L'any passat la sensació de Netflix va ser Stranger Things, una sèrie de què tothom parlava i que va reunir adeptes gràcies al boca-orella -no pas "boca a boca" ni "boca-boca", molt utilitzat però erroni, perquè és una tècnica de respiració artificial-, i aquest 2017 en tindrem la segona temporada, però hi ha hagut una nova sensació, una nova sèrie que tothom acaba veient, i en vull parlar.
Reconec que abans que me la recomanessin només la coneixia de nom, i era un nom que no m'agradava gaire. 13 Reasons Why em suggeria una sèrie adolescent, i ho és, però no en el sentit lleuger de la paraula. Senzillament els seus personatges són noies i nois d'institut de secundària, de 17-18 anys, però el to no en té res, de lleuger ni superficial.
La premissa difícilment podria ser més dramàtica: mentre els alumnes del centre intenten tirar endavant després del suïcidi d'una companya dues setmanes abans, el protagonista, en Clay Jensen (Dylan Minnette, vist a Saving Grace i a Lost, en aquest cas fent de fill d'en Jack Shephard) rep una capsa amb unes cintes de casset gravades per la Hannah Baker (Katherine Langford) abans de morir.
En cadascuna de les cares d'aquestes cintes, que ell escolta en secret, la noia hi explica els greuges que alguns dels companys havien comès contra ella, almenys des del seu punt de vista, i que la van conduir a prendre la fatídica decisió de deixar voluntàriament aquest món.
Hi ha 13 cares gravades, i en forma de diari personal en àudio la noia hi explica fets, o detalls, que els que escolten els cassets no coneixien. La sèrie comença quan en Clay rep la capsa, però és dels últims que la reben. Els anteriors les han hagut d'anar escoltant i passant al següent de la llista, sota amenaça, i el seu contingut els afecta d'una manera més o menys profunda.
No sempre allò que li han fet a la Hannah és igual de greu. Hi ha coses que ho són, és clar, i molt, però d'altres són accions típiques d'adolescents -no per això justificables- que senzillament tenen unes repercussions inesperades, i la protagonista, també narradora en off, desgrana els esdeveniments a través dels quals, en forma de flashbacks, coneixem les circumstàncies prèvies a la tragèdia.
Coses per desgràcia tan assumides i habituals com que un noi faci el fanfarró i exageri un encontre romàntic amb una noia i en distribueixi fotos sense el seu permís per a diversió dels "col·legues", que la seva primera amiga la deixi de banda per anar amb el seu xicot o que una altra li faci el buit per protegir la seva reputació.
No acaba de quedar clar per què, per molt que sigui "la nova", li ha d'anar tot tan malament, però al capdavall no s'ho mereix ningú, això de patir assetjament en totes les seves formes, ni els menys agraciats ni els més atractius segons els cànons de bellesa actuals, ni els nous ni els que ja tenen una colla d'amics de fa anys, de manera que en realitat no ens hauríem de fer aquesta pregunta.
També val a dir que, fora dels companys que assenyala amb el dit a les seves cintes, els altres sembla que no estan gaire afectats, i és sobretot en Clay, que n'estava enamorat i amb qui tenia una relació força bona, qui es mostra més trist i destrossat, alhora que sorprès per tot allò que escolta a les cintes, i amb l'ànsia de saber que, si ell en té una, vol dir que també hi ha un capítol dedicat a un noi com ell, que és un tros de pa i estimava tant la Hannah.
A mesura que els altres lluiten per amagar la veritat i es posen en contra d'en Clay, que vol que es faci justícia, l'únic aliat del protagonista és en Tony Padilla (Christian Navarro), una mena de James Dean hispà que a més porta un Mustang del 68. Per això, i perquè també és molt bon paio, és el meu personatge preferit.
La sèrie, basada en una novel·la de Jay Asher de 2007, ha estat molt ben rebuda, tant per la història en si com per les interpretacions, especialment dels seus dos protagonistes, autèntiques revelacions que si puc aniré seguint, sobretot la Katherine Langford, però també ha rebut moltes crítiques perquè determinats col·lectius consideren que parlar amb detall dels motius d'un suïcidi anima possibles suïcides a dur a terme el mateix acte. Això es pot rebatre amb molts arguments, però no hi entraré. Simplement volia deixar-ne constància.
El cas és que 13 Reasons Why està feta amb uns estàndards de qualitat força alts, està ben trenada i els salts temporals són fàcils de seguir gràcies a detalls com la tireta del front d'en Clay al present o el simple fet que quan veiem la noia al present és a través de la "materialització" d'un record d'en Clay, però òbviament no hi és de debò.
També ens convida a reflexionar sobre el suïcidi en si, i sobre la culpa que en més o menys grau tenim quan algú del nostre entorn no ho està passant bé, sigui per acció o inacció, però també mostra amb realisme que no tothom gestiona els remordiments de la mateixa manera, i que la protagonista és d'aquelles persones que, ja em perdonareu per criticar la víctima, quan decideixen demanar ajuda ho fan tard i malament.
Sens dubte és una sèrie diferent, força original, i molt dura -per les implicacions dels fets que s'hi narren i per algunes escenes-, que caldrà veure cap a on va a la segona temporada, perquè han quedat coses per dir, però naturalment haurà de canviar el format un cop les cintes han estat totalment escoltades.
Reconec que abans que me la recomanessin només la coneixia de nom, i era un nom que no m'agradava gaire. 13 Reasons Why em suggeria una sèrie adolescent, i ho és, però no en el sentit lleuger de la paraula. Senzillament els seus personatges són noies i nois d'institut de secundària, de 17-18 anys, però el to no en té res, de lleuger ni superficial.
La premissa difícilment podria ser més dramàtica: mentre els alumnes del centre intenten tirar endavant després del suïcidi d'una companya dues setmanes abans, el protagonista, en Clay Jensen (Dylan Minnette, vist a Saving Grace i a Lost, en aquest cas fent de fill d'en Jack Shephard) rep una capsa amb unes cintes de casset gravades per la Hannah Baker (Katherine Langford) abans de morir.
En cadascuna de les cares d'aquestes cintes, que ell escolta en secret, la noia hi explica els greuges que alguns dels companys havien comès contra ella, almenys des del seu punt de vista, i que la van conduir a prendre la fatídica decisió de deixar voluntàriament aquest món.
Hi ha 13 cares gravades, i en forma de diari personal en àudio la noia hi explica fets, o detalls, que els que escolten els cassets no coneixien. La sèrie comença quan en Clay rep la capsa, però és dels últims que la reben. Els anteriors les han hagut d'anar escoltant i passant al següent de la llista, sota amenaça, i el seu contingut els afecta d'una manera més o menys profunda.
No sempre allò que li han fet a la Hannah és igual de greu. Hi ha coses que ho són, és clar, i molt, però d'altres són accions típiques d'adolescents -no per això justificables- que senzillament tenen unes repercussions inesperades, i la protagonista, també narradora en off, desgrana els esdeveniments a través dels quals, en forma de flashbacks, coneixem les circumstàncies prèvies a la tragèdia.
Coses per desgràcia tan assumides i habituals com que un noi faci el fanfarró i exageri un encontre romàntic amb una noia i en distribueixi fotos sense el seu permís per a diversió dels "col·legues", que la seva primera amiga la deixi de banda per anar amb el seu xicot o que una altra li faci el buit per protegir la seva reputació.
No acaba de quedar clar per què, per molt que sigui "la nova", li ha d'anar tot tan malament, però al capdavall no s'ho mereix ningú, això de patir assetjament en totes les seves formes, ni els menys agraciats ni els més atractius segons els cànons de bellesa actuals, ni els nous ni els que ja tenen una colla d'amics de fa anys, de manera que en realitat no ens hauríem de fer aquesta pregunta.
També val a dir que, fora dels companys que assenyala amb el dit a les seves cintes, els altres sembla que no estan gaire afectats, i és sobretot en Clay, que n'estava enamorat i amb qui tenia una relació força bona, qui es mostra més trist i destrossat, alhora que sorprès per tot allò que escolta a les cintes, i amb l'ànsia de saber que, si ell en té una, vol dir que també hi ha un capítol dedicat a un noi com ell, que és un tros de pa i estimava tant la Hannah.
A mesura que els altres lluiten per amagar la veritat i es posen en contra d'en Clay, que vol que es faci justícia, l'únic aliat del protagonista és en Tony Padilla (Christian Navarro), una mena de James Dean hispà que a més porta un Mustang del 68. Per això, i perquè també és molt bon paio, és el meu personatge preferit.
La sèrie, basada en una novel·la de Jay Asher de 2007, ha estat molt ben rebuda, tant per la història en si com per les interpretacions, especialment dels seus dos protagonistes, autèntiques revelacions que si puc aniré seguint, sobretot la Katherine Langford, però també ha rebut moltes crítiques perquè determinats col·lectius consideren que parlar amb detall dels motius d'un suïcidi anima possibles suïcides a dur a terme el mateix acte. Això es pot rebatre amb molts arguments, però no hi entraré. Simplement volia deixar-ne constància.
El cas és que 13 Reasons Why està feta amb uns estàndards de qualitat força alts, està ben trenada i els salts temporals són fàcils de seguir gràcies a detalls com la tireta del front d'en Clay al present o el simple fet que quan veiem la noia al present és a través de la "materialització" d'un record d'en Clay, però òbviament no hi és de debò.
També ens convida a reflexionar sobre el suïcidi en si, i sobre la culpa que en més o menys grau tenim quan algú del nostre entorn no ho està passant bé, sigui per acció o inacció, però també mostra amb realisme que no tothom gestiona els remordiments de la mateixa manera, i que la protagonista és d'aquelles persones que, ja em perdonareu per criticar la víctima, quan decideixen demanar ajuda ho fan tard i malament.
Sens dubte és una sèrie diferent, força original, i molt dura -per les implicacions dels fets que s'hi narren i per algunes escenes-, que caldrà veure cap a on va a la segona temporada, perquè han quedat coses per dir, però naturalment haurà de canviar el format un cop les cintes han estat totalment escoltades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada