Quan parlo d'una pel·lícula encapçalo l'entrada amb la paraula "cinema" o "visionats", segons si l'he vist al cinema o a casa. Explico això perquè, veient el nom del film d'avui es podria pensar que m'he equivocat -tot i que m'inclino més per pensar que ningú s'havia adonat de la diferència-, però no, és totalment intencionat i correcte.
Afortunadament fa uns dies vaig poder veure per primera vegada al cinema, gràcies a una reestrena, i a més en versió original, una pel·lícula que em va marcar quan era adolescent i, sense saber-ne absolutament res, vaig veure anunciada a TV3, fet que em va crear un hype espectacular i que em va dur a veure-la i alhora gravar-la en VHS.
Llavors ho feia molt, això de gravar films a la tele, però després no tornava a veure les pel·lícules... amb l'excepció d'aquesta. La vaig veure algunes vegades, sí, però no gaires, i dècades després no ho havia tornat a fer, ni tan sols tenint-la en DVD i Blu-ray, fins ara. Amb la memòria que tinc per a les pel·lícules, el cert és que ho necessitava.
Aquesta pel·lícula de 1994, escrita i dirigida per en Quentin Tarantino i guanyadora d'un Oscar i un Globus d'Or al millor guió original, a més de la Palma d'Or de Cannes i múltiples nominacions en diversos guardons, ja amb el seu títol, Pulp Fiction, fa un homenatge a la novel·la negra barata de la primera meitat del segle XX, i és que els homenatges a gèneres que li agraden serien la tònica de la carrera del director, que continua encara ara.
Però Pulp Fiction no en té res, de pel·lícula barata -tot i que no va costar "gaire"-, i malgrat que es podria etiquetar d'"indie" -oblidem-nos, doncs, d'elaborats efectes especials-, els intèrprets que hi apareixen són majoritàriament grans noms de Hollywood (Samuel L. Jackson, Bruce Willis...) que, curiosament, llavors eren poc coneguts o passaven una època més fluixa.
Sens dubte va ser aquesta la pel·lícula que els va catapultar, els va donar fama internacional i els va posar al lloc que es mereixien. I també hi tenim secundaris de luxe, com en Harvey Keitel i en Christopher Walken.
Probablement l'escena més famosa de la pel·lícula, aquesta escena de ball, a la qual van fer un homenatge els mateixos Uma Thurman i John Travolta tornant a ballar a Be Cool (2005) però amb el so dels Black Eyed Peas, mostra també la cançó You never can tell, una de les que van formar part d'una banda sonora que acompanya perfectament les escenes i que està farcida de temes de música surfera, però també amb rock and roll, soul i pop dels 60 i els 70, que quan vaig tenir en CD vaig escoltar fins que el cor em va dir prou. I, de fet, no me'n canso mai.
La cançó més coneguda, però, és la dels crèdits del principi, i es diu Misirlou, tot i que la majoria de la gent la coneix amb el nom de "la cançó de Pulp Fiction". És un tema que té una interessant història darrere, i de la qual vaig parlar aquí.
Però bé, com diria el senyor Llop, deixem de... En fi, que ja és hora de parlar de la pel·lícula en si. Amb una estructura cronològicament desordenada -però no gaire-, el film comença i acaba al mateix escenari, en moments molt similars que fan de pròleg i epíleg, però no es fa gens difícil de seguir.
De fet, només hi ha una escena que ens anticipa el que passarà i que connecta les dues trames principals de la història, però aquest spoiler intencionat no ens afecta, no té cap importància, per a gaudir d'una pel·lícula amb treballadíssims diàlegs sobre els temes més quotidians i frívols, que contribueixen a donar un to de comèdia negra al film.
Ja d'adolescent recordo que em pixava de riure amb les paraulotes i les converses sobre hamburgueses i massatges als peus, però el que més em fascinava era la violència, els trets, la sang, i la calma amb què actuaven els seus personatges la major part de les vegades.
Ha estat ara, en veure-la al cinema de més gran, que he pogut gaudir al màxim de Pulp Fiction, sumant els motius infantils de llavors a una observació més adulta i crítica d'aquesta cinta que em continua agradant tant com llavors -i alguna escena no la recordava gaire, per tant ha tingut un punt de "novetat"- i per a la qual no passen els anys. En Quentin Tarantino era i és un mestre del cinema, amb un estil propi que potser no tothom sabria apreciar, però que fa gaudir de mala manera aquells que sí que ho fem.
És una pel·lícula llarga (154 minuts), però passa molt bé, i és que no hi ha cap escena que resulti pesada o lenta, i dins la quotidianitat dels diàlegs i els fets -quotidians per a gàngsters i esbirros en general, és clar- res no sobra, perquè sempre s'hi percep una tensió creixent que sabem que durà a un clímax de violència i caos.
En qualsevol cas, la importància de Pulp Fiction a la història del cinema és innegable, no només perquè acostuma a sortir a les llistes de les millors pel·lícules del mitjà, sinó també perquè s'ha parodiat, imitat i homenatjat moltes vegades, i això sempre és un símptoma de l'èxit i la qualitat d'un producte.
Llavors ho feia molt, això de gravar films a la tele, però després no tornava a veure les pel·lícules... amb l'excepció d'aquesta. La vaig veure algunes vegades, sí, però no gaires, i dècades després no ho havia tornat a fer, ni tan sols tenint-la en DVD i Blu-ray, fins ara. Amb la memòria que tinc per a les pel·lícules, el cert és que ho necessitava.
Aquesta pel·lícula de 1994, escrita i dirigida per en Quentin Tarantino i guanyadora d'un Oscar i un Globus d'Or al millor guió original, a més de la Palma d'Or de Cannes i múltiples nominacions en diversos guardons, ja amb el seu títol, Pulp Fiction, fa un homenatge a la novel·la negra barata de la primera meitat del segle XX, i és que els homenatges a gèneres que li agraden serien la tònica de la carrera del director, que continua encara ara.
Però Pulp Fiction no en té res, de pel·lícula barata -tot i que no va costar "gaire"-, i malgrat que es podria etiquetar d'"indie" -oblidem-nos, doncs, d'elaborats efectes especials-, els intèrprets que hi apareixen són majoritàriament grans noms de Hollywood (Samuel L. Jackson, Bruce Willis...) que, curiosament, llavors eren poc coneguts o passaven una època més fluixa.
Sens dubte va ser aquesta la pel·lícula que els va catapultar, els va donar fama internacional i els va posar al lloc que es mereixien. I també hi tenim secundaris de luxe, com en Harvey Keitel i en Christopher Walken.
Probablement l'escena més famosa de la pel·lícula, aquesta escena de ball, a la qual van fer un homenatge els mateixos Uma Thurman i John Travolta tornant a ballar a Be Cool (2005) però amb el so dels Black Eyed Peas, mostra també la cançó You never can tell, una de les que van formar part d'una banda sonora que acompanya perfectament les escenes i que està farcida de temes de música surfera, però també amb rock and roll, soul i pop dels 60 i els 70, que quan vaig tenir en CD vaig escoltar fins que el cor em va dir prou. I, de fet, no me'n canso mai.
La cançó més coneguda, però, és la dels crèdits del principi, i es diu Misirlou, tot i que la majoria de la gent la coneix amb el nom de "la cançó de Pulp Fiction". És un tema que té una interessant història darrere, i de la qual vaig parlar aquí.
Però bé, com diria el senyor Llop, deixem de... En fi, que ja és hora de parlar de la pel·lícula en si. Amb una estructura cronològicament desordenada -però no gaire-, el film comença i acaba al mateix escenari, en moments molt similars que fan de pròleg i epíleg, però no es fa gens difícil de seguir.
De fet, només hi ha una escena que ens anticipa el que passarà i que connecta les dues trames principals de la història, però aquest spoiler intencionat no ens afecta, no té cap importància, per a gaudir d'una pel·lícula amb treballadíssims diàlegs sobre els temes més quotidians i frívols, que contribueixen a donar un to de comèdia negra al film.
Ja d'adolescent recordo que em pixava de riure amb les paraulotes i les converses sobre hamburgueses i massatges als peus, però el que més em fascinava era la violència, els trets, la sang, i la calma amb què actuaven els seus personatges la major part de les vegades.
Ha estat ara, en veure-la al cinema de més gran, que he pogut gaudir al màxim de Pulp Fiction, sumant els motius infantils de llavors a una observació més adulta i crítica d'aquesta cinta que em continua agradant tant com llavors -i alguna escena no la recordava gaire, per tant ha tingut un punt de "novetat"- i per a la qual no passen els anys. En Quentin Tarantino era i és un mestre del cinema, amb un estil propi que potser no tothom sabria apreciar, però que fa gaudir de mala manera aquells que sí que ho fem.
És una pel·lícula llarga (154 minuts), però passa molt bé, i és que no hi ha cap escena que resulti pesada o lenta, i dins la quotidianitat dels diàlegs i els fets -quotidians per a gàngsters i esbirros en general, és clar- res no sobra, perquè sempre s'hi percep una tensió creixent que sabem que durà a un clímax de violència i caos.
En qualsevol cas, la importància de Pulp Fiction a la història del cinema és innegable, no només perquè acostuma a sortir a les llistes de les millors pel·lícules del mitjà, sinó també perquè s'ha parodiat, imitat i homenatjat moltes vegades, i això sempre és un símptoma de l'èxit i la qualitat d'un producte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada