Sèries: 13 Reasons Why (quarta temporada)

Ha arribat el moment, amb calma, sense pressa, de veure la quarta (i última) temporada d'una sèrie prometedora en la seva primera tongada d'episodis, però que va iniciar una pronunciada caiguda a partir de la segona, i que ara se n'ha anat amb una última desena d'episodis -en comptes dels 13 habituals- que analitzaré de manera general i en el seu conjunt. No hauria de caldre perquè parlem d'una quarta temporada, però faig un avís d'spoilers.

Parlo, és clar, de 13 Reasons Why, la sèrie de Netfix que va captivar el públic amb la tràgica història d'un suïcidi explicat en 13 cintes de casset, que els més conservadors van criticar perquè pensen que és un tema que només discutint-se provoca "imitacions", que es van escandalitzar per la gràfica execució de les intencions de la llavors coprotagonista de la sèrie -escena eliminada de la plataforma fa un temps, per cert- i que han trobat censurable qualsevol altre tema que s'ha tractat en les posteriors temporades. No cal que els fem cas, centrem-nos en si la sèrie ens ha agradat, ens ha fet reflexionar o, al contrari, l'hem trobat un desastre.

Després de la narració en primera persona dels motius del suïcidi de la Hannah Baker va venir el judici sobre la responsabilitat que l'institut havia tingut en aquesta tràgica decisió per part de la noia, i la tercera temporada va girar al voltant de les conseqüències de l'assassinat d'en Bryce Walker, el company d'institut que la va violar i, per tant, la va enfonsar en la més absoluta desesperació, que al final la va dur a la mort.

Aquella va ser una temporada àmpliament criticada, i m'hi vaig sumar, perquè era un innecessari i inexplicable blanqueig de la figura del violador, i per acabar-ho d'adobar hi apareixia un nou personatge bastant insuportable. Em costa dir aquestes coses, però la temporada la vaig trobar molt dolenta. I la quarta...

La quarta se centra en la deriva autodestructiva del protagonista que queda, en Clay Jensen, que superat pel sentiment de culpa per haver fet passar en Monty De la Cruz per l'assassí d'en Bryce -la solució que la colla va trobar a la tercera temporada per escapar-se de la investigació, ja que igualment estava empresonat per haver violat en Tyler-, sobretot perquè al final de la tercera temporada havia mort apunyalat a la presó, comença a perdre la xaveta i té al·lucinacions i llacunes de memòria, a més de malsons, paranoia i un comportament erràtic que amoïna el seu entorn.

Amb aquesta excusa, per cert, som testimonis de les sessions de teràpia que fa amb el doctor Ellman (Gary Sinise, la cara coneguda de la temporada, vist entre moltes altres coses a Forrest Gump o CSI: NY), que s'explica que ja l'havia tractat de petit. És impactant, en tot cas, veure tan destrossat i desfermat en Clay, el personatge més recte, equilibrat i estable de la sèrie. La processó, com se sol dir, anava per dins.

Sí que és veritat que aquesta situació es dispara perquè els companys dels difunts Bryce i Monty, és a dir els membres de l'equip esportiu de l'institut, sospiten que a en Monty li van penjar el mort amb el cas d'en Bryce i ja busquen acollonir en Clay, a més que arriba a l'institut en Winston Williams (Deaken Bluman), que havia estat amant d'en Monty (gai a l'armari) durant la tercera temporada i ara arriba al Liberty High per esclarir la veritat i trobar els que considera culpables de la mort del seu estimat.

Així, si la primera temporada tenia un to com de pel·lícula indie, explicant una història emotiva i punyent, la segona esdevenia una sèrie de judicis i la tercera un thriller dolent sobre assassinats, a la quarta el que veiem, almenys durant els primers episodis, és una mena de pel·lícula de terror, com si els responsables de 13 Reasons Why haguessin volgut provar diversos gèneres al llarg de les temporades de la sèrie.

Malgrat les preocupacions de la colla protagonista, que tot i els comportaments contradictoris i de vegades inversemblants hem acabat estimant amb els anys, la vida a l'últim any de l'institut continua endavant, i no podia faltar-hi, és clar, el ball de graduació, un altre dels tòpics gastats quan surt un centre d'estudis de secundària estatunidenc a la ficció. M'agrada, per cert, que en Clay no vulgui ballar, m'hi veig representat i també m'agrada que més o menys li respectin la decisió. Més o menys.

A mi m'ha fet la sensació que es passaven diversos anys a l'últim curs, he perdut el compte dels estius que han viscut els personatges, però aquí se'ns confirma que el curs era l'últim, i ep, que el ball de graduació no falti. Tant se valen les amenaces que reben, el fet que estiguin a punt de descobrir la seva implicació en l'afer d'en Monty, que sospitin els uns dels altres o que acabin de passar per un traumàtic simulacre de tiroteig a l'institut. El ball, que no els el toquin.

La sèrie continuava tenint molts defectes, soc perfectament conscient que la qualitat i l'originalitat de la seva proposta anaven en declivi, però tampoc no cal fotre-la a la foguera. La quarta temporada no l'ha redimit, és cert, però malgrat les coses incomprensibles que planteja -per què se senten, i els consideren, responsables de la mort d'en Monty, si era a la presó per la violació d'en Tyler, un crim que sí que havia comès?, o per què en Winston estimava tant en Monty, que després de practicar sexe amb ell li va clavar una pallissa per esvair qualsevol sospita d'homosexualitat de cara al públic?-, com deia més amunt han estat quatre anys en què hem conegut i estimat un grup de personatges i volíem saber com acabava la història, i contradiccions a banda ens en podem acomiadar amb un gust de boca relativament bo, tot i que amb una sentida pèrdua a l'últim episodi, que si esteu llegint això ja no serà un spoiler per a vosaltres. Molt emotiva i dura, a més d'interpretada d'una manera excel·lent.

S'ha acabat, doncs, 13 Reasons Why, una sèrie que ha anat de més a menys, de manera indiscutible, per desgràcia. Però trobo -tot i que comprenc d'on surt tot plegat- que se l'ha criticat amb una duresa excessiva. Probablement soc jo, que no tinc la capacitat analítica que tenen els autèntics crítics de ficció, però a mi m'ha entretingut, m'ho he passat bé (i malament) veient-la i, per què no dir-ho, la trobaré a faltar una mica.

Sèries: 13 Reasons Why (segona temporada)

Fa ben bé més d'un any i mig parlava de la primera temporada d'una sèrie que en el seu moment va ser una nova revelació a Netflix, 13 Reasons Why. Una temporada que m'havia agradat molt, però que prometia una segona tongada d'episodis que, per les característiques dels primers 13 havia de ser, per força, diferent en el seu format.

Així ha estat, però s'ha fet servir un recurs que ha permès continuar explorant les circumstàncies del suïcidi de la Hannah amb flashbacks, de manera que l'estil establert a la primera part s'ha mantingut força.

Aquesta vegada del que ens parlen és del judici que té lloc mesos després del suïcidi i el coneixement de les cintes, un judici dels pares de la Hannah contra l'institut Liberty per no haver fet cas de les crides d'atenció de la noia i no haver posat remei a les contínues agressions que cometen els jocks, els atletes.

Amb aquesta premissa, els relats dels alumnes que van passant per la sala a donar el seu testimoni i una ullada a les seves vides actuals, en alguns casos força canviades, es construeix aquesta segona temporada que m'ha sorprès positivament, perquè m'imaginava un estirament innecessari del xiclet i no ha estat així.

Amb en Clay encara com a protagonista observem el neguit dels testimonis abans que els toqui anar a declarar, les pressions i amenaces que exerceixen sobre ells els esportistes implicats en aquesta trama de violacions i abusos de tota mena, i veiem com afecta moralment el judici en si a aquells alumnes que més malament ho han passat -i ho continuen passant-.

Aquesta imatge és força representativa del que han de viure dia rere dia: els agressors, emparats per la impunitat amb què se'ls ha deixat actuar i la seguretat que les coses no canviaran, es permeten tractar d'una manera falsament amistosa els que no tenen tanta sort i que són els que testifiquen en contra d'ells.

Una actitud que es modifica quan, amb tots els esforços del món, superant pors i ignorant amenaces, el judici comença a anar malament per als interessos d'en Bryce i els seus esbirros.

La defensa de l'institut, per la seva banda, prova de desacreditar el testimoni de les cintes de la Hannah i dels seus amics tot dibuixant-la com una noia problemàtica, promíscua i amb tendència a ficar-se en problemes.

Durant aquesta temporada sabem coses d'ella que no ens havien explicat ni ens havíem ensumat a la primera, coses que a en Clay no li agraden gens perquè n'estava enamorat i creia que faltava poc perquè acabessin junts, i que jo he de dir que de vegades he trobat forçades, com si haguessin passat en diversos anys d'institut en comptes dels mesos que ella realment hi va passar mentre vivia, però que al capdavall ens permeten conèixer-la millor i debatre sobre prejudicis i el masclisme de la societat, per què no.

També sabem més coses d'en Justin, un dels esportistes que abans ficàvem al mateix sac, però que aquesta temporada ens retrata com una persona profundament penedida per haver permès, en el seu cas, que en Bryce violés la que llavors era la seva xicota.

No té excusa, però se'ns expliquen coses de la seva vida que fan que entenguem millor el seu seguidisme amb en Bryce, i per a ell tot se n'ha anat a la merda des que va passar allò. És un dels personatges que més m'han agradat en aquests episodis, perquè es transforma en un noi destrossat que no se sent digne ni tan sols d'intentar ajudar el bàndol de l'acusació.

El cas de la Hannah crida molt l'atenció, és clar, perquè era la protagonista de la primera temporada (juntament amb en Clay) i perquè es va suïcidar i en aquesta continua sortint com a "fantasma" que només veu ell, però les agressions no van començar amb ella ni s'hi van aturar, i la Jessica és la víctima que centra l'actualitat en aquest sentit, tot posant de manifest el que passa a la vida real: la violència de tota mena contra les dones, per desgràcia atemporal.

La qüestió polèmica aquesta temporada -perquè també n'hi ha hagut una, com la del suïcidi i la violació de la primera-, que ha despertat novament un sector extremament sensible de l'audiència, I ENTRO EN TERRENY SPOILER, és la construcció d'una tragèdia que es veu a venir i que personifica en Tyler, el fotògraf d'actitud estranya i solitària que aquest cop decideix prendre's la justícia pel seu compte influït per un noi d'estereotip punk i radical, amb qui duu a terme un seguit de petits atacs al "bon nom" d'en Bryce i companyia.

La resposta a aquests atacs dona lloc a una escena brutal -també criticada- que, al seu torn, amenaça amb originar l'esmentada tragèdia, per desgràcia tan d'actualitat que el dia que es va estrenar aquesta temporada a Netflix se'n va produir una als Estats Units.

Personalment trobo que s'ha de poder parlar de tot, i que fer-ho no "humanitza els assassins", com parlar de suïcidi tampoc transmet el missatge que quan tens problemes dels quals creus que no pots sortir el suïcidi és una sortida vàlida. Aquestes coses passen, s'han de poder reflectir a la ficció i que això provoqui debats sobre com ens comportem com a societat, què hem de fer amb les armes i, sobretot, com hem d'intentar evitar que es planti la llavor que condueixi a comportaments tan dràstics per part de qualsevol, però sobretot d'adolescents com els de la sèrie.

Per a mi, doncs, és una molt bona temporada, els temes i com es plantegen són adequats i malauradament d'actualitat i les interpretacions, com de costum, són excel·lents, cosa que destaca encara més ara que el protagonisme s'ha repartit una mica. Per tant, no us la perdeu, diguin el que diguin els crítics, que n'han destrossat aquesta segona part, sens dubte influïts per les coses que han ofès el seu puritanisme.