Sèries: After Life

Fa uns anys vaig veure i parlar sobre una sèrie creada i protagonitzada per un còmic britànic irreverent, sense pèls a la llengua i ferm defensor del missatge que les paraules no poden ser mai violència, que la violència és física, i que està molt en contra d'aquesta. 

És un paio que segueixo pel seu humor particular, càustic, groller fins i tot. Almenys als guions que escriu per als seus personatges. Un home que va cocrear The Office (l'original britànica), Extras, en solitari Derek i també ell solet la sèrie que ens ocupa avui, per a mi una obra mestra. 

After Life és la seva creació més recent, una producció de Derek Productions -el nom de la companyia no és casual- que ha distribuït Netflix i que té caràcter, localització i estructura tan britànics com el seu màxim responsable, amb tres temporades de sis capítols cadascuna, un total de 18, publicades entre 2019 i 2022.

He dit que en Ricky Gervais és un còmic, però tot i que a Derek ja havia demostrat que sabia posar-se dramàtic quan calia, podem dir que After Life, qualificada de comèdia negra i també de comèdia dramàtica, té un to molt més trist i seriós. No pretén, vaja, fer riure. O no tota l'estona, com a mínim.

En Tony és vidu i des que va morir la seva estimada Lisa (Kerry Godliman, que ja sortia a Derek), de càncer, només pensa en el suïcidi o, en el seu defecte, morir com més aviat millor. Si no s'ha suïcidat encara, i hi ha estat a punt més d'un cop, ha estat perquè va veure que la seva gossa tenia gana i tenir-ne cura va esdevenir la seva única motivació per viure.

Està enfadat amb el món des de llavors, viu amargat i no es mossega la llengua quan ha de dir el que pensa, encara que no l'hi hagin demanat, així com no s'està de res que li vingui de gust fer. Tot i així, va cada dia a treballar al diari del poble fictici on viu, el Tambury Gazette, una publicació local gratuïta on almenys ell es dedica a articles sensacionalistes sobre curiositats de la gent del poble, no necessàriament interessants.

En Tony ha deixat de tenir esperança, no creu en res i encara menys en la raça humana, però a mesura que la sèrie avança, a còpia d'interactuar amb els altres, que tenen reserves infinites de paciència amb ell, es va estovant i es proposa ser millor persona, tot i que l'absència de la Lisa és una llosa massa pesada per treure's de sobre, i això fa que en determinats aspectes li resulti impossible tirar endavant.

A la residència on visita diàriament el seu pare (David Bradley), que té Alzheimer, coneix la infermera Emma (Ashley Jensen, amb qui va coprotagonitzar Extras), i la relació que van establint tots dos és un dels punts més interessants de la història. A més, està tractada amb molt de realisme i naturalitat, res de hollywoodià, i amb un desenllaç ben plausible.

Deia més amunt que la sèrie no pretenia fer riure tota l'estona, però sí que hi ha moments que se'ns ha d'escapar el riure, i és que alguns dels personatges secundaris són d'allò més estrambòtics, especialment els que el protagonista coneix a través de la seva feina o la seva vida personal i després apareixen de manera recurrent, com el carter que no coneix els límits, el psiquiatre malparit, egoista i tremendament masclista o un home que viu envoltat de deixalles després d'una separació traumàtica.

També n'hi ha que són més normals i no formen part de la part de comèdia de la sèrie, com el cap del diari, en Matt (Tom Basden), que era el germà de la Lisa i que ha de fer malabarismes per alternar el seu paper de superior i el de cunyat comprensiu amb la situació que està vivint el vidu; en Lenny (Tony Way), el fotògraf del diari, amb qui en Tony té una relació d'amistat des de fa anys, però de qui es fum constantment a causa de la seva obesitat i l'obsessió que té amb el menjar; la Kath (Diane Morgan), la solitària i socialment poc hàbil responsable de publicitat del diari, la Roxy (Roisin Conaty), treballadora sexual de qui es fa amic després de pagar-li perquè li netegi la casa, o l'Anne (Penelope Wilton), una senyora que en Tony coneix al cementiri on va cada dia a parlar a la tomba de la Lisa perquè ella també hi va, en el seu cas a visitar el seu difunt marit, i que dona valuosíssimes lliçons de vida al protagonista, que també té algunes sortides intel·ligents que fan riure la seva nova amiga i l'ajuden a tirar endavant. 

After Life és una sèrie de to força malencònic, alguna llagrimeta ens fa deixar anar, sovint en les escenes dels records d'en Tony amb la Lisa, o amb els vídeos que ell es mira cada nit i que ella li va gravar quan s'estava morint, però també té moments d'humor, de riure's de la vida, i ens convida a relativitzar certes coses.

A més, transmet un important missatge que valida la tristesa, el dol, la ràbia, perquè tots n'hem sentit i en tornarem a sentir, i hem de trobar la manera d'expressar aquest malestar sense perjudicar els altres, però no es pot quedar dins. I és legítim estar enfadat amb el món, desanimat, i no voler córrer a tornar-nos a trobar bé.

No sé si us agrada en Ricky Gervais, potser us cau malament, potser us heu quedat amb la imatge d'ell que podem veure quan fa de presentador d'alguna gal·la d'entrega de premis televisius o fins i tot els Oscars, però sigui com sigui penso que aquesta sèrie us pot agradar i que demostra que sap fer moltes més coses, com a guionista i també com a actor, que no pas bromes que freguen (o són) l'insult i incomoden tothom. Doneu-li una oportunitat.

Sèries: 13 Reasons Why (segona temporada)

Fa ben bé més d'un any i mig parlava de la primera temporada d'una sèrie que en el seu moment va ser una nova revelació a Netflix, 13 Reasons Why. Una temporada que m'havia agradat molt, però que prometia una segona tongada d'episodis que, per les característiques dels primers 13 havia de ser, per força, diferent en el seu format.

Així ha estat, però s'ha fet servir un recurs que ha permès continuar explorant les circumstàncies del suïcidi de la Hannah amb flashbacks, de manera que l'estil establert a la primera part s'ha mantingut força.

Aquesta vegada del que ens parlen és del judici que té lloc mesos després del suïcidi i el coneixement de les cintes, un judici dels pares de la Hannah contra l'institut Liberty per no haver fet cas de les crides d'atenció de la noia i no haver posat remei a les contínues agressions que cometen els jocks, els atletes.

Amb aquesta premissa, els relats dels alumnes que van passant per la sala a donar el seu testimoni i una ullada a les seves vides actuals, en alguns casos força canviades, es construeix aquesta segona temporada que m'ha sorprès positivament, perquè m'imaginava un estirament innecessari del xiclet i no ha estat així.

Amb en Clay encara com a protagonista observem el neguit dels testimonis abans que els toqui anar a declarar, les pressions i amenaces que exerceixen sobre ells els esportistes implicats en aquesta trama de violacions i abusos de tota mena, i veiem com afecta moralment el judici en si a aquells alumnes que més malament ho han passat -i ho continuen passant-.

Aquesta imatge és força representativa del que han de viure dia rere dia: els agressors, emparats per la impunitat amb què se'ls ha deixat actuar i la seguretat que les coses no canviaran, es permeten tractar d'una manera falsament amistosa els que no tenen tanta sort i que són els que testifiquen en contra d'ells.

Una actitud que es modifica quan, amb tots els esforços del món, superant pors i ignorant amenaces, el judici comença a anar malament per als interessos d'en Bryce i els seus esbirros.

La defensa de l'institut, per la seva banda, prova de desacreditar el testimoni de les cintes de la Hannah i dels seus amics tot dibuixant-la com una noia problemàtica, promíscua i amb tendència a ficar-se en problemes.

Durant aquesta temporada sabem coses d'ella que no ens havien explicat ni ens havíem ensumat a la primera, coses que a en Clay no li agraden gens perquè n'estava enamorat i creia que faltava poc perquè acabessin junts, i que jo he de dir que de vegades he trobat forçades, com si haguessin passat en diversos anys d'institut en comptes dels mesos que ella realment hi va passar mentre vivia, però que al capdavall ens permeten conèixer-la millor i debatre sobre prejudicis i el masclisme de la societat, per què no.

També sabem més coses d'en Justin, un dels esportistes que abans ficàvem al mateix sac, però que aquesta temporada ens retrata com una persona profundament penedida per haver permès, en el seu cas, que en Bryce violés la que llavors era la seva xicota.

No té excusa, però se'ns expliquen coses de la seva vida que fan que entenguem millor el seu seguidisme amb en Bryce, i per a ell tot se n'ha anat a la merda des que va passar allò. És un dels personatges que més m'han agradat en aquests episodis, perquè es transforma en un noi destrossat que no se sent digne ni tan sols d'intentar ajudar el bàndol de l'acusació.

El cas de la Hannah crida molt l'atenció, és clar, perquè era la protagonista de la primera temporada (juntament amb en Clay) i perquè es va suïcidar i en aquesta continua sortint com a "fantasma" que només veu ell, però les agressions no van començar amb ella ni s'hi van aturar, i la Jessica és la víctima que centra l'actualitat en aquest sentit, tot posant de manifest el que passa a la vida real: la violència de tota mena contra les dones, per desgràcia atemporal.

La qüestió polèmica aquesta temporada -perquè també n'hi ha hagut una, com la del suïcidi i la violació de la primera-, que ha despertat novament un sector extremament sensible de l'audiència, I ENTRO EN TERRENY SPOILER, és la construcció d'una tragèdia que es veu a venir i que personifica en Tyler, el fotògraf d'actitud estranya i solitària que aquest cop decideix prendre's la justícia pel seu compte influït per un noi d'estereotip punk i radical, amb qui duu a terme un seguit de petits atacs al "bon nom" d'en Bryce i companyia.

La resposta a aquests atacs dona lloc a una escena brutal -també criticada- que, al seu torn, amenaça amb originar l'esmentada tragèdia, per desgràcia tan d'actualitat que el dia que es va estrenar aquesta temporada a Netflix se'n va produir una als Estats Units.

Personalment trobo que s'ha de poder parlar de tot, i que fer-ho no "humanitza els assassins", com parlar de suïcidi tampoc transmet el missatge que quan tens problemes dels quals creus que no pots sortir el suïcidi és una sortida vàlida. Aquestes coses passen, s'han de poder reflectir a la ficció i que això provoqui debats sobre com ens comportem com a societat, què hem de fer amb les armes i, sobretot, com hem d'intentar evitar que es planti la llavor que condueixi a comportaments tan dràstics per part de qualsevol, però sobretot d'adolescents com els de la sèrie.

Per a mi, doncs, és una molt bona temporada, els temes i com es plantegen són adequats i malauradament d'actualitat i les interpretacions, com de costum, són excel·lents, cosa que destaca encara més ara que el protagonisme s'ha repartit una mica. Per tant, no us la perdeu, diguin el que diguin els crítics, que n'han destrossat aquesta segona part, sens dubte influïts per les coses que han ofès el seu puritanisme.

Sèries: 13 Reasons Why

L'any passat la sensació de Netflix va ser Stranger Things, una sèrie de què tothom parlava i que va reunir adeptes gràcies al boca-orella -no pas "boca a boca" ni "boca-boca", molt utilitzat però erroni, perquè és una tècnica de respiració artificial-, i aquest 2017 en tindrem la segona temporada, però hi ha hagut una nova sensació, una nova sèrie que tothom acaba veient, i en vull parlar.

Reconec que abans que me la recomanessin només la coneixia de nom, i era un nom que no m'agradava gaire. 13 Reasons Why em suggeria una sèrie adolescent, i ho és, però no en el sentit lleuger de la paraula. Senzillament els seus personatges són noies i nois d'institut de secundària, de 17-18 anys, però el to no en té res, de lleuger ni superficial.

La premissa difícilment podria ser més dramàtica: mentre els alumnes del centre intenten tirar endavant després del suïcidi d'una companya dues setmanes abans, el protagonista, en Clay Jensen (Dylan Minnette, vist a Saving Grace i a Lost, en aquest cas fent de fill d'en Jack Shephard) rep una capsa amb unes cintes de casset gravades per la Hannah Baker (Katherine Langford) abans de morir.

En cadascuna de les cares d'aquestes cintes, que ell escolta en secret, la noia hi explica els greuges que alguns dels companys havien comès contra ella, almenys des del seu punt de vista, i que la van conduir a prendre la fatídica decisió de deixar voluntàriament aquest món.

Hi ha 13 cares gravades, i en forma de diari personal en àudio la noia hi explica fets, o detalls, que els que escolten els cassets no coneixien. La sèrie comença quan en Clay rep la capsa, però és dels últims que la reben. Els anteriors les han hagut d'anar escoltant i passant al següent de la llista, sota amenaça, i el seu contingut els afecta d'una manera més o menys profunda.

No sempre allò que li han fet a la Hannah és igual de greu. Hi ha coses que ho són, és clar, i molt, però d'altres són accions típiques d'adolescents -no per això justificables- que senzillament tenen unes repercussions inesperades, i la protagonista, també narradora en off, desgrana els esdeveniments a través dels quals, en forma de flashbacks, coneixem les circumstàncies prèvies a la tragèdia.

Coses per desgràcia tan assumides i habituals com que un noi faci el fanfarró i exageri un encontre romàntic amb una noia i en distribueixi fotos sense el seu permís per a diversió dels "col·legues", que la seva primera amiga la deixi de banda per anar amb el seu xicot o que una altra li faci el buit per protegir la seva reputació.

No acaba de quedar clar per què, per molt que sigui "la nova", li ha d'anar tot tan malament, però al capdavall no s'ho mereix ningú, això de patir assetjament en totes les seves formes, ni els menys agraciats ni els més atractius segons els cànons de bellesa actuals, ni els nous ni els que ja tenen una colla d'amics de fa anys, de manera que en realitat no ens hauríem de fer aquesta pregunta.

També val a dir que, fora dels companys que assenyala amb el dit a les seves cintes, els altres sembla que no estan gaire afectats, i és sobretot en Clay, que n'estava enamorat i amb qui tenia una relació força bona, qui es mostra més trist i destrossat, alhora que sorprès per tot allò que escolta a les cintes, i amb l'ànsia de saber que, si ell en té una, vol dir que també hi ha un capítol dedicat a un noi com ell, que és un tros de pa i estimava tant la Hannah.

A mesura que els altres lluiten per amagar la veritat i es posen en contra d'en Clay, que vol que es faci justícia, l'únic aliat del protagonista és en Tony Padilla (Christian Navarro), una mena de James Dean hispà que a més porta un Mustang del 68. Per això, i perquè també és molt bon paio, és el meu personatge preferit.

La sèrie, basada en una novel·la de Jay Asher de 2007, ha estat molt ben rebuda, tant per la història en si com per les interpretacions, especialment dels seus dos protagonistes, autèntiques revelacions que si puc aniré seguint, sobretot la Katherine Langford, però també ha rebut moltes crítiques perquè determinats col·lectius consideren que parlar amb detall dels motius d'un suïcidi anima possibles suïcides a dur a terme el mateix acte. Això es pot rebatre amb molts arguments, però no hi entraré. Simplement volia deixar-ne constància.

El cas és que 13 Reasons Why està feta amb uns estàndards de qualitat força alts, està ben trenada i els salts temporals són fàcils de seguir gràcies a detalls com la tireta del front d'en Clay al present o el simple fet que quan veiem la noia al present és a través de la "materialització" d'un record d'en Clay, però òbviament no hi és de debò.

També ens convida a reflexionar sobre el suïcidi en si, i sobre la culpa que en més o menys grau tenim quan algú del nostre entorn no ho està passant bé, sigui per acció o inacció, però també mostra amb realisme que no tothom gestiona els remordiments de la mateixa manera, i que la protagonista és d'aquelles persones que, ja em perdonareu per criticar la víctima, quan decideixen demanar ajuda ho fan tard i malament.

Sens dubte és una sèrie diferent, força original, i molt dura -per les implicacions dels fets que s'hi narren i per algunes escenes-, que caldrà veure cap a on va a la segona temporada, perquè han quedat coses per dir, però naturalment haurà de canviar el format un cop les cintes han estat totalment escoltades.