Quan va caure a les meves mans un altre volum únic de l'Inio Asano em pensava, i la sinopsi hi ajuda, que era un altre recull d'històries curtes, com ho era el més que notable El fin del mundo y antes del amanecer, però en realitat no és així.
El que és aquest El barrio de la luz, publicat originalment entre 2004 i 2005 i en castellà el 2017 amb el segell de Norma Editorial, és un recull d'històries, sí, però transcorren de manera paral·lela i en un mateix espai, en aquest cas un complex residencial construït sobre el que abans havia estat un poble.
Els seus habitants, almenys els que se'ns mostren, duen vides aparentment normals, però amaguen profunds traumes o secrets inconfessables, i estan relacionats entre si d'una manera entre directa i tangencial, amb diferents graus al mig. Però l'autor passa d'una història a una altra, i en alguns casos torna a algunes de les que havia canviat per unes altres, d'una manera fluïda, gens forçada.
Probablement la trama més important del volum és la del nen que organitza els suïcidis que formen part d'una onada de morts que té lloc al complex -i el pare del qual coneix un dels policies que la investigaran, amb un passat que connecta amb la seva situació actual-, una pertorbadora història protagonitzada per un nen que, per altra banda, és força normal i que, de fet, només dóna un cop de mà a persones que ja tenien la decisió presa.
El noi té una tendra relació amb una veïna una mica més gran que ell, que al seu torn està traumatitzada per una brutal agressió que va patir fa temps, mentre que l'home que n'és responsable ens mostra la seva cara més tendra fent de pare d'una nena juntament amb un altre home que, igual que ell, podria ser el seu pare biològic.
Més lleugeres i potser menys interessants hi ha les converses quotidianes de dues adolescents, però no per això lluny de les reflexions típiques del mestre Asano sobre la vida i els somnis que no es fan realitat, o la història una mica surrealista d'un nen que parla com un adult per un motiu que es revela cap al final.
El barrio de la luz potser no arriba al nivell d'excel·lència d'altres obres de l'autor, obres posteriors, però és prou representativa del seu estil, tant gràfic -preciós, com sempre- com narratiu, i hi apareixen els temes habituals de la seva bibliografia, reflexions sobre la vida amb un to malencònic i de gran sensibilitat.
Com a fals recopilatori d'històries curtes, a més, és un format força curiós i fluïd, com si es tractés de la versió en paper d'una pel·lícula costumista que anés canviant d'escenes, de manera que el recomano tant als fans d'Inio Asano com a qualsevol que es vulgui acostar a un manga diferent en més d'un sentit.
El que és aquest El barrio de la luz, publicat originalment entre 2004 i 2005 i en castellà el 2017 amb el segell de Norma Editorial, és un recull d'històries, sí, però transcorren de manera paral·lela i en un mateix espai, en aquest cas un complex residencial construït sobre el que abans havia estat un poble.
Els seus habitants, almenys els que se'ns mostren, duen vides aparentment normals, però amaguen profunds traumes o secrets inconfessables, i estan relacionats entre si d'una manera entre directa i tangencial, amb diferents graus al mig. Però l'autor passa d'una història a una altra, i en alguns casos torna a algunes de les que havia canviat per unes altres, d'una manera fluïda, gens forçada.
Probablement la trama més important del volum és la del nen que organitza els suïcidis que formen part d'una onada de morts que té lloc al complex -i el pare del qual coneix un dels policies que la investigaran, amb un passat que connecta amb la seva situació actual-, una pertorbadora història protagonitzada per un nen que, per altra banda, és força normal i que, de fet, només dóna un cop de mà a persones que ja tenien la decisió presa.
El noi té una tendra relació amb una veïna una mica més gran que ell, que al seu torn està traumatitzada per una brutal agressió que va patir fa temps, mentre que l'home que n'és responsable ens mostra la seva cara més tendra fent de pare d'una nena juntament amb un altre home que, igual que ell, podria ser el seu pare biològic.
Més lleugeres i potser menys interessants hi ha les converses quotidianes de dues adolescents, però no per això lluny de les reflexions típiques del mestre Asano sobre la vida i els somnis que no es fan realitat, o la història una mica surrealista d'un nen que parla com un adult per un motiu que es revela cap al final.
El barrio de la luz potser no arriba al nivell d'excel·lència d'altres obres de l'autor, obres posteriors, però és prou representativa del seu estil, tant gràfic -preciós, com sempre- com narratiu, i hi apareixen els temes habituals de la seva bibliografia, reflexions sobre la vida amb un to malencònic i de gran sensibilitat.
Com a fals recopilatori d'històries curtes, a més, és un format força curiós i fluïd, com si es tractés de la versió en paper d'una pel·lícula costumista que anés canviant d'escenes, de manera que el recomano tant als fans d'Inio Asano com a qualsevol que es vulgui acostar a un manga diferent en més d'un sentit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada