star Wars ni Star Trek, perquè són franquícies que no domino gens).

Acabaré dient que enguany s'ha confirmat que la idea original de Roland Emmerich i Dean Devlin, la trilogia cinematogràfica, serà realitat en el futur proper perquè s'ha decidit rellançar la franquícia, amb un reinici o reboot (no tindria massa sentit reprendre la història des d'on va quedar amb la pel·lícula de 1994 després de més de 20 anys i amb els actors envellits en la mateixa proporció) que el temps dirà si assoleix la popularitat aconseguida per les sèries de televisió.