Sèries: The Dropout

Minisèrie, protagonista de renom i biopic, tres elements que van fer que aquesta sèrie anés immediatament a la meva llista a Disney+ quan es va llançar, encara que el tema que tractava, ho confesso, no em semblava, ni em sembla encara ara, gaire apassionant.

l'Amanda Seyfried no és pas desconeguda, precisament. Fa més d'una dècada que la segueixo i a més ja havia fet televisió, amb un paper secundari a Big Love. Ara, però, ha protagonitzat The Dropout, creada per l'Elizabeth Meriwether (New Girl) i basada en l'emprenedora tecnològica Elizabeth Holmes, el seu ascens i la seva caiguda.

No m'agrada que em rebentin històries, encara que estiguin basades en fets reals. Si jo no les conec, tant me fa que siguin de ficció o no, o els anys que faci que es van produir. Cadascú té les seves circumstàncies. Un spoiler és un spoiler. 

Però The Dropout fa flashforwards a un interrogatori, vista o audiència a la protagonista en què sabem que la cosa no va acabar bé. Molt probablement als Estats Units era un cas tan conegut que allà tothom ja ho sabia, això.

Per a nosaltres, en principi desconeixedors d'aquell cas, la sèrie, tot i que ens avança aquest trist final, és possible que sigui més interessant i fins i tot emocionant, perquè narra la història d'una tecnologia que havia de revolucionar la medicina, i a més ho havia de fer liderada per una noia jove i, com se sol dir en aquests casos amb una expressió tòpica, feta a si mateixa.

Era una estudiant brillant, tot i que amb poques aptituds socials que feien, entre altres coses, que un dels seus defectes fos la immodèstia, fins al punt que va deixar la prestigiosa universitat d'Stanford sense haver acabat la carrera -d'aquí el dropout del títol, tot i que també juga amb el significat de drop, ho veurem immediatament- perquè, inspirada pel seu ídol Steve Jobs -al qual hi ha diverses referències al llarg de la sèrie-, va voler ser la cara visible d'una revolució tecnològica, que en el seu cas va ser un aparell que permetés analitzar la sang a partir d'una única gota, sense passar per les extraccions que, per a molta gent, són traumàtiques.

I en un món tan dominat pels homes, per tal que una dona jove i sense estudis universitaris es pogués fer un nom i atragués totes les aliances necessàries hi va haver de posar molta empenta i molta barra, a més de crear una cuirassa que l'anés deshumanitzant, seguint consells de persones més experimentades, al capdavall s'havia de concentrar en el que més l'importava, que era la creació de la seva empresa, Theranos. 

No és qüestió de repassar tots els personatges, al capdavall la sèrie se centra sobretot en la seva protagonista, però sí que podem esmentar que hi surten cares conegudes com la d'en William H. Macy (la pel·lícula Fargo, Shameless...), l'Elizabeth Marvel (Homeland) fent de mare de l'Elizabeth, la Kate Burton (la llegendària Ellis Grey de Grey's Anatomy), en Michael Ironside, en Kevin Sussman (The Big Bang Theory), l'Stephen Fry o en Dylan Minnette (13 Reasons Why). 

Destaca per sobre de tots, però, el personatge d'en Sunny Balwani (Naveen Andrews, en Sayid a Lost i no fa tant vist també en un paper petit a Sense8), un amic força més gran que fa la protagonista en una estada a Beijing per estudiar mandarí i que esdevé el seu company sentimental amb el temps, a més de la seva mà dreta a Theranos, tot i que tenen una relació força particular i no pas en el bon sentit, i que sigui secreta tampoc hi ajuda.

The Dropout és la història de com l'Elizabeth lluita per trencar el famós sostre de vidre, però al preu que sigui, i fent fugides endavant quan la fabricació de l'aparell que se li va acudir no progressa com caldria ni dona els resultats esperats, cosa que desemboca en mentides i subterfugis de cara als inversors i les farmacèutiques interessades, d'aquí l'enrenou en què acaba tot plegat. 

Pel camí veiem com l'empresa inicial es converteix en un gegant i van caient els companys i gairebé amics que l'envoltaven al principi i, com deia més amunt, ella es deshumanitza davant de l'estupefacció de persones que, a diferència de la junta amb què es relaciona posteriorment, s'amoïnaven per ella i, d'una manera o d'una altra, se l'estimaven.

La minisèrie, de 8 episodis, es basa en un podcast del mateix nom de 2019 i potser, per al meu gust, està massa allargassada al voltant d'un tema que tampoc m'ha semblat, ja n'avisava al principi, terriblement apassionant. 

És un relat d'ascens i caiguda d'un personatge prometedor i benintencionat però que, en no aturar-se a pensar en les conseqüències de les seves mentides, va fer molt de mal al perfil, que ja ho tenia difícil de per si, de dona emprenedora a Silicon Valley. Tot plegat amb unes excel·lents interpretacions i caracteritzacions. Al final val la pena conèixer aquesta història per tot el conjunt, doncs, però per si mateixa a mi tampoc m'ha semblat excessivament interessant.

Sèries: 13 Reasons Why (tercera temporada)

Deia fa uns mesos, en parlar de la segona temporada d'aquesta sèrie, que tal com havia acabat la primera era innecessari allargar la història, però que s'havia fet d'una manera encertada i el resultat havia estat una segona part molt bona.

Ara analitzo amb força retard la tercera entrega, que altre cop considerava innecessària quan es va anunciar, però veurem si en aquest cas ha estat un encert o no a mesura que la desgranem. 

Si heu arribat aquí sense haver vist les dues primeres temporades lamento l'spoiler, però també us he de dir que amb aquest pòster es va promocionar la tercera temporada de 13 Reasons Why, de manera que l'interès de la trama recau, aquest cop, no tant en el què, sinó en el qui i el com.

Perquè si l'original proposta de les cintes de la primera part va donar lloc a un judici amb flashbacks a la segona, en aquesta tercera entrega el que tenim és una proposta més convencional en què es tracta de resoldre qui és l'autor d'un assassinat que, en realitat, es revela al segon episodi. Confesso que jo no ho sabia fins que m'hi vaig trobar, però tampoc és la cosa més impactant, de debò.

La temporada comença, però, amb les conseqüències del tiroteig fallit del final de la segona, una tragèdia que es va poder evitar perquè en Clay va tenir la imprudent valentia de convèncer en Tyler de deixar-ho córrer, i li va prometre una ajuda que en aquesta temporada, efectivament, li brinden aquells que saben el que va estar a punt de passar.

Es desfan de les armes i fan torns per estar per ell, de manera que no es trobi mai sol, un mètode que potser caldria fer servir amb qualsevol persona que veiem que no està bé, però que per desgràcia dubto que a la vida real hagi servit per evitar aquestes massacres, que són culpa de la llibertat amb què s'aconsegueixen les armes als Estats Units i una societat que fomenta l'assetjament i l'odi.

Al llarg de la temporada, estructurada amb flashbacks partint d'un present, i també algun flashforward, veurem com el protagonista i els seus amics són interrogats de manera contínua i sovint il·legal per la policia local, liderada per una cara nova -però no pas desconeguda per als que hem vist The Shield o American Crime- com és la d'en Benito Martínez, que fa de xèrif.

Com en una sèrie policíaca o una pel·lícula de crims qualsevol, l'autoritat pregunta i els investigats responen, cadascun amb una coartada per al dia de l'assassinat, però en molts casos no del tot certa, i amb unes mostres de lleialtat envers els amics, sense pensar gaire en les conseqüències personals, que també són per aplaudir, alhora que imprudents.

De la Hannah ja gairebé no ens en recordem, i certament veure-la un altre cop aquí hauria estat excessiu, havent fet de "fantasma" a la segona temporada. Sí que se l'esmenta, i cap al final apareix la seva mare, encara destrossada, que ha mantingut el contacte amb en Clay.

Però la noia era un personatge poderós, i la seva absència provocava un buit que algú havia d'omplir, o intentar omplir.

Aquest paper correspon a l'Ani Achola (Grace Saif), una nova estudiant que ha arribat al poble amb la seva mare, que treballa de criada dels Walker, amb allotjament inclòs.

La proximitat amb en Bryce, juntament amb el seu caràcter xafarder, la converteixen en un personatge irritant, a les antípodes de l'adorable Hannah, però a en Clay li cau bé de seguida, massa i tot.

Al final ella és el fil conductor de tot plegat, encara que el guió s'ocupa de fer-nos anar amunt i avall pel que a la narració, que tot i que des del punt de vista de la fotografia queda ben clar a quin punt de la història correspon cada escena, personalment vaig tenir molts problemes -com a la segona temporada amb fets de la Hannah que se'ns explicaven per primer cop- per calcular el temps que feia que l'Ani havia entrat a l'institut, per exemple.

Confusions narratives a banda, un aspecte que no em va agradar gens va ser l'emblanquiment, la neteja, o com es vulgui anomenar, del personatge d'en Bryce, violador confés però que aquí s'humanitza a través dels flashbacks.

Els malparits aconsegueixen, cal admetre-ho, que ens desperti certa simpatia, a través d'un canvi d'actitud i un penediment evidents, amb la reputació destrossada, mostres de la voluntat de reparar els danys i una vessant tendra com a fill que no hauríem esperat d'ell.

Així com en les anteriors temporades m'he posicionat en contra de les crítiques per suposada apologia del suïcidi o per la brutalitat de l'escena de la violació d'en Tyler, en aquest cas m'he d'alinear amb els que, incrèduls, han vist que la tercera temporada de 13 Reasons Why buscava, i en part aconseguia, fer que un violador ens caigués bé.

És agradable veure com es descriu o es presenta la lleialtat entre el grup del protagonista, i patim amb els personatges quan són el focus de les investigacions policials, però entre l'intent de rentat d'en Bryce, un personatge nou que no em va agradar i la transformació de la sèrie en una simple història de misteri i assassinats, he de dir que la tercera temporada no em va agradar gaire.

La recepció general ha estat força dolenta, amb notes molt baixes, però Netflix n'estrenarà una quarta temporada, que serà l'última, i que ja al final de la tercera veiem per on anirà, perquè el tema del tiroteig fallit no ha quedat tancat del tot. Tant de bo se'n pugui anar deixant-nos un bon regust com a producte, entenent que els temes que tracta, i ja està bé que sigui així, ens regiren l'estómac per força.

Sèries: 13 Reasons Why

L'any passat la sensació de Netflix va ser Stranger Things, una sèrie de què tothom parlava i que va reunir adeptes gràcies al boca-orella -no pas "boca a boca" ni "boca-boca", molt utilitzat però erroni, perquè és una tècnica de respiració artificial-, i aquest 2017 en tindrem la segona temporada, però hi ha hagut una nova sensació, una nova sèrie que tothom acaba veient, i en vull parlar.

Reconec que abans que me la recomanessin només la coneixia de nom, i era un nom que no m'agradava gaire. 13 Reasons Why em suggeria una sèrie adolescent, i ho és, però no en el sentit lleuger de la paraula. Senzillament els seus personatges són noies i nois d'institut de secundària, de 17-18 anys, però el to no en té res, de lleuger ni superficial.

La premissa difícilment podria ser més dramàtica: mentre els alumnes del centre intenten tirar endavant després del suïcidi d'una companya dues setmanes abans, el protagonista, en Clay Jensen (Dylan Minnette, vist a Saving Grace i a Lost, en aquest cas fent de fill d'en Jack Shephard) rep una capsa amb unes cintes de casset gravades per la Hannah Baker (Katherine Langford) abans de morir.

En cadascuna de les cares d'aquestes cintes, que ell escolta en secret, la noia hi explica els greuges que alguns dels companys havien comès contra ella, almenys des del seu punt de vista, i que la van conduir a prendre la fatídica decisió de deixar voluntàriament aquest món.

Hi ha 13 cares gravades, i en forma de diari personal en àudio la noia hi explica fets, o detalls, que els que escolten els cassets no coneixien. La sèrie comença quan en Clay rep la capsa, però és dels últims que la reben. Els anteriors les han hagut d'anar escoltant i passant al següent de la llista, sota amenaça, i el seu contingut els afecta d'una manera més o menys profunda.

No sempre allò que li han fet a la Hannah és igual de greu. Hi ha coses que ho són, és clar, i molt, però d'altres són accions típiques d'adolescents -no per això justificables- que senzillament tenen unes repercussions inesperades, i la protagonista, també narradora en off, desgrana els esdeveniments a través dels quals, en forma de flashbacks, coneixem les circumstàncies prèvies a la tragèdia.

Coses per desgràcia tan assumides i habituals com que un noi faci el fanfarró i exageri un encontre romàntic amb una noia i en distribueixi fotos sense el seu permís per a diversió dels "col·legues", que la seva primera amiga la deixi de banda per anar amb el seu xicot o que una altra li faci el buit per protegir la seva reputació.

No acaba de quedar clar per què, per molt que sigui "la nova", li ha d'anar tot tan malament, però al capdavall no s'ho mereix ningú, això de patir assetjament en totes les seves formes, ni els menys agraciats ni els més atractius segons els cànons de bellesa actuals, ni els nous ni els que ja tenen una colla d'amics de fa anys, de manera que en realitat no ens hauríem de fer aquesta pregunta.

També val a dir que, fora dels companys que assenyala amb el dit a les seves cintes, els altres sembla que no estan gaire afectats, i és sobretot en Clay, que n'estava enamorat i amb qui tenia una relació força bona, qui es mostra més trist i destrossat, alhora que sorprès per tot allò que escolta a les cintes, i amb l'ànsia de saber que, si ell en té una, vol dir que també hi ha un capítol dedicat a un noi com ell, que és un tros de pa i estimava tant la Hannah.

A mesura que els altres lluiten per amagar la veritat i es posen en contra d'en Clay, que vol que es faci justícia, l'únic aliat del protagonista és en Tony Padilla (Christian Navarro), una mena de James Dean hispà que a més porta un Mustang del 68. Per això, i perquè també és molt bon paio, és el meu personatge preferit.

La sèrie, basada en una novel·la de Jay Asher de 2007, ha estat molt ben rebuda, tant per la història en si com per les interpretacions, especialment dels seus dos protagonistes, autèntiques revelacions que si puc aniré seguint, sobretot la Katherine Langford, però també ha rebut moltes crítiques perquè determinats col·lectius consideren que parlar amb detall dels motius d'un suïcidi anima possibles suïcides a dur a terme el mateix acte. Això es pot rebatre amb molts arguments, però no hi entraré. Simplement volia deixar-ne constància.

El cas és que 13 Reasons Why està feta amb uns estàndards de qualitat força alts, està ben trenada i els salts temporals són fàcils de seguir gràcies a detalls com la tireta del front d'en Clay al present o el simple fet que quan veiem la noia al present és a través de la "materialització" d'un record d'en Clay, però òbviament no hi és de debò.

També ens convida a reflexionar sobre el suïcidi en si, i sobre la culpa que en més o menys grau tenim quan algú del nostre entorn no ho està passant bé, sigui per acció o inacció, però també mostra amb realisme que no tothom gestiona els remordiments de la mateixa manera, i que la protagonista és d'aquelles persones que, ja em perdonareu per criticar la víctima, quan decideixen demanar ajuda ho fan tard i malament.

Sens dubte és una sèrie diferent, força original, i molt dura -per les implicacions dels fets que s'hi narren i per algunes escenes-, que caldrà veure cap a on va a la segona temporada, perquè han quedat coses per dir, però naturalment haurà de canviar el format un cop les cintes han estat totalment escoltades.