Sèries: The Perfect Couple

Tornem a les minisèries i a les cares conegudes amb la sèrie de la qual us vull parlar avui, i és que al capdavall és el format que em va millor, ara mateix, per poder gaudir d'històries senceres en poc temps, si bé no abandono el clàssic format de diverses temporades.

Aquesta vegada la premissa cridava l'atenció, és clar, perquè ja estava dissenyada per fer-ho, però el més destacat de la sèrie era el seu repartiment, ple de cares noves però encapçalat per un pes pesant o dos. 

The Perfect Couple és una minisèrie de 6 capítols es va estrenar a Netflix al setembre de 2024, i que es basa en una novel·la d'Elin Hilderbrand publicada originalment el 2018. Creada en la seva forma televisiva per Jenna Lamia, ens situa en una luxosa finca de l'illa de Nantucket, Massachusetts, als Estats Units, on l'adinerada família Winbury i els seus convidats fan el típic i tan americà sopar d'assaig del casament d'un dels fills.

Després d'endrapar, beure i ballar, tot plegat amb la idea de repetir-ho al casament, però de dia i amb una altra roba, la tragèdia altera els plans de tots plegats: hi ha hagut un assassinat, ha aparegut un cadàver a la vora de la platja que fa de límit del terreny de la propietat de la família protagonista.

Una família encapçalada per les dues cares més conegudes del repartiment, en Tag (Liev Schreiber) i la Greer Winbury (Nicole Kidman), que són una escriptora d'èxit i el seu marit, un tarambana, com anirem veient.

Ells són la parella perfecta del títol, però ben aviat veiem que tot és una façana que volen mantenir per protegir la carrera literària de la Greer. Com a totes les famílies, hi ha problemes interns que la resta del món no coneix, però els secrets i les rancúnies que hi ha entre els Winbury són d'alt nivell.

La parella que també és aparentment perfecta és la dels futurs nuvis, l'Amelia Sacks (Eve Hewson) i en Benji Winbury (Billy Howle), però la realitat és, com anirem veient, diferent. I alguna cosa activa l'instint de la matriarca, perquè mostra certa hostilitat cap a la seva futura nora, cosa que la fa enfrontar-se al seu propi fill en uns dies en què hauria de regnar la concòrdia. 

El repartiment, pel que fa a la família, el completen el fill petit dels Winbury, el tímid Will (Sam Nivola, a dalt a l'esquerra), el primogènit, el també tarambana d'en Thomas (Jack Reynor, a dalt a la dreta), i la dona d'aquest, la viperina Abby (Dakota Fanning, a baix a la dreta i l'altra cara molt coneguda de la sèrie), que està embarassada.

Els envolta gent com la Merritt Monaco (Meghann Fahy), la dama d'honor i millor amiga de la núvia, la Isabel Nallet (Isabelle Adjani), amiga de la família, la treballadora domèstica Gosia (Irina Dubova), en Shooter Dival (Ishaan Khatter), el millor amic i padrí del nuvi, o el misteriós Broderick Graham (Thomas Flanagan, vist a Sons of Anarchy). Tots plegats tenen secrets, addiccions, aventures extramatrimonials, amaguen coses de la seva vida privada o més d'un d'aquests ingredients alhora. I aquesta és la gràcia de la sèrie, en realitat. El safareig.

Perquè per la part policial la porten la inspectora Nikki Henry (Donna Lynne Champlin), de la policia de l'Estat de Massachusetts, enviada per investigar l'assassinat, i el cap del departament de policia de Nantucket, en Dan Carter (Michael Beach, vist també a Sons of Anarchy), probablement l'únic agent honrat en una autoritat local que no s'espera que faci bé la seva feina en aquest cas concret -i per això l'ajuda externa- atès el poder que els Winbury exerceixen sobre l'illa, a cop de talonari.

El problema és que, tot i que ells fan bé la seva feina, la sèrie cau en la típica estratègia de confondre l'espectador tot fent-li pensar, a cada capítol, que ja té el seu culpable, perquè mostra, mitjançant cops d'efecte i girs de guió en els moments clau, els personatges incorrent en comportament sospitosos.

Que no és dolent en si mateix, el que passa és que al final totes aquestes sèries, sobretot si són minisèries, recorren al mateix artifici, i quan ja se n'han vist algunes no és que es pugui endevinar qui és el culpable, però sí que s'arriba a un estat mental en què s'espera que sigui qualsevol dels personatges, perquè si cal el guió ens hi portarà, i es perd l'impacte de la revelació final.

Tanmateix, és una sèrie entretinguda i, com deia, el safareig és un factor important a l'hora d'enganxar-s'hi, de manera que si voleu una sèrie curta i sense complicacions, és una candidata perfectament vàlida.

 

Sèries: Solos

Ara feia temps que no comentava una minisèrie i, de fet, feia literalment anys (tampoc no gaires) que l'havia començat, però el seu format d'històries autoconclusives va contribuir a que me n'oblidés una mica, i últimament m'ha costat trobar moments per veure audiovisual jo sol. Per sort, em vaig obligar una mica a reprendre-la fa poc i ja l'he acabat.

Són només 7 episodis, i a sobre d'aproximadament mitja hora cadascun, protagonitzats per intèrprets excel·lents, ja us ho avanço, alguns dels quals tremendament coneguts del món del cinema.

Pel títol, Solos (així també en anglès), i per la composició del cartell, podríem pensar que es tracta d'una sèrie de cites amb personatges que no estan tenint sort a l'hora de lligar, i no ens hauríem de posar pedres al fetge per haver-nos equivocat.

La sèrie, estrenada el 2021 i ideada per David Weil, en realitat té més a veure amb Black Mirror, perquè hi apareix tecnologia futurista però plausible i èticament compromesa que perfectament podria haver aparegut en algun episodi de la popular sèrie britànica. 

Al primer episodi hi tenim una tal Anne Hathaway fent el paper d'una física que aconsegueix comunicar-se amb la seva jo del futur, una fita que ja ens agradaria a qualsevol de nosaltres, però que té unes implicacions que s'han de tenir en compte.

En aquest primer episodi ja veiem les bases de la sèrie i les seves "normes": generalment, els protagonistes de les històries estan sols i, si parlen amb algú, és amb ells mateixos, o com a màxim amb algú que no veiem, per telèfon, ràdio o qualsevol mitjà telemàtic. A més, la tecnologia és atractiva, però amb desavantatges que s'exploren a la trama.

A continuació veiem l'Anthony Mackie, el Falcó dels Avengers, preparar un androide idèntic a ell per no deixar sola la família quan ell falti atesa la seva malaltia terminal, la Helen Mirren reflexionar sobre la seva vida mentre explora l'espai en solitari (en el que, per a mi, és el capítol més avorridot, tot sigui dit), i l'Uzo Aduba (Orange is the New Black) resistir-se a abandonar una casa intel·ligent amb totes les necessitats cobertes i controlada per una intel·ligència artificial on es va aïllar per una pandèmia mundial 20 anys enrere.

El capítol protagonitzat per la Constance Wu, a la imatge de dalt, és enganyós perquè la veiem explicar-nos la seva vida i una tragèdia personal, però no hi veiem la tecnologia fictícia fins al final de tot, una sorpresa que és la gràcia de tot plegat, i després som testimonis de les impactants conseqüències de certs productes per afavorir una bona gestació, en aquest cas la que viu la dona interpretada per la Nicole Beharie (The Morning Show), però aquí la sèrie trenca les seves pròpies normes en aparèixer en pantalla un altre personatge que no és una còpia de la protagonista, per exigències del guió.

La setena i darrera història ho torna a fer, però des del principi, perquè un home, l'Otto (Dan Stevens) visita un malalt d'Alzheimer (Morgan Freeman) per administrar-li una cura immediata, amb motius ocults que es revelen tot seguit però que, malgrat la pinta que fa la cosa, dona lloc a una història molt emotiva.

Tornaré a citar Black Mirror perquè estic segur que si doneu una oportunitat a aquesta producció d'Amazon Studios també veureu que són cosines, tot i que Solos se centra més en la reflexió sobre la solitud, el tema comú en totes les històries, que en la tecnologia en si, una simple excusa per plantejar-nos escenaris on narrar aquests relats. 

Si no us espanten els monòlegs, que també hi ha qui els troba feixucs, us recomano aquesta minisèrie, doncs, perquè no us robarà gaire temps, té unes premisses interessants i unes interpretacions més que notables.

Sèries: The Dropout

Minisèrie, protagonista de renom i biopic, tres elements que van fer que aquesta sèrie anés immediatament a la meva llista a Disney+ quan es va llançar, encara que el tema que tractava, ho confesso, no em semblava, ni em sembla encara ara, gaire apassionant.

l'Amanda Seyfried no és pas desconeguda, precisament. Fa més d'una dècada que la segueixo i a més ja havia fet televisió, amb un paper secundari a Big Love. Ara, però, ha protagonitzat The Dropout, creada per l'Elizabeth Meriwether (New Girl) i basada en l'emprenedora tecnològica Elizabeth Holmes, el seu ascens i la seva caiguda.

No m'agrada que em rebentin històries, encara que estiguin basades en fets reals. Si jo no les conec, tant me fa que siguin de ficció o no, o els anys que faci que es van produir. Cadascú té les seves circumstàncies. Un spoiler és un spoiler. 

Però The Dropout fa flashforwards a un interrogatori, vista o audiència a la protagonista en què sabem que la cosa no va acabar bé. Molt probablement als Estats Units era un cas tan conegut que allà tothom ja ho sabia, això.

Per a nosaltres, en principi desconeixedors d'aquell cas, la sèrie, tot i que ens avança aquest trist final, és possible que sigui més interessant i fins i tot emocionant, perquè narra la història d'una tecnologia que havia de revolucionar la medicina, i a més ho havia de fer liderada per una noia jove i, com se sol dir en aquests casos amb una expressió tòpica, feta a si mateixa.

Era una estudiant brillant, tot i que amb poques aptituds socials que feien, entre altres coses, que un dels seus defectes fos la immodèstia, fins al punt que va deixar la prestigiosa universitat d'Stanford sense haver acabat la carrera -d'aquí el dropout del títol, tot i que també juga amb el significat de drop, ho veurem immediatament- perquè, inspirada pel seu ídol Steve Jobs -al qual hi ha diverses referències al llarg de la sèrie-, va voler ser la cara visible d'una revolució tecnològica, que en el seu cas va ser un aparell que permetés analitzar la sang a partir d'una única gota, sense passar per les extraccions que, per a molta gent, són traumàtiques.

I en un món tan dominat pels homes, per tal que una dona jove i sense estudis universitaris es pogués fer un nom i atragués totes les aliances necessàries hi va haver de posar molta empenta i molta barra, a més de crear una cuirassa que l'anés deshumanitzant, seguint consells de persones més experimentades, al capdavall s'havia de concentrar en el que més l'importava, que era la creació de la seva empresa, Theranos. 

No és qüestió de repassar tots els personatges, al capdavall la sèrie se centra sobretot en la seva protagonista, però sí que podem esmentar que hi surten cares conegudes com la d'en William H. Macy (la pel·lícula Fargo, Shameless...), l'Elizabeth Marvel (Homeland) fent de mare de l'Elizabeth, la Kate Burton (la llegendària Ellis Grey de Grey's Anatomy), en Michael Ironside, en Kevin Sussman (The Big Bang Theory), l'Stephen Fry o en Dylan Minnette (13 Reasons Why). 

Destaca per sobre de tots, però, el personatge d'en Sunny Balwani (Naveen Andrews, en Sayid a Lost i no fa tant vist també en un paper petit a Sense8), un amic força més gran que fa la protagonista en una estada a Beijing per estudiar mandarí i que esdevé el seu company sentimental amb el temps, a més de la seva mà dreta a Theranos, tot i que tenen una relació força particular i no pas en el bon sentit, i que sigui secreta tampoc hi ajuda.

The Dropout és la història de com l'Elizabeth lluita per trencar el famós sostre de vidre, però al preu que sigui, i fent fugides endavant quan la fabricació de l'aparell que se li va acudir no progressa com caldria ni dona els resultats esperats, cosa que desemboca en mentides i subterfugis de cara als inversors i les farmacèutiques interessades, d'aquí l'enrenou en què acaba tot plegat. 

Pel camí veiem com l'empresa inicial es converteix en un gegant i van caient els companys i gairebé amics que l'envoltaven al principi i, com deia més amunt, ella es deshumanitza davant de l'estupefacció de persones que, a diferència de la junta amb què es relaciona posteriorment, s'amoïnaven per ella i, d'una manera o d'una altra, se l'estimaven.

La minisèrie, de 8 episodis, es basa en un podcast del mateix nom de 2019 i potser, per al meu gust, està massa allargassada al voltant d'un tema que tampoc m'ha semblat, ja n'avisava al principi, terriblement apassionant. 

És un relat d'ascens i caiguda d'un personatge prometedor i benintencionat però que, en no aturar-se a pensar en les conseqüències de les seves mentides, va fer molt de mal al perfil, que ja ho tenia difícil de per si, de dona emprenedora a Silicon Valley. Tot plegat amb unes excel·lents interpretacions i caracteritzacions. Al final val la pena conèixer aquesta història per tot el conjunt, doncs, però per si mateixa a mi tampoc m'ha semblat excessivament interessant.